La televisió, aparell menystingut i molts cops odiat de portes enfora, però gairebé necessari per a tothom. La tele ha suposat una evolució/revolució fantàstica en tots els camps, i encara té un llarg camí per córrer. Ha creat nous estils de vida, ha modificat agendes, ha format estereotips a imitar, ha guiat conductes i, fonamentalment, ha entretingut diàriament al personal. Imagineu com n’és d’important el seu abast, que fins i tot els ateus televisius es mostren dolguts amb el nivell i trajectòria de la televisió els últims anys i reclamen un canvi radical que els permeti tornar a creure en ella. Inútils.
L’error i confusió d’aquesta gent creix per moments i sembla que compten amb una massa ignorant de població a favor seu prou remarcable. Una pena, ja que tanta incultura no farà més que contribuir a disminuir el PIB del país i la conseqüent ruïna cultural i econòmica serà immediata.
Amics, la tele (referida sempre com a televisió privada) no és l’escola. És complicat d’assumir i entenc que sobti a més d’un, però convé adonar-se’n. La televisió no té cap obligació ni deure en la seva programació, per tant la llibertat és absoluta a l’hora de decidir continguts. No la conforma una tarima i una pissarra abarrotada de fórmules. Les úniques fórmules que s’hi poden trobar són les que defineixen els índexs d’audiència.
I això irrita a feliços moralistes. Ignoren que la tele no és un bé públic, ignoren que Telecinco no depèn d’ells, ignoren que Canal Història no ve determinat per llei. Ignoren, en definitiva, que la televisió no és un estri dedicat a educar, sinó a entretenir. I fins i tot aquest verb pot ésser posat en dubte per la direcció de les grans cadenes, ja que són elles qui decidiran el verb que les representarà: entretenir, humiliar, avergonyir, interessar, agradar...
Fins que no entenguem aquest concepte clau, encara sentirem comentaris limitats i retrògrads. Queixes i denúncies de salvadors de la pàtria convençuts de que la tele resta al seu servei, al servei del que ells creguin que és ètic i moral. Un error deplorable.
I ara si m’ho permeteu, tinc uns documentals de La 2 gravats per culturitzar-me i no vull perdre’m la lliçó d’avui. Plumier i llibreta a punt. I que no arribi mai l’hora del pati...
diumenge, 28 de març del 2010
divendres, 26 de març del 2010
21) Els homes que no estimaven "Els homes que no estimaven les dones"
Final de trimestre equival a final de tot en general. En un primer moment penses en apagar el llum dels estudis, però acabes per clausurar Endesa i deslliurar-te de qualsevol responsabilitat mínimament exigible. Tan bon punt arribo a casa la carpeta ha caigut amb estrèpit sobre la taula de l’escriptori, i allà quedarà reclosa fins al 6 d’abril, dia en que entraré a l’habitació com cavaller que entra a la més alta torre i amb un bes fred i distant la recuperaré del seu somni momentani.
Són dies en que va bé tornar a reprendre la lectura. I quan dic lectura em refereixo a llibres amb categoria, classe, de referència. No “Els homes que no estimaven les dones”. És pedant la propaganda que se n’ha fet, és pedant la temàtica del llibre i és pedant la gent inculta que no ha llegit un llibre en sa vida i que cull la pedanteria com a pròpia per intentar ser quelcom pels altres.
“Els homes que no estimaven les dones” és un més dels milions de bons exemplars que inunden les llibreries, punt. El tema policíac i misteriós sempre acaba sent comprès només per un reduït percentatge de lectors, així que aquest no seria l’atractiu de la novel•la. Els personatges sí que són descrits amb una perfecció gairebé absoluta, però el fet que jo em descrivís a mi mateix no faria que el meu diari personal fos el més venut. És la puta publicitat encegadora.
No tinc cap intenció de llegir-me la segona ni la tercera part. Per dignitat, cansament, o rebel•lió testosterònica. Em repugna que m’empenyin cap al nivell d’éssers que van en transport públic i ensenyen amb nitidesa i claredat la coberta del llibre per tal de pujar d’estatus social pels altres. Que no em busquin. Hi ha milions d’arguments per rebatre la trista supèrbia d’aquestes persones i milions de pàgines capaces d’humiliar cada paraula de Larsson.
No desesperis, busca. I tot buscant, lluiràs l’emblema d’haver estat un d’aquells homes que no estimaven “Els homes que no estimaven les dones”. Demostraràs prestigi i, de retruc, consciència de gènere.
Són dies en que va bé tornar a reprendre la lectura. I quan dic lectura em refereixo a llibres amb categoria, classe, de referència. No “Els homes que no estimaven les dones”. És pedant la propaganda que se n’ha fet, és pedant la temàtica del llibre i és pedant la gent inculta que no ha llegit un llibre en sa vida i que cull la pedanteria com a pròpia per intentar ser quelcom pels altres.
“Els homes que no estimaven les dones” és un més dels milions de bons exemplars que inunden les llibreries, punt. El tema policíac i misteriós sempre acaba sent comprès només per un reduït percentatge de lectors, així que aquest no seria l’atractiu de la novel•la. Els personatges sí que són descrits amb una perfecció gairebé absoluta, però el fet que jo em descrivís a mi mateix no faria que el meu diari personal fos el més venut. És la puta publicitat encegadora.
No tinc cap intenció de llegir-me la segona ni la tercera part. Per dignitat, cansament, o rebel•lió testosterònica. Em repugna que m’empenyin cap al nivell d’éssers que van en transport públic i ensenyen amb nitidesa i claredat la coberta del llibre per tal de pujar d’estatus social pels altres. Que no em busquin. Hi ha milions d’arguments per rebatre la trista supèrbia d’aquestes persones i milions de pàgines capaces d’humiliar cada paraula de Larsson.
No desesperis, busca. I tot buscant, lluiràs l’emblema d’haver estat un d’aquells homes que no estimaven “Els homes que no estimaven les dones”. Demostraràs prestigi i, de retruc, consciència de gènere.
dimarts, 23 de març del 2010
20) L'últim
L’últim de la classe.
L’últim en un sorteig.
L’últim en un joc.
En una partida.
En una juguesca.
L’últim posicionat.
L’últim en arribar.
L’últim en parlar.
En opinar.
En trobar lloc.
En seure.
L’últim en saber una nota.
L’últim en assabentar-se d’alguna cosa.
L’últim paga.
I s’humilia.
I despara la taula.
L’últim tanca el llum.
Tanca la porta.
I neteja.
