1) Pensar en que toca proposar-se metes.
2) Buscar-ne encara que no en tingui.
3) No pensar en les que no he assolit.
4) Emmarcar les que he aconseguit.
5) No proposar-me excessius objectius.
6) No proposar-me objectius excessius.
7) Procurar ser realista i conseqüent amb l’idealisme.
8) No creure en el canvi d’any com a punt de partida de res.
9) Pensar en allò possible.
10) Descartar allò impossible.
11) Tornar a rumiar allò impossible.
12) Proposar als altres el que no em veig capaç.
13) Intentar que no es canviï d’any, perquè no millorarà.
14) Si finalment canvia, fer que millori.
15) Si no millora, fer que canviï.
16) Proposar-me no pensar en propòsits.
17) Ser feliç.
18) Proposar-me no pensar en propòsits...
diumenge, 26 de desembre del 2010
dijous, 23 de desembre del 2010
103) Carta d'agraïment al Tribunal Suprem
Fa uns mesos publicava una carta d’agraïment al Tribunal Constitucional per la bona tasca desinteressada que estava exercint per mantenir la flama catalana, l’orgull identitari i el patriotisme català més sincer. Avui, envoltat de l’alegria tova que comporta el Nadal, em reconforta poder tornar a expressar aquest mateix sentiment de satisfacció cap a una gent que s’arremanga constantment per procurar que Catalunya no desvariegi pel camí del conformisme més decebedor.
Són ells, cadascú dels membres del Tribunal Suprem, els que fan arrelar el país, i no pas les quaranta mil festes nacionals que puguem celebrar un 11 de setembre o les infinites declaracions institucionals sense emotivitat que no suposen res efectiu per a l’apinyament català. El Tribunal s’ho treballa, ho estudia tot, ho examina, en preveu les conseqüències, i acaba definint la millor opció que farà despertat tot un país del seu fals somni en el que la bona convivència regnava entre Catalunya i Espanya. El resultat llavors és l’esperat: es produeix una mobilització, una reivindicació comunitària que sorgeix de cop i volta i aconsegueix recuperar la senyera d’un armari que semblava tancat, tancadíssim.
Per això, des d’aquesta carta vull trencar una llança a favor de l’únic col•lectiu que vetlla per la supervivència del sentiment catalanista, tant escapçat en èpoques de globalització, i que sap perfectament quan és el moment precís per espavilar una nació. Va ser el passat mes de juny que el Constitucional ens esperonava amb la magnífica sentència de l’Estatut, i des de llavors havia passat massa temps, un temps que havia refredat la reivindicació en un racó i que el Suprem ha sabut percebre’l per posar-hi remei impedint que els ànims decaiguin en un país que necessita constantment l’alè reconfortant de regals impagables com els que proporciona la Meseta.
Això és aixecar un país. Ja es pot invertir en mil campanyes electorals, que els únics que ens trauran del pou reivindicatiu seran ells, amb el seu inconscient amor cap a Montserrat i Estrella Damm.
Tribunal, amics, aquí teniu algú que reconeix la vostra tasca i us l’agraeix. No defalliu mai. Sou suprems.
Són ells, cadascú dels membres del Tribunal Suprem, els que fan arrelar el país, i no pas les quaranta mil festes nacionals que puguem celebrar un 11 de setembre o les infinites declaracions institucionals sense emotivitat que no suposen res efectiu per a l’apinyament català. El Tribunal s’ho treballa, ho estudia tot, ho examina, en preveu les conseqüències, i acaba definint la millor opció que farà despertat tot un país del seu fals somni en el que la bona convivència regnava entre Catalunya i Espanya. El resultat llavors és l’esperat: es produeix una mobilització, una reivindicació comunitària que sorgeix de cop i volta i aconsegueix recuperar la senyera d’un armari que semblava tancat, tancadíssim.
Per això, des d’aquesta carta vull trencar una llança a favor de l’únic col•lectiu que vetlla per la supervivència del sentiment catalanista, tant escapçat en èpoques de globalització, i que sap perfectament quan és el moment precís per espavilar una nació. Va ser el passat mes de juny que el Constitucional ens esperonava amb la magnífica sentència de l’Estatut, i des de llavors havia passat massa temps, un temps que havia refredat la reivindicació en un racó i que el Suprem ha sabut percebre’l per posar-hi remei impedint que els ànims decaiguin en un país que necessita constantment l’alè reconfortant de regals impagables com els que proporciona la Meseta.
Això és aixecar un país. Ja es pot invertir en mil campanyes electorals, que els únics que ens trauran del pou reivindicatiu seran ells, amb el seu inconscient amor cap a Montserrat i Estrella Damm.
Tribunal, amics, aquí teniu algú que reconeix la vostra tasca i us l’agraeix. No defalliu mai. Sou suprems.
dilluns, 20 de desembre del 2010
102) Qatar Dictatorship Foundation
Arribo tard, hi havia cua per agafar número a la paradeta del sentit comú. Però mai és prou tard per parlar de països tant extraordinaris com Qatar i les seves estratègies per tal de polir una bona imatge mitjançant un somriure postís que exciti als països desenvolupats. I als clubs de futbol desenvolupats, és clar.
En efecte, han somrigut, ens hem meravellat amb la blancor de les dents, ben alineades i perfectament simètriques, i hem firmat el que fes falta en nom d’una barreja de solidaritat mal entesa i d’uns ingressos totalment contradictoris amb l’estructura d’una fundació.
Resumidament, el Barça ha acceptat patrocinar la promoció turística i nacional d’una dictadura a través d’una fundació controlada pel mateix govern i que va prou esvelta econòmicament parlant com per pagar trenta milions a l’any a un club de futbol. Clar i català (i àrab).
Un cop superat el debat sobre si cal portar o no publicitat sobre les franges blaugranes, que personalment ho veig com quelcom evitable però no imperdonable, el que cal estudiar a fons és la procedència d’aquesta publicitat i saber triar la que millor s’adeqüi a uns valors que el Barça ha anat cultivant amb els anys. És per això que l’acord amb Qatar Foundation, altrament anomenat Govern de Qatar, és una errada estrepitosa que ens empetiteix com a club i ens fa renunciar a aquella excel•lència d’una samarreta sense taques però que, d’altra banda, ens ofereix la possibilitat d’optar a una temporada on es puguin guanyar fins a 7 títols: el de piltrafilles ja és nostre a principi de temporada.
És un error de concepte, de pecar de bona fe, de deixar-se embadalir per quatre bones paraules que convencessin al més hàbil negociador. El Barça ha caigut al parany de la convicció àrab i, més greu encara, al parany de la hipocresia més inexplicable, quan fa només uns mesos es condemnava a Laporta per establir relacions amb un estat també dictatorial com Uzbekistan i, en canvi ara, es defensa aferrissadament l’opció Qatar.
De tot plegat no en traurem res de bo, ja que el fet que Francisco Franco sigui avui un pèl més culé no és la millor notícia.
En efecte, han somrigut, ens hem meravellat amb la blancor de les dents, ben alineades i perfectament simètriques, i hem firmat el que fes falta en nom d’una barreja de solidaritat mal entesa i d’uns ingressos totalment contradictoris amb l’estructura d’una fundació.
Resumidament, el Barça ha acceptat patrocinar la promoció turística i nacional d’una dictadura a través d’una fundació controlada pel mateix govern i que va prou esvelta econòmicament parlant com per pagar trenta milions a l’any a un club de futbol. Clar i català (i àrab).
Un cop superat el debat sobre si cal portar o no publicitat sobre les franges blaugranes, que personalment ho veig com quelcom evitable però no imperdonable, el que cal estudiar a fons és la procedència d’aquesta publicitat i saber triar la que millor s’adeqüi a uns valors que el Barça ha anat cultivant amb els anys. És per això que l’acord amb Qatar Foundation, altrament anomenat Govern de Qatar, és una errada estrepitosa que ens empetiteix com a club i ens fa renunciar a aquella excel•lència d’una samarreta sense taques però que, d’altra banda, ens ofereix la possibilitat d’optar a una temporada on es puguin guanyar fins a 7 títols: el de piltrafilles ja és nostre a principi de temporada.
És un error de concepte, de pecar de bona fe, de deixar-se embadalir per quatre bones paraules que convencessin al més hàbil negociador. El Barça ha caigut al parany de la convicció àrab i, més greu encara, al parany de la hipocresia més inexplicable, quan fa només uns mesos es condemnava a Laporta per establir relacions amb un estat també dictatorial com Uzbekistan i, en canvi ara, es defensa aferrissadament l’opció Qatar.
De tot plegat no en traurem res de bo, ja que el fet que Francisco Franco sigui avui un pèl més culé no és la millor notícia.
diumenge, 19 de desembre del 2010
101) Diu molt del país
Confiança zero en la política, en les institucions, en allò que no gestionem nosaltres directament. En definitiva, confiança zero en els altres. Aquesta és l’actitud que va apoderant-se d’una societat que percep com en temps de greu crisi econòmica, qui no corre vola per confirmar les teories de Hobbes i matar per sobreviure. És la guerra individualista, i per la meva filla mato però pel meu llapis també. Tot es confon i res passa per alt.
Per això encara té més mèrit que en un escenari tens com aquest, La Marató segueixi reconfirmant-se com una plataforma solidaria en què la gent hi creu, s’hi identifica, la viu. Ben poques iniciatives podem trobar que acumulin un grau tant alt de participació, de mobilització social i empatia cap a altra gent que en altres jornades no serien més que un altre rival a batre, però que a l’arribar el diumenge de La Marató es transformen en algú a qui dónes aquell llapis pel que havies empès al del costat poques hores abans. És un luxe que a Catalunya puguem comptar amb un esdeveniment així, meticulosament ben pensat, que ve causat per dos motius principals que s’entrelliguen entre ells: qui ho fa i com ho fa.
Ho fa Catalunya, representada per TV3, amb tot el que comporta la nostra identitat i la màxima expressió de la feina ben feta. És sensacional que ho mogui una institució que mereix la confiança ciutadana en un món tan pervers i trampós com el de la televisió. No és gens fàcil aconseguir tal objectiu anant contracorrent, i TV3 trenca totes les barreres en aquest aspecte.
I ho fa a la catalana, fet que esdevé el punt neuràlgic de l’èxit de la iniciativa. Sense morbositat innecessària, pa amb tomàquet solidari, amb plena transparència en els procediments, proximitat cap a l’afectat però sense victimismes, calçots menjats amb les mans però amb aquell estil. És la grandesa de ser com som, o de ser com érem.
Algú podrà trobar innecessari i patriota vincular país amb La Marató, però és justament aquesta unió la que ho explica tot. Tot va junt: La Marató, Catalunya i la guardiola. I Guardiola.
Per això encara té més mèrit que en un escenari tens com aquest, La Marató segueixi reconfirmant-se com una plataforma solidaria en què la gent hi creu, s’hi identifica, la viu. Ben poques iniciatives podem trobar que acumulin un grau tant alt de participació, de mobilització social i empatia cap a altra gent que en altres jornades no serien més que un altre rival a batre, però que a l’arribar el diumenge de La Marató es transformen en algú a qui dónes aquell llapis pel que havies empès al del costat poques hores abans. És un luxe que a Catalunya puguem comptar amb un esdeveniment així, meticulosament ben pensat, que ve causat per dos motius principals que s’entrelliguen entre ells: qui ho fa i com ho fa.
Ho fa Catalunya, representada per TV3, amb tot el que comporta la nostra identitat i la màxima expressió de la feina ben feta. És sensacional que ho mogui una institució que mereix la confiança ciutadana en un món tan pervers i trampós com el de la televisió. No és gens fàcil aconseguir tal objectiu anant contracorrent, i TV3 trenca totes les barreres en aquest aspecte.
I ho fa a la catalana, fet que esdevé el punt neuràlgic de l’èxit de la iniciativa. Sense morbositat innecessària, pa amb tomàquet solidari, amb plena transparència en els procediments, proximitat cap a l’afectat però sense victimismes, calçots menjats amb les mans però amb aquell estil. És la grandesa de ser com som, o de ser com érem.
