“Expressar a algú, de paraula o per escrit, el desig que sigui ben feliç, en ocasió d'una festa anual o una commemoració personal”. Aquesta és la definició que deriva de la paraula felicitar. Però últimament aquesta opció va tornant-se cada cop més i més obsoleta i arcaica. La gent ja no expressa el desig que l’altre sigui feliç, sinó el desig que l’altre el tingui present. El desig que l’altre l’apunti a la llista de confirmats. Volem entrar al món de la bona consciència i un cop allà que no ens molestin. T’he felicitat, recorda-ho, i no em molestis. Complir, aquest és l’únic objectiu.
Felicitats. Gaudeix del teu dia. Vagi bé.
Els signes d’admiració són opcionals, però sempre hi ajuden. Emfatitzen l’exaltació simulada i l’alegria suposadament compartida. M’és relativament igual que passis un bon o mal dia, sincerament. Però t’he felicitat, ho recordes? M’has apuntat? Fes el favor d’allistar-me, tinc pressa i altres compromisos als que socórrer. T’he col•locat uns signes admiratius de manera totalment gratuïta, no sé què més vols. Déu meu, quant de mal han fet els signes d’admiració al món!
Així que, vist el panorama, els quatre que realment s’estimin i s’apreciïn, que ho demostrin. Tenen, tenim, l’oportunitat única de ser sincers amb la nostra gent i de demostrar-los que, per estrany que sembli, nosaltres sí que pensem en desitjos (utòpics) sincers. I no només pels dies assenyalats, sinó cada dia.
A qui avui faci anys, a qui avui li esperi un dia complicat, a qui no vegi res clar, a qui no busqui ser feliç, a qui se senti identificat amb algun objectiu a la vida... a tu també, Mirta.
Felicitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada