119) Tumors gratuïts

Anem tirant per la vida, feliços, amb una total inconsciència que ens impedeix veure què està passant al nostre voltant, què és el que trontolla. I trontollen tantes coses que un dia patirem per voler fixar-les totes de cop. Desgraciadament, sembla que en segons quins aspectes els governs no estan disposats a actuar-hi, al•legant que es tracta de fets menors, intranscendents, que queden lluny de la sospitosa llista de prioritats. Per mi, però, el mal que estan causant els diaris gratuïts és el que s’hauria d’intentar batre primerament, fins i tot per sobre d’atur i immigració.

No es pot tolerar. Són un llast, una podridura cultural que faria pondre al sol més matiner, una vergonya vestida de lletres per tal de fer-la més decent. Corren impunement de mà en mà, tenyint la manca de classe per allà on passen, sense cap opinió, cap pensament que vagi més enllà d’embolicar un entrepà que ja perdrà tota dignitat. I la gent hi cau, el llueixen protegit sota el braç, feliços per disposar d’un enginy gratuït de la cultura. És justament aquesta errònia convicció la que fa que tantes dècades de bona feina escrita siguin llençats per la borda amb la tranquil•litat del desgraciat que creu que actua correctament.

Entre tanta perversió, apareixen els que veuen injust sacrificar diaris d’aquesta mena i els defensen afirmant que no són més que una alternativa als generalistes ja consolidats. Diuen que es tracta de publicacions que tampoc aspiren a més i, per tant, és innecessari acarnissar-s’hi. Aquests no entenen que precisament és aquesta la llavor de la incompetència entre la nostra gent, és la flama que crearà individus educats en referents de pandereta, que no aporten res, no són res. Però ells entren dins el joc i s’hi perden, ignorant què és realitat i què ficció. I després no en sortiran. I cada matí quan es dirigeixin a la feina continuaran pensant que el món és allò que els expliquen aquests diaris. Creuran que el món consisteix en tirar a la dona pel balcó i col•locar en portada un reportatge sobre l’interès sexual dels espanyols. I riure.

Això no és el món, això és l’infern. I mentrestant, el sol cada dia es vol pondre més d’hora i pretén llevar-se més tard. Se li enganxen els llençols de la mandra i la dignitat.