Mourinho no surt de la banqueta. Es tanca a casa, sense obrir portes ni finestres, amb fortor a florit i mitjons bruts pel terra. Mourinho no fa tractes amb el sol, i prefereix recloure’s ell i el seu ego en la foscor d’una trista banqueta on els rajos no hi arriben, on la llum artificial passa de llarg i la vergonya s’hi instal•la amb roba d’hivern i també d’estiu, pel que pugui ser.
Només l’acompanya una intel•ligència desbordant, que de vegades l’obliga a pagar uns peatges costosos, com el que va abonar al selecte Camp Nou, poc acostumat al menjar ràpid. La teoria de focalitzar tota l’atenció en el seu personatge per així aïllar de pressió als jugadors no sempre funciona, i quan no té èxit el ridícul el mira als ulls tractant-lo de tu. Llavors se’l veu esquifit, tímid, sense res més que un cognom que li exigeix continuar sent qui era abans de la derrota.
Mourinho no va sortir de la banqueta, però el seu estil de joc ni tan sols va baixar de l’autobús. I això diu molt de qui actuava a la gespa, que no va permetre que actors amateurs desbanquessin a grans patums consolidades en l’art de la perfecció. Deia Susan Sontag que la perfecció no existeix, i que si existís seria monstruosa. Mentia. La tenim davant nostre, esvelta, sincera, humil, treballadora i constant. I es presenta espectacular, d’una bellesa hipnotitzant, ideal en un món encara d’homes com és el futbol.
Mourinho no surt de la banqueta, i no en surt per no haver de pujar a un escenari on tots els papers li vénen grans, on res pot millorar-se, on tot funciona per inèrcia volguda. Només té l’opció de mirar de reüll per sobre la catifa verda i adonar-se’n d’una vegada que, efectivament, a Catalunya ens agrada el teatre. Teatre del bo.
dimarts, 30 de novembre del 2010
dilluns, 29 de novembre del 2010
95) Conclusions d'un 28N
Un poble que només té la capacitat de parlar cada 4 anys no és el poble més loquaç del món. Tot i així, quan ho fa convé que se l’escolti per començar a preparar-li el torn de paraula altre cop el 2014. I així successivament, fins que algú amb dos dits de front reclami articular sons més freqüentment que no pas a cada final de legislatura. Mentre això no passi, haurem de cridar amb consistència només quan toqui i tornar ràpidament a pasturar per les tranquil•les muntanyes de la innocència ciutadana.
Ambtot, d’aquestes eleccions se’n poden treure conclusions, tal com succeeix amb tot a la vida menys amb Carmen de Mairena. Així, la primera evidència és que els catalans han obsequiat al Partit Socialista amb una subvenció quantiosa per tal que puguin permetre’s els millors psicòlegs europeus, que siguin capaços de reformular-los una mentalitat que ha quedat obsoleta, trista i inconsistent en un segle que ja no té el martell com a factor clau de supervivència, sinó l’iPad. Els costarà tornar a convèncer, malgrat el potent vot incondicional amb gust a gazpacho del que disposen.
Un altre fet a destacar és l’excessiu component freak que capitaneja el moviment independentista. S’ha produït una banalització del missatge que només aconsegueix que aquells que se senten indecisos i confusos en qüestions d’aquesta mena, optin finalment per la prudència conformista i vulguin desentendre’s de llunàtics impresentables barallats entre sí. Potser per aquesta raó, el Parlament entrant tindrà una disminuïda porció de diputats clarament independentistes, quan el sentiment real és un altre. La mostra més clara és Esquerra Republicana, una tragèdia. Buscada, però tragèdia.
Finalment, la tercera gran anàlisi és que Catalunya ha triat un govern fort, potser influenciats pel fantasma del vot útil, i l’auge del centre-dreta amb l’objectiu que tothom remi en una mateixa direcció: arribar allà on acaba la “i” de crisi. I qui ens pot acostar a aquesta finalitat no és un programa progressista i somiador, amb amiguismes i nul•la cultura de l’esforç, sinó aquells qui saben sacrificar el que calgui per entrar en una nova etapa on les ganes i el sentit comú governin per sobre del populisme fàcil d’esquerres i la incompetència.
Veurem com evoluciona el país. Ni res serà fàcil, ni ningú serà dòcil, però és precisament quan s’hi posa el coll que algú te’l pot escapçar. No abans.
Ambtot, d’aquestes eleccions se’n poden treure conclusions, tal com succeeix amb tot a la vida menys amb Carmen de Mairena. Així, la primera evidència és que els catalans han obsequiat al Partit Socialista amb una subvenció quantiosa per tal que puguin permetre’s els millors psicòlegs europeus, que siguin capaços de reformular-los una mentalitat que ha quedat obsoleta, trista i inconsistent en un segle que ja no té el martell com a factor clau de supervivència, sinó l’iPad. Els costarà tornar a convèncer, malgrat el potent vot incondicional amb gust a gazpacho del que disposen.
Un altre fet a destacar és l’excessiu component freak que capitaneja el moviment independentista. S’ha produït una banalització del missatge que només aconsegueix que aquells que se senten indecisos i confusos en qüestions d’aquesta mena, optin finalment per la prudència conformista i vulguin desentendre’s de llunàtics impresentables barallats entre sí. Potser per aquesta raó, el Parlament entrant tindrà una disminuïda porció de diputats clarament independentistes, quan el sentiment real és un altre. La mostra més clara és Esquerra Republicana, una tragèdia. Buscada, però tragèdia.
Finalment, la tercera gran anàlisi és que Catalunya ha triat un govern fort, potser influenciats pel fantasma del vot útil, i l’auge del centre-dreta amb l’objectiu que tothom remi en una mateixa direcció: arribar allà on acaba la “i” de crisi. I qui ens pot acostar a aquesta finalitat no és un programa progressista i somiador, amb amiguismes i nul•la cultura de l’esforç, sinó aquells qui saben sacrificar el que calgui per entrar en una nova etapa on les ganes i el sentit comú governin per sobre del populisme fàcil d’esquerres i la incompetència.
Veurem com evoluciona el país. Ni res serà fàcil, ni ningú serà dòcil, però és precisament quan s’hi posa el coll que algú te’l pot escapçar. No abans.
dissabte, 27 de novembre del 2010
94) Vota Jamie Cullum
Gairebé dues hores que no van ser gaire més de dos minuts a la velocitat d’un segon. El món continuava rodant fora del Palau de la Música, però qui era dins es refugiava de qualsevol preocupació oblidant totes les incompetències globals i entregant-se a la màgia d’un malalt musical anglès que va impressionar al crític més exigent. Els grans diccionaris de la llengua són quatre pàgines mediocres si el que toca és definir Jamie Cullum. Però es podria rescatar algun adjectiu abans de llençar la biblioteca al foc: únic, captivador, boig, increïble, increïblement real. I prou. Que cremin al foc amb virulència Pompeu Fabra i la seva incapacitat descriptiva d’herois.
Cap partitura que l’acompanyés, improvisacions prodigioses, una banda plenament congeniada i un públic que al primer minut ja era mentalment a l’escenari amb ell. Un piano que mereix un monument per la seva soferta resistència al maltractament, amb l’estrella pujant-hi a sobre en nombroses ocasions i unes tecles que amb prou feines seguien el ritme d’unes mans nervioses que anaven més enllà. De sobte la banda desapareixia i cedia el pas al geni que volia jugar al solitari amb el piano, inventant noves sensacions inaudites fins al moment, i quan semblava que ja havia acabat hi tornava per rematar la conversa inacabada.
Moments de pell de gallina on el públic es convertia en un cor professional, sota la direcció d’un Jamie que havia abandonat instruments per portar la batuta i dirigir a la massa que tenia al davant, com un nen, un nen prodigi. Anava i venia del piano, seient puntualment mentre seguia el ritme amb el peus amb una energia encomanadissa.
Van sonar totes les obres d’art, totes les catedrals de la música que ha regalat durant els últims anys. I mentre s’esgotaven ja les que serien les últimes notes, algú li regalava una rosa caiguda des del primer pis, obeint així al prec que ell mateix havia protagonitzat a l’inici invitant a que tothom se sentís com a casa seva, que la gent cridés, plorés, ballés, i que llancés tot el que volgués a l’escenari. Tothom era un nen ahir, sota el gran vitrall solar que il•lumina el Palau.
Ovació infinita, mentre les divuit muses modernistes de l’escenari encara reclamaven please don’t stop the music...
Cap partitura que l’acompanyés, improvisacions prodigioses, una banda plenament congeniada i un públic que al primer minut ja era mentalment a l’escenari amb ell. Un piano que mereix un monument per la seva soferta resistència al maltractament, amb l’estrella pujant-hi a sobre en nombroses ocasions i unes tecles que amb prou feines seguien el ritme d’unes mans nervioses que anaven més enllà. De sobte la banda desapareixia i cedia el pas al geni que volia jugar al solitari amb el piano, inventant noves sensacions inaudites fins al moment, i quan semblava que ja havia acabat hi tornava per rematar la conversa inacabada.
Moments de pell de gallina on el públic es convertia en un cor professional, sota la direcció d’un Jamie que havia abandonat instruments per portar la batuta i dirigir a la massa que tenia al davant, com un nen, un nen prodigi. Anava i venia del piano, seient puntualment mentre seguia el ritme amb el peus amb una energia encomanadissa.
Van sonar totes les obres d’art, totes les catedrals de la música que ha regalat durant els últims anys. I mentre s’esgotaven ja les que serien les últimes notes, algú li regalava una rosa caiguda des del primer pis, obeint així al prec que ell mateix havia protagonitzat a l’inici invitant a que tothom se sentís com a casa seva, que la gent cridés, plorés, ballés, i que llancés tot el que volgués a l’escenari. Tothom era un nen ahir, sota el gran vitrall solar que il•lumina el Palau.
Ovació infinita, mentre les divuit muses modernistes de l’escenari encara reclamaven please don’t stop the music...
dimecres, 24 de novembre del 2010
93) No és això, Basté
El Món a RAC1. Dimecres 24 de novembre de 2010. A les 8’05 en punt del matí, Jordi Basté comenta la certa polèmica que ha sorgit entre els partits extraparlamentaris que tenen més opcions d’obtenir representació pel fet de no ser prou visibles als mitjans de comunicació. Es defensa explicant que al seu programa sí que han estat entrevistats els líders de Reagrupament, Solidaritat Catalana i Alternativa de Govern. Però afegeix: “Uns altres van cridar: I per què no heu portat a Anglada?” I continua: “La resposta la vaig tenir ahir veient TV3, que va anar a un míting d’Anglada”. En aquest tall de TV3 que esmenta s’hi veu Anglada afirmant, per exemple, que des de Plataforma per Catalunya estan a favor de papers per a tothom, però papers de tornada. És a dir, apel•la a retornar a tots els immigrants al seu país d’origen. Després d’escoltar el tall de veu d’Anglada, Basté acaba amb un “S’entén, oi?”, en referència a la seva decisió de no convidar a Josep Anglada al seu programa.
Deplorable. Aquesta actitud de clar posicionament és vergonyosa per part d’un mitjà que pretén donar veu al màxim nombre possible de candidats amb objectivitat i transparència. No només hi ha un atac cap a les idees de la formació política, sinó que se li veta la seva participació en un mitjà de comunicació a causa de les iniciatives que defensa. És fastigós.
Ens agradin o no els arguments d’Anglada, el seu partit té gent compromesa darrere. Gent i votants. I l’últim que es pot fer es denigrar a un col•lectiu que es presenta democràticament a unes eleccions pel simple desacord (més o menys general) amb els seus ideals. Estic convençut que hi ha més d’un partit polític amb el que el senyor Basté no hi combrega en absolut, però els dóna veu al seu propi programa sense cap problema per a que expliquin allò en que creuen. Amb Plataforma per Catalunya això no passa. Es creua algun límit que no està disposat personalment a assumir? Tampoc seran convidats d’aquí a 4 anys, si ja són al Parlament?
A què juguem? No comparteixo les obsessions d’Anglada, però el més ampli significat de democràcia rau en que tothom pugui alçar la seva opinió. L’essència de la democràcia guarda sentit sempre i quan tothom hi participi, sense excepcions. I si el poble sobirà vota lliurement una opció com PxC, no serà un periodista qui ho aturi. I si els electors un dia decidissin donar majoria absoluta a un partit similar, el món potser seria un pèl menys perfecte a ulls d’un gran nombre de persones, però seria el món que hem triat entre tots, sense que un periodista ens hagi de guiar el nostre futur.
Ja n’hi ha prou. No fem més el ridícul en nom d’una democràcia a mida d’uns quants. O juguem amb totes les fitxes, o guardem el joc altre cop al traster.
Deplorable. Aquesta actitud de clar posicionament és vergonyosa per part d’un mitjà que pretén donar veu al màxim nombre possible de candidats amb objectivitat i transparència. No només hi ha un atac cap a les idees de la formació política, sinó que se li veta la seva participació en un mitjà de comunicació a causa de les iniciatives que defensa. És fastigós.
Ens agradin o no els arguments d’Anglada, el seu partit té gent compromesa darrere. Gent i votants. I l’últim que es pot fer es denigrar a un col•lectiu que es presenta democràticament a unes eleccions pel simple desacord (més o menys general) amb els seus ideals. Estic convençut que hi ha més d’un partit polític amb el que el senyor Basté no hi combrega en absolut, però els dóna veu al seu propi programa sense cap problema per a que expliquin allò en que creuen. Amb Plataforma per Catalunya això no passa. Es creua algun límit que no està disposat personalment a assumir? Tampoc seran convidats d’aquí a 4 anys, si ja són al Parlament?
A què juguem? No comparteixo les obsessions d’Anglada, però el més ampli significat de democràcia rau en que tothom pugui alçar la seva opinió. L’essència de la democràcia guarda sentit sempre i quan tothom hi participi, sense excepcions. I si el poble sobirà vota lliurement una opció com PxC, no serà un periodista qui ho aturi. I si els electors un dia decidissin donar majoria absoluta a un partit similar, el món potser seria un pèl menys perfecte a ulls d’un gran nombre de persones, però seria el món que hem triat entre tots, sense que un periodista ens hagi de guiar el nostre futur.
Ja n’hi ha prou. No fem més el ridícul en nom d’una democràcia a mida d’uns quants. O juguem amb totes les fitxes, o guardem el joc altre cop al traster.
dilluns, 22 de novembre del 2010
92) Resum gratuït del debat
El debat d’aquest passat diumenge, des d’una opinió personal de jove inconformista que havia calçat Vans no fa tant temps, ens ha deixat una sèrie de conclusions interessants si repassem individualment el paper dels candidats durant la sobretaula vespertina a Can Cuní.
Albert Rivera:
Segurament el més convincent de tots fins que la caixa de pandora amb forma de llengua catalana irrompí al plató. Independentment dels arguments que defensava, ho estava fent d’excel•lent en tots els aspectes: clar, concís, atrevit, tractant de tu a tu a les grans forces polítiques. Tot el treball s’esfondrà amb l’innecessari i populista canvi de llengua i el continuat destorb durant les explicacions dels altres candidats.
Joan Herrera:
En la seva línia d’inutilitat ecològica, va intentar lligar qualsevol temàtica que es tractés (economia, llengua, infraestructures...) amb l’energia renovable i tot un món verd impossible. Mas li va deixar ben clar que si fos per ells “Catalunya ja faria trenta anys que estaria aturada”. Les seves intervencions no van ser errònies, malgrat que les vestia d’un punt d’humor que tinc dubtes que l’afavorís, tractant-se d’un candidat tan jove. El seu màxim error estratègic va ser encarar-se contínuament amb Camacho, quan no és ella qui li pot robar vots, sinó les altres forces d’esquerres.
Alicia Sánchez Camacho:
Bastant desapercebuda tenint en compte les seves grans qualitats retòriques. Va intervenir menys del que s’esperava només per confirmar allò que ja tothom sabia. Tot i que segur que no li constava al guió, decidí apuntar-se a la guerra lingüística d’Albert Rivera, tirant per terra qualsevol credibilitat mentre algú deuria enyorar Josep Piqué per alguna cantonada. Li falta aprendre a fugir d’estudi amb un pèl més de picardia, no va acabar de saber com frenar determinats records al passat que li llençaven republicans i ecologistes.
Joan Puigcercós:
Força correcte i encertat en les seves intervencions. També decidit a l’hora d’ensenyar la poteta a Mas i gairebé portar-li el diari al llit. És possible que la seva aparició ahir li faci recuperar vots perduts en aventures laportistes. L’única però transcendental incongruència en el seu discurs es basa en el fet d’haver format part durant set anys d’un govern tripartit amb nul•la identitat independentista que tan pregonen. Una llosa que els pesarà massa de cara al proper diumenge.
José Montilla:
Totalment desesperat, va sortir des del minut 1 amb els davanters pressionant la defensa rival, però aviat tota la potència es va desfer amb declaracions irrellevants que només van trencar-se davant l’atac continuat a l’educació dels seus fills respecte l’ensenyament públic i, sobretot, quan la llengua catalana començava a ser clavada en una diana. Va sobresortir llavors com a fervent defensor del català, encara que tota la seva voluntat s’esvaís amb una pèssima oratòria. Va anar a menys fins que la proposta del debat va estar a punt de cremar-li a les mans, en cas que s’hagués fet aquella mateixa nit.
Artur Mas:
Va actuar de la manera més còmode que pot actuar algú que té massa a perdre i poca cosa a guanyar: aparicions esporàdiques i prou encertades, tot i que no excepcionalment brillants. Durant llarga estona, els altres candidats van optar per esbatussar-se entre ells, així que decidí que no calia arriscar. Se’l notava un pèl cansat, amb ganes que s’acabi una campanya que li deu semblar eterna. Els últims minuts foren els millors, quan deixà abatut a l’encara President amb una sensacional contrapregunta a les inquietuds de Montilla sobre si pactaria o no amb el PP.
Tots dos tenen una segona part vital on es jugaran mig títol durant el cara a cara. I la Ponferradina no sempre remunta a tot un Barça...
Albert Rivera:
Segurament el més convincent de tots fins que la caixa de pandora amb forma de llengua catalana irrompí al plató. Independentment dels arguments que defensava, ho estava fent d’excel•lent en tots els aspectes: clar, concís, atrevit, tractant de tu a tu a les grans forces polítiques. Tot el treball s’esfondrà amb l’innecessari i populista canvi de llengua i el continuat destorb durant les explicacions dels altres candidats.
Joan Herrera:
En la seva línia d’inutilitat ecològica, va intentar lligar qualsevol temàtica que es tractés (economia, llengua, infraestructures...) amb l’energia renovable i tot un món verd impossible. Mas li va deixar ben clar que si fos per ells “Catalunya ja faria trenta anys que estaria aturada”. Les seves intervencions no van ser errònies, malgrat que les vestia d’un punt d’humor que tinc dubtes que l’afavorís, tractant-se d’un candidat tan jove. El seu màxim error estratègic va ser encarar-se contínuament amb Camacho, quan no és ella qui li pot robar vots, sinó les altres forces d’esquerres.
Alicia Sánchez Camacho:
Bastant desapercebuda tenint en compte les seves grans qualitats retòriques. Va intervenir menys del que s’esperava només per confirmar allò que ja tothom sabia. Tot i que segur que no li constava al guió, decidí apuntar-se a la guerra lingüística d’Albert Rivera, tirant per terra qualsevol credibilitat mentre algú deuria enyorar Josep Piqué per alguna cantonada. Li falta aprendre a fugir d’estudi amb un pèl més de picardia, no va acabar de saber com frenar determinats records al passat que li llençaven republicans i ecologistes.
Joan Puigcercós:
Força correcte i encertat en les seves intervencions. També decidit a l’hora d’ensenyar la poteta a Mas i gairebé portar-li el diari al llit. És possible que la seva aparició ahir li faci recuperar vots perduts en aventures laportistes. L’única però transcendental incongruència en el seu discurs es basa en el fet d’haver format part durant set anys d’un govern tripartit amb nul•la identitat independentista que tan pregonen. Una llosa que els pesarà massa de cara al proper diumenge.
José Montilla:
Totalment desesperat, va sortir des del minut 1 amb els davanters pressionant la defensa rival, però aviat tota la potència es va desfer amb declaracions irrellevants que només van trencar-se davant l’atac continuat a l’educació dels seus fills respecte l’ensenyament públic i, sobretot, quan la llengua catalana començava a ser clavada en una diana. Va sobresortir llavors com a fervent defensor del català, encara que tota la seva voluntat s’esvaís amb una pèssima oratòria. Va anar a menys fins que la proposta del debat va estar a punt de cremar-li a les mans, en cas que s’hagués fet aquella mateixa nit.
Artur Mas:
Va actuar de la manera més còmode que pot actuar algú que té massa a perdre i poca cosa a guanyar: aparicions esporàdiques i prou encertades, tot i que no excepcionalment brillants. Durant llarga estona, els altres candidats van optar per esbatussar-se entre ells, així que decidí que no calia arriscar. Se’l notava un pèl cansat, amb ganes que s’acabi una campanya que li deu semblar eterna. Els últims minuts foren els millors, quan deixà abatut a l’encara President amb una sensacional contrapregunta a les inquietuds de Montilla sobre si pactaria o no amb el PP.
Tots dos tenen una segona part vital on es jugaran mig títol durant el cara a cara. I la Ponferradina no sempre remunta a tot un Barça...
dijous, 18 de novembre del 2010
91) Campanya orgàsmica
Estem immersos en una campanya electoral que no tothom aprofita de la mateixa manera. Pels virtuals guanyadors, l’objectiu indispensable es basa en intentar inculcar idees en positiu i, sobretot, protegir-se dels infinits atacs contra tot el que tingui a veure amb les seves sigles. Normal, lògic, potser democràtic. Els futuribles partits a l’oposició, en canvi, han concebut aquests quinze dies com una finestra perfecta on abocar-hi tot el seu enginy per intentar dilapidar enquestes massa explícites i reconquerir una Generalitat desprestigiada, que ja fuma i et tracta de tu.
Hi ha moltes maneres de procurar canviar la mentalitat de l’electorat, però el gènere que sens dubte domina aquestes eleccions és l’espot ideat per la gent més jove dels diferents partits. N’han creat diversos, rivalitzant entre ells a nivells de Segona Regional. Segurament la culpa la té la falta d’experiència publicitària o directament la inutilitat creativa dels seus inventors, que estan fent una mica més insuportables aquests dies de transició i, paradoxalment, desmotiven als pobres indecisos que no entenen què està passant amb tanta baixesa de poder de convicció nul. Sisplau, ja n’hi ha prou de ridiculitzar la política amb orgasmes improbables i d’altres intents eròtics lamentables. Cridar l’atenció? Ressaltar no sempre et farà guanyar unes eleccions. Ressaltar te les pot fer perdre.
Recomanaria a aquestes noves generacions d’ideòlegs prematurs que s’hi escarrassessin més de cara a les properes eleccions. Entenc que l’Àrea Metropolitana aporta una quantitat de vots massa voluminosa com per deixar-los de banda, però no tota Catalunya és tan inculta com perquè se’ns tracti d’estúpids col·lectivament amb tanta facilitat. N’hi ha que encara van a la universitat a formar-se, malgrat Montilla. N’hi ha que poden aspirar a entendre una propaganda més treballada i enginyosa, i ells també mereixen una campanya digne per al seu nivell cultural.
Ànim, amics. Disposeu de quatre anys de descans per reflexionar-hi.
Hi ha moltes maneres de procurar canviar la mentalitat de l’electorat, però el gènere que sens dubte domina aquestes eleccions és l’espot ideat per la gent més jove dels diferents partits. N’han creat diversos, rivalitzant entre ells a nivells de Segona Regional. Segurament la culpa la té la falta d’experiència publicitària o directament la inutilitat creativa dels seus inventors, que estan fent una mica més insuportables aquests dies de transició i, paradoxalment, desmotiven als pobres indecisos que no entenen què està passant amb tanta baixesa de poder de convicció nul. Sisplau, ja n’hi ha prou de ridiculitzar la política amb orgasmes improbables i d’altres intents eròtics lamentables. Cridar l’atenció? Ressaltar no sempre et farà guanyar unes eleccions. Ressaltar te les pot fer perdre.
Recomanaria a aquestes noves generacions d’ideòlegs prematurs que s’hi escarrassessin més de cara a les properes eleccions. Entenc que l’Àrea Metropolitana aporta una quantitat de vots massa voluminosa com per deixar-los de banda, però no tota Catalunya és tan inculta com perquè se’ns tracti d’estúpids col·lectivament amb tanta facilitat. N’hi ha que encara van a la universitat a formar-se, malgrat Montilla. N’hi ha que poden aspirar a entendre una propaganda més treballada i enginyosa, i ells també mereixen una campanya digne per al seu nivell cultural.
Ànim, amics. Disposeu de quatre anys de descans per reflexionar-hi.
dilluns, 15 de novembre del 2010
90) Pinso amb benzina
Un dia normal i corrent com un 14 de novembre també pot proporcionar picades d’ullet cap al sentit comú i la coherència. Ho celebro. Aquest cap de setmana ha acabat el xou de la Fórmula 1 i amb ell l’infinit univers d’estupidesa pedant que el rodeja. Com a mínim gaudirem d’uns mesos en que pneumàtics durs o tous no ens guiaran el dia a dia, la gent tornarà a fer olor a colònia i no a benzina imposada, i les notícies començaran a l’hora que toca sense interrupcions.
Ja n’hi ha prou de seguir el ramat. En un altre àmbit, el vaig estar seguint durant 6 temporades, per acabar adonant-me’n massa tard que Lost era una sèrie prescindible en la meva ment ocupada. Ara, com amb Lost, ens volen fer entrar al joc de les quatre rodes. I amb mi no ho aconseguiran. La Fórmula 1 tenia un interès més aviat ínfim fins que la conjunció de Fernando Alonso i l’aposta embogida de les televisions van fer creure que tots érem uns experts en alerons i mil•lèsimes de segon. No és més que un engany en el que mig país hi viu submergit, sense parar-se a pensar per un moment que estan clavant els ulls fixos en aquell circuit repetitiu tan sols perquè el poder fal•laç de la televisió ho ha decidit així. El dia que frenin per reflexionar sobre l’interès d’aquell intent d’espectacle buit de contingut, potser retornaran a les seves antigues aficions de caminar amb els fills per la muntanya o anar a fer costellades familiars a la casa d’estiu. Llavors, però, ja serà massa tard, i no serà fàcil rescatar a fills irrecuperables perdent el temps vora parcs encatifats de xeringues.
Deixant a banda la hipnosi televisiva, la Fórmula 1 per sí mateixa té ben poc al•licient. Les diferències entre pilots i autos són tan ridícules que han de ser comptabilitzades en mil•lèsimes per no clausurar la funció abans d’hora, els espectadors busquen clarament l’error i l’accident com el més gran dels moments, l’exterior aparentment glamurós és d’una falsabilitat que enlluerna... tot plegat ben tronat.
Va tocant baixar del circuit de hàmster al que ens han introduït forçosament. Va tocant frenar, treure’s el casc, i rumiar si el pinso banyat amb benzina és el millor menjar al que podem aspirar.
Ja n’hi ha prou de seguir el ramat. En un altre àmbit, el vaig estar seguint durant 6 temporades, per acabar adonant-me’n massa tard que Lost era una sèrie prescindible en la meva ment ocupada. Ara, com amb Lost, ens volen fer entrar al joc de les quatre rodes. I amb mi no ho aconseguiran. La Fórmula 1 tenia un interès més aviat ínfim fins que la conjunció de Fernando Alonso i l’aposta embogida de les televisions van fer creure que tots érem uns experts en alerons i mil•lèsimes de segon. No és més que un engany en el que mig país hi viu submergit, sense parar-se a pensar per un moment que estan clavant els ulls fixos en aquell circuit repetitiu tan sols perquè el poder fal•laç de la televisió ho ha decidit així. El dia que frenin per reflexionar sobre l’interès d’aquell intent d’espectacle buit de contingut, potser retornaran a les seves antigues aficions de caminar amb els fills per la muntanya o anar a fer costellades familiars a la casa d’estiu. Llavors, però, ja serà massa tard, i no serà fàcil rescatar a fills irrecuperables perdent el temps vora parcs encatifats de xeringues.
Deixant a banda la hipnosi televisiva, la Fórmula 1 per sí mateixa té ben poc al•licient. Les diferències entre pilots i autos són tan ridícules que han de ser comptabilitzades en mil•lèsimes per no clausurar la funció abans d’hora, els espectadors busquen clarament l’error i l’accident com el més gran dels moments, l’exterior aparentment glamurós és d’una falsabilitat que enlluerna... tot plegat ben tronat.
Va tocant baixar del circuit de hàmster al que ens han introduït forçosament. Va tocant frenar, treure’s el casc, i rumiar si el pinso banyat amb benzina és el millor menjar al que podem aspirar.
dissabte, 13 de novembre del 2010
89) El drama de jugar un dilluns
En aquests moments, Catalunya viu nerviosa. No sap ben bé com encarar els propers dies que li esperen i fins i tot tem que la fi del món arribi abans del que estava previst al guió. Un drama. Tot plegat és conseqüència d’una notícia que ha trasbalsat els fonaments de la terra, especialment fora de la capital catalana: el Clàssic es jugarà un dilluns al vespre.
Sincerament, no entenc l’enrenou provincià que ha ocasionat la revelació. D’entre totes les possibilitats era l’única opció raonable, però quatre insulsos culés que viuen a l’exterior del cinturó socialista del Baix Llobregat han clamat al cel criticant la barbaritat que suposa jugar un partit d’aquestes característiques en un dia laborable. Quatre coses a dir a tals il•luminats:
1) Tenint en compte que el Barça jugarà Lliga de Campions l’anterior dimecres, no es pot disputar el partit en dissabte ja que ocasionaria desigualtats en la preparació d’un i altre equip. Una obvietat.
2) Les eleccions catalanes no permeten, per raons de seguretat, que hi càpiga un Barça-Madrid el mateix dia. I no només per seguretat, sinó també pel prestigi que ha de tenir una jornada electoral com la que es viurà el proper dia 28, que no pot veure’s barrejada amb alts esdeveniments esportius. Per dignitat.
3) La culpabilitat del despropòsit de fer coincidir el matx amb les urnes cau sobre una única persona, motiu suficient com perquè abandoni la Generalitat un dia després sense necessitat de valorar la tasca que hagi dut a terme en els anteriors quatre anys.
4) Uns critiquen col•locar el partit en dilluns per la disminució de glamour que comportarà aquesta decisió. A aquests els diré que un esdeveniment com un Barça-Madrid es pot programar, si cal, per un dia de Nadal a la sobretaula sense cap mena de problema. No hi ha un sol horari pèssim per gaudir-lo.
Altres critiquen col•locar el partit en dilluns per la dificultat d’accedir a Barcelona en un dia feiner i després tornar a casa ben entrada la nit. Convé recordar-los que aquesta activitat ja la duen patint des de fa anys, quan en semifinals de la Lliga de Campions ens enfrontem contra un Inter, un Chelsea o un Arsenal en ple dimecres i amb el sopar per fer. No he copsat mai cap rebel•lió al respecte.
Així que no cal preocupar-se de res. Més aviat hauríem d’estar orgullosos de poder afirmar que un dilluns també pot ser un gran dia. O algú creu que al Camp Nou hi haurà només mitja entrada?
Sincerament, no entenc l’enrenou provincià que ha ocasionat la revelació. D’entre totes les possibilitats era l’única opció raonable, però quatre insulsos culés que viuen a l’exterior del cinturó socialista del Baix Llobregat han clamat al cel criticant la barbaritat que suposa jugar un partit d’aquestes característiques en un dia laborable. Quatre coses a dir a tals il•luminats:
1) Tenint en compte que el Barça jugarà Lliga de Campions l’anterior dimecres, no es pot disputar el partit en dissabte ja que ocasionaria desigualtats en la preparació d’un i altre equip. Una obvietat.
2) Les eleccions catalanes no permeten, per raons de seguretat, que hi càpiga un Barça-Madrid el mateix dia. I no només per seguretat, sinó també pel prestigi que ha de tenir una jornada electoral com la que es viurà el proper dia 28, que no pot veure’s barrejada amb alts esdeveniments esportius. Per dignitat.
3) La culpabilitat del despropòsit de fer coincidir el matx amb les urnes cau sobre una única persona, motiu suficient com perquè abandoni la Generalitat un dia després sense necessitat de valorar la tasca que hagi dut a terme en els anteriors quatre anys.
4) Uns critiquen col•locar el partit en dilluns per la disminució de glamour que comportarà aquesta decisió. A aquests els diré que un esdeveniment com un Barça-Madrid es pot programar, si cal, per un dia de Nadal a la sobretaula sense cap mena de problema. No hi ha un sol horari pèssim per gaudir-lo.
Altres critiquen col•locar el partit en dilluns per la dificultat d’accedir a Barcelona en un dia feiner i després tornar a casa ben entrada la nit. Convé recordar-los que aquesta activitat ja la duen patint des de fa anys, quan en semifinals de la Lliga de Campions ens enfrontem contra un Inter, un Chelsea o un Arsenal en ple dimecres i amb el sopar per fer. No he copsat mai cap rebel•lió al respecte.
Així que no cal preocupar-se de res. Més aviat hauríem d’estar orgullosos de poder afirmar que un dilluns també pot ser un gran dia. O algú creu que al Camp Nou hi haurà només mitja entrada?
dimarts, 9 de novembre del 2010
88) El món torna a acabar-se
No voldria alarmar excessivament a la població, l’últim del meus objectius, però convé avisar a tothom que l’Estat espanyol ja compta amb el primer infectat de grip A de la temporada. Ho deixo anar perquè sóc conscient de la transcendència de la notícia en la nostra vida diària, i entenc la reacció que pugui suscitar cap a nombrosos lectors, que a hores d’ara ja deuen estar acabant d’enllestir maletes i bosses per fugir del país, lluny de la civilització i de qualsevol mínima possibilitat de mort gripal.
No ens podem quedar palplantats, sense reaccionar. L’enemic és poderós, però la cohesió humana encara ha de ser-ho més per derrotar tota mena d’atacs forans protagonitzats per espècies microscòpiques amb ganes de dominar el món. L’any passat ja vam observar escandalitzats com amics, familiars, companys i coneguts queien abatuts rendint-se a la voluntat de la mort, ben dirigida per la temible grip. El planeta s’esmicolava, es partia una cultura amb milers d’anys d’història, que no havia estat arrassda abans des de les últimes glaciacions, quan la Sagrada Família no era ni tan sols basílica.
El 2009 fou tràgic, tantes dècades de progressos no van ser prou com per aturar l’onada invencible, mortal. Només els lluitadors amb un cor més robust vam aconseguir abatre la infinita taca viral, culpable del panorama desolador que ha fixat fins al dia d’avui. Hi som comptats, gairebé ens podem conèixer amb noms i cognoms des d’una banda de l’Atlàntic i fins a les extremitats japoneses. El món se’ns ha fet gran, immens, pràcticament per explorar-lo altre vegada com si la nostra finalitat tornés a ser descobrir on s’amaga El Dorado. No tenim cap més feina a fer que ser forts, aguantar estoicament, imaginar un futur que no serà i resar pels segles dels segles.
S’ha detectat la primera víctima potencial de la grip A. L’enemic mai en té prou, i tornarà amb un exèrcit poderós per acabar de resoldre assumptes pendents amb la civilització humana.
Molta sort a tots. El món torna a acabar-se. I l’últim que apagui el llum; la porta ja fa temps que està tancada.
No ens podem quedar palplantats, sense reaccionar. L’enemic és poderós, però la cohesió humana encara ha de ser-ho més per derrotar tota mena d’atacs forans protagonitzats per espècies microscòpiques amb ganes de dominar el món. L’any passat ja vam observar escandalitzats com amics, familiars, companys i coneguts queien abatuts rendint-se a la voluntat de la mort, ben dirigida per la temible grip. El planeta s’esmicolava, es partia una cultura amb milers d’anys d’història, que no havia estat arrassda abans des de les últimes glaciacions, quan la Sagrada Família no era ni tan sols basílica.
El 2009 fou tràgic, tantes dècades de progressos no van ser prou com per aturar l’onada invencible, mortal. Només els lluitadors amb un cor més robust vam aconseguir abatre la infinita taca viral, culpable del panorama desolador que ha fixat fins al dia d’avui. Hi som comptats, gairebé ens podem conèixer amb noms i cognoms des d’una banda de l’Atlàntic i fins a les extremitats japoneses. El món se’ns ha fet gran, immens, pràcticament per explorar-lo altre vegada com si la nostra finalitat tornés a ser descobrir on s’amaga El Dorado. No tenim cap més feina a fer que ser forts, aguantar estoicament, imaginar un futur que no serà i resar pels segles dels segles.
S’ha detectat la primera víctima potencial de la grip A. L’enemic mai en té prou, i tornarà amb un exèrcit poderós per acabar de resoldre assumptes pendents amb la civilització humana.
Molta sort a tots. El món torna a acabar-se. I l’últim que apagui el llum; la porta ja fa temps que està tancada.
diumenge, 7 de novembre del 2010
87) Bullying religiós
Déu n’hi do com molem. Som la modernitat personificada, la revolució alegre, la transgressió autèntica que combat qualsevol element contrari al nostre pensament. Ningú ens tomba, mentre posem a ratlla a qui tinguem al davant. Resumint, als catalans ens agrada ser com som i ens desagrada l’Església Catòlica. Bàsicament seria això.
