El proper diumenge 5 de març l’adorat Futbol Club Barcelona viurà una de les jornades més ridícules en la Història d’aquest més que centenari club. I no serà pas pel joc de l’equip, excel•lent com sempre, o per un arbitratge clamorosament sospitós, que tampoc es descarta, sinó per la nova iniciativa formulada per l’actual Junta Directiva, que acostuma a expressar-se amb poques paraules i totes elles qüestionables.
L’objectiu és que en aquest partit, i aprofitant que tres dies després de celebra el forçat Dia Internacional de la Dona, la llotja presidencial estigui formada íntegrament per dones, representants d’àmbits diferents de la societat. Cap home, doncs, ni tan sols el president Sandro Rosell, serà a primera línia, allà on li pertoca.
Aquesta acció demostra un baix nivell institucional força preocupant i una total desconeixença del que significa la famosa igualtat de gènere. Que dones i homes tinguin la mateixa condició en tots els aspectes socials no passa per treure a pasturar les femelles durant un dia concret i exposar-les a primera fila de la llotja presidencial per intentar netejar la imatge de massificació masculina als camps de futbol. No és això. És alguna cosa més profunda que no pas aquest gest tronat d’home testosterònic que li deixa triar el mobiliari de la cuina a la seva sacrificada senyora , creient que així ella ja se sent més realitzada. És estúpid, sense sentit, cretí.
La manera com es durà a terme és llastimosa però, a més, l’objectiu de la iniciativa com a tal és totalment prescindible. Tots sabem que el món futbolístic és un terreny predominat per mascles irats, així com també admeto amb ressentiment que l’àmbit de la pedicura francesa recau més sobre el sector femení. I no passa res, no cal augmentar les ajudes socials per fer que els homes catalans s’animin a lluir uns peus envejables. No s’entén, doncs, aquesta voluntat malaltissa de pretendre que tot agradi a tothom, a tots els sexes, a totes les races.
Tot i així, per tal de seguir amb aquesta política de baixesa intel•lectual promoguda per la Junta Directiva, proposo que en el proper partit al Camp Nou només surtin al terreny de joc les discretes dones dels jugadors. D’aquesta manera homenatjaríem al gènere femení donant-los una oportunitat per reivindicar-se, milloraríem la davantera, i l’assistència a les grades encara augmentaria més. Sobretot a les ubicacions a peu de camp.
diumenge, 27 de febrer del 2011
dijous, 24 de febrer del 2011
122) La presidenta catalana
Fa poques hores, Carme Chacón ha deixat anar una de les sentències més clarificadores del que és l’Estat espanyol. Amb pocs mots ha sabut definir la relació de podridura entre Espanya i Catalunya amb una perfecció envejable. Segons ha afirmat, “España está preparada para una presidenta catalana”. És una frase que a primer cop d’ull no sorprèn per la seva quotidianitat, però que amaga una gran dosi de terror psicològic si s’hi reflexiona un instant.
Desglossant les seves paraules, s’està dient en ple segle XXI que una candidata d’una determinada regió clau d’un determinat Estat pot esdevenir presidenta d’aquell Estat. Si la normalitat imperés a la península, afirmacions com aquesta haurien de ser una obvietat tant evident que ningú gosaria dir-la, per intranscendent. De fet, sembla inimaginable l’aparició d’un alt càrrec americà afirmant que un candidat de l’Estat de Nova York podria arribar a ser president dels Estats Units. És clar que pot ser-ho. I més si pertany a un dels Estats més dinamitzadors d’Amèrica, tal com ho és Catalunya per Espanya.
Malauradament, la lògica no apareix per enlloc al país de la sangria i la platja aglomerada, i es continuen creant frases hilarants que fan preveure un futur ben llefiscós per a un matrimoni forçat que no porta enlloc.
N’hi ha per reflexionar-hi. N’hi ha per llogar-hi cadires i admirar l’espectacle del qual en som protagonistes involuntaris. Aquella mena d’espectacles en què el públic es veu obligat a participar-hi i ha de pujar a l’escenari lligat de mans i peus per veure’s humiliat davant la mirada riallera dels que continuen a la seva cadira llogada. I tots riuen. I la víctima procura riure per seguir el guió imposat. I a l’escenari l’il•lusionista és l’ànima de la festa, controlant l’escena, ballant el voluntari, fent-se còmplice amb el públic.
Ja n’hi ha prou. Potser ha arribat l’hora de baixar de l’escenari on s’experimenta, abandonar la vella cadira llogada, i córrer a comprar un sofà còmode i relaxant, del que ningú ens pugui fer aixecar mai, des d’on es pugui veure un horitzó més plaent que no pas el vell truc del barret de copa.
Desglossant les seves paraules, s’està dient en ple segle XXI que una candidata d’una determinada regió clau d’un determinat Estat pot esdevenir presidenta d’aquell Estat. Si la normalitat imperés a la península, afirmacions com aquesta haurien de ser una obvietat tant evident que ningú gosaria dir-la, per intranscendent. De fet, sembla inimaginable l’aparició d’un alt càrrec americà afirmant que un candidat de l’Estat de Nova York podria arribar a ser president dels Estats Units. És clar que pot ser-ho. I més si pertany a un dels Estats més dinamitzadors d’Amèrica, tal com ho és Catalunya per Espanya.
Malauradament, la lògica no apareix per enlloc al país de la sangria i la platja aglomerada, i es continuen creant frases hilarants que fan preveure un futur ben llefiscós per a un matrimoni forçat que no porta enlloc.
N’hi ha per reflexionar-hi. N’hi ha per llogar-hi cadires i admirar l’espectacle del qual en som protagonistes involuntaris. Aquella mena d’espectacles en què el públic es veu obligat a participar-hi i ha de pujar a l’escenari lligat de mans i peus per veure’s humiliat davant la mirada riallera dels que continuen a la seva cadira llogada. I tots riuen. I la víctima procura riure per seguir el guió imposat. I a l’escenari l’il•lusionista és l’ànima de la festa, controlant l’escena, ballant el voluntari, fent-se còmplice amb el públic.
Ja n’hi ha prou. Potser ha arribat l’hora de baixar de l’escenari on s’experimenta, abandonar la vella cadira llogada, i córrer a comprar un sofà còmode i relaxant, del que ningú ens pugui fer aixecar mai, des d’on es pugui veure un horitzó més plaent que no pas el vell truc del barret de copa.
dimarts, 22 de febrer del 2011
121) Trias, l'hereu
Amb la relativa victòria de l’alcalde Jordi Hereu a les primàries del PSC, s’ha ensorrat qualsevol possibilitat de disposar d’un proper guia mínimament digne per la ciutat de Barcelona. Està tot perdut, sense escapatòria. Catalunya haurà de patir quatre anys més de baixesa i desprestigi amb una capital que no lluirà un representant a l’alçada del que mereix el poble. Amb el modernisme de Gaudí no n’hi ha prou per mantenir una ciutat, i els fonaments de la Sagrada Família no aguantaran gaire més el pes d’haver de sostenir la classe difuminada d’una metròpolis que fa temps que juga amb foc.
Durant els darrers anys amb Hereu, la trajectòria barcelonina ha estat llastimosa, emmirallant-se amb l’esquerra més incapacitada i tronada que no sap aportar res que creui la frontera del nudisme alcohòlic i la pandereta com a instrument oficial. Amb arguments nuls però somriure permanent hem anat llençant hores de feina i progrés, hem abandonat possibilitats que teníem per esdevenir encara més grans, hem anat a velocitat de Bicing deixant-nos avançar per bòlids europeus que passaven dels 80 km/h amb tota seguretat. En definitiva, hem estat estudiant el dia abans amb un ull a Facebook i l’altre als apunts. Uns apunts discrets.
I no sembla que la situació hagi de canviar substancialment. Si Hereu no aconsegueix ensibornar un altre cop a l’obedient sector socialista dels barris menys emblemàtics, serà Xavier Trias qui hereti el desprestigi i la poca autoritat actual. Trias no pot ser alcalde de Barcelona per una qüestió tan superficial com és la pobra imatge, la innocència que encomana i l’esperpèntica incompetència en oratòria. Petits factors que són ara més evitables que mai i que contribuirien a fer més petita una ciutat que ja va néixer prou limitada per Collserola i el Mediterrani.
Una protocol•lària obligació moral ha forçat a CiU a tornar a presentar Trias; una errònia votació poc popular ha emmanillat el PSC per tornar a presentar Hereu. Mentrestant, la Diagonal esbufega. No bufen temps de canvis.
Durant els darrers anys amb Hereu, la trajectòria barcelonina ha estat llastimosa, emmirallant-se amb l’esquerra més incapacitada i tronada que no sap aportar res que creui la frontera del nudisme alcohòlic i la pandereta com a instrument oficial. Amb arguments nuls però somriure permanent hem anat llençant hores de feina i progrés, hem abandonat possibilitats que teníem per esdevenir encara més grans, hem anat a velocitat de Bicing deixant-nos avançar per bòlids europeus que passaven dels 80 km/h amb tota seguretat. En definitiva, hem estat estudiant el dia abans amb un ull a Facebook i l’altre als apunts. Uns apunts discrets.
I no sembla que la situació hagi de canviar substancialment. Si Hereu no aconsegueix ensibornar un altre cop a l’obedient sector socialista dels barris menys emblemàtics, serà Xavier Trias qui hereti el desprestigi i la poca autoritat actual. Trias no pot ser alcalde de Barcelona per una qüestió tan superficial com és la pobra imatge, la innocència que encomana i l’esperpèntica incompetència en oratòria. Petits factors que són ara més evitables que mai i que contribuirien a fer més petita una ciutat que ja va néixer prou limitada per Collserola i el Mediterrani.
