El dia en què ja no ets el rei de la família el món et cau a sobre. Caus del pedestal, caus del tro sense més explicacions que la d’una menudalla que ocupa totes les portades dels diaris de casa. Ara són els petits hereus els qui governen, i tu passes a formar part del sector de jubilats anticipats amb només dues dècades a sobre. Aquests canvis generacionals es desenvolupen sense cerimònies ni pompositat però tenen data fixada al calendari: el dia de Reis.
T’ho has de mirar des del sofà, mantenint el tipus en un segon pla. Ja no participes al terreny de joc, sinó que quedes exclòs en una banqueta eterna. Des de la comoditat, te n’adones que res del que està passant t’afecta i, sent rigorós, tampoc ho necessites a aquestes alçades de la vida. Però queda aquella mena d’instint reivindicatiu que t’impulsa a alçar-te sobre la taula per reafirmar el teu regnat perdut davant la mirada atònita de joguines amb nens al darrere. Ganes de mirar a l’horitzó i sentenciar que tot allò era teu, sense rivals. I que tot s’ha perdut, tot ha canviat, i ja ni tan sols reps el sou vitalici corresponent a un ex monarca.
“Jo vull ser rei”, deien els músics. I realment volíem ser-ho i ho vam ser. El que poc imaginàvem els protagonistes era que la lletra petita tenia preparat per a nosaltres un breu imperi limitat sense més Relacions Exteriors que les trobades pel carrer amb amics enganxosos dels pares. I petons i carantoines que a van fer les maletes quan van veure venir la fi de tot.
És el perill de fer-te gran i créixer. De mica en mica et vas percebent més prescindible, amb menys aportacions a l’alegria familiar. I tal com passa sempre, gires més cap a la dreta i et comences a assemblar al teu pare. I quan arriba el dia de Reis te n’adones que cada dia ets més republicà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada