Des de la meva visió ignorant i incompleta, l’espectacle d’aquest dimecres ha estat una declaració nostàlgica de Setmanes Tràgiques passades. Tristíssims moments de comportament animal portats a l’extrem de la desesperació més tronada i primitiva. Com quan l’alcohol et tracta de tu i et fa creure que ets l’amo i senyor del teu entorn, les vagues generals provoquen un igual estat d’embriaguesa artificial als subjectes que surten al carrer en busca d’El Dorado. No són conscients de la pena que arrosseguen per allà on passen. Aquesta pena acompanyada de pudor de suor crea llavors una escena que ja esdevé dantesca.
No es pot anar a un botiguer i obligar-lo a tancar el negoci al•legant un estrany sentiment empàtic de solidaritat social. No es pot anar a una empresa i barrar el pas a aquells que no volen seguir la pauta establerta pels sindicats. No es pot obligar als altres a creure les teves consignes, independentment del grau d’estupidesa que comportin. Aquestes ressenyes de sentit comú encara no han estat assumides per alguns personatges que ahir passejaven gorres vermelles pels carrers del país. Tota una decepció, tenint en compte que gran part de la societat ja ha superat aquest ensenyament bàsic i pot permetre’s el luxe de perdre el temps intentant desxifrar la impossible sèrie Lost.
Estic a favor d’aquesta vaga si realment és necessària una rectificació en la reforma laboral, però abans hagués calgut una altra vaga prèvia en contra de les actituds medievals i infantils de grans ingenus que encara creuen que la seva missió consisteix en enderrocar senyors feudals i reis dèspotes. Som al segle 21 i les pel•lícules del Far West ja no s’estil•len. Som al 2010 i la guillotina fa temps que no s’afila.
Un cas a part el formen els antisistema, sempre a punt per alegrar la festa consumista que tant mal els ocasiona, malgrat aprofitin precisament un dels emblemes capitalistes com pot ser un banc, per tal de dormir plàcidament tot somniant en altres sistemes que segur que ens farien a tots la vida més fàcil i idíl•lica.
I per cert, treballadors en som tots. Tant el qui agafa el martell, com qui agafa la ploma o la cassola. No ens enganyem o acabarem prenent mal. El mal de l’estupidesa, molt més complicat de curar que no pas el capitalisme.
dijous, 30 de setembre del 2010
dilluns, 27 de setembre del 2010
74) Sí a la vaga
Un servidor dimecres fa vaga. La meva indignació en aquests moments arriba a un límit tan perillós que fa totalment necessari una jornada de pausa i reflexió de cara al futur més proper. Em quedaré a casa esperant que els esdeveniments canviïn per sí sols, com si una vaga engegués automàticament els mecanismes productors de pau i benestar. Hi ha qui realment creu que això és cert i que el dia 30 de setembre començarà una nova era en la que la natalitat tindrà un paper preponderant d’aquí a nou mesos. I no és ben bé això... En un sofà, davant la televisió, només et passa la vida per davant. La vida i la sogra.
Jo seré al sofà, segurament per motius ben diferents als de la resta de mortals, segurament sense punys alçats ni pancartes de rima lamentable, però amb tot l’esperit reivindicador contrari a tot allò que no funciona i que m’exaspera. Dimecres un servidor fa vaga per protestar en contra de la inoperància del personal logístic del bar de la Pompeu Fabra que permet que a les cinc de la tarda ja no quedin croissants de xocolata a les seves vitrines. Inacceptable, vergonyós, fins i tot punible. Més encara quan tothom és conscient de la malaltia alimentària que corromp a un alt percentatge d’universitaris necessitats d’alegries comestibles.
Ja fa massa temps que des del poder s’ignora la demanda desesperada de berenars consistents als bars de la Pompeu Fabra, i aquest dimecres és el moment precís per alçar-nos en contra de la rectoria tirànica que ho permet. No trepitjaré el recinte universitari durant tot el dia, veient-se’n perjudicades també les classes magistrals. Una llàstima, una pena, però ara toca assumir riscs i sacrificar passions per aconseguir la meta que tenim al davant.
Animo a tothom a sumar-se a la vaga. Des de la comoditat domiciliària o des del carrer, però amb el convenciment de plantar cara al poder malèvol que ens oprimeix. Perquè, al capdavall, què és un percentatge d’atur o una reforma en l’acomiadament al costat d’un croissant de xocolata a mitja tarda?
Som-hi.
Jo seré al sofà, segurament per motius ben diferents als de la resta de mortals, segurament sense punys alçats ni pancartes de rima lamentable, però amb tot l’esperit reivindicador contrari a tot allò que no funciona i que m’exaspera. Dimecres un servidor fa vaga per protestar en contra de la inoperància del personal logístic del bar de la Pompeu Fabra que permet que a les cinc de la tarda ja no quedin croissants de xocolata a les seves vitrines. Inacceptable, vergonyós, fins i tot punible. Més encara quan tothom és conscient de la malaltia alimentària que corromp a un alt percentatge d’universitaris necessitats d’alegries comestibles.
Ja fa massa temps que des del poder s’ignora la demanda desesperada de berenars consistents als bars de la Pompeu Fabra, i aquest dimecres és el moment precís per alçar-nos en contra de la rectoria tirànica que ho permet. No trepitjaré el recinte universitari durant tot el dia, veient-se’n perjudicades també les classes magistrals. Una llàstima, una pena, però ara toca assumir riscs i sacrificar passions per aconseguir la meta que tenim al davant.
Animo a tothom a sumar-se a la vaga. Des de la comoditat domiciliària o des del carrer, però amb el convenciment de plantar cara al poder malèvol que ens oprimeix. Perquè, al capdavall, què és un percentatge d’atur o una reforma en l’acomiadament al costat d’un croissant de xocolata a mitja tarda?
Som-hi.
dissabte, 25 de setembre del 2010
73) L'antílop
El senyor de la camisa vermella avança per Plaça Catalunya a un ritme constant, sense presses però amb la decisió justa per no semblar perdut. Creua la calçada amb la seguretat del qui creu que ja seran els altres els qui frenaran al veure’l passar. Efectivament, és dels que continua pensant que l’home és bo per naturalesa, i no per diners. I així li va, divorciat i a l’atur.
Segueix caminant per l’acera i divisa uns metres més amunt als clàssics solidaris amb bolígraf i carpeta a punt per vendre’t sentiments. N’hi ha que ja disposen de víctimes a les que intenten convèncer de les bondats del gest de firmar aquell paper, i d’altres que encara repassen els vianants amb ulls felins per assaltar-los mentre pasturen.
El senyor de la camisa vermella es dirigeix cap a aquella zona perquè no hi té més remei i opta per caminar fixant una mirada perduda en algun punt infinit per tal de semblar absent del que l’envolta i d’aquesta manera no ser molestat per un solidari. Però quan passa pel costat de l’home de la carpeta se n’adona que aquest ni tan sols la mirat. És evident que no els interessava el senyor de la camisa vermella per al seu negoci. Potser no era prou bon antílop. És llavors quan decideix donar mitja volta en un atac d’indignació.
-Escolta, a mi no em pares?
-Com? Què vol dir?
-Home, pareu a tothom perquè firmin les merdes aquestes però veig que amb mi no hi compteu. Passa alguna cosa?
-Ah... no, què ha de passar? Per mi encantat si vol firmar. Pensi que..
-Llavors perquè ni m’has mirat? Que aneu seleccionant a la gent pel físic? Sóc massa gran per una associació tan progre?
-Escolti, li estic dient que si vol firmar, firmi. No hi ha cap inconvenient i estaria encantat. Si no l’he mirat és perquè ni m’hi dec haver fixat! No podem estar pendents de tothom.
-A veure, s’ha notat noi. Si no admeteu a segons quina gent digueu-ho clar i no aneu de màrtirs.
-Doncs no em cregui. Li juro que no ha estat intencionadament, ja no sé com dir-li!
-Ara el mal ja està fet. Ja em comunicaré amb els vostres caps i preguntaré perquè uns sí i altres no.
-Però... què està dient?
-Va, corre, passa’m això. De què va?
-A veure, és pel moviment en contra de l’ús de pells animals per abrics, etc. Si pot firmar aquí a baix sisplau...
-Ah, no m’interessa.
Segueix caminant per l’acera i divisa uns metres més amunt als clàssics solidaris amb bolígraf i carpeta a punt per vendre’t sentiments. N’hi ha que ja disposen de víctimes a les que intenten convèncer de les bondats del gest de firmar aquell paper, i d’altres que encara repassen els vianants amb ulls felins per assaltar-los mentre pasturen.
El senyor de la camisa vermella es dirigeix cap a aquella zona perquè no hi té més remei i opta per caminar fixant una mirada perduda en algun punt infinit per tal de semblar absent del que l’envolta i d’aquesta manera no ser molestat per un solidari. Però quan passa pel costat de l’home de la carpeta se n’adona que aquest ni tan sols la mirat. És evident que no els interessava el senyor de la camisa vermella per al seu negoci. Potser no era prou bon antílop. És llavors quan decideix donar mitja volta en un atac d’indignació.
-Escolta, a mi no em pares?
-Com? Què vol dir?
-Home, pareu a tothom perquè firmin les merdes aquestes però veig que amb mi no hi compteu. Passa alguna cosa?
-Ah... no, què ha de passar? Per mi encantat si vol firmar. Pensi que..
-Llavors perquè ni m’has mirat? Que aneu seleccionant a la gent pel físic? Sóc massa gran per una associació tan progre?
-Escolti, li estic dient que si vol firmar, firmi. No hi ha cap inconvenient i estaria encantat. Si no l’he mirat és perquè ni m’hi dec haver fixat! No podem estar pendents de tothom.
-A veure, s’ha notat noi. Si no admeteu a segons quina gent digueu-ho clar i no aneu de màrtirs.
-Doncs no em cregui. Li juro que no ha estat intencionadament, ja no sé com dir-li!
-Ara el mal ja està fet. Ja em comunicaré amb els vostres caps i preguntaré perquè uns sí i altres no.
-Però... què està dient?
-Va, corre, passa’m això. De què va?
-A veure, és pel moviment en contra de l’ús de pells animals per abrics, etc. Si pot firmar aquí a baix sisplau...
-Ah, no m’interessa.
dijous, 23 de setembre del 2010
72) Princesa i Presidenta
Segons una enquesta difícilment qualificable, en cas que es presentés a unes eleccions generals, Belén Esteban seria la tercera força més votada darrere PSOE i PP. Aquesta dada du a dues teories hipotètiques bàsiques: la primera és que la dona hagi presentat un programa electoral convincent amb unes inquietuds econòmiques i socials només a l’abast de grans pensadors històrics i que la societat votant s’hagi mobilitzat per tal que la Presidenta Belén i el seu equip de professionals tiri endavant el país. La segona, i més probable, és que el poble sobirà tingui les gònades plenes de tanta ineficàcia, corrupció i escàndols polítics i hagi decidit prendre’s la vida amb humor i alegria escollint a aquesta bona ciutadana com a futura Presidenta.
No seré jo qui vagi en contra d’un dels animals televisius que més aprecio i admiro en aquest moment. A casa meva sempre tindrà un Cacaolat a taula i li desitjo un proper final de vida fantàstic. Ara bé, compte amb les bromes que fem amb la política. És fàcil dir que tots són uns corruptes, que només busquen la poltrona perpètua, que cobren uns sous indignants i que ja s’ho faran. Amb una sola frase simplifiquem així tota una història democràtica i ens quedem amplíssims. I de tan amples i obesos fem pena pel carrer. Compte.
Hi ha moltíssimes persones al peu del canó cada dia per construir un país de primera. Un país que no fa tants anys estava al peu d’altres canons més bel•ligerants. Un país que només fa falta fer una passejada per alguns racons del món per adonar-te que és dels millors que es poden tenir, malgrat tot. El qui pensi que tot ja ve donat s’equivoca penosament. Hi ha massa feina feta com per llençar-la escales avall influenciats per l’ambient apolític que es respira.
Ja n’hi ha prou d’obviar a polítics que engeguen el motor nacional diàriament en cada petit poble del territori. Evitem que la paraula “política” vagi sempre emmanillada. Penseu en petites coses importants de la vostra pròpia vida i us n’adonareu que totes elles tenen aquesta paraula al darrere. Política.
Firmaré on calgui perquè Belén Esteban sigui la princesa del poble.
Però no la Presidenta del poble.
“Política”.
No seré jo qui vagi en contra d’un dels animals televisius que més aprecio i admiro en aquest moment. A casa meva sempre tindrà un Cacaolat a taula i li desitjo un proper final de vida fantàstic. Ara bé, compte amb les bromes que fem amb la política. És fàcil dir que tots són uns corruptes, que només busquen la poltrona perpètua, que cobren uns sous indignants i que ja s’ho faran. Amb una sola frase simplifiquem així tota una història democràtica i ens quedem amplíssims. I de tan amples i obesos fem pena pel carrer. Compte.
Hi ha moltíssimes persones al peu del canó cada dia per construir un país de primera. Un país que no fa tants anys estava al peu d’altres canons més bel•ligerants. Un país que només fa falta fer una passejada per alguns racons del món per adonar-te que és dels millors que es poden tenir, malgrat tot. El qui pensi que tot ja ve donat s’equivoca penosament. Hi ha massa feina feta com per llençar-la escales avall influenciats per l’ambient apolític que es respira.
Ja n’hi ha prou d’obviar a polítics que engeguen el motor nacional diàriament en cada petit poble del territori. Evitem que la paraula “política” vagi sempre emmanillada. Penseu en petites coses importants de la vostra pròpia vida i us n’adonareu que totes elles tenen aquesta paraula al darrere. Política.
Firmaré on calgui perquè Belén Esteban sigui la princesa del poble.
Però no la Presidenta del poble.
“Política”.
diumenge, 12 de setembre del 2010
71) La vaig veure, un 11 de setembre
Pensava que no la veuria. Anava plenament conscienciat de no trobar-li el rastre durant les llargues hores del dia, desconfiant de les agradables sorpreses que et depara la vida quan més hi desconfies. Segurament una de les grans virtuts del pessimisme és el fet de no esperar res de ningú en cap moment, i és aquesta mentalitat la que feu que encara m’exaltés més quan la vaig divisar a la llunyania. Era ella, sens dubte.
Anava sola, sense companyia, cap mínima comunicació amb la vida que corre pel voltant, cap gest de connexió amb el món proper. Però a la vegada es mostrava prou esvelta, lluent fins i tot, malgrat el pas dels anys que acaba demacrant a tothom. Per aquest motiu se li notava una certa experiència d’hores de vol carregades a l’esquena, sense ser veterana del tot.
Desconec si ella em va clissar a mi entre la gent o si va romandre totalment aïllada d’uns ulls incisius que la repassaven de dalt a baix durant uns segons que van semblar hores, però gairebé juraria que mostrant-se espontània guanyava molt més que no pas estant sota una atenta mirada vigilant.
No vaig poder comunicar-m’hi, jo tot just creuava la zona amb el tren, embadalit mirant per la finestra instintivament. Ni se’m va passar pel cap de baixar i admirar-la de prop. Així que un cop la velocitat del tren em privà de l’angle de la seva visió, ja no he tornat a veure-la mai més. Aquell moment fou fatídic. Era conscient que estranyament es repetiria l’instant bucòlic i impensat i volia que no s’acabés mai per poder cridar amb veu ben alta que jo, Carles Rútia, la vaig veure amb els meus propis ulls un 11 de setembre de 2010.
Efectivament, com qui no vol la cosa, aquell dissabte de finals d’estiu, vaig veure una senyera penjada d’un balcó de l’Hospitalet. La vaig veure. Era ella, n’estic segur. Malgrat la meva estupefacció, no tinc dubtes del que en un principi fou ateisme total i després es convertí en miracle. La meva vida és ara plena, ara que podré explicar als meus néts que un 11 de setembre vaig descobrir una senyera en un balcó de l’Hospitalet.
Anava sola, sense companyia, cap mínima comunicació amb la vida que corre pel voltant, cap gest de connexió amb el món proper. Però a la vegada es mostrava prou esvelta, lluent fins i tot, malgrat el pas dels anys que acaba demacrant a tothom. Per aquest motiu se li notava una certa experiència d’hores de vol carregades a l’esquena, sense ser veterana del tot.
Desconec si ella em va clissar a mi entre la gent o si va romandre totalment aïllada d’uns ulls incisius que la repassaven de dalt a baix durant uns segons que van semblar hores, però gairebé juraria que mostrant-se espontània guanyava molt més que no pas estant sota una atenta mirada vigilant.
No vaig poder comunicar-m’hi, jo tot just creuava la zona amb el tren, embadalit mirant per la finestra instintivament. Ni se’m va passar pel cap de baixar i admirar-la de prop. Així que un cop la velocitat del tren em privà de l’angle de la seva visió, ja no he tornat a veure-la mai més. Aquell moment fou fatídic. Era conscient que estranyament es repetiria l’instant bucòlic i impensat i volia que no s’acabés mai per poder cridar amb veu ben alta que jo, Carles Rútia, la vaig veure amb els meus propis ulls un 11 de setembre de 2010.
Efectivament, com qui no vol la cosa, aquell dissabte de finals d’estiu, vaig veure una senyera penjada d’un balcó de l’Hospitalet. La vaig veure. Era ella, n’estic segur. Malgrat la meva estupefacció, no tinc dubtes del que en un principi fou ateisme total i després es convertí en miracle. La meva vida és ara plena, ara que podré explicar als meus néts que un 11 de setembre vaig descobrir una senyera en un balcó de l’Hospitalet.
divendres, 10 de setembre del 2010
70) Diada Nacional d'Uganda
Arriba la Diada Nacional de Catalunya. I ara podria fer un discurs tot patriòtic argumentant la fortalesa de la nostra nació i animant al poble a sortir al carrer a manifestar els seus colors nacionals. I dir que Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena. I afirmar que amb cops de falç arreglarem els problemes quotidians encara que no afectin l’àmbit de la pagesia. I un llarg etcètera de proclames típiques i tòpiques on hi sortirien les paraules Catalunya i Llibertat reiteradament per vici.
Però hi ha un petit detall que el poble ignora i és que Catalunya existeix durant tot l’any. No només quan s’ha de commemorar perquè ho indica el calendari, no només quan guanyem un Mundial de futbol clandestinament, no només quan toca. I és durant els altres dies quan s’ha de demostrar que som alguna cosa més que un nord-est ibèric banyat de sangria i alguna cosa menys que un barret mexicà a l’entrada d’un prostíbul. Estalviem-nos la vergonya de fer veure que som forts un dissabte i passar a amagar-nos el diumenge. Estalviem-nos la hipocresia nacional.
Així que justament en aquest dia tan assenyalat cedeixo el protagonisme a un altre país, per exemple Uganda, per procedir a la lloança nacional. Segur que ells se senten ugandesos cada dia, quan volen i desitgen, sense que ningú els posi traves a la seva identitat. Visca Uganda.
Oh Uganda! may God uphold thee,
We lay our future in thy hand,
United free for liberty
Together we'll always stand.
Oh Uganda! the land of freedom,
Our love and labour we give,
And with neighbours all,
At our country's call
In peace and friendship we'll live.
Oh Uganda! the land that feeds us,
By sun and fertile soil grown,
For our own dear land,
We'll shall always stand,
The Pearl of Africa's crown.
No oblideu col·locar la senyera al balcó aquest dissabte.
No oblideu treure la senyera del balcó aquest diumenge.
Però hi ha un petit detall que el poble ignora i és que Catalunya existeix durant tot l’any. No només quan s’ha de commemorar perquè ho indica el calendari, no només quan guanyem un Mundial de futbol clandestinament, no només quan toca. I és durant els altres dies quan s’ha de demostrar que som alguna cosa més que un nord-est ibèric banyat de sangria i alguna cosa menys que un barret mexicà a l’entrada d’un prostíbul. Estalviem-nos la vergonya de fer veure que som forts un dissabte i passar a amagar-nos el diumenge. Estalviem-nos la hipocresia nacional.
Així que justament en aquest dia tan assenyalat cedeixo el protagonisme a un altre país, per exemple Uganda, per procedir a la lloança nacional. Segur que ells se senten ugandesos cada dia, quan volen i desitgen, sense que ningú els posi traves a la seva identitat. Visca Uganda.
Oh Uganda! may God uphold thee,
We lay our future in thy hand,
United free for liberty
Together we'll always stand.
Oh Uganda! the land of freedom,
Our love and labour we give,
And with neighbours all,
At our country's call
In peace and friendship we'll live.
Oh Uganda! the land that feeds us,
By sun and fertile soil grown,
For our own dear land,
We'll shall always stand,
The Pearl of Africa's crown.
No oblideu col·locar la senyera al balcó aquest dissabte.
No oblideu treure la senyera del balcó aquest diumenge.
dimecres, 8 de setembre del 2010
69) La confessió
Avui poso la meva integritat física en perill de manera descarada. Avui prenc un risc del qual en sóc plenament conscient i en conec totes les tràgiques conseqüències. Sense pors, amb una necessària valentia, però amb un cert neguit, miro endavant i m’atreveixo a escriure paraules encadenades que fa poc temps serien impensables. No negaré que he superat una cruel i extensa guerra psicològica amb mi mateix, debatent-me si fer aquest pas endavant seria contraproduent per a mi a curt termini o, per contra, em produiria beneficis periodístics. I sé del cert que em perjudicarà, però justament el valor augmenta a mesura que el temor també ho fa.
Sent sincer, he de reconèixer que m’ha costat massa decidir-me sobre si prendre o no aquesta boja decisió, ignorant en alguns moments tots els pros i contres que comporta, i finalment he decidit ser previsor i moure fils pel que pugui ser. He contactat amb la família que em va acollir durant els mesos que vaig estudiar anglès a Dublín i s’han mostrat disposats a rebre’m de nou en cas que fos necessari un immediat exili cap a terres llunyanes. Si això passés, tindria arreglada la supervivència quotidiana, però d’altra banda la meva carrera universitària se’n veuria greument perjudicada i podria veure’m obligat a entretallar la progressió acadèmica. Una llàstima, tenint en compte les hores de plaer inacabable que m’ha donat Dret Administratiu.
La suplantació de la identitat serà un altre punt a valorar. Si els esdeveniments es compliquen hauré d’ocultar les meves dades personals i convertir-me en un fugitiu de la justícia sense confessar mai el meu nom real ni cap informació rellevant a ningú. Viuré ocult, amagat, reclòs en coves excavades a mà per mi mateix. Perdré qualsevol contacte amb la gent que estimava i segurament ells mateixos seran els primers en voler allunyar-se de mi, aparentant que em desconeixen i negant-me tres vegades abans que canti el gall.
Però quina importància tenen tots aquests fets si jo ja hauré opinat el que realment penso, exercint la meva llibertat democràtica? Tan se val. Ho diré, amb veu alta i desafiant qualsevol perill. Ningú m’ho pot impedir. Per la llibertat.