L’últim és ignorat.
L’últim no interessa.
Se’n riuen.
No té ningú darrere.
Tothom davant seu.
L’últim no guanya ningú.
L’últim agafa número i espera.
L’últim passeja per la botiga i espera.
I els de davant li prenen el que vol.
L’últim petó.
L’última imatge.
L’últim pensament.
L’últim acaba sent responsable dels errors.
Sobra i molesta.
Destorba i inquieta.
L’últim no se’l queda ningú.
L’últim és defectuós.
L’últim fa pena.
Perquè és l’últim.
Perquè ser l’últim és trist per un mateix i meravellós pels altres.
Estadística, 25-03-10.
L’últim en un sorteig.
L’últim en un joc.
En una partida.
En una juguesca.
L’últim posicionat.
L’últim en arribar.
L’últim en parlar.
En opinar.
En trobar lloc.
En seure.
L’últim en saber una nota.
L’últim en assabentar-se d’alguna cosa.
L’últim paga.
I s’humilia.
I despara la taula.
L’últim tanca el llum.
Tanca la porta.
I neteja.
L’últim és ignorat.
L’últim no interessa.
Se’n riuen.
No té ningú darrere.
Tothom davant seu.
L’últim no guanya ningú.
L’últim agafa número i espera.
L’últim passeja per la botiga i espera.
I els de davant li prenen el que vol.
L’últim petó.
L’última imatge.
L’últim pensament.
L’últim acaba sent responsable dels errors.
Sobra i molesta.
Destorba i inquieta.
L’últim no se’l queda ningú.
L’últim és defectuós.
L’últim fa pena.
Perquè és l’últim.
Perquè ser l’últim és trist per un mateix i meravellós pels altres.
Estadística, 25-03-10.
diumenge, 21 de març del 2010
19) L'inici de la llibertat
L’home necessita ajuda per posar-se la jaqueta. L’Svetlana és a punt, però, amb la peça estesa per col•locar-li. Entre algun gemec de jubilat mal adaptat, es mig doblega per posar-se-la, es retoca el coll amb parsimònia i diu que fins després, amb el bastó a la mà. Un problema crònic mal curat. Creu fermament en la joventut tardana i el fet que sigui el seu primer dia sense obligacions no l’impedirà de sentir-se jove i actiu, tant o més que fins ara. En el fons, creu ell, la jubilació no és res més que continuar com fins ara però amb més temps lliure per fer ús de la llibertat tan merescuda.
Surt al carrer i es queda palplantat observant el seu voltant. Moviment frenètic, és d’hora, americanes i corbata, maletins i mòbils, rapidesa i cares poc definides. Es puja les ulleres i deixa anar un somriure venjatiu cap a tots aquells encadenats encara pel treball, si bé ell està encadenat per l’edat.
No té cap objectiu estipulat, cap pensament per dur a terme. No sap què fer. I es tensa. Sent l’obligació d’aprofitar aquesta sensació de deslligament i regnat propi, i s’havia promès que no llençaria cap minut. Segurament està pagant la falta de previsió, pensa. Tot un seguit de pensaments negatius i acusadors l’aborden, la por per un futur que s’escola va engrandint-se, i la seva imatge estàtica enmig del carrer l’inquieta.
Torna a mirar a esquerra i dreta buscant alternatives. Opta per caminar, a pas lent, cap a qualsevol direcció per tal de distreure’s. Ja trobarà alguna cosa. De sobte, de reüll nota una presència que sospitava que apareixeria alguna vegada, però potser aquell moment era el menys oportú. Endut pel vici, gira la cara cap a ell i el mira fixament. Un banc. Preciós, de fusta, prou incòmode com per queixar-se a l’Ajuntament, però amb quelcom que el fa únic. Quantes vegades havia temut el seu poder d’atracció... Creia que tot eren llegendes engrandides sense fonament, però es veu que no.
S’hi acosta tímidament. El toca suaument per establir-hi un primer contacte i lentament s’hi asseu. Se sent decebut amb ell mateix. Fins i tot la mirada l’abandona i es perd. Sent que ha fallat a tantes aspiracions, tants anhels, tanta esperança... i ja no hi ha volta enrere. El banc serà la seva vida diària a partir d’ara, pensa, mentre una llàgrima fa les maletes i abandona aquell rostre perjudicat per la edat en que tantes il•lusions hi tenia dipositades.
Surt al carrer i es queda palplantat observant el seu voltant. Moviment frenètic, és d’hora, americanes i corbata, maletins i mòbils, rapidesa i cares poc definides. Es puja les ulleres i deixa anar un somriure venjatiu cap a tots aquells encadenats encara pel treball, si bé ell està encadenat per l’edat.
No té cap objectiu estipulat, cap pensament per dur a terme. No sap què fer. I es tensa. Sent l’obligació d’aprofitar aquesta sensació de deslligament i regnat propi, i s’havia promès que no llençaria cap minut. Segurament està pagant la falta de previsió, pensa. Tot un seguit de pensaments negatius i acusadors l’aborden, la por per un futur que s’escola va engrandint-se, i la seva imatge estàtica enmig del carrer l’inquieta.
Torna a mirar a esquerra i dreta buscant alternatives. Opta per caminar, a pas lent, cap a qualsevol direcció per tal de distreure’s. Ja trobarà alguna cosa. De sobte, de reüll nota una presència que sospitava que apareixeria alguna vegada, però potser aquell moment era el menys oportú. Endut pel vici, gira la cara cap a ell i el mira fixament. Un banc. Preciós, de fusta, prou incòmode com per queixar-se a l’Ajuntament, però amb quelcom que el fa únic. Quantes vegades havia temut el seu poder d’atracció... Creia que tot eren llegendes engrandides sense fonament, però es veu que no.
S’hi acosta tímidament. El toca suaument per establir-hi un primer contacte i lentament s’hi asseu. Se sent decebut amb ell mateix. Fins i tot la mirada l’abandona i es perd. Sent que ha fallat a tantes aspiracions, tants anhels, tanta esperança... i ja no hi ha volta enrere. El banc serà la seva vida diària a partir d’ara, pensa, mentre una llàgrima fa les maletes i abandona aquell rostre perjudicat per la edat en que tantes il•lusions hi tenia dipositades.
divendres, 19 de març del 2010
18) Sort, Araceli
Els catalans hem estat sempre una raça perjudicada per tota classe d’abusos (de vegades també sexuals). Amb el pas del temps, però, hom ha interioritzat aquestes humiliacions com a pròpies i ja no posem traves a que la nostra identitat sigui calumniada i perseguida en cada oportunitat.
