No t’entenen. Ningú t’entén. I et preguntes per què. El per què de tants misteris que el poble es nega a veure. I lluites per saber-ho tot. Tot. Què és el que has fet malament per atraure tanta maldat externa. Què és el que ha provocat tota aquesta tempesta de dificultats que et travessen la vida. És complicat, Jose. No t’hi encaparris gaire, és complicat.
Quan el món se’t gira en contra sempre sorgeix un primer intent de contraatac. Ho has provat. Has procurat reivindicar diàriament l’engany repulsiu al que estem sotmesos els amants de la Lliga. Ajudes arbitrals cap al campió, ho saps bé. Ho has pregonat als quatre vents, però tothom t’ha ignorat. La gent és envejosa de mena, i mai acceptarà la veritat que ha descobert algú altre. Tu l’has descobert, i ja en veus les conseqüències: repudiat i incomprès. És la merda de món en el que vivim, amic. Vuelva usted otro día i tot aquest ambient podrit.
Entenc la soledat en la que has viscut fins ara, amb l’únic consol d’una família que t’ha donat suport incondicional. Però pensa que te l’ha donat perquè te’l mereixes, Jose. Són dels pocs que han comprès la magnitud de la tragèdia, i estaran amb tu fins on calgui. Deixa de preguntar-te el per què de tot plegat i mira el futur amb optimisme. És el millor que pots fer. Encara tens estima al teu costat.
Aquests homes t’hi ajudaran. Són bona gent. Van de blanc, ho veus? Són dels nostres. En un principi et podran semblar dictatorials, sense gaires escrúpols a l’hora de tractar-te, amb un to d’incredulitat riota en cada afirmació que facis. Però, creu-me, són de fiar. Veuràs que pel teu voltant hi haurà gent com tu, que ha quedat allà tancada per la incomprensió de la societat, així que serà una bona oportunitat per conèixer noves experiències i altres humans amb bon cor que t’entenguin.
I no facis cas dels comentaris burletes que vinguin de fora. A molts els agradaria comptar amb una vida regalada com la que t’espera aquí dins. Ells a fora continuaran vivint amb una bena als ulls, sent enganyats sistemàticament sense ni tan sols adonar-se’n. Tu a dins seràs feliç, sabent que la veritat et pertany, que l’has procurat escampar pel planeta.
Has fet una bona feina. No ho dubtis mai això. Has complert, Jose. Has complert.
Sort.
dijous, 28 d’abril del 2011
dimarts, 26 d’abril del 2011
139) Els Clàssics, la vida
Els Clàssics desestabilitzen l’actualitat i la condueixen per on ells volen. Només es parla de quatre partits de futbol, apareix un únic tema de discussió, i si sorgeix una mínima possibilitat de conversa alternativa acabarà derivant altra vegada cap a l’esdeveniment futbolístic. Ho notem aquests dies, submergits en uns noranta minuts eterns que mai acaben. Gràcies a Déu.
Ningú recorda Japó, les retallades o, sense anar més lluny, l’aniversari del seu fill. Ens passen per alt fets evidents i concretem la nostra apretada agenda a les necessitats que el nerviosisme ens reclama. Però és nociva aquesta actitud? Hem de criticar l’històric “pa i circ”? En una època on ni tan sols podem assegurar el pa, és útil atacar el circ? És una de les poques alegries que encara ens permet el destí. Un bàlsam de felicitat enmig d’un panorama trist, trist. Una alenada d’aire fresc que ens fa somiar, i somiar ja és un gran pas endavant actualment. Pallassos, malabaristes, acròbates, feres i trapezistes. Un circ gloriós, qualitativament insuperable, amb els millors protagonistes i les millors previsions. I una carpa alta, imponent, que sembla no acabar mai, il•luminada per mitjans de comunicació que hi projecten llum nit i dia i no deixen que decaigui mai el ritme trepidant.
No cal esquinçar il•lusions. Siguem feliços. Gaudim de l’espectacle i oblidem retrets absurds. Pa i circ? No. Només circ, però és esplèndid. Possiblement vivim en una bombolla i el joc ens distreu de la crua realitat i l’aparca en un racó que no mereix, però aquesta bombolla és insuperable, amb unes propietats químiques que et conviden a quedar-t’hi durant molts dies. I sabem que estem sent enganyats per una pilota i un seguiment mediàtic. I sabem també que ens juguem les il•lusions a cara o creu. I som conscients que un cop acabi tot, tornarem a plantejar-nos la política econòmica, política i social. Perquè ja no viurem del passat i tindrem pressa per arreglar el futur.
Estem atrapats pel futbol. Atrapats per la pilota. I què.
Ningú recorda Japó, les retallades o, sense anar més lluny, l’aniversari del seu fill. Ens passen per alt fets evidents i concretem la nostra apretada agenda a les necessitats que el nerviosisme ens reclama. Però és nociva aquesta actitud? Hem de criticar l’històric “pa i circ”? En una època on ni tan sols podem assegurar el pa, és útil atacar el circ? És una de les poques alegries que encara ens permet el destí. Un bàlsam de felicitat enmig d’un panorama trist, trist. Una alenada d’aire fresc que ens fa somiar, i somiar ja és un gran pas endavant actualment. Pallassos, malabaristes, acròbates, feres i trapezistes. Un circ gloriós, qualitativament insuperable, amb els millors protagonistes i les millors previsions. I una carpa alta, imponent, que sembla no acabar mai, il•luminada per mitjans de comunicació que hi projecten llum nit i dia i no deixen que decaigui mai el ritme trepidant.
No cal esquinçar il•lusions. Siguem feliços. Gaudim de l’espectacle i oblidem retrets absurds. Pa i circ? No. Només circ, però és esplèndid. Possiblement vivim en una bombolla i el joc ens distreu de la crua realitat i l’aparca en un racó que no mereix, però aquesta bombolla és insuperable, amb unes propietats químiques que et conviden a quedar-t’hi durant molts dies. I sabem que estem sent enganyats per una pilota i un seguiment mediàtic. I sabem també que ens juguem les il•lusions a cara o creu. I som conscients que un cop acabi tot, tornarem a plantejar-nos la política econòmica, política i social. Perquè ja no viurem del passat i tindrem pressa per arreglar el futur.
Estem atrapats pel futbol. Atrapats per la pilota. I què.
dijous, 21 d’abril del 2011
138) Retallades, poder i altres desgràcies (i 2)
Retallades. Paraula que exaspera a la població i provoca brots d’ira incontrolables. Comporta un principi d’incomprensió que radicalitza les postures partidistes i allunya a les persones de l’objectivitat requerida. Situació complicada de gestionar, accions sense suport mediàtic. Un drama.
Si mirem enrere, tothom ha estirat més el braç que la màniga durant les èpoques d’esplendor econòmica, i els governs i poders econòmics han estat els primers en incentivar aquesta política d’excessiva alegria a l’hora de prendre segons quines decisions. Ara, amb pressa, ens veiem obligats a intentar redreçar el país, i la solució passa per reduir l’Estat de Benestar.
A primer cop d’ull, pot semblar un atemptat contra el progrés, però aquesta seria una conclusió massa precipitada. Té cap sentit que un Govern vulgui desmantellar un sistema que ell mateix ha creat? Segurament no. Potser s’ha de considerar la política de retallades en sectors delicats com a ultima possibilitat per tal de subsistir. Un darrer intent desesperat d’aguantar precisament aquest Estat de Benestar que trontolla per culpa de tants excessos que n’han malmès l’estructura. Una alternativa final a cara o creu.
Si això és així, com sembla que és, és precipitat criticar aferrissadament les reduccions. És precipitat i és massa fàcil. Arremetre contra tot allò que ens afecta en primera persona correspon a obeir a l’impuls més primari, el de plorar pel que considerem una injustícia cap a nosaltres. Nosaltres. Jo. Nomes jo.
I el bé comú desapareix. S’evapora en una societat en la que els individus tan sols pensen en ells mateixos com a únic esser planetari. No admeten que res els perjudiqui, ni en el cas que aquestes accions vagin derivades cap a un interès comú de millora del benestar global. Es aquesta escandalosa manca de sentit de be comu la que esta duent a la gent al carrer. Es queixen contra quelcom que és inevitable per assegurar-los un futur millor. Però precisament aquest futur passa per un present, que no estan disposats a perdre.
Si mirem enrere, tothom ha estirat més el braç que la màniga durant les èpoques d’esplendor econòmica, i els governs i poders econòmics han estat els primers en incentivar aquesta política d’excessiva alegria a l’hora de prendre segons quines decisions. Ara, amb pressa, ens veiem obligats a intentar redreçar el país, i la solució passa per reduir l’Estat de Benestar.
A primer cop d’ull, pot semblar un atemptat contra el progrés, però aquesta seria una conclusió massa precipitada. Té cap sentit que un Govern vulgui desmantellar un sistema que ell mateix ha creat? Segurament no. Potser s’ha de considerar la política de retallades en sectors delicats com a ultima possibilitat per tal de subsistir. Un darrer intent desesperat d’aguantar precisament aquest Estat de Benestar que trontolla per culpa de tants excessos que n’han malmès l’estructura. Una alternativa final a cara o creu.
Si això és així, com sembla que és, és precipitat criticar aferrissadament les reduccions. És precipitat i és massa fàcil. Arremetre contra tot allò que ens afecta en primera persona correspon a obeir a l’impuls més primari, el de plorar pel que considerem una injustícia cap a nosaltres. Nosaltres. Jo. Nomes jo.
I el bé comú desapareix. S’evapora en una societat en la que els individus tan sols pensen en ells mateixos com a únic esser planetari. No admeten que res els perjudiqui, ni en el cas que aquestes accions vagin derivades cap a un interès comú de millora del benestar global. Es aquesta escandalosa manca de sentit de be comu la que esta duent a la gent al carrer. Es queixen contra quelcom que és inevitable per assegurar-los un futur millor. Però precisament aquest futur passa per un present, que no estan disposats a perdre.
dissabte, 16 d’abril del 2011
137) Retallades, poder i altres desgràcies (1)
Retallades. Retalls massius que haurien d’haver començat fa mesos, tant bon punt es feia evident que la crisi conviuria amb insistència a casa nostra. Malauradament, les eleccions del passat novembre foren una temptació partidista massa gran que ocasionà la total despreocupació de l’anterior Govern vers els números vermells, rojos, inflamats que marcaven l’economia catalana. Van optar per assegurar una mínima bona valoració social, que al final no els serví per a res mes que cavar la seva pròpia tomba.
Aquesta és una actitud que amb el temps democràtic ha anat ubicant-se dins el paràmetre de la normalitat. A ningú sorprèn que un Govern fixi els seus objectius en unes eleccions que potser trigaran mesos a celebrar-se. Mentre no arribi el dia continuaran governant, però totes les accions aniran encaminades a una nova victòria electoral, passant per alt qualsevol necessitat real que reclami l’economia, l’agricultura o la cultura. No interessa actuar per millorar la situació social, interessa actuar per vèncer en uns comicis que els permetin continuar al poder. No hi ha cap mes finalitat: l’urna.
Clemenceau, polític i periodista francès de principis de segle XX, defensava que governar en un Estat democràtic seria molt mes fàcil si no s’haguessin de guanyar eleccions constantment. La contundent afirmació mostra una paradoxa, ja que sense lliure sufragi sembla impossible qualificar de democràtic un Estat, però exemplifica també una gran realitat. L’horitzó electoral trenca països, esmicola les ambicions col·lectives i frena el normal desenvolupament que precisa un Estat. I actualment no hi ha solució viable a aquesta tendència.
La decisió de Mas d’iniciar el seu mandat amb un marcat sentit auster i amb destacades retallades en tots els àmbits es significativa, sobretot al tractar-se de mesures totalment impopulars. Aquest ha de ser el camí, preocupant-se poc per unes eleccions i atacant els problemes reals de la ciutadania. Tot i aixi, la legislatura tot just acaba de començar. S’actuarà igual a principis de 2014, quan s'acostin les temibles urnes, o haurem de donar la raó a Clemenceau?
Aquesta és una actitud que amb el temps democràtic ha anat ubicant-se dins el paràmetre de la normalitat. A ningú sorprèn que un Govern fixi els seus objectius en unes eleccions que potser trigaran mesos a celebrar-se. Mentre no arribi el dia continuaran governant, però totes les accions aniran encaminades a una nova victòria electoral, passant per alt qualsevol necessitat real que reclami l’economia, l’agricultura o la cultura. No interessa actuar per millorar la situació social, interessa actuar per vèncer en uns comicis que els permetin continuar al poder. No hi ha cap mes finalitat: l’urna.
Clemenceau, polític i periodista francès de principis de segle XX, defensava que governar en un Estat democràtic seria molt mes fàcil si no s’haguessin de guanyar eleccions constantment. La contundent afirmació mostra una paradoxa, ja que sense lliure sufragi sembla impossible qualificar de democràtic un Estat, però exemplifica també una gran realitat. L’horitzó electoral trenca països, esmicola les ambicions col·lectives i frena el normal desenvolupament que precisa un Estat. I actualment no hi ha solució viable a aquesta tendència.
La decisió de Mas d’iniciar el seu mandat amb un marcat sentit auster i amb destacades retallades en tots els àmbits es significativa, sobretot al tractar-se de mesures totalment impopulars. Aquest ha de ser el camí, preocupant-se poc per unes eleccions i atacant els problemes reals de la ciutadania. Tot i aixi, la legislatura tot just acaba de començar. S’actuarà igual a principis de 2014, quan s'acostin les temibles urnes, o haurem de donar la raó a Clemenceau?
dijous, 14 d’abril del 2011
136) Solidaritat Espanyola
“Els catalans sovint som imbecils. Però no per això hem de deixar de ser catalans, hem de deixar de ser imbecils.” Les encertades paraules de Joan Sales en la seva època encara no han aconseguit endinsar-se en les ments pertorbades de noves generacions politiques i socials que no estan comprenent res del que passa al seu entorn. L’onada d’autodestrucció independentista que ha brotat a partir del naixement de Solidaritat Catalana sembla imparable, i esta causant un mal que si es continua permetent pot acabar enfonsant qualsevol aspiració nacional.
L’enèsim exemple l’han protagonitzat durant aquesta setmana, quan el Parlament havia de decidir si es debatia o no la Llei de Independència. La gran acció duta a terme per part de Solidaritat Catalana per tal de pressionar al Parlament fou acampar davant l’edifici, amb americana, corbata i conflicte policial inclòs. Per animar la decadent festa, la sempre activa actriu porno Maria Lapiedra no va dubtar en sumar-se també al despropòsit exhibint atributs al costat d’un altre referent que no podia faltar a la cita de desprestigi nacional, Jimmy Jump.
No se n’adonen. Estic convençut que no son conscients del procés gradual d’aniquilació d’independentistes que generen dia a dia. Es evident que en cap moment estan calculant el preu de la continua amputació d’il•lusions que practiquen, sense que les retallades sanitàries arribin a aturar-les. Es possible que hi hagi bona intenció, però no podem seguir per aquest camí. Per cada baixesa lamentable d’aquest sector, calen centenars d’accions serioses com la modèlica consulta del passat 10 d’abril per tornar a convèncer els que llencen la tovallola independentista. Un esforç evitable si apliquem el sentit comú.
I es fa complicat lluitar contra nosaltres mateixos, però ara mateix aquest ha de ser el nostre primer objectiu. Posar ordre, anular impresentables, presentar un futur convincent, i tirar endavant amb apostes raonables. No siguem simples pensant que Intereconomía ens farà tota la feina. Depèn més de nosaltres del que ens pensem.
L’enèsim exemple l’han protagonitzat durant aquesta setmana, quan el Parlament havia de decidir si es debatia o no la Llei de Independència. La gran acció duta a terme per part de Solidaritat Catalana per tal de pressionar al Parlament fou acampar davant l’edifici, amb americana, corbata i conflicte policial inclòs. Per animar la decadent festa, la sempre activa actriu porno Maria Lapiedra no va dubtar en sumar-se també al despropòsit exhibint atributs al costat d’un altre referent que no podia faltar a la cita de desprestigi nacional, Jimmy Jump.
No se n’adonen. Estic convençut que no son conscients del procés gradual d’aniquilació d’independentistes que generen dia a dia. Es evident que en cap moment estan calculant el preu de la continua amputació d’il•lusions que practiquen, sense que les retallades sanitàries arribin a aturar-les. Es possible que hi hagi bona intenció, però no podem seguir per aquest camí. Per cada baixesa lamentable d’aquest sector, calen centenars d’accions serioses com la modèlica consulta del passat 10 d’abril per tornar a convèncer els que llencen la tovallola independentista. Un esforç evitable si apliquem el sentit comú.
I es fa complicat lluitar contra nosaltres mateixos, però ara mateix aquest ha de ser el nostre primer objectiu. Posar ordre, anular impresentables, presentar un futur convincent, i tirar endavant amb apostes raonables. No siguem simples pensant que Intereconomía ens farà tota la feina. Depèn més de nosaltres del que ens pensem.
dilluns, 11 d’abril del 2011
135) La victòria de Barcelona
La dignitat és un monstre gairebé imbatible per una societat poc avesada als reptes. És una bèstia amb múltiples caps, tants com calgui, i acabar amb ells és una tasca dura i complicada. Tant bon punt se n’arrenca un, n’apareixen d’altres que el substitueixen. És un joc inacabable, però al qual els catalans hi estem plenament avesats des de fa segles. Un obligat “divertimento” nacional.
La consulta d’aquest 10 d’abril a Barcelona, juntament amb totes les que s’han anat celebrant durant aquest darrer any i mig, ha estat una esquinçada de caps general. Una gloriós toc de gràcia a aquest dement anomenat dignitat que mai acabem de vèncer, però que amb el procés de la consulta hem abatut per unes hores. És obvi que el monstre ressuscitarà amb més energia que mai, però l’estocada del 10 d’abril serà recordada.
Algú, des d’una visió contrària al sentiment catalanista, podria considerar que no hi ha motius lògics per considerar la consulta com un èxit. Però n’hi ha, més enllà dels resultats. Tot aquesta iniciativa és una victòria per tractar-se de l’única via possible de consulta a la població sobre aquesta temàtica. És una victòria per haver estat la pròpia gent qui ha empès a la societat a pronunciar-se. És una grandiosa victòria per haver aconseguit mobilitzar a més d’un vint per cent de l’heterogeni col•lectiu barceloní sense més recursos que els que han proporcionat particulars desinteressadament. És una immensa victòria per assolir tots aquests riscs malgrat no disposar de caràcter oficial i sense cap validesa vinculant. És un triomf definitiu per mostrar com el poble pot sacsejar la classe política, i com la classe política es fa petita davant un esdeveniment com aquest.
El 10 d’abril els polítics destorbaven. Han provat d’unir-se a una festa ciutadana a la qual han estat convidats per última vegada. Se’ls ha donat així la darrera oportunitat de rebentar globus per entendre la voluntat participativa de la població; se’ls ha invitat com a ultimàtum a tirar confetti per comprendre d’una vegada el sentiment d’una part del país. El que hem assolit entre tots no té preu. És una victòria infinita. I cap polític ens representarà millor que nosaltres mateixos.
La consulta d’aquest 10 d’abril a Barcelona, juntament amb totes les que s’han anat celebrant durant aquest darrer any i mig, ha estat una esquinçada de caps general. Una gloriós toc de gràcia a aquest dement anomenat dignitat que mai acabem de vèncer, però que amb el procés de la consulta hem abatut per unes hores. És obvi que el monstre ressuscitarà amb més energia que mai, però l’estocada del 10 d’abril serà recordada.
Algú, des d’una visió contrària al sentiment catalanista, podria considerar que no hi ha motius lògics per considerar la consulta com un èxit. Però n’hi ha, més enllà dels resultats. Tot aquesta iniciativa és una victòria per tractar-se de l’única via possible de consulta a la població sobre aquesta temàtica. És una victòria per haver estat la pròpia gent qui ha empès a la societat a pronunciar-se. És una grandiosa victòria per haver aconseguit mobilitzar a més d’un vint per cent de l’heterogeni col•lectiu barceloní sense més recursos que els que han proporcionat particulars desinteressadament. És una immensa victòria per assolir tots aquests riscs malgrat no disposar de caràcter oficial i sense cap validesa vinculant. És un triomf definitiu per mostrar com el poble pot sacsejar la classe política, i com la classe política es fa petita davant un esdeveniment com aquest.
El 10 d’abril els polítics destorbaven. Han provat d’unir-se a una festa ciutadana a la qual han estat convidats per última vegada. Se’ls ha donat així la darrera oportunitat de rebentar globus per entendre la voluntat participativa de la població; se’ls ha invitat com a ultimàtum a tirar confetti per comprendre d’una vegada el sentiment d’una part del país. El que hem assolit entre tots no té preu. És una victòria infinita. I cap polític ens representarà millor que nosaltres mateixos.
dijous, 7 d’abril del 2011
134) Fumar al Camp Nou
Prohibir fumar al Camp Nou seria una imposició que rebassaria lleugerament el límit paternalista de l’autoritat, i potser per aquesta raó la Junta Directiva del Futbol Club Barcelona ha optat per suavitzar el procés amb unes simples recomanacions. Des de fa pocs dies han començat a aparèixer anuncis on tan sols es recomana als seguidors que no es fumi, sense més voluntat que la de suggerir amistosament l’abandonament de l’hàbit fumador. De moment.
Escriu això una persona fortament contrària al tabac i a tot el que s’hi relaciona, algú que ha deixat d’entrar a bars perquè s’hi fuma, algú a favor de la recent llei que elimina qualsevol espai de fum en recintes tancats. Ara bé, el fet de no tolerar les molèsties provocades per l’hàbit del tabac no ens ha de fer allunyar de l’objectivitat i coherència amb les que cal analitzar casos com el del Camp Nou.
L’estadi és un espai obert, a l’aire lliure, amb corrents que sovint et glacen el cos i paraigües que dificulten la visió en dies de pluja. En cap moment, quan parlem de la grada, et trobes en una situació de tancament o impossibilitat de resistir un procés respiratori normal. I la molèstia que pugui causar un fumador puntual és mínima, poc perceptible i tolerable.
Cal recordar que quan parlem del Camp Nou ens estem referint també a una relació poc o molt estreta entre socis, un vincle entre veïns culers, una coneixença sobre què opina l’avi de davant i qui critica sistemàticament l’exaltat de darrere. És, doncs, un àmbit on es poden solucionar els petits conflictes amb tranquil•litat i sense lleis impositives. No es crea, per tant, la mateixa sensació d’impotència que es té en un recinte on s’entra per primera vegada, rodejat d’un ambient desconegut on no pots obrir vies de negociació amistosa.
Per això l’exemple del Camp Nou no és útil per estendre també els efectes de la llei antitabac. Ni l’efecte del fum és tant notable en un estadi, ni la via impositiva es fa necessària per resoldre casos puntuals com els que s’hi viuen. Convindria que la campanya no anés més enllà i es dediqués únicament a recomanar. Amb això n’hi ha prou.
Escriu això una persona fortament contrària al tabac i a tot el que s’hi relaciona, algú que ha deixat d’entrar a bars perquè s’hi fuma, algú a favor de la recent llei que elimina qualsevol espai de fum en recintes tancats. Ara bé, el fet de no tolerar les molèsties provocades per l’hàbit del tabac no ens ha de fer allunyar de l’objectivitat i coherència amb les que cal analitzar casos com el del Camp Nou.
L’estadi és un espai obert, a l’aire lliure, amb corrents que sovint et glacen el cos i paraigües que dificulten la visió en dies de pluja. En cap moment, quan parlem de la grada, et trobes en una situació de tancament o impossibilitat de resistir un procés respiratori normal. I la molèstia que pugui causar un fumador puntual és mínima, poc perceptible i tolerable.
Cal recordar que quan parlem del Camp Nou ens estem referint també a una relació poc o molt estreta entre socis, un vincle entre veïns culers, una coneixença sobre què opina l’avi de davant i qui critica sistemàticament l’exaltat de darrere. És, doncs, un àmbit on es poden solucionar els petits conflictes amb tranquil•litat i sense lleis impositives. No es crea, per tant, la mateixa sensació d’impotència que es té en un recinte on s’entra per primera vegada, rodejat d’un ambient desconegut on no pots obrir vies de negociació amistosa.
Per això l’exemple del Camp Nou no és útil per estendre també els efectes de la llei antitabac. Ni l’efecte del fum és tant notable en un estadi, ni la via impositiva es fa necessària per resoldre casos puntuals com els que s’hi viuen. Convindria que la campanya no anés més enllà i es dediqués únicament a recomanar. Amb això n’hi ha prou.
dilluns, 4 d’abril del 2011
133) L'agonia de la realitat
El periodisme fa temps que està de dol. Un dol continu, ja que cada dia que passa agonitza una mica més aquell estrany factor anomenat objectivitat que semblava haver de presidir el gremi. Però no només mor l’objectivitat en la informació, sinó que la pròpia informació també està sent mutilada constantment per notícies sense fonament, explicacions tergiversades, testimonis sense interès i d’altres desastres mediàtics.
L’excusa oficial a la perversió és que el poble ho demana o, si més no, no ho rebutja. I a partir d’aquesta premissa destrossem tot el que l’actualitat ens dóna per maquillar-la, disfressar-la, manipular-la i eclipsar-la com nosaltres volem. És un simple objecte que dominem amb total impunitat. I cada dia que passa és més pervers el segrest.
És possible que la crisi global hagi fet augmentar aquest tarannà paternalista dels mitjans a l’hora de proporcionar-nos la píndola diària d’informació. Possiblement hi ha persones que ja en tenen prou amb la seva trista vida quotidiana i per això agraeixen arribar a casa i que els hi construeixin una realitat a mida seva. Tot sota control, tot tal i com ells volen que sigui. Un món fals, però ideal.
Aquesta visió no és del tot tràgica, atorga felicitat a persones necessitades d’un món paral•lel. Però el conflicte arriba quan la gent que busca conèixer el món real no troba resposta a les seves il•luses pretensions. La decepció es vesteix de gala quan algú vol conèixer també l’altra cara de Berlusconi, el bàndol israelià o algú tant summament desconegut com John McCain durant les eleccions americanes del 2008. Ho intentes, proves de submergir-te dins l’autenticitat... i res. No hi ha ningú que pel mateix preu tingui la valentia de parar el casset i subministrar-te una dosi de cara B.
Diga’m agosarat, però crec que podem aspirar a quelcom més. És complicat, és evident que el més mínim detall ja demostra una subtil tendència. Però hi ha moltes maneres de llimar-la per fer-la decent. No cal que algú ens mani com hem de pensar, n’hi ha prou amb una explicació del que passa. Les conclusions ja les pagarem nosaltres.
L’excusa oficial a la perversió és que el poble ho demana o, si més no, no ho rebutja. I a partir d’aquesta premissa destrossem tot el que l’actualitat ens dóna per maquillar-la, disfressar-la, manipular-la i eclipsar-la com nosaltres volem. És un simple objecte que dominem amb total impunitat. I cada dia que passa és més pervers el segrest.
És possible que la crisi global hagi fet augmentar aquest tarannà paternalista dels mitjans a l’hora de proporcionar-nos la píndola diària d’informació. Possiblement hi ha persones que ja en tenen prou amb la seva trista vida quotidiana i per això agraeixen arribar a casa i que els hi construeixin una realitat a mida seva. Tot sota control, tot tal i com ells volen que sigui. Un món fals, però ideal.
Aquesta visió no és del tot tràgica, atorga felicitat a persones necessitades d’un món paral•lel. Però el conflicte arriba quan la gent que busca conèixer el món real no troba resposta a les seves il•luses pretensions. La decepció es vesteix de gala quan algú vol conèixer també l’altra cara de Berlusconi, el bàndol israelià o algú tant summament desconegut com John McCain durant les eleccions americanes del 2008. Ho intentes, proves de submergir-te dins l’autenticitat... i res. No hi ha ningú que pel mateix preu tingui la valentia de parar el casset i subministrar-te una dosi de cara B.
Diga’m agosarat, però crec que podem aspirar a quelcom més. És complicat, és evident que el més mínim detall ja demostra una subtil tendència. Però hi ha moltes maneres de llimar-la per fer-la decent. No cal que algú ens mani com hem de pensar, n’hi ha prou amb una explicació del que passa. Les conclusions ja les pagarem nosaltres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)