Les virtuts d’Internet queden empetitides quan prens constància de les desgràcies conceptuals que corren pel món virtual. Tot i les infinites possibilitats que la xarxa ens dóna de cara a la llibertat d’expressió, aquest privilegi de vegades no acaba de ser ben entès pels humans i es cometen barbaritats que amb el temps han anat engrandint-se fins a límits que fan esgarrifar.
La llibertat d’expressió és útil a partir del moment en què tens alguna cosa a dir sobre qualsevol tema determinat. Però hi ha una llei no escrita que exigeix que disposis d’una mínima coherència o racionalitat en les teves argumentacions, ja siguin encertades o no. Desgraciadament, aquesta no és més que una norma tàcita sense efectes legítims que permetin dilapidar amb energia als que la ignorin, fet que comporta que avui en dia tothom hi digui la seva en qüestions en les que el seu coneixement és limitat o directament nul. Això posa en perill la situació anímica d’aquestes persones, que es mostren cofoies d’haver participat en un àmbit que no és el seu, i els crea falses expectatives sobre la seva capacitat intel•lectual.
M’incloc entre els profunds ignorants de la vida, i per aquesta raó mai veureu en aquest bloc opinió sobre conversions de caixes a bancs, anàlisis acurades sobre la realitat palestina o reflexions sobre el canvi en la sanitat americana. Es tracta de parlar d’allò que coneixes de prop i que, per tant, t’atorga sobrada autoritat per valorar-ho amb fermesa. Llavors sí que tot té un sentit i val la pena compartir-lo amb el planeta internauta.
Parlar per parlar és ridícul, el teu entorn se n’adonarà. En trobem exemples en enquestes de diaris on els ignorants es veuen amb l’obligació moral de marcar una opció, sigui la que sigui, i creuen completa la seva felicitat. També apareixen en comentaris sobre política, economia o afers internacionals, que també desconeixen però no dubten en usar les eines que Internet els proporciona per embrutar la pantalla i la seva dignitat. I com aquestes, centenars d’altres situacions lamentables.
És bàsic que algú aturi aquesta onada de lliure incompetència, encara hi som a temps. El canvi climàtic farà molt menys mal que no pas el canvi cultural que estem patint. Ho dic jo, creient saber del que parlo.
diumenge, 30 de gener del 2011
divendres, 28 de gener del 2011
112) Agafa les claus i triomfaràs
Et disposes a sortir de casa de bon matí però abans agafes les claus de casa. Un gest comú i quotidià que automàticament acabes repetint dia rere dia a una hora concreta. I no ets conscient de tot allò que hi ha al darrere d’unes claus. Ni te n’adones del cúmul de conclusions que deriven de tal acció. Ni te n’adones.
Amb aquest gest demostres una ocupació diària. Ja sigui treballant, estudiant, regant plantes desinteressadament al jardí del veí al qual li deus diners o fins i tot anant a casa l’amant per rematar la feina, és evident que cada dia t’esperen puntualment en una tasca específica. Compten amb tu. Un gran punt a favor.
Agafar les claus de casa també implica tenir un lloc per viure. Comporta ser un privilegiat que disposa de llar pròpia on resguardar-se de temporals meteorològics o anímics, posseint així el poder de gestionar com vulguis allò que et pertany. Avui en dia això té un valor incalculable que els altres valoraran. Segurament al clauer hi tindràs més d’una clau, que brindaran entre elles mentre camines, avisant al teu entorn que no només domines una porta, sinó diverses. És grandiós.
El fet d’agafar-les dóna a entendre que pretens tornar tard o d’hora, mostrant així una estima sincera cap allò que és teu. La família, el teu hàbitat, les teves pertinences més apreciades... ets bona persona i valores el teu voltant amb sinceritat, reconeixent els fruits del treball ben fet i tot el que la vida t’ha donat.
Una prova més de l’amor que professes cap a les teves claus arriba en el moment en què les deixes dins la butxaca dels pantalons, fent palès que les vols tenir prop teu, sense que puguin allunyar-se mai del teu cos perquè aquell objecte és la base de la teva existència. Però la perfecció consisteix en desar-les dins una bossa de mà, barrejada entremig dels mil artefactes que guardes sense cap ordre, demostrant així que necessites un lloc on abocar-hi tot allò intranscendent. Perquè tu compres coses intranscendents i innecessàries. Perquè l’economia per tu no és cap problema.
No hi donis més voltes. Si vols impressionar algú, agafa les claus de casa. Ho tindràs tot guanyat, totes les portes obertes.
Amb aquest gest demostres una ocupació diària. Ja sigui treballant, estudiant, regant plantes desinteressadament al jardí del veí al qual li deus diners o fins i tot anant a casa l’amant per rematar la feina, és evident que cada dia t’esperen puntualment en una tasca específica. Compten amb tu. Un gran punt a favor.
Agafar les claus de casa també implica tenir un lloc per viure. Comporta ser un privilegiat que disposa de llar pròpia on resguardar-se de temporals meteorològics o anímics, posseint així el poder de gestionar com vulguis allò que et pertany. Avui en dia això té un valor incalculable que els altres valoraran. Segurament al clauer hi tindràs més d’una clau, que brindaran entre elles mentre camines, avisant al teu entorn que no només domines una porta, sinó diverses. És grandiós.
El fet d’agafar-les dóna a entendre que pretens tornar tard o d’hora, mostrant així una estima sincera cap allò que és teu. La família, el teu hàbitat, les teves pertinences més apreciades... ets bona persona i valores el teu voltant amb sinceritat, reconeixent els fruits del treball ben fet i tot el que la vida t’ha donat.
Una prova més de l’amor que professes cap a les teves claus arriba en el moment en què les deixes dins la butxaca dels pantalons, fent palès que les vols tenir prop teu, sense que puguin allunyar-se mai del teu cos perquè aquell objecte és la base de la teva existència. Però la perfecció consisteix en desar-les dins una bossa de mà, barrejada entremig dels mil artefactes que guardes sense cap ordre, demostrant així que necessites un lloc on abocar-hi tot allò intranscendent. Perquè tu compres coses intranscendents i innecessàries. Perquè l’economia per tu no és cap problema.
No hi donis més voltes. Si vols impressionar algú, agafa les claus de casa. Ho tindràs tot guanyat, totes les portes obertes.
dimecres, 26 de gener del 2011
111) Segresta'm
És innecessari comentar res referent a l’atracament ferroviari que estem vivint aquests dies, quan només fa unes setmanes ja vam patir un fenomen d’igual magnitud en ser retinguts aèriament durant hores. Per tant, totes les conclusions que se’n puguin extreure derivaran cap a la crítica que ja es va fer en el seu moment i no aportaran res de nou a l’argumentari.
Tot i així, cal posar sobre la taula i estudiar un curiós hàbit al que ens estem acostumant els catalans del segle XXI i que tots crèiem ingènuament que havia passat a formar part de la història. Un hàbit que de mica en mica va penetrant en el cúmul de tradicions de la nostra cultura i amb el temps n’esdevindrà el nucli dur. Es tracta de l’art del segrest.
Sense gairebé adonar-nos-en, ens segresten diàriament, trencant qualsevol horitzó esperançador que puguem somiar, deixant-nos sense cap llibertat durant hores, dies o anys. El conflicte aeri o l’experiència ferroviària d’aquests dies no són més que petits grans de sorra que augmenten la nostra percepció de viure segrestats per terceres persones. Des del moment en què esperem el canvi que ens ha de tornar una botiguera estràbica o quedem clausurats en un ascensor amb la veïna del quart, la nostra relació amb els segrestos és quotidiana i constant. No hi ha dia en què no haguem de recórrer al temps atmosfèric per intentar trobar una clau que ens obri la porta d’aquella cova plena de merda en la que restem tancats parlant de temes intranscendents amb aquell antic company de classe amb qui t’has creuat pel carrer. Tot plegat arriba a graus exagerats quan un vil pal de fregar ens arracona en un trist metre quadrat sense alè ni provisions per encarar el futur, o una estranya llei de protocol ens obliga a continuar asseguts en sales de concerts inacabables on una flauta travessera et travessa la nit.
Són tants els exemples i tant poques les oportunitats de ser lliures que tenim, que la iniciativa actual dels maquinistes ferroviaris no fa més que tirar més aigua en aquesta peixera perfecta en la que vivim, contribuint així a adequar-nos encara més en la nostra quotidianitat. Aquesta meravellosa quotidianitat anomenada segrest.
