Premo el botó. La diminuta pantalla ubicada a sobre indica que l’ascensor és a la cinquena planta, així que hauré d’esperar uns trenta segons. És un ascensor vell que, a més, li agrada recrear-se en la seva vellesa i fer esperar més del compte als urbanites atrafegats que donen voltes per la planta baixa esperant a que arribi. És parsimoniós de mena, olora la jubilació. La pantalleta amb el número de la planta està configurada amb puntets vermells que formen els números; però segons quins punts desprenen menys llums que altres, fet que provoca una desigualtat lluminària que encara fa més desagradable l’aparell i l’espera.
Per fi baixa, sense saludar. Obro la porta, entro a dins mirant-me al mirall frontal, i tot sense mirar en cap moment al terra, demostració clara del control que crec tenir d’aquest gest, tantes vegades repetit. Faig mitja volta per tancar altre cop la porta i al davant, de sobte, apareix una víctima imprevista. Una víctima de la tortura psicològica que suposa un ascensor compartit.
Amb un somriure forçat dóna a entendre que ella també pujarà i que no tanqui la porta. D’acord. Deu tenir uns cinquanta anys, no l’havia vist mai. Quedem tancats en aquell espai minúscul i arriba un dels moments tristos que consisteix en la recol•locació de cossos. L’entrada ha estat un pèl brusca i convé posicionar-se de la manera més correcta i cívica possible. Tirar cap a l’esquerra, espatlla amunt, mirada baixa, ridícul alt.
La màquina es decideix per enlairar-se malgrat les cendres volcàniques que deuen amenaçar l’edifici al mateix temps que el silenci domina la situació. Vaig amb l’iPod i, conscient dels contrastos de volum que hi ha entre el carrer i un espai silenciós i tancat, opto per abaixar l’estridència adolescent alternativa dels auriculars. No queda bé que ella senti aquell so poc definit que va més enllà de les meves orelles.
Ella no ha deixat de mirar-se els peus amb la mirada perduda i jo passo el dit per la roda de l’iPod, fent veure que modifico alguna cosa. Pura fal•làcia informativa. No tinc res a modificar i, de fet, sé que aquell toc farà que la pantalla s’il•lumini i produirà una disminució de la bateria de l’aparell. Però bé, és un sacrifici que cal patir en casos extrems com aquest. Acte seguit intento mirar a algun lloc amb sentit, però com sempre acabo caient a la imatge de l’enganxina del servei de rescat 24 hores. I tot i així no em sé encara el número.
Ja en tinc prou de tanta tonteria. Els meus llavis fa estona que aguanten estoicament un riure desbocat que seria impresentable. Se’m dibuixa un clar somriure que intento evitar per última vegada mossegant-me el llavi inferior. Però res. Ric prou obertament, pensant que ella ho atribuirà a que estic escoltant la ràdio o algun moment hilarant humorístic. És el riure contrari a la falsedat, al ridícul, a l’absurditat que es crea en un món difícil com el de l’ascensor. No sé si ella ho veu però m’és igual.
Arriba a la seva planta i surt deixant anar un tímid adéu que intueixo que va dirigit a mi, tot i que ho digui sense mirar-me. Jo li responc amb to gairebé alegre, encara amb un posat de felicitat preocupant. Tanca la porta i em quedo dins, encara em resta una planta. Tinc espai i em sento propietari, però ara el viatge ja no té interès. Ja no es un viatge d’ascensor, és tristíssim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada