84) Tots sants, tots americans

En una conca ben fonda, desfem la patata bullida amb una mica de sal, un pols de pela de llimona picada fineta, i una cullerada petita de clara d'ou batuda. Hi afegim el sucre, remenant tota l'estona amb una cullera. Hi aboquem a poc a poc la farina d'ametlla, sense deixar de remenar, fins que queda una pasta ben homogènia.

L’octubre s’acaba i amb ell qualsevol símptoma d’esperança estiuenca s’esvaeix agonitzant entre les quatre fulles que comencen a caure amb aquella elegància de qui mor. Tothom n’és conscient i abrics de tota mena comencen a sortir de l’armari sense acabar d’estimar el seu propi sexe del tot. La gent camina més apressada, procurant deixar enrere una sensació de fred que empalaga i no deixa que t’escapis fàcilment.

Si el massapà queda molt dur caldrà afegir-hi unes gotes d'aigua, sempre amb mesura, que no quedi massa moll. Caldrà col•locar-lo sobre el taulell enfarinat de sucre fi i amb les mans li donem la forma d'una llarga botifarra que tallarem amb un ganivet a talls petits. De cada tall en fem una bola amb la forma que volem donar al panellet.

Comença el novembre amb un 1 imponent que fa la funció de pilar contundent, d’aquells que et fa alçar el cap amunt i observar-ne el seu fascinant aspecte, amb una cara d’atemoriment que proves de dissimular sense gaire èxit. Més endavant tot fa pujada, i la nit et convida a endinsar-te en aquest món a part que és l’hivern, precedida d’una tardor que ni fa ni deixa fer. Només menja castanyes.

En una plata enfarinada de sucre fi, es posen a coure al forn el temps just perquè quedin cruixents per fora i tous per dins. Per cert, els de coco s'han de gratinar lleugerament per tal que quedin rossos de sobre. Tan sols falta presentar-los en una cuidada safata ben ordenats i gaudir-los amb moderació.

Perquè estem a favor d’encarar els mesos que vénen amb un bon ressopó, mai amb por innecessària al cos. Amèrica cau lluny, i la castanyera ens espera sota casa.

83) El (no) convidat

Des de fa unes setmanes tenim l’oportunitat d’escarxofar-nos al sofà cada dilluns amb plena confiança de que el fet de mirar la tele no ens assenyala com a incults ignorants. Tenim una bona excusa feta a mida: El Convidat. Possiblement un dels espectacles televisius més ben travats i amb un tracte més meticulós dels que conformen la graella actual. Una estona agradable en la que aprofitem per descobrir l’interior de personatges que fins ara tenien massa exterior, només una façana robusta que no acabava de trencar-se mai, sense deixar entreveure res més enllà de quatre geranis en un balcó. Quatre geranis, això sí, amb una olor que enamoraven i pressuposaven la bona harmonia que hi hauria a l’interior de tal façana.

Pensant-ho bé, però, el que estem fent és el mateix que des d’anys enrere duen practicant les viscoses cadenes estatals, intentant rascar en el vessant més personal del protagonista. L’única vital diferència és el tarannà català amb que es realitza aquí: sense mal gust, amb el sentiment de correspondre l’afecte, detallant moments únics i allargant silencis impossibles a la televisió. Aquests trets són els que distancien una voluntat de l’altra. Uns són convidats amb les portes obertes perquè descobreixin pausadament l’amfitrió. D’altres busquen amb insistència arrencar qualsevol secret que el protagonista no vulgui mai desvetllar. Dues maneres d’entendre una idea similar.

Només hi ha una particularitat que em sorprèn en tot aquest afer, i és la fal•lera entusiasta que s’ha desfermat per l’originalitat de tal programa. No aconsegueixo entendre-ho, ja que no és nou que algú sigui convidat (o s’autoconvidi) en qualsevol lloc. Els catalans en tenim una bona mostra, però sembla que la rutina ens ha dut a oblidar-ho. A Catalunya ja fa temps que patim un autoconvidat que s’ha instal•lat a casa nostra per un cap de setmana de set anys. Hi menja, hi dorm, hi viu perfectament, sense preveure la molèstia que causa a l’amfitrió. I l’amfitrió, desgastat i inservible, sembla que hagi estat consumit pel costum, sense esma per revoltar-se.

Fins el dia en que l’interfecte se n’adoni que autoconvidar-se a les cases dels altres és mesquí, impresentable, i potser faci les maletes per anar-se’n altre cop reclòs a casa seva, vestit de solitud i lamentant tots els perjudicis que hagi pogut causar. Aquest dia arribarà, segur, i tant pot ser un dilluns, com un dimecres o un dissabte... Qui sap, fins i tot un 28 de novembre.

82) La tonteria de la igualtat

L’octubre ha dut una dosi de coherència momentània al govern espanyol. Hi ha hagut una remodelació substancial de ministeris i ministres, amb alguns d’ells canviant de maleta, d’altres canviant de feina, i d’altres que ja revisen el cost de la vida en altres països paradisíacs. Aquest enrenou em fa especialment feliç per un aspecte concret que jo mateix vaig reivindicar el 2008, amb escàs suport: la inútil voluntat d’igualtat de gènere a l’hora de repartir el poder.

Quan Zapatero va guanyar les últimes eleccions i concretà els sacrificats que ocuparien un ministeri, ho va idear tan sols pensant en aquest concepte tan perillós i populista com és la igualtat de sexes. I seguint la seva doctrina lamentable, intentant acontentar el llefiscós col•lectiu de feministes demagogues, va repartir les tasques de manera que finalment quadressin 9 dones i 9 homes al govern. Queda clar que no es feu en funció precisament de les qualitats intel•lectuals dels candidats, sinó que es va triar tenint en compte que els percentatges de gènere havien de ser iguals. D’aquesta manera es limitava la possibilitat de formar un bon govern, ja que s’estava eliminant la meitat dels candidats per a un ministeri per la simple raó esmentada: “Potser tinc un candidat home que és millor, però aquí toca dona”.

Fruit de tanta tonteria entre mascles i femelles, es va arribar a crear (atenció) el Ministeri d’Igualtat, que és un dels invents més decisius que s’han creat a Europa després de la roda i l’electricitat. De fet, el situaria rivalitzant en transcendència amb la penicil•lina. Ara, però, hem vist com aquesta invenció ha passat a ser eliminada, així com nombroses ministres femelles que han recollit necessers dels seus despatxos per anar a solucionar altres batalles lluny del govern. En resum, amb el nou executiu la xifra ha passat a ser més aviat negativa de cara a les dones, que veuen com els temibles mascles tornen a dominar el poder.

Felicito a Zapatero per la decisió presa, abandonant l’estúpida mentalitat passada i apostant pels que deu creure que realment poden proporcionar un servei més eficient a la població. No confonguem les coses: la meva oposició no va destinada al fet que qui disposi del poder siguin dones, sinó al fet que qui disposi del poder siguin dones perquè toca, descartant millors alternatives.

Ara toca eficiència, no populisme barat. I si un hàmster ens la pot proporcionar, seré el primer en anar a buscar enciam i pastanagues perquè ens tiri el país endavant.

81) Roba'm el cor, Barcelona

Un dels problemes de tenir 19 anys és que tot el que hagis pogut viure fins al moment és fàcilment superable. Fins i tot els ídols de masses canvien i els antics herois passen a desaparèixer sense pena ni glòria, substituïts per noves icones. És el meu cas. Des d’avui tinc un nou referent a seguir, un nou monument a construir, una nova divinitat a adorar... en definitiva, des d’avui esdevinc plenament creient.

L’ésser superior en qüestió és Gerard Kerr. Un bon home irlandès amb un aspecte lleugerament sospitós de lentitud cerebral que ahir es va confessar davant l’opinió pública afirmant que quan va estar de vacances a Barcelona durant 5 dies aquest estiu, va patir un robatori cada un dels 5 dies. Espectacular. No tinc paraules per descriure la tristor que m’ha ocasionat la notícia, que a la vegada proporciona a Kerr la condició de crack mundial a punt per ser alabat per fans incondicionals del seu destí. Aquest home tindrà un plat a taula sempre a casa meva i, si cal, m’ofereixo a atracar-lo altre cop per si encara no ha saciat les ganes de tastar la benevolència barcelonina.

Estic d’acord en que el mèrit de l’home pot veure’s reduït degut a que jugava en un camp fàcil en temes de delinqüència com és Barcelona (equivalent a un Rayo Vallecano futbolístic), però tot i així no deixa de ser esplèndid que en la seva primera visita oficial rebentés totes les apostes amb un 5-0 brillant. A més, segons ha explicat ell mateix, quatre dels cinc robatoris que patí foren amb violència i forta agressió. És a dir que no només es tracta d’una golejada convencional, sinó que el joc fou magnífic. Què més es pot demanar en un feu de la llibertat mal exercida i la tolerància mal controlada com és Barcelona?

Aquests dies Gerard Kerr ha tornat a la ciutat comtal perquè diu que vol buscar els lladres que el van assaltar. Sí senyor. Ha tornat a l’arena, a peu de camp, com un heroi que encara aspira a reeditar èxits sense mirar enrere i només pensant en glòria futura, que encara pot ser millor que la present. Poc es pensa del perill que comporta tornar a provocar a Barcelona...

Ai, Barcelona...
Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.
Jacint Verdaguer.

80) Laportistes o rosellistes

Al Barça compartim un defecte en comú amb Hugo Chávez: ens va la marxa. No ho podem evitar, ens flueix per la sang un ànim revolucionari autodestructiu que, al capdavall, és el que ens dóna plaer. Els gols no són més que un element complementari que ens esbossa un lleuger somriure; el veritable sentit d’un blaugrana és que hi hagi ambient en altres àmbits que no siguin l’estrictament esportiu.

Amb l’Assemblea d’aquest cap de setmana el Barça ha demostrat un cop més que li va la marxa, tal com ho demostrem quan decidim casar-nos o que ens governi aquell polític o l’altre. El soci tenia dues opcions, que passaven per oblidar el passat econòmic de l’entitat durant l’era Laporta o bé córrer cap a casa per enllestir fusells i cascs i iniciar una guerra civil interna sense data propera de caducitat. Òbviament, hem decidit anar a encarregar pólvora als xinesos del carrer Trafalgar.

Era una decisió complicada, per tot els riscs que comportava qualsevol de les dues bandes. Si perdonàvem Laporta, el culé prosseguiria la seva vida amb un canvi facial evident, ja que la cara d’idiota es distingiria des de Kazan. Però si condemnàvem Laporta, no hi hauria bon resultat esportiu que valgués entre la tensa mala maror entre laportistes i rosellistes. Finalment serà aquesta última la tònica general que imperarà durant els propers mesos, convertits tots en un bàndol o en un altre com en les grans divisions de la història: Mortadelo o Filemón, republicans o demòcrates, mar o muntanya, Coca-cola o Pepsi, paper de vàter sortint per sobre o paper de vàter sortint per sota.

Jo no disposo d’una opinió ben definida. Segurament estaria a favor del judici si hi hagués la certesa que en una setmana tot quedaria resolt. Ja que no serà així, em fa una certa mandra haver de començar aquest llarg procés de mala llet i apunyalaments continus. Però ja se sap que per molt que el Barça sigui més que un club, la pela és molt més que la pela. Amén.

79) Trenta-tres

Ha funcionat. Sembla mentida. Qui podia pensar que aquella colla de xilens arribarien a travar un pla tan ben dissenyat i sense cap error. Qui s’imaginava una resolució tan efectiva i coordinada, sota la pressió d’una comunitat internacional que s’ho mirava des d’un sofà de pell esperant la mínima errada voluntariosa per exclamar “aquests xilens...” just abans de canviar de canal veloçment per acabar tornant a la trista realitat anomenada Belén.

Doncs aquests xilens han demostrat que no cal dir-se Alemanya ni ser una primera potència mundial per pensar amb dos dits de front i intentar resoldre una situació gravíssima amb la màxima pulcritud i paciència. Amb il•lusió, realisme, esperança i ganes de fer la feina ben feta sense que una Irene Montalà èbria t’ho hagi de recordar a cau d’orella.

Ara seria d’un oportunisme descarat afirmar que tots ens imaginàvem un final amb crèdits roses, quan n’estic segur que uns i altres en algun moment haurem lamentat que la mina, desgraciadament, estigués ubicada a Xile i no a França. Així que procurem valorar l’esforç i èxit del personal que ha fet possible un petit miracle que la majoria encarregàvem més a les altures que no pas a l’enginyeria.

No vull pensar què hagués pogut ocórrer si la mina col•lapsada fos una qualsevol de les Espanyes. A hores d’ara encara estarien discutint qui en té la culpabilitat absoluta i s’assenyalarien amb un dit acusador etern, sense cap altre objectiu que allisar terrenys electorals. Les picabaralles esdevindrien la tònica habitual al Congrés, amb cridòria, aplaudiments, desordre i confusió. Declaracions institucionals entelades i missatges esperançadors amb nul•la credibilitat. Mentrestant, les televisions quedarien engalanades amb catifes vermelles receptores de dones, germans, amants i veïns frisosos per desvetllar intimitats dels seus coneguts sepultats, amanint-ho amb alguna llàgrima ben estudiada i algun desig premeditat mirant fixament a càmera. Vora la mina centenars de mitjans a peu de camp amb connexions en directe per aportar ben poca cosa, mentre a les profunditats de la geografia 33 miners preguen perquè l’espera es faci llarga i la tranquil•litat perduri al centre de la Terra...

78) Coses que no celebro un 12 d'octubre

No celebro notes acadèmiques brillants.
No celebro victòries en partits de futbol intranscendents.
No celebro que les foques hagin entrat en època de zel.
No celebro la fi de guerres infinites.
No celebro la bonança econòmica al Brasil.
No celebro que al carrer hagin acabat les obres de millora.
No celebro que el bus arribi 9 minuts tard.
No celebro que els atemptats duguin una P impronunciable.
No celebro trossos de mantega que cauen en una cuina.
No celebro malalties infeccioses en un parvulari.
No celebro enamoraments a les 4 de la matinada.
No celebro haver guanyat unes eleccions netament.
No celebro fulles caigudes abans d’hora.
No celebro que quedin pàgines per escriure.
No celebro la felicitat d’una noia a Tokyo.
No celebro la justícia tardana.
No celebro humoristes que esperen riures.
No celebro còmics amb superherois sense defectes.
No celebro peix fresc sense gel en una peixateria.
No celebro cares sense arrugues ni sentiments.
No celebro la mort de la veïna del cinquè.
No celebro tempestes d’estiu a la tardor.
No celebro aniversaris passats.
No celebro la incompetència no reconeguda.
No celebro la impuntualitat crònica.
No celebro la puntualitat agressiva.
No celebro les ganes de treballar.
No celebro que em diguin què he de dir.
No celebro la comunicació al despertar.
No celebro que hi hagi vaques que siguin sagrades.
No celebro que floreixi res que no pugui veure.
No celebro la Hispanitat.
No celebro Espanya.

77) En defensa dels llops

Tinc una gran i intensa estima per l’encara ministre Corbacho. Bàsicament l’estima que pot manifestar un humà cap a un altre pel simple fet de pertànyer a la mateixa espècie: una estima protocol•lària, si voleu, però tendre al capdavall. L’amor cap a la seva persona no va més enllà, i a partir de llavors ja es confon amb una mena de fàstic corrosiu que convé no descriure en excés.

Les últimes declaracions que ha fet (últimament usem la paraula declaració amb massa lleugeresa) han estat referides a una possible independència de Catalunya i a les conseqüències que això ocasionaria al país en forma de violència i gairebé tancs a la Diagonal. Aquesta “tàctica de la por” és impresentable i d’una imaginació estratègica més aviat escassa. ¿Avisar de la possibilitat d’aldarulls importants és la millor manera que ha trobat Corbacho per defensar l’obsolet model actual d’autonomies? Que ve el llop.

Ja fa anys que des del socialisme utilitzen el pobre llop per espantar a la població de tots els mals, ja sigui el PP o la secessió. I arribarà el trist dia en que el llop, rabiós d’indignació i rancor, els agafarà per banda i saldarà deutes amb tots aquells que l’han calumniat durant tot aquest temps comparant-lo amb casposos de dreta o independentistes alterats. I amb ell, tota la població que no hagi quedat hipnotitzada pels avisos socialistes i que haurà quedat tipa de mirar a banda i banda de la carretera esperant veure un llop que mai acaba d’arribar.

És d’una baixa mentalitat indignant, a més, intentar culpar a l’animal salvador de Roma de tots els mals, quan precisament són ells els que disposen dels ulls més grossos per poder veure-hi millor, la veu més ronca per impressionar a tothom i les dents més afilades per cruspir-se qualsevol caputxeta inoportuna que els prometi Estatuts per quatre duros.

Perquè són justament els qui col•loquen el llop en totes les metàfores els qui estan enfonsant el país de dalt a baix. I aquest és el seu únic mèrit fins al moment: enfonsar el país abans que comenci l’època de pluges. Impecable.

76) Shakespeare amb Nocilla

Aquests dies he tornat a arrambar clàssics literaris, especialment García Márquez, un dels més grans que he trobat pel camí de les lletres. Un do per descriure situacions amb un realisme i un vocabulari que obligatòriament han de ser l’enveja de gran part de la generació actual, que només escrivim per sobre, vorejant el moment, sense aprofundir en gaire res. És un dels més perfectes fills de la literatura, amb qui gaudeixes infinitament més que no pas amb els actuals novel•listes descafeïnats, sempre amb excepcions. I en gaudeixes ara, en ple coneixement, amb total consciència de qui tens al davant, amb una activa capacitat per desxifrar passatges que abans eren incompresos o ignorats.

Em refereixo a èpoques escolars, quan les “Rimas y leyendas” de Bécquer són mastegades sense cap interès ni comprensió just abans d’arribar al sofà de casa i devorar, aquest cop amb ganes i devoció, peces untades de Nocilla davant dibuixos animats que poc tenen a veure amb genis literaris. Aquesta cultura d’exigir la lectura de grans obres en segons quines edats no afavoreix la passió pel llibre, més aviat el contrari, arribant a odiar lletres i lletres sense sentit que no conjuguen amb el moment ni amb la voluntat del lector. Fins ara sembla que ningú se n’adoni, i no fem més que sacrificar clàssics imprescindibles en temps equivocats, en comptes d’oferir bones lectures alternatives, de tanta o més qualitat, adequades a l’edat i els interessos de l’alumnat.

Mentre això no canviï, seguirem col•leccionant a jovent que apunta sense perdó cap a dianes amb Mercè Rodoreda o Miguel de Cervantes clavats amb ulls plorosos i sense escapatòria. I tant la Mercè com en Miguel mereixen un respecte i una consideració per part d’aquest col•lectiu que no seran oferts fins que les protuberàncies desapareguin de les seves cares adolescents.

Com deia Francisco Umbral, “la cultura es el mundo donde los patios se llaman claustros”. I precisament els nens frisen cada migdia per sortir al pati, la seva màxima aspiració. Però no els facis sortir mai a un claustre. No entendrien que els estàs premiant. No entendrien res.