Tot i així, cal posar sobre la taula i estudiar un curiós hàbit al que ens estem acostumant els catalans del segle XXI i que tots crèiem ingènuament que havia passat a formar part de la història. Un hàbit que de mica en mica va penetrant en el cúmul de tradicions de la nostra cultura i amb el temps n’esdevindrà el nucli dur. Es tracta de l’art del segrest.
Sense gairebé adonar-nos-en, ens segresten diàriament, trencant qualsevol horitzó esperançador que puguem somiar, deixant-nos sense cap llibertat durant hores, dies o anys. El conflicte aeri o l’experiència ferroviària d’aquests dies no són més que petits grans de sorra que augmenten la nostra percepció de viure segrestats per terceres persones. Des del moment en què esperem el canvi que ens ha de tornar una botiguera estràbica o quedem clausurats en un ascensor amb la veïna del quart, la nostra relació amb els segrestos és quotidiana i constant. No hi ha dia en què no haguem de recórrer al temps atmosfèric per intentar trobar una clau que ens obri la porta d’aquella cova plena de merda en la que restem tancats parlant de temes intranscendents amb aquell antic company de classe amb qui t’has creuat pel carrer. Tot plegat arriba a graus exagerats quan un vil pal de fregar ens arracona en un trist metre quadrat sense alè ni provisions per encarar el futur, o una estranya llei de protocol ens obliga a continuar asseguts en sales de concerts inacabables on una flauta travessera et travessa la nit.
Són tants els exemples i tant poques les oportunitats de ser lliures que tenim, que la iniciativa actual dels maquinistes ferroviaris no fa més que tirar més aigua en aquesta peixera perfecta en la que vivim, contribuint així a adequar-nos encara més en la nostra quotidianitat. Aquesta meravellosa quotidianitat anomenada segrest.
dimecres, 19 de gener del 2011
110) Català al Senat i altres desgràcies
Al Senat ja s’hi parla català, gallec i euskera. D’aquesta manera ha quedat demostrat que les llengües cooficials tenen algun dret més que el de disposar d’un prefix de luxe en les respectives comunitats autònomes. Tractant-se d’una institució encarregada de representar els territoris, té especial rellevància que hagi acceptat el repte de normalitzar la situació lingüística, fent un pas per allunyar-se momentàniament del Valle de los Caídos.
Amb franquesa, però, el fet que es parli català al Senat no aporta gaire res a la llengua. És un acte purament simbòlic que no contribuirà a enfortir-la entre la societat, si no és que la debilita amb una imatge prepotent mal entesa per determinats sectors. Per tant, aquesta gran fita considerada per alguns ocuparia un espai en la meva ment similar al que ocupa l’evolució de la margarita comuna als prats d’Osètia del Sud. Un interès força discret, tot i que creixent.
Però aquesta tendència en l’opinió s’esquerda quan qui opina és Madrid, fent tremolar l’estabilitat política i obligant a Joan Maragall a alçar-se per reescriure la seva oda particular. És llavors quan més necessària es percep la instauració de les llengües cooficials al Senat i ja s’espera amb frisança que el Congrés dels Diputats també se sumi a la festa reivindicativa. Amb la seva mentalitat restreta, són ells els qui promocionen actituds favorables a la presència del català al món administratiu i social, són ells els qui ens proporcionen les ales per creure que volant aniríem millor que no pas en transport públic.
Recomanaria als protagonistes de la indignació espanyola que prossegueixin amb aquesta creuada en favor de reforçar la nostra identitat com a poble. De vegades és imprescindible que algú ens recordi qui som i què volem. Ara només queda pendent que els mateixos que clamen al cel pel català al Senat, descarreguin un grau de fúria igual cap al Parlament Europeu, on des de l’any 1986 s’hi pot parlar una llengua regional a Europa: l’espanyol.
Potser que ens hi poséssim, no? Do you know what I mean?
Amb franquesa, però, el fet que es parli català al Senat no aporta gaire res a la llengua. És un acte purament simbòlic que no contribuirà a enfortir-la entre la societat, si no és que la debilita amb una imatge prepotent mal entesa per determinats sectors. Per tant, aquesta gran fita considerada per alguns ocuparia un espai en la meva ment similar al que ocupa l’evolució de la margarita comuna als prats d’Osètia del Sud. Un interès força discret, tot i que creixent.
Però aquesta tendència en l’opinió s’esquerda quan qui opina és Madrid, fent tremolar l’estabilitat política i obligant a Joan Maragall a alçar-se per reescriure la seva oda particular. És llavors quan més necessària es percep la instauració de les llengües cooficials al Senat i ja s’espera amb frisança que el Congrés dels Diputats també se sumi a la festa reivindicativa. Amb la seva mentalitat restreta, són ells els qui promocionen actituds favorables a la presència del català al món administratiu i social, són ells els qui ens proporcionen les ales per creure que volant aniríem millor que no pas en transport públic.
Recomanaria als protagonistes de la indignació espanyola que prossegueixin amb aquesta creuada en favor de reforçar la nostra identitat com a poble. De vegades és imprescindible que algú ens recordi qui som i què volem. Ara només queda pendent que els mateixos que clamen al cel pel català al Senat, descarreguin un grau de fúria igual cap al Parlament Europeu, on des de l’any 1986 s’hi pot parlar una llengua regional a Europa: l’espanyol.
Potser que ens hi poséssim, no? Do you know what I mean?
dilluns, 17 de gener del 2011
109) Al-Gaddafi i la resta
La comunitat internacional observa Tunísia momentàniament per controlar durant un parell de dies els esdeveniments que se succeeixin dins l’Estat patrocinat de forma clandestina per Telecinco i poder tornar a canviar de canal sense gairebé immutar-se. Entremig de morts i bogeries, quatre veus despreocupades s’ocupen de guiar les pobres ànimes tunisianes des dels seus respectius alts càrrecs en països desenvolupats, mentre ressegueixen amb curiositat un globus terraqui per tal d’ubicar Tunísia amb exactitud. Tots ells semblen condemnar el govern de Ben Ali i proposen una nova transició que obri les portes democràtiques al poble. Tots? No.
Muammar Al-Gaddafi és la divina excepció. És un líder, un guanyador nat, la perfecció en la intel•ligència més suprema. De les poques persones que aconseguiria el que es proposés si realment tingués una idea trencadora. Un elegit de Déu per representar la majoria de la humanitat amb tots els seus defectes i virtuts, és a dir, amb tots els seus defectes. Només ell s’ha posicionat a favor de la continuïtat de Ben Ali, explicant al poble tunisià que “vostès han patit una greu pèrdua ja que no hi ha ningú millor que Ben Ali per governar el país” i afirmant amb vehemència que “no només espero que governi fins el 2014, sinó per sempre”. I així va creant un referent on els mortals podem emmirallar-nos i on els joves emprenedors tenim la obligació d’equiparar-nos si volem aspirar a la vida plena.
Muammar Al-Gaddafi és el camí. És l’oportunitat transformada en èxit infinit, la viva imatge del respecte mundial, aquella sensació de control, de pau interior que tot ho abraça i pau exterior que força abraçades. Sense temors ni perills al voltant, només ell i el seu present. Sense ordres de tercers perduts en l’horitzó. És Al-Gaddafi, el seu imperi i la seva veritat. I ningú aconseguirà batre’l.
Ningú ho farà per una simple raó: es batrà a ell mateix, amb la sensació d’estar acabant amb algú transcendental per la vida planetària, prescindint de qualsevol avís internacional. Perquè ell no necessita recomanacions, ell només mereix la fundació d’una nova religió: la seva.
Muammar Al-Gaddafi és la divina excepció. És un líder, un guanyador nat, la perfecció en la intel•ligència més suprema. De les poques persones que aconseguiria el que es proposés si realment tingués una idea trencadora. Un elegit de Déu per representar la majoria de la humanitat amb tots els seus defectes i virtuts, és a dir, amb tots els seus defectes. Només ell s’ha posicionat a favor de la continuïtat de Ben Ali, explicant al poble tunisià que “vostès han patit una greu pèrdua ja que no hi ha ningú millor que Ben Ali per governar el país” i afirmant amb vehemència que “no només espero que governi fins el 2014, sinó per sempre”. I així va creant un referent on els mortals podem emmirallar-nos i on els joves emprenedors tenim la obligació d’equiparar-nos si volem aspirar a la vida plena.
Muammar Al-Gaddafi és el camí. És l’oportunitat transformada en èxit infinit, la viva imatge del respecte mundial, aquella sensació de control, de pau interior que tot ho abraça i pau exterior que força abraçades. Sense temors ni perills al voltant, només ell i el seu present. Sense ordres de tercers perduts en l’horitzó. És Al-Gaddafi, el seu imperi i la seva veritat. I ningú aconseguirà batre’l.
Ningú ho farà per una simple raó: es batrà a ell mateix, amb la sensació d’estar acabant amb algú transcendental per la vida planetària, prescindint de qualsevol avís internacional. Perquè ell no necessita recomanacions, ell només mereix la fundació d’una nova religió: la seva.
divendres, 14 de gener del 2011
108) La piloteta d'or
L’atac reiterat i constant en contra de la victòria de Leo Messi en la cerimònia de la Pilota d’Or és d’un to tan ridícul i envejós que espanta al més farsant. Especialment quan el sector indignat forma part de la pròpia culerada, que per desgràcia amaga un criteri que es deixa endur més per les quatre barres que no pas per les quatre mil exhibicions futbolístiques.
M’hagués entusiasmat que el guardó hagués caigut a mans d’un català, dels de casa de tota la vida, però finalment se l’ha endut el millor energumen que existeix amb una pilota als peus. Tan fàcil com l’evidència. Em sorprenc a mi mateix al dedicar un escrit a un intent de justificació absurda, però les barbaritats que s’han deixat anar els últims dies m’hi obliga. Sincerament, desitjava que Xavi s’emportés l’or aquest any en que ha coronat tots els cims i ha perfeccionat un estil de joc gairebé immillorable, però ell pateix el mateix problema amb el que topava el Reial Madrid dels 96 punts de la temporada passada: encara hi ha algú més gran.
Si l’embadaliment nacionalista no ens deixa veure la realitat, estem fent un trist favor a la racionalitat futbolística. Deixem-nos de patriotismes innecessaris i felicitem al just millor jugador del món, la bèstia negra de les porteries estatals. Or massís.
M’hagués entusiasmat que el guardó hagués caigut a mans d’un català, dels de casa de tota la vida, però finalment se l’ha endut el millor energumen que existeix amb una pilota als peus. Tan fàcil com l’evidència. Em sorprenc a mi mateix al dedicar un escrit a un intent de justificació absurda, però les barbaritats que s’han deixat anar els últims dies m’hi obliga. Sincerament, desitjava que Xavi s’emportés l’or aquest any en que ha coronat tots els cims i ha perfeccionat un estil de joc gairebé immillorable, però ell pateix el mateix problema amb el que topava el Reial Madrid dels 96 punts de la temporada passada: encara hi ha algú més gran.
Si l’embadaliment nacionalista no ens deixa veure la realitat, estem fent un trist favor a la racionalitat futbolística. Deixem-nos de patriotismes innecessaris i felicitem al just millor jugador del món, la bèstia negra de les porteries estatals. Or massís.
dimarts, 11 de gener del 2011
107) La llei del tabac
La nova llei reguladora del tabac normalitza les situacions d’agressió a terceres persones, i per tant és una gran notícia pels que preferim acabar amb la nostra vida pels nostres propis mitjans. Som tant individualistes que ni tan sols amb la vida deixem que els altres decideixin en el nostre nom, i exigim matar-nos com vulguem i no pas pel fum d’altres. És fantàstic.
Per contra del que molts han comentat, associant a la llei paraules com “dictadura”, amb aquesta decisió s’aconseguirà aplacar un dany de salut evident a terceres persones innocents. No s’està prohibint que el fumador exerceixi el seu títol guanyat en hores de pati adolescent, sinó que s’està protegint al no fumador que també vol lluir diploma saludable. Entremig s’hi poden abocar crítiques demagògiques com les que afirmen, exagerant, que també s’hauria de vetar la colònia de la persona del davant en cas que molesti. Són els que no han entès que tot gira al voltant de la salut, no dels gustos personals. Per molt lamentable que sigui una colònia, no afectarà als pulmons ni al sistema digestiu de la persona marejada. Per això no es retiren tampoc els professors d’autoescola o els bigotis de borrissol. La salut pot acabar sent irreparable; els bigotis de borrissol, en canvi, es poden afaitar.
Sumant-se a l’onada tramposa, hi ha qui aixeca la infumable bandera del famós “prohibit prohibir”. Continuen creient que Doraemon els espera a l’habitació i que l’home es bo per naturalesa. Són els que imaginen una societat que es desitja el bon dia cada matí i es reguen les plantes els uns als altres, mentre pel carrer la gent s’abraça i canta improvisadament al ritme de The Sound of Music. Però per desgràcia res d’això existeix, i és necessari que algú ordeni uns calaixos on s’hi senten trets i crits de socors.
Aquesta llei és un acte de civisme, de normalitat, de raó per aquells que exigim morir amb aquella gràcia que Déu ens donarà quan convingui, sense haver de dependre en cap moment de la sobretaula dels clients del costat. Morirem lliurement, amb aquella alegria.
Per contra del que molts han comentat, associant a la llei paraules com “dictadura”, amb aquesta decisió s’aconseguirà aplacar un dany de salut evident a terceres persones innocents. No s’està prohibint que el fumador exerceixi el seu títol guanyat en hores de pati adolescent, sinó que s’està protegint al no fumador que també vol lluir diploma saludable. Entremig s’hi poden abocar crítiques demagògiques com les que afirmen, exagerant, que també s’hauria de vetar la colònia de la persona del davant en cas que molesti. Són els que no han entès que tot gira al voltant de la salut, no dels gustos personals. Per molt lamentable que sigui una colònia, no afectarà als pulmons ni al sistema digestiu de la persona marejada. Per això no es retiren tampoc els professors d’autoescola o els bigotis de borrissol. La salut pot acabar sent irreparable; els bigotis de borrissol, en canvi, es poden afaitar.
Sumant-se a l’onada tramposa, hi ha qui aixeca la infumable bandera del famós “prohibit prohibir”. Continuen creient que Doraemon els espera a l’habitació i que l’home es bo per naturalesa. Són els que imaginen una societat que es desitja el bon dia cada matí i es reguen les plantes els uns als altres, mentre pel carrer la gent s’abraça i canta improvisadament al ritme de The Sound of Music. Però per desgràcia res d’això existeix, i és necessari que algú ordeni uns calaixos on s’hi senten trets i crits de socors.
Aquesta llei és un acte de civisme, de normalitat, de raó per aquells que exigim morir amb aquella gràcia que Déu ens donarà quan convingui, sense haver de dependre en cap moment de la sobretaula dels clients del costat. Morirem lliurement, amb aquella alegria.
dijous, 6 de gener del 2011
106) Quan ja no ets el Rei
El dia en què ja no ets el rei de la família el món et cau a sobre. Caus del pedestal, caus del tro sense més explicacions que la d’una menudalla que ocupa totes les portades dels diaris de casa. Ara són els petits hereus els qui governen, i tu passes a formar part del sector de jubilats anticipats amb només dues dècades a sobre. Aquests canvis generacionals es desenvolupen sense cerimònies ni pompositat però tenen data fixada al calendari: el dia de Reis.
T’ho has de mirar des del sofà, mantenint el tipus en un segon pla. Ja no participes al terreny de joc, sinó que quedes exclòs en una banqueta eterna. Des de la comoditat, te n’adones que res del que està passant t’afecta i, sent rigorós, tampoc ho necessites a aquestes alçades de la vida. Però queda aquella mena d’instint reivindicatiu que t’impulsa a alçar-te sobre la taula per reafirmar el teu regnat perdut davant la mirada atònita de joguines amb nens al darrere. Ganes de mirar a l’horitzó i sentenciar que tot allò era teu, sense rivals. I que tot s’ha perdut, tot ha canviat, i ja ni tan sols reps el sou vitalici corresponent a un ex monarca.
“Jo vull ser rei”, deien els músics. I realment volíem ser-ho i ho vam ser. El que poc imaginàvem els protagonistes era que la lletra petita tenia preparat per a nosaltres un breu imperi limitat sense més Relacions Exteriors que les trobades pel carrer amb amics enganxosos dels pares. I petons i carantoines que a van fer les maletes quan van veure venir la fi de tot.
És el perill de fer-te gran i créixer. De mica en mica et vas percebent més prescindible, amb menys aportacions a l’alegria familiar. I tal com passa sempre, gires més cap a la dreta i et comences a assemblar al teu pare. I quan arriba el dia de Reis te n’adones que cada dia ets més republicà...
T’ho has de mirar des del sofà, mantenint el tipus en un segon pla. Ja no participes al terreny de joc, sinó que quedes exclòs en una banqueta eterna. Des de la comoditat, te n’adones que res del que està passant t’afecta i, sent rigorós, tampoc ho necessites a aquestes alçades de la vida. Però queda aquella mena d’instint reivindicatiu que t’impulsa a alçar-te sobre la taula per reafirmar el teu regnat perdut davant la mirada atònita de joguines amb nens al darrere. Ganes de mirar a l’horitzó i sentenciar que tot allò era teu, sense rivals. I que tot s’ha perdut, tot ha canviat, i ja ni tan sols reps el sou vitalici corresponent a un ex monarca.
“Jo vull ser rei”, deien els músics. I realment volíem ser-ho i ho vam ser. El que poc imaginàvem els protagonistes era que la lletra petita tenia preparat per a nosaltres un breu imperi limitat sense més Relacions Exteriors que les trobades pel carrer amb amics enganxosos dels pares. I petons i carantoines que a van fer les maletes quan van veure venir la fi de tot.
És el perill de fer-te gran i créixer. De mica en mica et vas percebent més prescindible, amb menys aportacions a l’alegria familiar. I tal com passa sempre, gires més cap a la dreta i et comences a assemblar al teu pare. I quan arriba el dia de Reis te n’adones que cada dia ets més republicà...
dimarts, 4 de gener del 2011
105) L'anorèxia turca
La percepció que es té un cop s’abandona terra turca és la d’haver visitat un país que es mira al mirall i s’hi veu esplèndid. Des d’una visió occidental, descobrim com és un país al que se li marquen uns ossos preocupants per tot el cos, però des de dins ells no ho noten pas, i fins i tot es podria dir que es consideren un pèl obesos. Una anorèxia estatal.
Això no és negatiu del tot. Estats Units també basa la seva força en la imaginació patriòtica i l’engany els funciona. Però en el cas turc es té la sensació que hi ha una base de conformitat, més que d’orgull. Són com són, amb milers de mancances i algunes virtuts, i sembla que ja hi estiguin d’acord. Personalment, dubto que arribin a entrar a la Unió Europea, però no per falta de capacitat, sinó per manca de necessitat. Sóc turc, tinc el meu negoci establert des de generacions passades, he viscut tota la vida en aquest ambient de simplicitat al llindar de la pobresa, i no em venguis aventures europees perquè no és el meu lloc.
Tot i així, la competència per abraçar-se a occident la tenen. Recorrent Istanbul te n’adones de la quantitat de pinzellades que procuren pintar una realitat que podria ser txeca o fins i tot espanyola. Així que és un país que no em preocupa excessivament en quant a les seves possibilitats de futur: si volguessin, podrien.
També cal entendre que no vulguin renunciar a una cultura tan assentada com la seva, amb un impacte religiós tan potent i unes peculiaritats que la fan única al món. Potser és la por a perdre la seva identitat el que els impedeix veure més enllà d’un cos que convé alimentar de veritat. En tot cas, no serà per manca d’oferta alimentària: milers de tendes i paradetes inunden una ciutat que basa la seva vida al comerç més tradicional i al contacte directe per vendre des de la més insignificant peça de fontaneria fins la més sofisticada troballa.
És la universitat del comerç. I no es deixaran comprar.
Això no és negatiu del tot. Estats Units també basa la seva força en la imaginació patriòtica i l’engany els funciona. Però en el cas turc es té la sensació que hi ha una base de conformitat, més que d’orgull. Són com són, amb milers de mancances i algunes virtuts, i sembla que ja hi estiguin d’acord. Personalment, dubto que arribin a entrar a la Unió Europea, però no per falta de capacitat, sinó per manca de necessitat. Sóc turc, tinc el meu negoci establert des de generacions passades, he viscut tota la vida en aquest ambient de simplicitat al llindar de la pobresa, i no em venguis aventures europees perquè no és el meu lloc.
Tot i així, la competència per abraçar-se a occident la tenen. Recorrent Istanbul te n’adones de la quantitat de pinzellades que procuren pintar una realitat que podria ser txeca o fins i tot espanyola. Així que és un país que no em preocupa excessivament en quant a les seves possibilitats de futur: si volguessin, podrien.
També cal entendre que no vulguin renunciar a una cultura tan assentada com la seva, amb un impacte religiós tan potent i unes peculiaritats que la fan única al món. Potser és la por a perdre la seva identitat el que els impedeix veure més enllà d’un cos que convé alimentar de veritat. En tot cas, no serà per manca d’oferta alimentària: milers de tendes i paradetes inunden una ciutat que basa la seva vida al comerç més tradicional i al contacte directe per vendre des de la més insignificant peça de fontaneria fins la més sofisticada troballa.
És la universitat del comerç. I no es deixaran comprar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)