Catalans, catalanes:
A mi Cesc no m’acaba de convèncer.
Sent sincer, he de reconèixer que m’ha costat massa decidir-me sobre si prendre o no aquesta boja decisió, ignorant en alguns moments tots els pros i contres que comporta, i finalment he decidit ser previsor i moure fils pel que pugui ser. He contactat amb la família que em va acollir durant els mesos que vaig estudiar anglès a Dublín i s’han mostrat disposats a rebre’m de nou en cas que fos necessari un immediat exili cap a terres llunyanes. Si això passés, tindria arreglada la supervivència quotidiana, però d’altra banda la meva carrera universitària se’n veuria greument perjudicada i podria veure’m obligat a entretallar la progressió acadèmica. Una llàstima, tenint en compte les hores de plaer inacabable que m’ha donat Dret Administratiu.
La suplantació de la identitat serà un altre punt a valorar. Si els esdeveniments es compliquen hauré d’ocultar les meves dades personals i convertir-me en un fugitiu de la justícia sense confessar mai el meu nom real ni cap informació rellevant a ningú. Viuré ocult, amagat, reclòs en coves excavades a mà per mi mateix. Perdré qualsevol contacte amb la gent que estimava i segurament ells mateixos seran els primers en voler allunyar-se de mi, aparentant que em desconeixen i negant-me tres vegades abans que canti el gall.
Però quina importància tenen tots aquests fets si jo ja hauré opinat el que realment penso, exercint la meva llibertat democràtica? Tan se val. Ho diré, amb veu alta i desafiant qualsevol perill. Ningú m’ho pot impedir. Per la llibertat.
Catalans, catalanes:
A mi Cesc no m’acaba de convèncer.
dilluns, 6 de setembre del 2010
68) Homenatge a la lleganya
Maltractada, humiliada i tants cops menyspreada. Tu, formosa lleganya, ens dónes el bon dia amb puntualitat suïssa i un somriure als llavis que encara no t’he vist mai però que intueixo. En la primera noció del dia ja et notem, aferrada al nostre cos, entre la soferta pell i la viscositat líquida de l’ull, perquè t’agrada estar entre el mar i la muntanya. Botes d’excursionista i banyador.
Ambtot, la nit anterior havíem clos les hores sense la teva presència, no hi eres. Talment com un adolescent que arriba a les tantes de la matinada i l’endemà al migdia te’l trobes al llit completament abatut, tu no apareixes fins ben entrada la matinada, quan ja ningú t’espera.
Et situes al teu lloc, sempre el mateix, amb aquella elegància al deixar-te caure. Sense molestar a ningú, sigil•losament, amb compte de no despertar a l’amo, arribes segurament fent esses degut al teu estat ebri que tampoc he descobert mai però que és l’única resposta al fet d’aparèixer just quan el gall fa els primers escalfaments. I allà reposes, en una mena de pacte tàcit que hem fet tu i jo per permetre’t l’estada gratuïta al meu cos durant unes hores.
Però quan es fa de dia tot és diferent. Tot i romandre amb ressaca i ser la primera en desitjar-nos un bon dia, s’acaba la bona sintonia i el bon rotllo permissiu i ets ràpidament refusada, com si no tinguessis sentiments ni patissis en cada refús. La vida és injusta i la xocolata espessa. Ningú et valora la companyia durant els primers moments del matí. I, a nivell personal, jo tampoc te la valoro. Però no creguis que per voluntat pròpia, no. Vivim en un context on sou mal vistes per tothom i on la gent rep pressions reiterades per tal que es desempalleguin d’éssers fantàstics com vosaltres. És gairebé una obligació cívica. I a mi una mirada acusadora m’apunyala cada vegada que us intento prolongar la vostra estança en mi. El desastre, llavors, és inevitable.
Però n’estic convençut que algun dia farem un llarg camí plegats i ningú podrà aturar la nostra felicitat conjunta. Jo protegint-te, i tu descansant sobre meu, totalment exhausta i encara amb l’ampolla d’alcohol a la mà. Algun dia, amiga lleganya, ploraré Malibú.
Ambtot, la nit anterior havíem clos les hores sense la teva presència, no hi eres. Talment com un adolescent que arriba a les tantes de la matinada i l’endemà al migdia te’l trobes al llit completament abatut, tu no apareixes fins ben entrada la matinada, quan ja ningú t’espera.
Et situes al teu lloc, sempre el mateix, amb aquella elegància al deixar-te caure. Sense molestar a ningú, sigil•losament, amb compte de no despertar a l’amo, arribes segurament fent esses degut al teu estat ebri que tampoc he descobert mai però que és l’única resposta al fet d’aparèixer just quan el gall fa els primers escalfaments. I allà reposes, en una mena de pacte tàcit que hem fet tu i jo per permetre’t l’estada gratuïta al meu cos durant unes hores.
Però quan es fa de dia tot és diferent. Tot i romandre amb ressaca i ser la primera en desitjar-nos un bon dia, s’acaba la bona sintonia i el bon rotllo permissiu i ets ràpidament refusada, com si no tinguessis sentiments ni patissis en cada refús. La vida és injusta i la xocolata espessa. Ningú et valora la companyia durant els primers moments del matí. I, a nivell personal, jo tampoc te la valoro. Però no creguis que per voluntat pròpia, no. Vivim en un context on sou mal vistes per tothom i on la gent rep pressions reiterades per tal que es desempalleguin d’éssers fantàstics com vosaltres. És gairebé una obligació cívica. I a mi una mirada acusadora m’apunyala cada vegada que us intento prolongar la vostra estança en mi. El desastre, llavors, és inevitable.
Però n’estic convençut que algun dia farem un llarg camí plegats i ningú podrà aturar la nostra felicitat conjunta. Jo protegint-te, i tu descansant sobre meu, totalment exhausta i encara amb l’ampolla d’alcohol a la mà. Algun dia, amiga lleganya, ploraré Malibú.
dissabte, 4 de setembre del 2010
67) Me'n vaig
-Nena, marxo de casa.
-El què?
-Que marxo de casa.
-Què vols dir que marxo de casa?
-Que marxo, jo. Me’n vaig a viure a un altre lloc. M’he cansat i ja està.
-Però què estàs dient?
-Mira, han passat massa coses aquests últims mesos i si ja no ho tenia clar, m’he acabat de decidir. No hi ha més...
-Osti... quins pebrots...
-Pren-t’ho com vulguis. Ara, tranquila que almenys ta mare estarà contenta eh.
-No comencis amb ma mare, perquè si aquesta és la teva gran raó per fotre el camp deixem-ho estar...
-Escolta, que no m’estic inventant res eh. Tots sabem com és ta mare i tu mateixa vas sentir el que em va dir ahir mentre dinàvem.
-Què et va dir?
-Lo dels cigrons cony.
-Osti xato, però és que estaven durs. Jo no trobo que et digués res tan greu... Et van quedar durs com sempre, semblaven pedres!
-Calla calla... ja saps amb quin to ho va dir eh, no la facis una santa ara! I a sobre ho diu una tia que no ha fet un puto plat decent a la seva vida. Això és el que més em rebenta!
-L’arròs a la cubana seu és boníssim. I calma’t.
-Bueno escolta deixa-ho estar...
-Sí sí tranquil que ho acabo ràpid. Quan marxes llavors?
-Ara. Ja ho tinc tot a punt. Ho he preparat mentre estaves al Caprabo, que per cert faltava mantega i no t’ho he apuntat. N’has comprat?
-Sí sí ja me n’havia adonat. Bueno, doncs abans de marxar em portaràs els nens a la Festa dels Súpers, que fa dos setmanes que ho diuen. Te’n recordes suposo.
-Què?
-Va corre, els acompanyes, t’ho passes bé sense la dona i la puta sogra, me’ls tornes i fots el camp. I emporta’t el tupper de cigrons de la nevera val?
-No no, si jo no els vull.
-No estaven tan bons?
-Són una merda. Però que m’ho digui ta mare em supera. Va, digues als nens que baixin.
-El què?
-Que marxo de casa.
-Què vols dir que marxo de casa?
-Que marxo, jo. Me’n vaig a viure a un altre lloc. M’he cansat i ja està.
-Però què estàs dient?
-Mira, han passat massa coses aquests últims mesos i si ja no ho tenia clar, m’he acabat de decidir. No hi ha més...
-Osti... quins pebrots...
-Pren-t’ho com vulguis. Ara, tranquila que almenys ta mare estarà contenta eh.
-No comencis amb ma mare, perquè si aquesta és la teva gran raó per fotre el camp deixem-ho estar...
-Escolta, que no m’estic inventant res eh. Tots sabem com és ta mare i tu mateixa vas sentir el que em va dir ahir mentre dinàvem.
-Què et va dir?
-Lo dels cigrons cony.
-Osti xato, però és que estaven durs. Jo no trobo que et digués res tan greu... Et van quedar durs com sempre, semblaven pedres!
-Calla calla... ja saps amb quin to ho va dir eh, no la facis una santa ara! I a sobre ho diu una tia que no ha fet un puto plat decent a la seva vida. Això és el que més em rebenta!
-L’arròs a la cubana seu és boníssim. I calma’t.
-Bueno escolta deixa-ho estar...
-Sí sí tranquil que ho acabo ràpid. Quan marxes llavors?