Algú podrà trobar innecessari i patriota vincular país amb La Marató, però és justament aquesta unió la que ho explica tot. Tot va junt: La Marató, Catalunya i la guardiola. I Guardiola.
dimecres, 15 de desembre del 2010
100) Cent
Elogis a l’escriptura i l’opinió:
La glòria o mèrit d’alguns homes és escriure bé; la d’altres, no escriure res.
Jean de la Bruyere, escriptor francès.
El que inquieta als homes no són les coses, sinó l’opinió sobre les coses.
Epicteto de Frigia, filòsof grecollatí.
Escriure és la manera més profunda de llegir la vida.
Francisco Umbral, escriptor espanyol.
Els que aproven una opinió l’anomenen opinió; els que la desaproven l’anomenen heretgia.
Thomas Hobbes, filòsof anglès.
A l’escriure, projectes un món a la teva mida.
Jesús Fernández Santos, escriptor espanyol.
Només podem donar una opinió imparcial sobre allò que no ens interessa; per això les opinions imparcials no tenen cap valor.
Oscar Wilde, dramaturg i novel•lista irlandès.
Quan Déu esborra és perquè ha d’escriure alguna cosa.
Jacques Benigne Bossuet, escriptor i clergue francès.
El pitjor arriba quan has acabat un capítol i la màquina d’escriure no aplaudeix.
Orson Welles, director de cine nord-americà.
A Espanya la millor manera de guardar un secret és escriure un llibre.
Manuel Azaña, polític i escriptor espanyol.
Qualsevol neci pot escriure en llenguatge erudit. La veritable prova és el llenguatge corrent.
Clive Staples Lewis, escriptor britànic.
No s’ha de tèmer a aquells que tenen una altra opinió, sinó aquells que en tenen una altra però són massa cobards per defensar-la.
Napoleó I, emperador francès.
-----------------------
Cent articles escrivint opinions pròpies.
Cent articles escrivint opinions.
Cent articles escrivint.
Cent articles.
Cent.
Gràcies.
La glòria o mèrit d’alguns homes és escriure bé; la d’altres, no escriure res.
Jean de la Bruyere, escriptor francès.
El que inquieta als homes no són les coses, sinó l’opinió sobre les coses.
Epicteto de Frigia, filòsof grecollatí.
Escriure és la manera més profunda de llegir la vida.
Francisco Umbral, escriptor espanyol.
Els que aproven una opinió l’anomenen opinió; els que la desaproven l’anomenen heretgia.
Thomas Hobbes, filòsof anglès.
A l’escriure, projectes un món a la teva mida.
Jesús Fernández Santos, escriptor espanyol.
Només podem donar una opinió imparcial sobre allò que no ens interessa; per això les opinions imparcials no tenen cap valor.
Oscar Wilde, dramaturg i novel•lista irlandès.
Quan Déu esborra és perquè ha d’escriure alguna cosa.
Jacques Benigne Bossuet, escriptor i clergue francès.
El pitjor arriba quan has acabat un capítol i la màquina d’escriure no aplaudeix.
Orson Welles, director de cine nord-americà.
A Espanya la millor manera de guardar un secret és escriure un llibre.
Manuel Azaña, polític i escriptor espanyol.
Qualsevol neci pot escriure en llenguatge erudit. La veritable prova és el llenguatge corrent.
Clive Staples Lewis, escriptor britànic.
No s’ha de tèmer a aquells que tenen una altra opinió, sinó aquells que en tenen una altra però són massa cobards per defensar-la.
Napoleó I, emperador francès.
-----------------------
Cent articles escrivint opinions pròpies.
Cent articles escrivint opinions.
Cent articles escrivint.
Cent articles.
Cent.
Gràcies.
dijous, 9 de desembre del 2010
99) Controladors descontrolats
S’ha dit tot, així que difícilment aquesta dissertació aportarà res de nou en un debat tan estirat. Però cal parlar-ne, i fer-ho des de la visió més objectiva possible, acampant enmig dels dos exèrcits i valorant-los sense ser partidari de cap rei ni tenir cap soldat proper en cap trinxera.
En primer lloc, és evident que la traïdoria dels controladors aeris ha estat salvatge, vergonyosa i punible. Convindrà que s’actuï amb contundència contra tots els desertors, amb equivalència als quartos foscos que temíem durant la infància, sense objeccions. Encara que, si es pensa fredament, tampoc ens hauria d’escandalitzar tant que aquestes persones abandonessin per unes hores el seu lloc de treball tenint en compte que a Catalunya hem sofert durant anys un Govern també absent. Però vaja, sembla clar que al segle XXI no és tolerable una actitud tan mesquina com la que ha afectat a la societat viatjant catalana. Miserable.
D’altra banda, l’actuació del Gobierno ha estat exemplar, obligant als revoltats a reincorporar-se sense concessions, fins i tot decretant l’estat d’alarma quan calia. Sorprenentment, no s’ha deixat endur pel bonisme més il•lògic i absurd, al•legant drets inexistents per part dels treballadors, i ha clavat un 5-0 incontestable als controladors que portaven massa setmanes escalfant les prèvies amb un accent lleugerament portuguès. Zapatero, líder amb goal average a favor.
Hi ha qui carrega contra el Gobierno per haver imposat les controvertides noves condicions en el precís dia de l’operació sortida del Pont de la Immaculada. Però dir això és fugir d’estudi. No es pot justificar una penosa revolta com la que s’ha viscut per una raó tan tercermundista com aquesta. Al segle XXI una revolució així no ha d’existir, sigui quan sigui i pels motius que sigui.
Finalment, tot i la desautorització en les formes, hauríem d’aturar-nos a escoltar les suposades víctimes, arribar a comprendre les seves reivindicacions i aspirar a concloure alguna cosa més que no pas la utilització del seu salari com a impediment per a reclamar el que creguin convenient. De moment està costant que s’expliquin a causa d’uns mitjans de comunicació tendenciosos que busquen amb insistència posicionar a bons i dolents, com si tot es limités a això.
No se n’adonen que l’únic dolent en aquesta història és el menjar dels avions, causant de molts més desastres que no pas una vaga encoberta de quatre innocents que busquen una vida millor.
En primer lloc, és evident que la traïdoria dels controladors aeris ha estat salvatge, vergonyosa i punible. Convindrà que s’actuï amb contundència contra tots els desertors, amb equivalència als quartos foscos que temíem durant la infància, sense objeccions. Encara que, si es pensa fredament, tampoc ens hauria d’escandalitzar tant que aquestes persones abandonessin per unes hores el seu lloc de treball tenint en compte que a Catalunya hem sofert durant anys un Govern també absent. Però vaja, sembla clar que al segle XXI no és tolerable una actitud tan mesquina com la que ha afectat a la societat viatjant catalana. Miserable.
D’altra banda, l’actuació del Gobierno ha estat exemplar, obligant als revoltats a reincorporar-se sense concessions, fins i tot decretant l’estat d’alarma quan calia. Sorprenentment, no s’ha deixat endur pel bonisme més il•lògic i absurd, al•legant drets inexistents per part dels treballadors, i ha clavat un 5-0 incontestable als controladors que portaven massa setmanes escalfant les prèvies amb un accent lleugerament portuguès. Zapatero, líder amb goal average a favor.
Hi ha qui carrega contra el Gobierno per haver imposat les controvertides noves condicions en el precís dia de l’operació sortida del Pont de la Immaculada. Però dir això és fugir d’estudi. No es pot justificar una penosa revolta com la que s’ha viscut per una raó tan tercermundista com aquesta. Al segle XXI una revolució així no ha d’existir, sigui quan sigui i pels motius que sigui.
Finalment, tot i la desautorització en les formes, hauríem d’aturar-nos a escoltar les suposades víctimes, arribar a comprendre les seves reivindicacions i aspirar a concloure alguna cosa més que no pas la utilització del seu salari com a impediment per a reclamar el que creguin convenient. De moment està costant que s’expliquin a causa d’uns mitjans de comunicació tendenciosos que busquen amb insistència posicionar a bons i dolents, com si tot es limités a això.
No se n’adonen que l’únic dolent en aquesta història és el menjar dels avions, causant de molts més desastres que no pas una vaga encoberta de quatre innocents que busquen una vida millor.
diumenge, 5 de desembre del 2010
98) El nou diari Ara (i 2)
Després d’una setmana de contacte diari amb l’Ara, em sento capacitat, malgrat tot, per fer-ne una valoració sincera. A grans trets he d’expressar la meva grata satisfacció amb el que llegit fins avui, però a la confessió caldrà afegir-hi lletra petita, vital des del meu punt de vista.
El primer objectiu amb el que va néixer el diari era el de la transparència i rigor informatiu, procurant tapar les sigles de qualsevol partit polític amb informacions que passessin pel sedàs de l’objectivitat. I de moment, s’està aconseguint. S’està aconseguint dins d’uns paràmetres altament marcats pel catalanisme i la reivindicació nacional, però amb això ja s’hi comptava. Tots sabem la ideologia general dels promotors del projecte, així que cal admirar la momentània imparcialitat que s’hi detecta. De fet, estan obligats a continuar amb aquesta tònica si no volen ser un destorb més de paperassa tendenciosa en un racó de quiosc.
El disseny és seriós. Ja vam comentar que, desgraciadament, al món catalanista li convé una correcció i formalitat extrema si vol ser escoltat i pres en consideració. I la seriositat hi és, amb l’excepció d’alguns invents prescindibles a les seves primeres pàgines, massa estètics i poc profunds. Les portades mereixen una menció a part: exceptuant la de l’estrena, les següents podrien equiparar-se a magazines comarcals de dubtós interès. Molt fluixes, sense cap ham a mossegar per part dels possibles compradors més enllà de la il•lusió dels primers dies. S’escuden en l’originalitat, però altre cop es cau en la problemàtica català-seriositat. Cal un canvi urgent.
Pel que fa a l’opinió, és evident que l’Ara disposa de bons articulistes, encara que hi ha noms que arriben a embafar, per insistència. Hi ha vida rere el mur de trajectòries consagrades, i no aniria malament fer-hi una ullada, pel que pugui ser.
La percepció global, però, és força positiva. Això sí, des de fora és necessari projectar consells que puguin ajudar a construir un diari de referència, que descarti segons quin públic més assequible si cal, per tal d’erigir-lo com el diari distintiu de tota una generació. És gairebé una obligació, i és el moment.
El primer objectiu amb el que va néixer el diari era el de la transparència i rigor informatiu, procurant tapar les sigles de qualsevol partit polític amb informacions que passessin pel sedàs de l’objectivitat. I de moment, s’està aconseguint. S’està aconseguint dins d’uns paràmetres altament marcats pel catalanisme i la reivindicació nacional, però amb això ja s’hi comptava. Tots sabem la ideologia general dels promotors del projecte, així que cal admirar la momentània imparcialitat que s’hi detecta. De fet, estan obligats a continuar amb aquesta tònica si no volen ser un destorb més de paperassa tendenciosa en un racó de quiosc.
El disseny és seriós. Ja vam comentar que, desgraciadament, al món catalanista li convé una correcció i formalitat extrema si vol ser escoltat i pres en consideració. I la seriositat hi és, amb l’excepció d’alguns invents prescindibles a les seves primeres pàgines, massa estètics i poc profunds. Les portades mereixen una menció a part: exceptuant la de l’estrena, les següents podrien equiparar-se a magazines comarcals de dubtós interès. Molt fluixes, sense cap ham a mossegar per part dels possibles compradors més enllà de la il•lusió dels primers dies. S’escuden en l’originalitat, però altre cop es cau en la problemàtica català-seriositat. Cal un canvi urgent.
Pel que fa a l’opinió, és evident que l’Ara disposa de bons articulistes, encara que hi ha noms que arriben a embafar, per insistència. Hi ha vida rere el mur de trajectòries consagrades, i no aniria malament fer-hi una ullada, pel que pugui ser.