Una protocol•lària obligació moral ha forçat a CiU a tornar a presentar Trias; una errònia votació poc popular ha emmanillat el PSC per tornar a presentar Hereu. Mentrestant, la Diagonal esbufega. No bufen temps de canvis.
diumenge, 20 de febrer del 2011
120) Peripatètic
Acostuma a passar que et despertes un diumenge i notes aquella sensació que t’indica que al bloc cal escriure-hi quelcom. I no tens tema, ni excessives ganes, ni temps il•limitat, fet que pot arribar a dissuadir-te de la iniciativa. Però et deixes portar i acceptes tot el que la imaginació et proporcioni, sense gaires tries ni filtracions. T’hi poses en pijama, amb cara de diumenge pel matí i amb un cel d’hivern poc receptiu que denota un cert racisme cap a la raça humana, així que tot el pugui sorgir serà per força més optimista que no pas la realitat que t’envolta.
I comences a revisar el teu entorn per extreure’n alguna temàtica concreta que pugui ser d’interès notable. La política i els problemes socials solen resoldre sempre la incògnita, però en ple cap de setmana cal ser prou audaç com per intuir que res d’això toca. Toca parlar de coses banals, que signifiquin poc per al nostre dia a dia, sense gaire transcendència. El temps ho cura tot, i pot arribar a ser una opció estudiable. Si es desestima la proposta, podries girar full cap al món de l’esport i les seves innegables capacitats hipnòtiques de cara al lector. Però què queda per dir que encara no s’hagi comentat? El futbol és així, juguen onze contra onze, els àrbitres també són humans i l’afició és el jugador número dotze. I tots units fem força, per cert.
No és qüestió de filosofar sense sentit o parlar per parlar. Si s’escriu és perquè hi ha algun comentari que encara no s’ha dit i convé que quedi escrit per sempre. Cal esmerçar-s’hi coi.
I mentre comences a culpar-te de la teva manca de capacitat de sorprendre, obres un diccionari i te n’adones de la meravella de món en el que vivim quan hi trobes una paraula abandonada i sola, sense més amistats que l’altra paraula que dorm sobre seu quan es tanca la coberta. “Peripatètic”. “Relatiu al conjunt doctrinal propi de l’escola del Liceu fundada per Aristòtil”. El mot peripatètic existeix, és allà i hi ha estat sempre, esperant que algú l’usi. I avui sóc jo qui el fa servir per treure’l a la llum i que un diumenge pel matí tingui sentit malgrat la poca dignitat que et dóna un pijama. Ha nascut una nova paraula en la meva discreta ment, i de la mateixa manera és un dia gran per tots aquells que la llegiu per primera vegada. Ho és, us ho prometo.
Peripatètic existia i ningú apostava per ella. Però avui acaba de salvar un article i un home amb ganes regenerades de viure. Pot sonar patètic, però s’escriu peripatètic.
I comences a revisar el teu entorn per extreure’n alguna temàtica concreta que pugui ser d’interès notable. La política i els problemes socials solen resoldre sempre la incògnita, però en ple cap de setmana cal ser prou audaç com per intuir que res d’això toca. Toca parlar de coses banals, que signifiquin poc per al nostre dia a dia, sense gaire transcendència. El temps ho cura tot, i pot arribar a ser una opció estudiable. Si es desestima la proposta, podries girar full cap al món de l’esport i les seves innegables capacitats hipnòtiques de cara al lector. Però què queda per dir que encara no s’hagi comentat? El futbol és així, juguen onze contra onze, els àrbitres també són humans i l’afició és el jugador número dotze. I tots units fem força, per cert.
No és qüestió de filosofar sense sentit o parlar per parlar. Si s’escriu és perquè hi ha algun comentari que encara no s’ha dit i convé que quedi escrit per sempre. Cal esmerçar-s’hi coi.
I mentre comences a culpar-te de la teva manca de capacitat de sorprendre, obres un diccionari i te n’adones de la meravella de món en el que vivim quan hi trobes una paraula abandonada i sola, sense més amistats que l’altra paraula que dorm sobre seu quan es tanca la coberta. “Peripatètic”. “Relatiu al conjunt doctrinal propi de l’escola del Liceu fundada per Aristòtil”. El mot peripatètic existeix, és allà i hi ha estat sempre, esperant que algú l’usi. I avui sóc jo qui el fa servir per treure’l a la llum i que un diumenge pel matí tingui sentit malgrat la poca dignitat que et dóna un pijama. Ha nascut una nova paraula en la meva discreta ment, i de la mateixa manera és un dia gran per tots aquells que la llegiu per primera vegada. Ho és, us ho prometo.
Peripatètic existia i ningú apostava per ella. Però avui acaba de salvar un article i un home amb ganes regenerades de viure. Pot sonar patètic, però s’escriu peripatètic.
dijous, 17 de febrer del 2011
119) Tumors gratuïts
Anem tirant per la vida, feliços, amb una total inconsciència que ens impedeix veure què està passant al nostre voltant, què és el que trontolla. I trontollen tantes coses que un dia patirem per voler fixar-les totes de cop. Desgraciadament, sembla que en segons quins aspectes els governs no estan disposats a actuar-hi, al•legant que es tracta de fets menors, intranscendents, que queden lluny de la sospitosa llista de prioritats. Per mi, però, el mal que estan causant els diaris gratuïts és el que s’hauria d’intentar batre primerament, fins i tot per sobre d’atur i immigració.
No es pot tolerar. Són un llast, una podridura cultural que faria pondre al sol més matiner, una vergonya vestida de lletres per tal de fer-la més decent. Corren impunement de mà en mà, tenyint la manca de classe per allà on passen, sense cap opinió, cap pensament que vagi més enllà d’embolicar un entrepà que ja perdrà tota dignitat. I la gent hi cau, el llueixen protegit sota el braç, feliços per disposar d’un enginy gratuït de la cultura. És justament aquesta errònia convicció la que fa que tantes dècades de bona feina escrita siguin llençats per la borda amb la tranquil•litat del desgraciat que creu que actua correctament.
Entre tanta perversió, apareixen els que veuen injust sacrificar diaris d’aquesta mena i els defensen afirmant que no són més que una alternativa als generalistes ja consolidats. Diuen que es tracta de publicacions que tampoc aspiren a més i, per tant, és innecessari acarnissar-s’hi. Aquests no entenen que precisament és aquesta la llavor de la incompetència entre la nostra gent, és la flama que crearà individus educats en referents de pandereta, que no aporten res, no són res. Però ells entren dins el joc i s’hi perden, ignorant què és realitat i què ficció. I després no en sortiran. I cada matí quan es dirigeixin a la feina continuaran pensant que el món és allò que els expliquen aquests diaris. Creuran que el món consisteix en tirar a la dona pel balcó i col•locar en portada un reportatge sobre l’interès sexual dels espanyols. I riure.
Això no és el món, això és l’infern. I mentrestant, el sol cada dia es vol pondre més d’hora i pretén llevar-se més tard. Se li enganxen els llençols de la mandra i la dignitat.
No es pot tolerar. Són un llast, una podridura cultural que faria pondre al sol més matiner, una vergonya vestida de lletres per tal de fer-la més decent. Corren impunement de mà en mà, tenyint la manca de classe per allà on passen, sense cap opinió, cap pensament que vagi més enllà d’embolicar un entrepà que ja perdrà tota dignitat. I la gent hi cau, el llueixen protegit sota el braç, feliços per disposar d’un enginy gratuït de la cultura. És justament aquesta errònia convicció la que fa que tantes dècades de bona feina escrita siguin llençats per la borda amb la tranquil•litat del desgraciat que creu que actua correctament.
Entre tanta perversió, apareixen els que veuen injust sacrificar diaris d’aquesta mena i els defensen afirmant que no són més que una alternativa als generalistes ja consolidats. Diuen que es tracta de publicacions que tampoc aspiren a més i, per tant, és innecessari acarnissar-s’hi. Aquests no entenen que precisament és aquesta la llavor de la incompetència entre la nostra gent, és la flama que crearà individus educats en referents de pandereta, que no aporten res, no són res. Però ells entren dins el joc i s’hi perden, ignorant què és realitat i què ficció. I després no en sortiran. I cada matí quan es dirigeixin a la feina continuaran pensant que el món és allò que els expliquen aquests diaris. Creuran que el món consisteix en tirar a la dona pel balcó i col•locar en portada un reportatge sobre l’interès sexual dels espanyols. I riure.
Això no és el món, això és l’infern. I mentrestant, el sol cada dia es vol pondre més d’hora i pretén llevar-se més tard. Se li enganxen els llençols de la mandra i la dignitat.
divendres, 11 de febrer del 2011
118) Tenim Barcelona
Tenim Gaudí, la Pedrera, la Casa Batlló. Tenim l’Eixample. La dreta i l’esquerra. I la del mig també deu ser-hi. Tenim les platges, Bogatell, Nova Icària. Tenim la Barceloneta i el seu ambient de barri. Tenim els restaurants amb menús de paella a la porta i Fermí Puig i Carme Ruscalleda a Passeig de Gràcia. Perquè també tenim el Passeig de Gràcia. I Rambla Catalunya i la Gran Via. I una Diagonal sense reformes que tot ho travessa, fins i tot un alcalde. Tenim el carrer Enric Granados i la rectitud de Muntaner. Tenim la plaça Cerdà i a Ildefons Cerdà. La Sagrada Família, el Park Güell i la Casa de les Punxes. I el mar, que sempre torna. I un equip de futbol que és el centre del món, i quin és el secret encara es pregunta tothom.
Tenim un temps envejable. Tenim estiu i hivern, primavera i tardor. I una ciutat encabida entre Collserola i el Mediterrani. I l’un i l’altre es desitgen el bon dia cada matí. Tenim el Tibidabo i les seves vistes, els porcs senglars i rutes en bicicleta. Molsa pel pessebre i espàrrecs per la truita. Tenim l’Observatori Fabra i la Torre de Collserola que presideix l’escena. I la Plaça Sant Jaume i el carrer Ferran. I escapar-se a fer una xocolata al carrer Petritxol. I tornar pel casc antic i anar a parar a la Rambla. Tenim el port i Colom portant el timó. I uns Jocs Olímpics que van fer Història, i un Museu d’Història i un altre d’Olímpic. Tenim la Torre Agbar il•luminada i l’Hotel Arts. El Majèstic, les botigues a Passeig de Gràcia i el barri de Gràcia. I les seves festes majors amb el tradicional guarniment de carrers.
