Avui poso la meva integritat física en perill de manera descarada. Avui prenc un risc del qual en sóc plenament conscient i en conec totes les tràgiques conseqüències. Sense pors, amb una necessària valentia, però amb un cert neguit, miro endavant i m’atreveixo a escriure paraules encadenades que fa poc temps serien impensables. No negaré que he superat una cruel i extensa guerra psicològica amb mi mateix, debatent-me si fer aquest pas endavant seria contraproduent per a mi a curt termini o, per contra, em produiria beneficis periodístics. I sé del cert que em perjudicarà, però justament el valor augmenta a mesura que el temor també ho fa.
Sent sincer, he de reconèixer que m’ha costat massa decidir-me sobre si prendre o no aquesta boja decisió, ignorant en alguns moments tots els pros i contres que comporta, i finalment he decidit ser previsor i moure fils pel que pugui ser. He contactat amb la família que em va acollir durant els mesos que vaig estudiar anglès a Dublín i s’han mostrat disposats a rebre’m de nou en cas que fos necessari un immediat exili cap a terres llunyanes. Si això passés, tindria arreglada la supervivència quotidiana, però d’altra banda la meva carrera universitària se’n veuria greument perjudicada i podria veure’m obligat a entretallar la progressió acadèmica. Una llàstima, tenint en compte les hores de plaer inacabable que m’ha donat Dret Administratiu.
La suplantació de la identitat serà un altre punt a valorar. Si els esdeveniments es compliquen hauré d’ocultar les meves dades personals i convertir-me en un fugitiu de la justícia sense confessar mai el meu nom real ni cap informació rellevant a ningú. Viuré ocult, amagat, reclòs en coves excavades a mà per mi mateix. Perdré qualsevol contacte amb la gent que estimava i segurament ells mateixos seran els primers en voler allunyar-se de mi, aparentant que em desconeixen i negant-me tres vegades abans que canti el gall.
Però quina importància tenen tots aquests fets si jo ja hauré opinat el que realment penso, exercint la meva llibertat democràtica? Tan se val. Ho diré, amb veu alta i desafiant qualsevol perill. Ningú m’ho pot impedir. Per la llibertat.
Catalans, catalanes:
A mi Cesc no m’acaba de convèncer.
Perdoneu, però algú ho havia de dir! Et felicito, fill.
ResponEliminajajajajajajajajajaajajajjaajjaajjajajaajajajjj ja era horaaa que algú ho digués pq saps què??? a mi tampoc!!!!! quant deien que podria venir el barça a mi ni fu ni fa, mira m´hagués fet ilu pq fer content al Piqué pq són amics, però ja està.
ResponEliminasara
com ja et vaig dir, ole tu com a Agatho Christie, sens dubte.
ResponEliminaAra, aquesta sospitosa coincidència entre el número i el tema... hem de deduir que estàs implícitament (o inconscientment) confessant que Fàbregues et posa?
bueno... ben escrit, però la idea... ara en conec molts que diuen el mateix... però bueno, per no cagar-la, parlant de futbol, no diré res.
ResponEliminaal principi pensava que això horrible que anaves a dir era que havies contactat amb la teva família de Dublin i te'n anaves! jajajaj