-Ara. Ja ho tinc tot a punt. Ho he preparat mentre estaves al Caprabo, que per cert faltava mantega i no t’ho he apuntat. N’has comprat?
-Sí sí ja me n’havia adonat. Bueno, doncs abans de marxar em portaràs els nens a la Festa dels Súpers, que fa dos setmanes que ho diuen. Te’n recordes suposo.
-Què?
-Va corre, els acompanyes, t’ho passes bé sense la dona i la puta sogra, me’ls tornes i fots el camp. I emporta’t el tupper de cigrons de la nevera val?
-No no, si jo no els vull.
-No estaven tan bons?
-Són una merda. Però que m’ho digui ta mare em supera. Va, digues als nens que baixin.
dimecres, 1 de setembre del 2010
66) Vostè no, Manolo
Cal anar amb molt de compte a l’hora d’aplicar la poesia en àmbits no literaris. Des de l’època tri-tranquila del Barça, s’ha volgut barrejar la poesia, i fins i tot l’art, amb el futbol. Aquesta combinació és força sospitosa i de vegades et pot fer caure en una marmita de vergonya aliena amb dificultats per sortir-ne. Messi és bo, però encara no se l’ha vist encarar mai a Cervantes a la frontal de l’àrea. Encara.
Tot i així, cal reconèixer que amb l’esport aquesta pràctica es desenvolupa de manera discontínua i prou calmada. El problema personal el tinc amb un altre sector que n’abusa descaradament i que convindria que algú el frenés abans que el desastre sigui irremeiable: la gastronomia.
Prou. No cal. Sincerament, agraeixo l’esforç enginyós per tal d’embadalir-nos el sentit del gust, però és totalment prescindible. No fa falta que tituleu “Pecat de xocolata” a una peça de xocolata de la mida d’un glaçó. No és necessari que anomeneu “Fantasia de verdures a la brasa” a quatre espàrrecs mal col•locats en una graella. No em captivarà més un plat que porti el nom de “Crema catalana amb barretina” per després descobrir que la barretina, lluny de lluir la seva vermellor al costat del plat, és un insípid carquinyoli proper a la fusta. Així no anem bé.
Em dirigeixo especialment a bars i restaurants de baixa categoria que ara han volgut sumar-se a la iniciativa gastronomoliterària i a un clàssic bistec amb patates són capaços d’anomenar-lo “Quimera de vedella amb pessics de patata” i quedar-se tan amples. Ja ratlla el delicte. Només en altes cuines es podria permetre un cert accent literari als plats (i tot i així és discutible) però no en un bar Manolo qualsevol. Vostè no, Manolo. Vostè m’ha de servir un bistec amb patates i fins i tot li diria que si a la carta hi escrivís “Bistec de patatas de esos guarros” encara tindria més clientela a la barra. És qüestió de demanda.
Espero que en els propers dies algú posi ordre a tal despropòsit abans que el món quedi destruït per la cursileria restaurantil i la tonteria nutritiva. Ja n’hi ha un tip. I tip, en aquest cas, no és propina.
Tot i així, cal reconèixer que amb l’esport aquesta pràctica es desenvolupa de manera discontínua i prou calmada. El problema personal el tinc amb un altre sector que n’abusa descaradament i que convindria que algú el frenés abans que el desastre sigui irremeiable: la gastronomia.
Prou. No cal. Sincerament, agraeixo l’esforç enginyós per tal d’embadalir-nos el sentit del gust, però és totalment prescindible. No fa falta que tituleu “Pecat de xocolata” a una peça de xocolata de la mida d’un glaçó. No és necessari que anomeneu “Fantasia de verdures a la brasa” a quatre espàrrecs mal col•locats en una graella. No em captivarà més un plat que porti el nom de “Crema catalana amb barretina” per després descobrir que la barretina, lluny de lluir la seva vermellor al costat del plat, és un insípid carquinyoli proper a la fusta. Així no anem bé.
Em dirigeixo especialment a bars i restaurants de baixa categoria que ara han volgut sumar-se a la iniciativa gastronomoliterària i a un clàssic bistec amb patates són capaços d’anomenar-lo “Quimera de vedella amb pessics de patata” i quedar-se tan amples. Ja ratlla el delicte. Només en altes cuines es podria permetre un cert accent literari als plats (i tot i així és discutible) però no en un bar Manolo qualsevol. Vostè no, Manolo. Vostè m’ha de servir un bistec amb patates i fins i tot li diria que si a la carta hi escrivís “Bistec de patatas de esos guarros” encara tindria més clientela a la barra. És qüestió de demanda.
Espero que en els propers dies algú posi ordre a tal despropòsit abans que el món quedi destruït per la cursileria restaurantil i la tonteria nutritiva. Ja n’hi ha un tip. I tip, en aquest cas, no és propina.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)