La percepció global, però, és força positiva. Això sí, des de fora és necessari projectar consells que puguin ajudar a construir un diari de referència, que descarti segons quin públic més assequible si cal, per tal d’erigir-lo com el diari distintiu de tota una generació. És gairebé una obligació, i és el moment.
divendres, 3 de desembre del 2010
97) El nou diari Ara (1)
“Neix un nou món. Neix un nou diari.” Amb aquestes paraules arribava diumenge el diari Ara al complicat món de la informació. Complicat perquè ara ja ningú aposta per la pura explicació de la realitat, sinó que es reclama una valoració subjectiva d’aquesta realitat. No m’expliquis què passa, explica’m contra qui he d’anar. Aquesta premissa és fonamental avui i, per tant, quan des de l’Ara parlen d’innovar en tal sentit, només puc pensar en les mil dificultats que hauran de superar per sobresortir dins del gremi.
L’Ara se suma al necessitat racó de premsa en català per donar una resposta a aquells qui només podien refugiar-se en l’alcohol davant la incapacitat del món editorial per presentar-nos una publicació decent, que no avergonyís al personal i fos presentable arreu. Fins ara el panorama era, tirant de tòpic, desolador. Només cal recordar quins eren (i són) els tres grans diaris venuts en llengua catalana. D’una banda El Periódico, que no és més que el que ve a ser Harry Potter en la literatura universal, encara que en aquest cas la capa és d’un vermell que fa aclucar els ulls. En definitiva, un pur divertimento per l’Àrea Metropolitana. I en un altre àmbit trobem El Punt i l'Avui, dos productes amb un tuf a barri que espanta. Especialment el segon, amb els anys ha derivat cap a un provincianisme trist, d’excessiva barretina i nul•la amplitud global que l’està conduint cap a terrenys perillosos.
Amb aquest ambient de festa d’excompanys de classe que no tenen res a dir-se, amb el got perennement a la mà, era gairebé obligatòria l’entrada d’un revulsiu que animés el sector i, sobretot, que marqués un mínim llistó on agafar-se. Perquè informar en català no és explicar allò que passa vora un porró i unes seques, mentre es menysté el sushi . No és marcar territori sucant la frontera amb tomàquet i oli, sinó obrir-la amb una visió rigorosa, seria i catalana.
Si el nou diari Ara opta per fer aquest mínim pas endavant, hi haurem guanyat tots. Portem més d’un segle parint la catalanitat; és hora de sortir de la sala de parts i créixer. Créixer.
Molta sort!
L’Ara se suma al necessitat racó de premsa en català per donar una resposta a aquells qui només podien refugiar-se en l’alcohol davant la incapacitat del món editorial per presentar-nos una publicació decent, que no avergonyís al personal i fos presentable arreu. Fins ara el panorama era, tirant de tòpic, desolador. Només cal recordar quins eren (i són) els tres grans diaris venuts en llengua catalana. D’una banda El Periódico, que no és més que el que ve a ser Harry Potter en la literatura universal, encara que en aquest cas la capa és d’un vermell que fa aclucar els ulls. En definitiva, un pur divertimento per l’Àrea Metropolitana. I en un altre àmbit trobem El Punt i l'Avui, dos productes amb un tuf a barri que espanta. Especialment el segon, amb els anys ha derivat cap a un provincianisme trist, d’excessiva barretina i nul•la amplitud global que l’està conduint cap a terrenys perillosos.
Amb aquest ambient de festa d’excompanys de classe que no tenen res a dir-se, amb el got perennement a la mà, era gairebé obligatòria l’entrada d’un revulsiu que animés el sector i, sobretot, que marqués un mínim llistó on agafar-se. Perquè informar en català no és explicar allò que passa vora un porró i unes seques, mentre es menysté el sushi . No és marcar territori sucant la frontera amb tomàquet i oli, sinó obrir-la amb una visió rigorosa, seria i catalana.
Si el nou diari Ara opta per fer aquest mínim pas endavant, hi haurem guanyat tots. Portem més d’un segle parint la catalanitat; és hora de sortir de la sala de parts i créixer. Créixer.
Molta sort!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)