Som vexats a través de l’Estatut, i ho acceptem. Som agredits psicològicament per cada govern que se’ns interposa, i ho acatem. Som repudiats i menystinguts per mitja Espanya, i endavant. Existeixen Curris Valenzuelas i Tomases Ronceros, i els escoltem. Som maltractats per col•legis arbitrals, i continuem jugant. I un llarg i tenebrós etcètera. Ara bé, el que no és tolerable és que tota aquesta injustícia vingui acompanyada d’un professor de Política Espanyola incompetent. Això no.
El que s’ha viscut aquest trimestre és indescriptible. Qualsevol paraula que intenti definir la incompetència amplificada viscuda quedarà obsoleta i minúscula. Qualsevol resum que es provi de fer per tal de sintetitzar l’experiència serà massa imprecís i incomplet. Qualsevol coneixement que hagis pogut extreure’n serà de valor nul, fins i tot negatiu o contradictori.
És per això que em veig incapacitat per concretar amb una sola paraula o frase la tragèdia educativa que hem patit. Un Haití de l’ensenyament. Un 11-S del coneixement. Una absoluta Guerra a la coherència i l’enteniment. Vist el panorama, el millor que ens pot passar és iniciar una ràpida Trancisió cap a un trimestre esperançador i normalitzat, deixant enrere discapacitats vàries.
Que tinguem sort...
(Recordo que aquesta nota pot ésser comentada en català i castellà, encara que millor si expresseu les vostres opinions en anglès, alemany, italià, txec, rus o madagascarí oriental.)
Som vexats a través de l’Estatut, i ho acceptem. Som agredits psicològicament per cada govern que se’ns interposa, i ho acatem. Som repudiats i menystinguts per mitja Espanya, i endavant. Existeixen Curris Valenzuelas i Tomases Ronceros, i els escoltem. Som maltractats per col•legis arbitrals, i continuem jugant. I un llarg i tenebrós etcètera. Ara bé, el que no és tolerable és que tota aquesta injustícia vingui acompanyada d’un professor de Política Espanyola incompetent. Això no.
El que s’ha viscut aquest trimestre és indescriptible. Qualsevol paraula que intenti definir la incompetència amplificada viscuda quedarà obsoleta i minúscula. Qualsevol resum que es provi de fer per tal de sintetitzar l’experiència serà massa imprecís i incomplet. Qualsevol coneixement que hagis pogut extreure’n serà de valor nul, fins i tot negatiu o contradictori.
És per això que em veig incapacitat per concretar amb una sola paraula o frase la tragèdia educativa que hem patit. Un Haití de l’ensenyament. Un 11-S del coneixement. Una absoluta Guerra a la coherència i l’enteniment. Vist el panorama, el millor que ens pot passar és iniciar una ràpida Trancisió cap a un trimestre esperançador i normalitzat, deixant enrere discapacitats vàries.
Que tinguem sort...
(Recordo que aquesta nota pot ésser comentada en català i castellà, encara que millor si expresseu les vostres opinions en anglès, alemany, italià, txec, rus o madagascarí oriental.)
dijous, 18 de març del 2010
17) Miguel Ángel, l'artista
Ser un inútil té la seva gràcia. La teva inutilitat es pot convertir en útil per la gent que t’envolta, produint-los plaers adults al veure la teva manifesta incompetència. Ara bé, no deixes de ser un inútil. I si als teus problemes naturals d’eficiència psíquica hi afegeixes una vessant socialista de la vida, pots confirmar que el teu camí serà llarg i complicat, i que rarament arribaràs mai a Itaca. No desesperis, Hospitalet també té el seu què.
Ahir en va aparèixer un, d’aquests. Un inútil de gamma alta que respon al nom de Miguel Ángel Martín, membre del PSC, i que va expressar al seu Facebook que Mònica Terribas era “mala persona”, “cínica”, “tendenciosa” i, en resum, una “mal follada”. Tots aquests arguments a causa de l’incisiva entrevista de dilluns a José Montilla.
I jo el defenso. El més fàcil seria culpar i destrossar psicològicament a un pobre desgraciat com ell. Però no és més que això, un pobre desgraciat que necessita algú que l’estimi i li acaroni la cara davant una posta de sol inacabable.
Intento trobar alguna virtut d’aquest ésser, però és impossible. Cal recordar que ja va néixer sota el pes dels cognoms més comuns i humiliants que hi pot haver: Martín i López. No és ningú. He intentat buscar-lo pel Facebook, però la invasió sud-americana me l’eclipsa i no aconsegueixo rescatar-lo. Buscant alternatives, m’he reconegut que tot i els cognoms, segurament té una feina destacable i envejable. Bé, president de l’Institut Metropolità del Taxi i vicepresident del districte de Sant Martí. Minut de silenci.
On dius que va néixer? A Montcada i Reixac. Realment és un home amb problemes. Es veu a venir que no se’n sortirà, té la vida massa marcada per tota una sèrie de circumstàncies que no fan més que enfonsar-lo cada dia més en un pou infinit que desemboca en una mort solitària i tenyida d’un vermell partidista. Amb 40 anys, ja és una espècie perduda, sense capacitat de retorn. Igual que els nyus que són abandonats pel ramat quan es tornen xacrosos i vells, en Miguel Ángel ha d’acceptar que la societat se’n va, l’abandona, i ha arribat la seva hora de jeure enmig de la sabana i esperar a notar els ullals desconeguts d’un felí afamat. En Miguel Ángel no és més que un cadàver polític. Un nyu que es llepa les ferides que li ha provocat la vida; unes ferides irrecuperables.
Com deia el magnífic pintor, escultor i artista Miguel Ángel en un dels seus poemes, “eso es todo lo que tengo que decir. Leed mi corazón ya que la pluma es incapaz de expresarse bien”.
Ahir en va aparèixer un, d’aquests. Un inútil de gamma alta que respon al nom de Miguel Ángel Martín, membre del PSC, i que va expressar al seu Facebook que Mònica Terribas era “mala persona”, “cínica”, “tendenciosa” i, en resum, una “mal follada”. Tots aquests arguments a causa de l’incisiva entrevista de dilluns a José Montilla.
I jo el defenso. El més fàcil seria culpar i destrossar psicològicament a un pobre desgraciat com ell. Però no és més que això, un pobre desgraciat que necessita algú que l’estimi i li acaroni la cara davant una posta de sol inacabable.
Intento trobar alguna virtut d’aquest ésser, però és impossible. Cal recordar que ja va néixer sota el pes dels cognoms més comuns i humiliants que hi pot haver: Martín i López. No és ningú. He intentat buscar-lo pel Facebook, però la invasió sud-americana me l’eclipsa i no aconsegueixo rescatar-lo. Buscant alternatives, m’he reconegut que tot i els cognoms, segurament té una feina destacable i envejable. Bé, president de l’Institut Metropolità del Taxi i vicepresident del districte de Sant Martí. Minut de silenci.
On dius que va néixer? A Montcada i Reixac. Realment és un home amb problemes. Es veu a venir que no se’n sortirà, té la vida massa marcada per tota una sèrie de circumstàncies que no fan més que enfonsar-lo cada dia més en un pou infinit que desemboca en una mort solitària i tenyida d’un vermell partidista. Amb 40 anys, ja és una espècie perduda, sense capacitat de retorn. Igual que els nyus que són abandonats pel ramat quan es tornen xacrosos i vells, en Miguel Ángel ha d’acceptar que la societat se’n va, l’abandona, i ha arribat la seva hora de jeure enmig de la sabana i esperar a notar els ullals desconeguts d’un felí afamat. En Miguel Ángel no és més que un cadàver polític. Un nyu que es llepa les ferides que li ha provocat la vida; unes ferides irrecuperables.
Com deia el magnífic pintor, escultor i artista Miguel Ángel en un dels seus poemes, “eso es todo lo que tengo que decir. Leed mi corazón ya que la pluma es incapaz de expresarse bien”.
dimarts, 16 de març del 2010
16) Digui'm una cosa
La tele està banalitzant els seus continguts cada dia més, fins a límits inescrutables. L’última prova l’hem vist aquest dilluns, amb una retransmissió en directe i sense oportunitat de censura d’una violació indiscriminada cap a una persona indefensa. Pels no satisfets amb l’espectacle, rere la violació es rematava a la víctima amb diverses vexacions humiliants, just abans que el seu cos fos esquarterat i trossejat entre crits de dolor. L’alè encara càlid planejava sobre la sang fresca...
Espectacular i incisiva entrevista de Mònica Terribas a José Montilla. Un orgull pel gremi de periodistes, un plaer per a qualsevol sàdic cercador de respostes. Cada pregunta reclamava un única contesta, ferma i contundent, i si no li era donada un nerviosisme inquiet la rodejava. Esperaria una altra oportunitat...Digui’m una cosa, deia a l’encapçalar cada qüestió, i ell li havia de dir. Digui’m una cosa, President, i ell s’estremia a la butaca i mesurava cada paraula en un joc d’estira i arronsa que satisfés als dos.
Aquest és el poder de l’entrevista ben feta. Sense introduccions innecessàries, amb proximitat i amb objectius marcats. Hi ha qui cau en l’error de condemnar aquest estil sota el pretext de la incomoditat extrema que suposa per la víctima. Però és precisament en la incomoditat on s’és més sincer, i és precisament la sinceritat la que fa gran una entrevista.
Ni un moment de respir, sense pausa, impecable.
“No pensa plegar ningú en aquest Govern?”
Tot teu, Mònica.
Espectacular i incisiva entrevista de Mònica Terribas a José Montilla. Un orgull pel gremi de periodistes, un plaer per a qualsevol sàdic cercador de respostes. Cada pregunta reclamava un única contesta, ferma i contundent, i si no li era donada un nerviosisme inquiet la rodejava. Esperaria una altra oportunitat...Digui’m una cosa, deia a l’encapçalar cada qüestió, i ell li havia de dir. Digui’m una cosa, President, i ell s’estremia a la butaca i mesurava cada paraula en un joc d’estira i arronsa que satisfés als dos.
Aquest és el poder de l’entrevista ben feta. Sense introduccions innecessàries, amb proximitat i amb objectius marcats. Hi ha qui cau en l’error de condemnar aquest estil sota el pretext de la incomoditat extrema que suposa per la víctima. Però és precisament en la incomoditat on s’és més sincer, i és precisament la sinceritat la que fa gran una entrevista.
Ni un moment de respir, sense pausa, impecable.
“No pensa plegar ningú en aquest Govern?”
Tot teu, Mònica.
dilluns, 15 de març del 2010
15) Exàmens i paraigües
Comença el període. Just avui es dóna el tret de sortida a dues setmanes d’exàmens. Per qui no conegui el terme, i en especial per a aquella entranyable gent gran que repeteix compulsivament que ells no van tenir-ne la oportunitat, els exàmens són les proves mitjançant les quals et valoraran conceptes i fórmules memoritzades en les últimes hores. Tota la resta no importa, és intranscendent. La teva trajectòria passada té valor nul i el teu futur només depèn de la Guerra Freda i les seves conseqüències. Espavila’t. Per consol, sàpigues que Kruchev es trobà en aquesta mateixa situació fa uns anys i se’n sortí. El seu futur no es projectava en un paper, però, sinó en un mapa mundial.
Per tant, a més d’imbècil, et sentiràs inferior a Kruchev. Tot un luxe.
La meva causa forma part d’una llarga reivindicació completament ignorada per la societat, però que tornaré a manifestar per enèsima vegada: fins que el segle XXI no es desempallegui dels exàmens i dels paraigües, serem una civilització abatuda i primària. Ambdues coses mostren l’essència de la decadència humana i la prehistòria actualitzada. Són la viva imatge del passat intentant monopolitzar el futur. El segle de la informació, la tecnologia, l’eficiència màxima, la precisió, la grandesa de la imaginació... no pot arrossegar cadàvers pels camí.
Pel que fa als paraigües, fa temps que he iniciat la meva pròpia vaga personal: l’ignorància és la millor resposta. Però els exàmens vénen amb cadena, i qualsevol revolta es paga. Així que, amics, només tenim dues opcions: relatar els ideals revolucionaris de Kruchev, o dur-los a terme. Molta sort.
Per tant, a més d’imbècil, et sentiràs inferior a Kruchev. Tot un luxe.
La meva causa forma part d’una llarga reivindicació completament ignorada per la societat, però que tornaré a manifestar per enèsima vegada: fins que el segle XXI no es desempallegui dels exàmens i dels paraigües, serem una civilització abatuda i primària. Ambdues coses mostren l’essència de la decadència humana i la prehistòria actualitzada. Són la viva imatge del passat intentant monopolitzar el futur. El segle de la informació, la tecnologia, l’eficiència màxima, la precisió, la grandesa de la imaginació... no pot arrossegar cadàvers pels camí.
Pel que fa als paraigües, fa temps que he iniciat la meva pròpia vaga personal: l’ignorància és la millor resposta. Però els exàmens vénen amb cadena, i qualsevol revolta es paga. Així que, amics, només tenim dues opcions: relatar els ideals revolucionaris de Kruchev, o dur-los a terme. Molta sort.
diumenge, 14 de març del 2010
14) Follar
L’atenció és un hàbit poc habitual. Ens falta temps, i sobretot ganes, per estar pendents d’allò que altres consideren vital i que nosaltres elevem a la categoria de parida insubstancial. Comencem des de ben petits a no prestar atenció voluntàriament i acabem a la vellesa ignorant el nostre entorn involuntàriament. I no hauria de ser així.
Si a les circumstàncies diàries (cansament, estrés, passotisme) hi afegim que és diumenge, el desastre és absolut. No sabem on parem, flotem en una immensa bombolla que explotarà en qualsevol moment i farà la caiguda més tràgica. Prendrem mal: el sinònim del “cauràs” que ens deien quan érem (més) petits.
Els màxims perjudicats en aquest aspecte són els qui enquesten per telèfon o bé et vénen obligacions no governamentals pels carrers. Abans eren humans, aquella gent. Ara ja no, ara ja no són més que mòmies ignorades que anys enrere parlaven i es comunicaven normalment, però que ara han perdut el costum del contacte amb altres de la seva espècie. Fa mesos que no han aconseguit mantenir una conversa amb ningú. No us hi acosteu, alguns s’han tornat agressius.
Per això és trist que la nostra despreocupació cap als altres creï tantes decepcions i desenganys. L’atenció, el compromís, l’espera és mínima. Tan mínima que hi ha qui es veu obligat a titular notes de manera embogida i incoherent per tal d’aturar el món i captar l’atenció d’algú. L’atenció acabarà sent el tresor més preuat amb el pas del temps, no en dubteu, l’atenció..
Si a les circumstàncies diàries (cansament, estrés, passotisme) hi afegim que és diumenge, el desastre és absolut. No sabem on parem, flotem en una immensa bombolla que explotarà en qualsevol moment i farà la caiguda més tràgica. Prendrem mal: el sinònim del “cauràs” que ens deien quan érem (més) petits.
Els màxims perjudicats en aquest aspecte són els qui enquesten per telèfon o bé et vénen obligacions no governamentals pels carrers. Abans eren humans, aquella gent. Ara ja no, ara ja no són més que mòmies ignorades que anys enrere parlaven i es comunicaven normalment, però que ara han perdut el costum del contacte amb altres de la seva espècie. Fa mesos que no han aconseguit mantenir una conversa amb ningú. No us hi acosteu, alguns s’han tornat agressius.
Per això és trist que la nostra despreocupació cap als altres creï tantes decepcions i desenganys. L’atenció, el compromís, l’espera és mínima. Tan mínima que hi ha qui es veu obligat a titular notes de manera embogida i incoherent per tal d’aturar el món i captar l’atenció d’algú. L’atenció acabarà sent el tresor més preuat amb el pas del temps, no en dubteu, l’atenció..
dissabte, 13 de març del 2010
13) I les formigues?
Un món globalitzat, sense traves, cosmopolita, multiracial i obert, immens i a l’abast. Comunicacions infinites, màxima precisió, instantaneïtat i coneixement global. Però tenim les formigues.
Complicades, les formigues. Obedients a les seves pròpies lleis, treballadores incansables, mares de família nombrosa... i tot i així, repudiades per una societat consumista i vagament altruista on aquests valors es tenen poc en compte. Una llàstima. Però no esteu soles, nenes. Lluïu l’orgull com a emblema de la vostra perseverança i heu de saber que encara hi ha certs humans que confiem en vosaltres, en la vostra força i tenacitat.
No sou perfectes. Us perd la timidesa, aquella mirada baixa i actitud fugissera amb que us evadiu del que us envolta, només concentrades en el vostre objectiu més proper. Tampoc és del tot lloable aquella bipolaritat vostra tan característica, sortint fins a altes hores de la matinada, donant-ho tot en busca d’un futur, entregades a la lluna estiuenca i, en canvi, ocultes i silencioses durant el sol hivernal.
Però sabem sobradament que allà on sigueu la festa és gloriosa en aquests moments. Escric aquestes ratlles sabent del cert que les ignorareu per complert i que si alguna de vosaltres té la dignitat de llegir-les ho farà amb vista boirosa i dits encara humits d’alcohol. No ho feu, doncs. És preferible esperar al bon temps i a la posada en marxa altre cop de la vostra activitat inacabable per tornar a sevir d’exemple cap a aquests éssers autoanomenats humans i autodestruïts mentalment. Ara, celebreu la feina feta. Perquè la feina ben feta no té fronteres, no té rival, i no acostuma a tenir propietari.
Complicades, les formigues. Obedients a les seves pròpies lleis, treballadores incansables, mares de família nombrosa... i tot i així, repudiades per una societat consumista i vagament altruista on aquests valors es tenen poc en compte. Una llàstima. Però no esteu soles, nenes. Lluïu l’orgull com a emblema de la vostra perseverança i heu de saber que encara hi ha certs humans que confiem en vosaltres, en la vostra força i tenacitat.
No sou perfectes. Us perd la timidesa, aquella mirada baixa i actitud fugissera amb que us evadiu del que us envolta, només concentrades en el vostre objectiu més proper. Tampoc és del tot lloable aquella bipolaritat vostra tan característica, sortint fins a altes hores de la matinada, donant-ho tot en busca d’un futur, entregades a la lluna estiuenca i, en canvi, ocultes i silencioses durant el sol hivernal.
Però sabem sobradament que allà on sigueu la festa és gloriosa en aquests moments. Escric aquestes ratlles sabent del cert que les ignorareu per complert i que si alguna de vosaltres té la dignitat de llegir-les ho farà amb vista boirosa i dits encara humits d’alcohol. No ho feu, doncs. És preferible esperar al bon temps i a la posada en marxa altre cop de la vostra activitat inacabable per tornar a sevir d’exemple cap a aquests éssers autoanomenats humans i autodestruïts mentalment. Ara, celebreu la feina feta. Perquè la feina ben feta no té fronteres, no té rival, i no acostuma a tenir propietari.
dimecres, 10 de març del 2010
12) Felicitats
“Expressar a algú, de paraula o per escrit, el desig que sigui ben feliç, en ocasió d'una festa anual o una commemoració personal”. Aquesta és la definició que deriva de la paraula felicitar. Però últimament aquesta opció va tornant-se cada cop més i més obsoleta i arcaica. La gent ja no expressa el desig que l’altre sigui feliç, sinó el desig que l’altre el tingui present. El desig que l’altre l’apunti a la llista de confirmats. Volem entrar al món de la bona consciència i un cop allà que no ens molestin. T’he felicitat, recorda-ho, i no em molestis. Complir, aquest és l’únic objectiu.
Felicitats. Gaudeix del teu dia. Vagi bé.
Els signes d’admiració són opcionals, però sempre hi ajuden. Emfatitzen l’exaltació simulada i l’alegria suposadament compartida. M’és relativament igual que passis un bon o mal dia, sincerament. Però t’he felicitat, ho recordes? M’has apuntat? Fes el favor d’allistar-me, tinc pressa i altres compromisos als que socórrer. T’he col•locat uns signes admiratius de manera totalment gratuïta, no sé què més vols. Déu meu, quant de mal han fet els signes d’admiració al món!
Així que, vist el panorama, els quatre que realment s’estimin i s’apreciïn, que ho demostrin. Tenen, tenim, l’oportunitat única de ser sincers amb la nostra gent i de demostrar-los que, per estrany que sembli, nosaltres sí que pensem en desitjos (utòpics) sincers. I no només pels dies assenyalats, sinó cada dia.
A qui avui faci anys, a qui avui li esperi un dia complicat, a qui no vegi res clar, a qui no busqui ser feliç, a qui se senti identificat amb algun objectiu a la vida... a tu també, Mirta.
Felicitats.
Felicitats. Gaudeix del teu dia. Vagi bé.
Els signes d’admiració són opcionals, però sempre hi ajuden. Emfatitzen l’exaltació simulada i l’alegria suposadament compartida. M’és relativament igual que passis un bon o mal dia, sincerament. Però t’he felicitat, ho recordes? M’has apuntat? Fes el favor d’allistar-me, tinc pressa i altres compromisos als que socórrer. T’he col•locat uns signes admiratius de manera totalment gratuïta, no sé què més vols. Déu meu, quant de mal han fet els signes d’admiració al món!
Així que, vist el panorama, els quatre que realment s’estimin i s’apreciïn, que ho demostrin. Tenen, tenim, l’oportunitat única de ser sincers amb la nostra gent i de demostrar-los que, per estrany que sembli, nosaltres sí que pensem en desitjos (utòpics) sincers. I no només pels dies assenyalats, sinó cada dia.
A qui avui faci anys, a qui avui li esperi un dia complicat, a qui no vegi res clar, a qui no busqui ser feliç, a qui se senti identificat amb algun objectiu a la vida... a tu també, Mirta.
Felicitats.
dilluns, 8 de març del 2010
11) Neu
Res, com sempre. A tot arreu menys a Barcelona. On dius que neva? A Terrassa, Sabadell, Sant Cugat... Sant Cugat també? Déu n’hi do. Però aquí no. Sempre serem uns pringats. Has fet Estadística? No, estic subratllant Relacions. Em falta poc ja per acabar els textos. La Laia ha arribat fa estona, l’has vist? Ah, no... està per aquí? Sí. Plou eh, de moment res. Ja... però jo vaig sentir ahir el Molina que deia que podia arribar a qualsevol lloc... no ho sé. En fi. Tens subratllador? Se m’ha acabat la merda aquesta. A veure? No, no, no guixa. Ja veuràs, prova. Ah per cert, aniràs a classe d’Economia? Economia, jo? No hi he anat en tot el trimestre i vols que hi vagi avui? També és veritat... Ara sembla aiguaneu no? Sí, però molt justet eh, es desfà abans d’arribar al terra. Quina merda. Vaig a fotocopiar. No van les fotocopiadores! Com que no van? Que no van. Bueno, en funciona una, però hi ha tres milions de persones fent cua. La puta d’oros, sempre igual. Visca la Pompeu. Visc-a la Pompeu. Sí, mira... Has començat Economia? El tio ha dit com serà l’examen i fliparem eh. 40% de test, 30% de pregunta a desenvolupar i 30% d’exercici pràctic. Aquest tio és gilipolles. Jo ja l’he puntuat a l’avaluació de profes i l’hi he fotut un 2. I gràcies. Amb aquella cara que... Ara sí que neva eh. Vols dir? Sí sí, ara ja és més serio no? Sembla... Jo em sembla que marxo. Quantes hores portem aquí? No ho sé, 3 no? Por ahí, i no he fotut una merda. Tota l’estona mirant per la finestra... Com a mínim sortim a fora un moment encara que sigui. Vinga, anem. Agafem les coses o ho deixem aquí? Tu agafa-les per sí de cas...
I a Barcelona va nevar. La neu queia imparable, amb força i personalitat. Per uns moments semblava dèbil, dubtosa, com si baixés de puntetes des dels núvols. Però la indecisió durà poc. La gent brotava fora els edificis amb somriures, llargs somriures de complicitat inexplicables que crea aquest fenomen tan estrany que és la neu. I rere cada somriure s’amagava un nen, i rere cada nen la vergonya per tornar per uns moments a la infància. Allò era neu, res més que neu, però com n’arriba a ser de poderosa...
8/3/10
I a Barcelona va nevar. La neu queia imparable, amb força i personalitat. Per uns moments semblava dèbil, dubtosa, com si baixés de puntetes des dels núvols. Però la indecisió durà poc. La gent brotava fora els edificis amb somriures, llargs somriures de complicitat inexplicables que crea aquest fenomen tan estrany que és la neu. I rere cada somriure s’amagava un nen, i rere cada nen la vergonya per tornar per uns moments a la infància. Allò era neu, res més que neu, però com n’arriba a ser de poderosa...
8/3/10
diumenge, 7 de març del 2010
10) Vespre de diumenge
L’error més gran que pots cometre a la teva vida és arribar a casa un diumenge a les 7 de la tarda. Possiblement un dels moments més tristos i insubstancials de qualsevol trajectòria humana. Sensació de hores que s’escolen, s’escapen, i quan te n’adones ja és pre-dilluns. No vulguis mai trobar-te amb un pre-dilluns, evita-ho. Corre.
Jo m’he encarat avui amb un pre-dilluns. Tot i ser avisat amb reiteració pel pany, he entrat al joc. A l’obrir la porta de casa, totes les mirades eren amenaçadores. Fins i tot la del moble sabater era colpidora: no tocava arribar a les 7 xato. L’he entès perfectament. El moble sabater i jo sempre ens hem portat bé, a excepció de petites discussions intranscendents típiques de parella consolidada; per això m’ha sorprès que fos ell també qui em rebia hostilment. Així com d’altres m’ho podia esperar, d’ell no.
Tot i així, he cregut que allà hi havia una jerarquia. Havia d’imposar respecte, i he entrat. I ha estat just llavors quan ha aparegut ella. La post de planxar, esvelta, espectacular, per bé que s’ho creu massa. Amb ella sí que mai he congeniat, i encara menys quan vaig deixar-li anar que tot allò era operat. D’acord, va ser un error, però a casa tots ho comentem i crec que no anem desencaminats. Ha tret el cap amb una mirada marcada per la ràbia de qui sap que el seu domini clandestí s’acaba. Tinc entès que quan a casa no hi ha ningú ella imposa un nou ordre, però sense gaires explicacions ha admès sempre que quan entro a casa el seu regnat queda eclipsat. M’agrada aparèixer quan no s’ho espera i sorprendre-la. Vinga nena, recull-te les coses i cap a l’armari, mentre amb un riure de suficiència em guardo les claus a la butxaca.
He avançat pel passadís i el silenci m’alentia. El silenci és el millor radar contra qualsevol velocitat, sempre. Tot fosc, tot molt de diumenge. M’he deixat caure al sofà encara amb la jaqueta, guiant-me amb els llums del carrer, sense tenir un pla estipulat per les properes hores. I han sonat les 7, cada una amb el seu nom: fatiga, ensopiment, lentitud, decadència, desfeta, esgotament, final.
M’han saludat totes elles, al temps que reien nerviosament les unes a les altres i s’allunyaven en direcció a la porta. Per elles la vida començava just llavors, en ple pre-dilluns, després d’haver estat tancades durant hores dins un viciós rellotge de paret que en aquell moment les observava de reüll com se n’anaven, mentre els repassava els prominents culs sota les curtes faldilles.
Jo m’he encarat avui amb un pre-dilluns. Tot i ser avisat amb reiteració pel pany, he entrat al joc. A l’obrir la porta de casa, totes les mirades eren amenaçadores. Fins i tot la del moble sabater era colpidora: no tocava arribar a les 7 xato. L’he entès perfectament. El moble sabater i jo sempre ens hem portat bé, a excepció de petites discussions intranscendents típiques de parella consolidada; per això m’ha sorprès que fos ell també qui em rebia hostilment. Així com d’altres m’ho podia esperar, d’ell no.
Tot i així, he cregut que allà hi havia una jerarquia. Havia d’imposar respecte, i he entrat. I ha estat just llavors quan ha aparegut ella. La post de planxar, esvelta, espectacular, per bé que s’ho creu massa. Amb ella sí que mai he congeniat, i encara menys quan vaig deixar-li anar que tot allò era operat. D’acord, va ser un error, però a casa tots ho comentem i crec que no anem desencaminats. Ha tret el cap amb una mirada marcada per la ràbia de qui sap que el seu domini clandestí s’acaba. Tinc entès que quan a casa no hi ha ningú ella imposa un nou ordre, però sense gaires explicacions ha admès sempre que quan entro a casa el seu regnat queda eclipsat. M’agrada aparèixer quan no s’ho espera i sorprendre-la. Vinga nena, recull-te les coses i cap a l’armari, mentre amb un riure de suficiència em guardo les claus a la butxaca.
He avançat pel passadís i el silenci m’alentia. El silenci és el millor radar contra qualsevol velocitat, sempre. Tot fosc, tot molt de diumenge. M’he deixat caure al sofà encara amb la jaqueta, guiant-me amb els llums del carrer, sense tenir un pla estipulat per les properes hores. I han sonat les 7, cada una amb el seu nom: fatiga, ensopiment, lentitud, decadència, desfeta, esgotament, final.
M’han saludat totes elles, al temps que reien nerviosament les unes a les altres i s’allunyaven en direcció a la porta. Per elles la vida començava just llavors, en ple pre-dilluns, després d’haver estat tancades durant hores dins un viciós rellotge de paret que en aquell moment les observava de reüll com se n’anaven, mentre els repassava els prominents culs sota les curtes faldilles.
dissabte, 6 de març del 2010
9) Hivern
Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.
Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.
L'hivern no és trist:
és una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.
L'hivern no és el fred i la neu :
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.
L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.
Miquel Martí i Pol
Anava a rebatre qualsevol comentari favorable a la decadència hivernal, però ho deixaré per a una propera ocasió. Mal dia que he anat a enganxar en Miquel...
i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.
Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.
L'hivern no és trist:
és una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.
L'hivern no és el fred i la neu :
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.
L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.
Miquel Martí i Pol
Anava a rebatre qualsevol comentari favorable a la decadència hivernal, però ho deixaré per a una propera ocasió. Mal dia que he anat a enganxar en Miquel...
dijous, 4 de març del 2010
8) Hugo, amén
Amb l’excel•lència no s’hi juga, s’hi neix. La condició d’ésser superior no és a l’abast de tothom, i tan sols comptats privilegiats poden ostentar el títol de magnificència absoluta. Davant d’ells, l’únic plausible de fer és acotar el cap i cedir el pas. Cedir el pas cap a la glòria, la raó, la llum eterna.
Hugo Chávez n’és un. Irrecuperablement colossal, tràgicament fantàstic, simplement únic.
Déu no morí fa dos mil anys. Déu es mantingué intacte, sobri, i deixà un llegat íntimament lligat a l’esplendor i la joia infinita. Déu, amics, confià en l’Hugo. I aquest fet és una de les efemèrides més importants que ha viscut mai la humanitat: el relleu celestial estava pactat.
La grandesa dels seus actes no cessa mai, augmenta i sorprèn sempre, i la seva dialèctica divina magnifica qualsevol opinió o comentari. L’Hugo no morirà mai, romandrà en l’essència del planeta Blau, permanentment i sense treva.
Perquè els déus no moren. Els déus resten presents en cada temple, cada oració, cada pensament. Hugo, aquí tens el teu servidor, obedient i submís. Faci’s segons la vostra paraula. Ets el putu amo.
Hugo Chávez n’és un. Irrecuperablement colossal, tràgicament fantàstic, simplement únic.
Déu no morí fa dos mil anys. Déu es mantingué intacte, sobri, i deixà un llegat íntimament lligat a l’esplendor i la joia infinita. Déu, amics, confià en l’Hugo. I aquest fet és una de les efemèrides més importants que ha viscut mai la humanitat: el relleu celestial estava pactat.
La grandesa dels seus actes no cessa mai, augmenta i sorprèn sempre, i la seva dialèctica divina magnifica qualsevol opinió o comentari. L’Hugo no morirà mai, romandrà en l’essència del planeta Blau, permanentment i sense treva.
Perquè els déus no moren. Els déus resten presents en cada temple, cada oració, cada pensament. Hugo, aquí tens el teu servidor, obedient i submís. Faci’s segons la vostra paraula. Ets el putu amo.
dimecres, 3 de març del 2010
7) Bandes rugoses
La carretera és addictiva. El camí que vas seguint i el traçat que deixes enrere acostuma a ser excitant i el que menys et preocupa sol ser el que tens davant. En els moments de més esplendor, tothom condueix mig ebri. Per això és tota una sort que, tot i el meu actual estat d’embriaguesa mental i la velocitat que marcava, hagi sabut veure a temps la temible senyal de “Exàmens a 100 metres”.
És una senyal sempre mal col•locada, entre frondosos arbustos que t’impedeixen de veure-la amb claredat. Hi ha qui la passa de llarg. Com més veloç s’és, més difuminada s’entreveu, i això és un perill per a qualsevol conductor universitari. Però jo l’he vist, us ho juro. I tant, si l’he vist. Allà estava, tota seductora, coneixedora del perill imminent que pregona. Mig s’amagava entre branques encara pelades, que no aconseguien ocultar-li la intensa vermellor que emana qualsevol senyal d’aquestes característiques. M’he aturat i l’he contemplat amb la mirada perduda, mentre ella també es quedava quieta, palplantada. És tímida, però coneix la força del seu missatge.
He continuat el camí, ara a menys velocitat, amb tranquil•litat, ordre i organització. Ser a temps per no passar-te de llarg segons quines senyals és tot un alleujament. D’ara endavant només queda que no se’ns cali el cotxe, tot atrotinat després d’haver passat un trimestre a unes velocitats prohibitives. Endavant.
És una senyal sempre mal col•locada, entre frondosos arbustos que t’impedeixen de veure-la amb claredat. Hi ha qui la passa de llarg. Com més veloç s’és, més difuminada s’entreveu, i això és un perill per a qualsevol conductor universitari. Però jo l’he vist, us ho juro. I tant, si l’he vist. Allà estava, tota seductora, coneixedora del perill imminent que pregona. Mig s’amagava entre branques encara pelades, que no aconseguien ocultar-li la intensa vermellor que emana qualsevol senyal d’aquestes característiques. M’he aturat i l’he contemplat amb la mirada perduda, mentre ella també es quedava quieta, palplantada. És tímida, però coneix la força del seu missatge.
He continuat el camí, ara a menys velocitat, amb tranquil•litat, ordre i organització. Ser a temps per no passar-te de llarg segons quines senyals és tot un alleujament. D’ara endavant només queda que no se’ns cali el cotxe, tot atrotinat després d’haver passat un trimestre a unes velocitats prohibitives. Endavant.
dimarts, 2 de març del 2010
6) L'exemple de la indecisió
Incrèduls, desconfiats, farts... farts de la política, dels polítics i de la mare que ho va parir tot, en general. Així és com es troba el país actualment. Se’ns en va de les mans, l’estem perdent. És cert que avui en dia la complicació guanya la complicitat i res és fàcil davant la incompetència generalitzada, però encara hi ha qui creu en certs valors, en la responsabilitat, en les ganes de moure’s, de moure l’entorn. I alguns d’aquests han aparegut recentment. Compte, no són els agilipollats progres de la campanya “Esto solo lo arreglamos entre todos”. Els que jo em refereixo són de carn i ossos, no personatges al servei d’un govern.
Concretament són 1714 ànimes voluntarioses i actives que aquest passat diumenge han demostrat tenir una capacitat d’obertura al món molt més desenvolupada que molts de nosaltres. 1714 herois. 1714 barrets trets. Mil set-cents catorze dignes personatges que s’han acostat a les consultes per la independència i han votat en blanc. En blanc. Mai un vot en blanc ha tingut tant sentit, tanta rellevància com aquest.
És vinculant la votació? No. Tindrà cap conseqüència? No. T’interessa el tema? No. Tens hora? No. I tot i així, hi van, voten, opinen, estan allà, participen, parlen. Tot un mèrit. Un veritable mèrit. I un exemple brutal.
És la participació en sí, la voluntat de manifestar-se, de dir sóc aquí. Me la sua la independència, però endavant, parlem-ne. Ni sí ni no, però hi sóc, decidiu vosaltres.
Com m’agradaria poder arribar un dia a dir que el meu vot fou en blanc en una consulta intranscendent. Com m’agradaria poder arribar a explicar als meus fills que un diumenge vaig participar en un esdeveniment democràtic pel simple fet de creure en el joc, sense prendre part de cap opció. Ara te n’adones com de vegades tenir les idees clares no té tan valor, com de vegades la indecisió és el millor exemple.
Concretament són 1714 ànimes voluntarioses i actives que aquest passat diumenge han demostrat tenir una capacitat d’obertura al món molt més desenvolupada que molts de nosaltres. 1714 herois. 1714 barrets trets. Mil set-cents catorze dignes personatges que s’han acostat a les consultes per la independència i han votat en blanc. En blanc. Mai un vot en blanc ha tingut tant sentit, tanta rellevància com aquest.
És vinculant la votació? No. Tindrà cap conseqüència? No. T’interessa el tema? No. Tens hora? No. I tot i així, hi van, voten, opinen, estan allà, participen, parlen. Tot un mèrit. Un veritable mèrit. I un exemple brutal.
És la participació en sí, la voluntat de manifestar-se, de dir sóc aquí. Me la sua la independència, però endavant, parlem-ne. Ni sí ni no, però hi sóc, decidiu vosaltres.
Com m’agradaria poder arribar un dia a dir que el meu vot fou en blanc en una consulta intranscendent. Com m’agradaria poder arribar a explicar als meus fills que un diumenge vaig participar en un esdeveniment democràtic pel simple fet de creure en el joc, sense prendre part de cap opció. Ara te n’adones com de vegades tenir les idees clares no té tan valor, com de vegades la indecisió és el millor exemple.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)