Tenim la millor terminal d’aeroport i la mítica Estació de França. I el Parc de la Ciutadella i els seves cotorres loquaces. Tenim l’Arc de Triomf i els espectacles al carrer. La Mercè, els festivals de música i gelats a l’estiu. Tenim una història, tenim Barcino i tindrem Barcelona per anys. I la Generalitat, el Parlament i les grans institucions. Tenim congressos mundials a Maria Cristina i el MNAC imponent al capdamunt. I el Camp Nou. El Camp Nou! I la Via Augusta i el mercat Galvany. El mercat del Ninot i el de Sant Antoni. I el Paral•lel més caspós i més nostàlgic. I la nit, i el dia. Tenim les piscines Bernat Picornell i un estil modernista de veure la vida. I la nostra cervesa, les nostres tradicions, els castellers, i la Plaça Reial. Tenim el Palau de la Música i el Liceu, i el Teatre Nacional de Catalunya per fer una mica de teatre. I el fem, teatre del bo. I taxis de colors i un funicular a Montjuic. Sí, tenim Montjuic entremig de la ciutat i un cementiri amb vistes. I estem agermanats amb la ciutat de Rio de Janeiro. Perquè ens va la marxa.
I tenim tot el que em deixo i més. Ho tenim tot. Encara tenim Barcelona.
Tenim un temps envejable. Tenim estiu i hivern, primavera i tardor. I una ciutat encabida entre Collserola i el Mediterrani. I l’un i l’altre es desitgen el bon dia cada matí. Tenim el Tibidabo i les seves vistes, els porcs senglars i rutes en bicicleta. Molsa pel pessebre i espàrrecs per la truita. Tenim l’Observatori Fabra i la Torre de Collserola que presideix l’escena. I la Plaça Sant Jaume i el carrer Ferran. I escapar-se a fer una xocolata al carrer Petritxol. I tornar pel casc antic i anar a parar a la Rambla. Tenim el port i Colom portant el timó. I uns Jocs Olímpics que van fer Història, i un Museu d’Història i un altre d’Olímpic. Tenim la Torre Agbar il•luminada i l’Hotel Arts. El Majèstic, les botigues a Passeig de Gràcia i el barri de Gràcia. I les seves festes majors amb el tradicional guarniment de carrers.
Tenim la millor terminal d’aeroport i la mítica Estació de França. I el Parc de la Ciutadella i els seves cotorres loquaces. Tenim l’Arc de Triomf i els espectacles al carrer. La Mercè, els festivals de música i gelats a l’estiu. Tenim una història, tenim Barcino i tindrem Barcelona per anys. I la Generalitat, el Parlament i les grans institucions. Tenim congressos mundials a Maria Cristina i el MNAC imponent al capdamunt. I el Camp Nou. El Camp Nou! I la Via Augusta i el mercat Galvany. El mercat del Ninot i el de Sant Antoni. I el Paral•lel més caspós i més nostàlgic. I la nit, i el dia. Tenim les piscines Bernat Picornell i un estil modernista de veure la vida. I la nostra cervesa, les nostres tradicions, els castellers, i la Plaça Reial. Tenim el Palau de la Música i el Liceu, i el Teatre Nacional de Catalunya per fer una mica de teatre. I el fem, teatre del bo. I taxis de colors i un funicular a Montjuic. Sí, tenim Montjuic entremig de la ciutat i un cementiri amb vistes. I estem agermanats amb la ciutat de Rio de Janeiro. Perquè ens va la marxa.
I tenim tot el que em deixo i més. Ho tenim tot. Encara tenim Barcelona.
dimarts, 8 de febrer del 2011
117) 80 km/h
Segons la Direcció General de Trànsit, si s’elevés la velocitat màxima de conducció en 10 km/h més, el nombre final de morts durant l’any augmentaria considerablement fins a un trenta per cent més del que es comptabilitza actualment.
La revista “20 km/h” està orientada al ciclisme urbà i el cicloturisme per promocionar aquest àmbit de manera sostenible. Es tracta d’una publicació periòdica amb nombrosos adeptes dins el sector.
La velocitat permesa al voltant d’una zona escolar és de 30 km/h. Un home d’Alcobendas va resultar imputat d’un delicte contra la seguretat vial recentment per superar aquesta xifra quan circulava per una d’aquestes zones. Concretament, a 122 km/h.
“A 40 km/h que hi vagin ells, nosaltres no som rucs” és un dels diferents grups creat a la xarxa social Facebook per protestar enèrgicament contra la velocitat variable als accessos a Barcelona implantada per l’anterior conseller de la Generalitat Joan Saura. Així mateix, també han tingut èxit altres pàgines com “A 40 km/h ira su puta madre”.
Uns 50 km/h és la velocitat que ocasionaria que un automòbil xoqués contra un obstacle rígid i la col•lisió fos la mateixa que la caiguda d’aquest mateix vehicle des de deu metres, és a dir, l’altura que correspon a un tercer pis.
S’ha documentat com hi ha gossos que poden arribar a córrer fins a 60 km/h, esdevenint aquesta una velocitat prodigiosa per un animal d’aquestes característiques. Tot i així, queda lluny del rànquing que ocupen els felins més veloços del planeta.
Ratxes de vent de fins a 70 km/h són les que han fet necessari tancar el port de Maó durant els darrers dies a causa dels perills que pot comportar de cara a les embarcacions. Durant els últims onze dies, ja hagut de ser clausurat en tres ocasions diferents per la mateixa raó.
Finalment, 80 km/h és la velocitat adequada perquè dos Governs de la Generalitat consecutius facin el ridícul més estrepitós discutint i acusant-se mútuament sobre la idoneïtat o no de la mesura. El sentit comú circula a un ritme inabastable per segons quins polítics, que semblen no adonar-se de la rapidesa amb què perden vots i confiança cada dia. Aquesta sí, és una velocitat inadmissible.
La revista “20 km/h” està orientada al ciclisme urbà i el cicloturisme per promocionar aquest àmbit de manera sostenible. Es tracta d’una publicació periòdica amb nombrosos adeptes dins el sector.
La velocitat permesa al voltant d’una zona escolar és de 30 km/h. Un home d’Alcobendas va resultar imputat d’un delicte contra la seguretat vial recentment per superar aquesta xifra quan circulava per una d’aquestes zones. Concretament, a 122 km/h.
“A 40 km/h que hi vagin ells, nosaltres no som rucs” és un dels diferents grups creat a la xarxa social Facebook per protestar enèrgicament contra la velocitat variable als accessos a Barcelona implantada per l’anterior conseller de la Generalitat Joan Saura. Així mateix, també han tingut èxit altres pàgines com “A 40 km/h ira su puta madre”.
Uns 50 km/h és la velocitat que ocasionaria que un automòbil xoqués contra un obstacle rígid i la col•lisió fos la mateixa que la caiguda d’aquest mateix vehicle des de deu metres, és a dir, l’altura que correspon a un tercer pis.
S’ha documentat com hi ha gossos que poden arribar a córrer fins a 60 km/h, esdevenint aquesta una velocitat prodigiosa per un animal d’aquestes característiques. Tot i així, queda lluny del rànquing que ocupen els felins més veloços del planeta.
Ratxes de vent de fins a 70 km/h són les que han fet necessari tancar el port de Maó durant els darrers dies a causa dels perills que pot comportar de cara a les embarcacions. Durant els últims onze dies, ja hagut de ser clausurat en tres ocasions diferents per la mateixa raó.
Finalment, 80 km/h és la velocitat adequada perquè dos Governs de la Generalitat consecutius facin el ridícul més estrepitós discutint i acusant-se mútuament sobre la idoneïtat o no de la mesura. El sentit comú circula a un ritme inabastable per segons quins polítics, que semblen no adonar-se de la rapidesa amb què perden vots i confiança cada dia. Aquesta sí, és una velocitat inadmissible.
diumenge, 6 de febrer del 2011
116) Forza Berlusconi!
I ara podríem denunciar les excentricitats de Berlusconi i linxar la seva persona sense pietat mostrant un trist to de superioritat que ens fes creure ser menys ignorants. Podríem i podem. I com que podem, seguim a la majoria i passem a formar part del meravellós món oví.
Però si paréssim un moment de pasturar per mirar al ulls del gos que ens manté a ratlla, veuríem com hi ha quelcom que no se’ns explica, alguna cosa que se’ns escapa i que fa que cada dia els prats siguin menys verds del que creu el pastor. De fet, ens n’adonaríem de la merda de prat en el què passem les hores, mastegant, mastegant, mastegant. Veient el panorama, com a ovella rebel i solitària em nego a seguir les directrius de les grans editorials, portades d’informatius i opinió pública. Ja les segueixo obedientment en tots els altres àmbits; em mereixo un bri de llibertat segurament equivocada referent a Silvio Berlusconi.
Segons la majoria d’enquestes, si avui se celebressin eleccions el seu partit Popolo della Libertà les tornaria a guanyar. Tornaria a guanyar malgrat les notícies diàries que arriben intencionadament a les nostres mans, malgrat els atacs constants per desgastar la seva imatge retocada, malgrat aquest interès poc convincent per dibuixar-nos a Berlusconi com la bèstia negra italiana. És possible que ho sigui, però avui tornaria a vèncer.
Aquesta dada mostra com el problema no és Berlusconi sinó l’entorn podrit que el rodeja, que fa que només hi hagi dues explicacions viables: o bé l’alternativa és pitjor o bé el poble és feliç. I cap de les dues opcions culpa a Berlusconi. Ell només ha passat per la política i ha aprofitat l’avinentesa de la destrucció mental que demostren els italians. Res més.
Ens estem equivocant si pretenem criminalitzar a Berlusconi pel seu comportament, la seva activitat braguetil o les decisions que pren en un país desenvolupat com Itàlia. No estem parlant de regions tercermundistes, sinó d’un estat integrat a la Unió Europea que ja fa anys que s’afaita com per tolerar segons què.
I ho toleren. I Silvio s’hi recrea. Perquè a un nen només fa falta que se li doni un caramel per a què somrigui. I qui diu un caramel, diu un condó.
Però si paréssim un moment de pasturar per mirar al ulls del gos que ens manté a ratlla, veuríem com hi ha quelcom que no se’ns explica, alguna cosa que se’ns escapa i que fa que cada dia els prats siguin menys verds del que creu el pastor. De fet, ens n’adonaríem de la merda de prat en el què passem les hores, mastegant, mastegant, mastegant. Veient el panorama, com a ovella rebel i solitària em nego a seguir les directrius de les grans editorials, portades d’informatius i opinió pública. Ja les segueixo obedientment en tots els altres àmbits; em mereixo un bri de llibertat segurament equivocada referent a Silvio Berlusconi.
Segons la majoria d’enquestes, si avui se celebressin eleccions el seu partit Popolo della Libertà les tornaria a guanyar. Tornaria a guanyar malgrat les notícies diàries que arriben intencionadament a les nostres mans, malgrat els atacs constants per desgastar la seva imatge retocada, malgrat aquest interès poc convincent per dibuixar-nos a Berlusconi com la bèstia negra italiana. És possible que ho sigui, però avui tornaria a vèncer.
Aquesta dada mostra com el problema no és Berlusconi sinó l’entorn podrit que el rodeja, que fa que només hi hagi dues explicacions viables: o bé l’alternativa és pitjor o bé el poble és feliç. I cap de les dues opcions culpa a Berlusconi. Ell només ha passat per la política i ha aprofitat l’avinentesa de la destrucció mental que demostren els italians. Res més.
Ens estem equivocant si pretenem criminalitzar a Berlusconi pel seu comportament, la seva activitat braguetil o les decisions que pren en un país desenvolupat com Itàlia. No estem parlant de regions tercermundistes, sinó d’un estat integrat a la Unió Europea que ja fa anys que s’afaita com per tolerar segons què.
I ho toleren. I Silvio s’hi recrea. Perquè a un nen només fa falta que se li doni un caramel per a què somrigui. I qui diu un caramel, diu un condó.
dijous, 3 de febrer del 2011
115) Estius a Can Mubàrak
Recordo aquells dies en què estiuejava a Can Mubàrak. Talment com si hagués estat ahir mateix, em vénen al cap mil imatges entendridores de tots els moments inoblidables que passava amb ell i la Suzanne, a la que anomenàvem “tieta Suzanne” encara que a ella no li fes gaire gràcia. El seu físic arrodonit i la proximitat que hi teníem, però, va acabar fent inevitable la carinyosa denominació. Encara avui és una dona seriosa, imponent, que només desperta el seu interior més afable quan li convé, igual que el seu marit Hosni. Dos personatges amb qui s’ha de tractar molt si es vol agradar indefinidament.
Baixàvem a les millors platges del país, que eren a tocar de la seva mansió, i hi perdíem hores i dies que semblava que passessin en un sospir. Tornàvem a pujar al jardí i ens estiràvem a les hamaques col•locades estratègicament per veure un horitzó que s’amagava lluny de nosaltres. En Hosni ens tenia preparat el berenar típic d’aquelles terres, sent dels pocs llocs on podíem gaudir de les kumafa, aquella mena de tallarines amb sucre, mel i nous que només Egipte et pot oferir i que tant poc renom tenen a Catalunya. Els dies es repetien, érem joves eterns i semblava que l’estiu no s’acabava mai, afortunadament.
A Can Mubàrak hi he passat molts mesos de la meva vida, moltes vivències que mai s’esborraran de la memòria dels que les vam gaudir. Cada petit detall era un món, i cada mínima referència un cop tornava a Barcelona em recordava aquella realitat que ja quedava lluny. Encara ara hi penso. I fins fa pocs dies creia que era un afortunat, un privilegiat únic que havia pogut gaudir del paradís infantil durant tota aquella època. Fins fa pocs dies.
Ara me n’adono que tot era mentida, que res era exclusiu ni reservat a nosaltres. Ara caic del cel per topar amb la dura realitat, adonant-me que gairebé tothom coneix Hosni Mubàrak com creia només conèixer jo. La gent s’ha tret la careta per parlar d’ell i esbombar-ne tots els secrets. Segons diuen, en són experts. Són persones especialitzades en Egipte, el seu president i la seva història. Autèntics éssers propers als dominis de Can Mubàrak.
Però si he de ser franc, jo mai vaig veure cap d’aquests individus mentre era a casa seva. Mai, ningú. Només nosaltres i ell. En Hosni, la tieta, i jo.
Baixàvem a les millors platges del país, que eren a tocar de la seva mansió, i hi perdíem hores i dies que semblava que passessin en un sospir. Tornàvem a pujar al jardí i ens estiràvem a les hamaques col•locades estratègicament per veure un horitzó que s’amagava lluny de nosaltres. En Hosni ens tenia preparat el berenar típic d’aquelles terres, sent dels pocs llocs on podíem gaudir de les kumafa, aquella mena de tallarines amb sucre, mel i nous que només Egipte et pot oferir i que tant poc renom tenen a Catalunya. Els dies es repetien, érem joves eterns i semblava que l’estiu no s’acabava mai, afortunadament.
A Can Mubàrak hi he passat molts mesos de la meva vida, moltes vivències que mai s’esborraran de la memòria dels que les vam gaudir. Cada petit detall era un món, i cada mínima referència un cop tornava a Barcelona em recordava aquella realitat que ja quedava lluny. Encara ara hi penso. I fins fa pocs dies creia que era un afortunat, un privilegiat únic que havia pogut gaudir del paradís infantil durant tota aquella època. Fins fa pocs dies.
Ara me n’adono que tot era mentida, que res era exclusiu ni reservat a nosaltres. Ara caic del cel per topar amb la dura realitat, adonant-me que gairebé tothom coneix Hosni Mubàrak com creia només conèixer jo. La gent s’ha tret la careta per parlar d’ell i esbombar-ne tots els secrets. Segons diuen, en són experts. Són persones especialitzades en Egipte, el seu president i la seva història. Autèntics éssers propers als dominis de Can Mubàrak.
Però si he de ser franc, jo mai vaig veure cap d’aquests individus mentre era a casa seva. Mai, ningú. Només nosaltres i ell. En Hosni, la tieta, i jo.
dimarts, 1 de febrer del 2011
114) President Mas, Turista Mas
Artur Mas ha marxat cap a Madrid per entrevistar-se amb el Rei, però pel camí ha anat deixant un rastre d’error vital que l’ha perseguit durant els sis-cents quilòmetres que separen les dos grans capitals. El President de la Generalitat de Catalunya ha viatjat per voluntat pròpia en classe turista, una classe on el mateix terme “classe” ja crea una contradicció flagrant. És segurament una de les humiliacions més sàdiques que pot patir l’ésser humà conjuntament amb els controls dels aeroports i les aportacions de Fergie al món musical.
Així, Artur Mas pot engrescar i enganyar a la població més restreta culturalment amb aquests exemples d’austeritat mal entesa, però a l’altra banda del riu hi vivim persones que hem llegit García Márquez i que quan podem fem una escapada per baixar quatre pistes d’esquí, gent que estudia assignatures com “Teories de l’Acció Col•lectiva” i que a l’estiu ens agrada escoltar el so dels aspersors mentre ens estirem bocaterrosa a la tovallola estirada sobre l’herba. Som individus que apostem per l’humor absurd i baixem a llençar les escombraries quan sortim a primera hora del matí, comprem iPods escollint-ne el color que més ens escau i recordem amb nostàlgia els dies en què Doraemon ens guiava el futur entre berenar i berenar. I a nosaltres no se’ns pot fer entrar a la roda de la imbecil•litat solidària. Perquè ningú se la creu i notem massa la gàbia que l’envolta.
És imperdonable que un President de la Generalitat viatgi en classe turista, sigui quina sigui la situació econòmica global. Encara que el trajecte tingui una durada testimonial, el President no és un turista qualsevol, sinó el turista que representa a tot un país, tastant la sangria que li ofereixi el Rei i degustant-la en nom de set milions i mig de persones.
El respecte que hem perdut en els darrers anys no es recuperarà amb aquesta actitud. No es recuperarà amb iniciatives de falsa modèstia que no aporten res a la normalització de l’economia i només fan que aquell país petit que veia Llach en les seves cançons, sigui cada dia una mica més petit. Un petit país turista.
Així, Artur Mas pot engrescar i enganyar a la població més restreta culturalment amb aquests exemples d’austeritat mal entesa, però a l’altra banda del riu hi vivim persones que hem llegit García Márquez i que quan podem fem una escapada per baixar quatre pistes d’esquí, gent que estudia assignatures com “Teories de l’Acció Col•lectiva” i que a l’estiu ens agrada escoltar el so dels aspersors mentre ens estirem bocaterrosa a la tovallola estirada sobre l’herba. Som individus que apostem per l’humor absurd i baixem a llençar les escombraries quan sortim a primera hora del matí, comprem iPods escollint-ne el color que més ens escau i recordem amb nostàlgia els dies en què Doraemon ens guiava el futur entre berenar i berenar. I a nosaltres no se’ns pot fer entrar a la roda de la imbecil•litat solidària. Perquè ningú se la creu i notem massa la gàbia que l’envolta.
És imperdonable que un President de la Generalitat viatgi en classe turista, sigui quina sigui la situació econòmica global. Encara que el trajecte tingui una durada testimonial, el President no és un turista qualsevol, sinó el turista que representa a tot un país, tastant la sangria que li ofereixi el Rei i degustant-la en nom de set milions i mig de persones.
El respecte que hem perdut en els darrers anys no es recuperarà amb aquesta actitud. No es recuperarà amb iniciatives de falsa modèstia que no aporten res a la normalització de l’economia i només fan que aquell país petit que veia Llach en les seves cançons, sigui cada dia una mica més petit. Un petit país turista.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)