Fa un parell d’articles ja vaig propugnar la meva pacífica indiferència davant la visita de Benet XVI a Barcelona, al•legant que per desgràcia les moltes bones accions que desenvolupa l’Església queden eclipsades voluntàriament per una actitud medieval vers el segle XXI. M’hi reafirmo. Ara bé, durant aquests dies el meu sentiment de llàstima ha anat basculant de posició al veure segons quins comportaments de gent estranya que barreja la seva oposició a les religions amb l’esport olímpic de criticar a bisbes i cristians. És força trist carregar contra l’Església per simple amor a la moda, perquè toca, perquè són la colla de vells inútils que gairebé per llei acaben rebent per totes bandes. Lapidar-los sota l’escut de ser contraris a les religions que tot ho dominen en general és una excusa deplorable quan després aquests mateixos moderns artificials es tanquen a casa davant els quatre crits d’un imam o un líder budista. Si som tan avançats i cosmopolites com per viatjar en low cost i engolir grans de raïm ja envasats per Cap d’Any, també hauríem de ser-ho quan se suposa que ens oposem a totes les religions, totes. I cridar que jo no t’espero Papa, però tampoc t’espero islamista, no t’espero jueu, no t’espero budista. Ni a tu hinduista, ni a tu tampoc confucianista.
Però no és així. La rebel•lió religiosa té un recorregut limitat, que acaba allà on acaba el cristianisme. I així, amics ciutadans del món, no es va enlloc. Només aconseguiu fer el ridícul davant l’atreviment cap als més fàcils d’atacar i la por cap a d’altres més temuts. Quina coherència més restringida, més falsa i infantil...
Entre uns i altres se us hauria de caure la cara de vergonya. Els contraris per humiliar sempre al mateix alumne esprimatxat i dubtós , i l’alumne per provocar conscientment al seu entorn amb accions qüestionables. Però no oblideu que compartiu aula amb altres impresentables que convindria repassar de tant en tant, amb la mateixa força i consistència que utilitzeu per esbatussar lliurement al cristià de torn. Ser modern també implica ser valent.
Fa un parell d’articles ja vaig propugnar la meva pacífica indiferència davant la visita de Benet XVI a Barcelona, al•legant que per desgràcia les moltes bones accions que desenvolupa l’Església queden eclipsades voluntàriament per una actitud medieval vers el segle XXI. M’hi reafirmo. Ara bé, durant aquests dies el meu sentiment de llàstima ha anat basculant de posició al veure segons quins comportaments de gent estranya que barreja la seva oposició a les religions amb l’esport olímpic de criticar a bisbes i cristians. És força trist carregar contra l’Església per simple amor a la moda, perquè toca, perquè són la colla de vells inútils que gairebé per llei acaben rebent per totes bandes. Lapidar-los sota l’escut de ser contraris a les religions que tot ho dominen en general és una excusa deplorable quan després aquests mateixos moderns artificials es tanquen a casa davant els quatre crits d’un imam o un líder budista. Si som tan avançats i cosmopolites com per viatjar en low cost i engolir grans de raïm ja envasats per Cap d’Any, també hauríem de ser-ho quan se suposa que ens oposem a totes les religions, totes. I cridar que jo no t’espero Papa, però tampoc t’espero islamista, no t’espero jueu, no t’espero budista. Ni a tu hinduista, ni a tu tampoc confucianista.
Però no és així. La rebel•lió religiosa té un recorregut limitat, que acaba allà on acaba el cristianisme. I així, amics ciutadans del món, no es va enlloc. Només aconseguiu fer el ridícul davant l’atreviment cap als més fàcils d’atacar i la por cap a d’altres més temuts. Quina coherència més restringida, més falsa i infantil...
Entre uns i altres se us hauria de caure la cara de vergonya. Els contraris per humiliar sempre al mateix alumne esprimatxat i dubtós , i l’alumne per provocar conscientment al seu entorn amb accions qüestionables. Però no oblideu que compartiu aula amb altres impresentables que convindria repassar de tant en tant, amb la mateixa força i consistència que utilitzeu per esbatussar lliurement al cristià de torn. Ser modern també implica ser valent.
dijous, 4 de novembre del 2010
86) Sóc un Sant
La meva història encara no l’he explicat a ningú, i tampoc veig ara cap raó per ocultar-la. Ja som tots prou grandets com per deixar d’amagar el passat i témer el futur. I avui em ve de gust obrir el meu vessant més antic i personal.
Jo vaig néixer en un castell. Sí, austeritat regnant. Pot semblar excessiu, prepotent fins i tot, però la fortalesa d’Arona, tocant el llac Maggiore, fou la que em veié entrar en aquest món de perills i maldats el 2 d’octubre de fa aproximadament 472 anys. Fa massa temps d’aquell moment, però puc arribar a recordar l’ambient d’exquisidesa social que es vivia al meu voltant. Més endavant, durant la meva infantesa ja vaig anar donant mostres de gran serietat i devoció, mantenint un posat d’intel·lectualitat difícil de seguir si no s’hi tracta amb freqüència. Tal fou la meva atracció per les altures que amb només dotze anys el meu tiet, en pau descansi, em va cedir la rica abadia benedictina de Sant Gracià i Sant Felí. Ell, en Juli Cèsar (o Tito Juli en confiança), era un home d’extrems, que acostumava a aparèixer per casa més amb un temple per regalar que no pas amb uns pantalons del Zara. Un solter triomfador sense escrúpols.
Em vaig escapar a Milà, encara sense Ryanair que guiés les meves expectatives viatgeres, per aprendre llatí, llengua que esdevenia crucial si volia continuar amb la potent ambició eclesiàstica, tot i que per aquelles èpoques ja es trobava ferotgement perseguida pel català. S’ha comentat que a la universitat tenia certa dificultat de paraula i que els mestres em consideraven un pèl més lent del que solia ser habitual. Ho desmenteixo, del tot incert. Infàmies que només tractaven de desprestigiar la meva carrera d’èxit. L’enveja corromp el món.
Per tot això he decidit canviar de centre educatiu, trobant-me ara a la Universitat Pompeu Fabra, amb no gaire més sort de la que he gaudit fins avui. De fet, fa poques setmanes vaig ser víctima d’un atemptat organitzat per l’orde religiós dels Umiliati, que des d’Itàlia van tramar durant mesos un pla malèfic per disparar-me mortalment mentre pregava amb tota tranquil·litat. Ambtot, tal acció només aconseguí ferir-me una reduida part de l’espatlla, i segurament gràcies a aquest fet ara sóc considerat com un sant per la resta de la comunitat universitària.
Per mi és tot un goig que m’anomenim amb sorneria “Sant Carles”. Molt millor que no pas ser un super home normal.
Amén.
Jo vaig néixer en un castell. Sí, austeritat regnant. Pot semblar excessiu, prepotent fins i tot, però la fortalesa d’Arona, tocant el llac Maggiore, fou la que em veié entrar en aquest món de perills i maldats el 2 d’octubre de fa aproximadament 472 anys. Fa massa temps d’aquell moment, però puc arribar a recordar l’ambient d’exquisidesa social que es vivia al meu voltant. Més endavant, durant la meva infantesa ja vaig anar donant mostres de gran serietat i devoció, mantenint un posat d’intel·lectualitat difícil de seguir si no s’hi tracta amb freqüència. Tal fou la meva atracció per les altures que amb només dotze anys el meu tiet, en pau descansi, em va cedir la rica abadia benedictina de Sant Gracià i Sant Felí. Ell, en Juli Cèsar (o Tito Juli en confiança), era un home d’extrems, que acostumava a aparèixer per casa més amb un temple per regalar que no pas amb uns pantalons del Zara. Un solter triomfador sense escrúpols.
Em vaig escapar a Milà, encara sense Ryanair que guiés les meves expectatives viatgeres, per aprendre llatí, llengua que esdevenia crucial si volia continuar amb la potent ambició eclesiàstica, tot i que per aquelles èpoques ja es trobava ferotgement perseguida pel català. S’ha comentat que a la universitat tenia certa dificultat de paraula i que els mestres em consideraven un pèl més lent del que solia ser habitual. Ho desmenteixo, del tot incert. Infàmies que només tractaven de desprestigiar la meva carrera d’èxit. L’enveja corromp el món.
Per tot això he decidit canviar de centre educatiu, trobant-me ara a la Universitat Pompeu Fabra, amb no gaire més sort de la que he gaudit fins avui. De fet, fa poques setmanes vaig ser víctima d’un atemptat organitzat per l’orde religiós dels Umiliati, que des d’Itàlia van tramar durant mesos un pla malèfic per disparar-me mortalment mentre pregava amb tota tranquil·litat. Ambtot, tal acció només aconseguí ferir-me una reduida part de l’espatlla, i segurament gràcies a aquest fet ara sóc considerat com un sant per la resta de la comunitat universitària.
Per mi és tot un goig que m’anomenim amb sorneria “Sant Carles”. Molt millor que no pas ser un super home normal.
Amén.
dimarts, 2 de novembre del 2010
85) Que ve el Papa!
Arriba el Papa. Personatge potent, de rellevància notòria, amb un cúmul de conseqüències paral•leles que acompanyen els seus moviments, vagi allà on vagi. La repercussió de la seva estada està sent força rellevant, generant opinions, discussions i explicacions per tot arreu... però sembla ser que els contraris a la seva visita són els que més estan esvalotant el públic gallinaci amb crits contundents i reclamacions incendiàries.
Jo no tinc tracte personal amb Benet XVI, ja que donar-se el bon dia a la parada del bus no crec que es pugui arribar a considerar com a relació d’amistat pura. I com jo, segurament la gran majoria dels lectors d’aquesta laica columna. Tot i així, la seva vinguda no em genera més passió ni més odi que el que em podria produir la visita d’un gall d’indi albí al barri de l’Eixample. Admiro profundament els galls d’indi albins, però una vegada els has vist per davant i per darrere, poca cosa més en pots treure.
Amb Benet XVI tinc un sentiment similar, de respecte desigual amb punts de decepció. No puc estar a favor d’aquesta Església encarcarada que cada dia es posa més rodes a la seva pròpia cadira de discapacitat. Una institució amb una reserva del dret d’admissió massa utilitzada i amb un funcionament preocupant en tots els vessants, més pròxim a Isabel i Fernando que no pas a Carla i Nicolas. I em sap greu, perquè res seria tant complicat si es volguessin fer les coses mitjanament bé, si hi hagués una voluntat de fer un pas endavant, encara que en calguin deu mil.
D’altra banda, però, no vull oblidar la grandiosa tasca que desenvolupa moltíssima gent en nom de l’Església, milers de persones que fan un bé que no interessa gaire que sigui esmentat, perquè és més convenient barrejar les coses i llençar tota la merda al mateix sac, sense seleccionar ni reciclar. Segurament gaudirien de més estima per part de la societat si fessin exactament el mateix en nom del budisme, però cony, han fitxat pel club equivocat.
Per tot això, desitjo un futur prometedor a Benet XVI i tot el seu seguici, sense més lloances ni atacs, i que gaudeixin de la ciutat durant la seva curta estada. Trobaran els barrets mexicans a baix a l’esquerra. Benvenuti!
Jo no tinc tracte personal amb Benet XVI, ja que donar-se el bon dia a la parada del bus no crec que es pugui arribar a considerar com a relació d’amistat pura. I com jo, segurament la gran majoria dels lectors d’aquesta laica columna. Tot i així, la seva vinguda no em genera més passió ni més odi que el que em podria produir la visita d’un gall d’indi albí al barri de l’Eixample. Admiro profundament els galls d’indi albins, però una vegada els has vist per davant i per darrere, poca cosa més en pots treure.
Amb Benet XVI tinc un sentiment similar, de respecte desigual amb punts de decepció. No puc estar a favor d’aquesta Església encarcarada que cada dia es posa més rodes a la seva pròpia cadira de discapacitat. Una institució amb una reserva del dret d’admissió massa utilitzada i amb un funcionament preocupant en tots els vessants, més pròxim a Isabel i Fernando que no pas a Carla i Nicolas. I em sap greu, perquè res seria tant complicat si es volguessin fer les coses mitjanament bé, si hi hagués una voluntat de fer un pas endavant, encara que en calguin deu mil.
D’altra banda, però, no vull oblidar la grandiosa tasca que desenvolupa moltíssima gent en nom de l’Església, milers de persones que fan un bé que no interessa gaire que sigui esmentat, perquè és més convenient barrejar les coses i llençar tota la merda al mateix sac, sense seleccionar ni reciclar. Segurament gaudirien de més estima per part de la societat si fessin exactament el mateix en nom del budisme, però cony, han fitxat pel club equivocat.
Per tot això, desitjo un futur prometedor a Benet XVI i tot el seu seguici, sense més lloances ni atacs, i que gaudeixin de la ciutat durant la seva curta estada. Trobaran els barrets mexicans a baix a l’esquerra. Benvenuti!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)