dimecres, 22 de juny del 2011
Maleïda inèrcia (La Vanguardia, Ara, El Punt)
A dia d’avui, sembla que no hi haurà sorpreses a les eleccions estatals de l’any que ve i el Partit Popular governarà amb claredat. Una claredat que no es veu per enlloc a l’hora d’intentar discernir alguna proposta consistent de Mariano Rajoy per pal·liar els efectes d’aquesta brutal crisi que ja tractem de tu. Seguirà gaires mesos més jugant la carta del silenci? És responsable que un cap de l’oposició mostri nul interès en aportar res al debat polític? El més entristidor de tot plegat no és la manca d’arguments de Rajoy, que segurament no és més decebedora que la d’altres líders polítics, sinó la seva gairebé segura arribada a la Moncloa per simple inèrcia. La inèrcia d’uns ciutadans que, sense més alternatives que el potent bipartidisme, giren d’una banda a l’altra cada quatre o vuit anys sense convenciment, sense motius de pes, només per complir amb el sentiment moral de procurar un canvi. Guanyar unes eleccions per inèrcia significa que a la democràcia li queda molt camí per recórrer.
dijous, 16 de juny del 2011
Comunicat Oficial sobre Totplegat
Davant dels fets que s'han viscut aquest matí al Parc de la Ciutadella de Barcelona i com a portaveu de mi mateix davant l'audiència mundial, declaro en plenes facultats mentals i amb total contundència els següents punts:
1) Que comparteixo les línies de queixa dels indignats del 15M, però no les que han degenerat a partir de llavors. El 15M es va reclamar un sistema electoral més just amb llistes obertes, democràcia directa, etc. i es va esclatar contra la corrupció en la política i altres desgràcies que l'acompanyen. Però tot el que ha seguit a partir de llavors ha estat un cúmul de despropòsits que han originat que cadascú vagi per la seva banda reclamant el que li sembla més oportú i ha portat a situacions ridícules en què s'ha arribat a votar en una plaça sobre la independència de Catalunya o sobre les centrals nuclears, conceptes que no tenen res a veure amb l'esperit del moviment i no fan més que encasellar als integrants.
2) Que el fet d'haver ocupat les places del país durant un mes ha estat una decisió desencertada que no ha aportat res al moviment i que només ha fet guanyar detractors. No s'ha sabut trobar una sortida raonable a l'èxit del 15M i s'ha optat per sortir al Telenotícies sigui com sigui, encara que l'efecte real sigui mínim.
3) Que la ocupació permanent de la via pública és il·legal i, per tant, les autoritats tenien i tenen tot el dret a expulsar als ocupants encara que s'hi estiguin pacíficament i encara que s'hagi de recórrer a la força. El pacifisme no justifica una il·legalitat.
4) Que l'anomenada "resistència pacífica" no deixa de ser resistència a l'autoritat i com a tal ha de ser resolta pels cossos policials, encara que s'utilitzin després les imatges de manera populista per comparar-ho amb èpoques franquistes que res tenen a veure amb l'actualitat.
5) Que l'argument presentat pels acampats per justificar les seves accions al·legant que "des del sistema és impossible fer res i per tant s'ha de fer així" és totalment fals. El sistema et permet que en unes eleccions hi hagi un 80% de vot en blanc que revolucioni de veritat el país. El sistema et permet que cada dissabte (per exemple) surtin 10 milions de persones protestant al carrer a Espanya i que revolucionin el país. El sistema et permet que hi hagi una abstenció d'un 90% en unes eleccions que revolucioni el país. El sistema et dóna molts mecanismes per rebatre'l, però tenim por de no aconseguir-ho. Temem no arribar mai a presentar un 80% de vot en blanc, temem no arribar a treure cada dissabte 10 milions de persones que vulguin canviar un país, temem la derrota. I per això criminalitzem el sistema i ens escudem en acampades i declaracions buides de contingut que només volen uns minuts de televisió.
6) Que a les autoritats d'un país (Govern i diputats de qualsevol color) se les ha de respectar no només per qui són sinó pel que representen. Poden ser més o menys ineptes, més o menys preparats, més o menys competents, però són els representants que el poble ha escollit democràticament amb una participació de gairebé el 60% i no és tolerable que ni tan sols puguin accedir al Parlament. De vegades s'oblida d'on venim.
7) Que els violents que han protagonitzat el matí d'avui no representen a una majoria del moviment, però sí que contribueixen a encasellar-lo encara més a ulls de descreguts. L'important no és qui ets, sinó qui pensen els altres que ets, i aquests fets no ajuden en res a Democracia Real Ya.
8) Que tot i que en cap moment s'ha promogut la violència per part de la direcció de DRY, sí que s'ha instat avui mateix a través de la seva pàgina oficial a les xarxes socials a tothom a que anés al Parc de la Ciutadella per "impedir que els diputats accedissin al Parlament". Aquesta declaració no incita a la violència, però sí que incita explícitament a cometre un nou acte il·legal com és l'impediment de l'accés al Parlament als parlamentaris. Si estàs promovent un acte il·legal, estàs promovent també que les autoritats policials el frenin, i ho estàs encarrilant tot cap a un final que acabarà sent violent.
9) Que la imatge que es té de la policia és denigrant i populista. Qualsevol Estat desenvolupat ha de disposar d'un servei policial que protegeixi quan convé i sancioni (si cal amb duresa) quan faci falta. Ja n'hi ha de prou de demonitzar el cos policial, ja n'hi ha prou d'anar fer comparacions amb èpoques pretèrites quan es visualitza una porra, ja n'hi ha prou d'atacar l'objectiu més fàcil. Queda molt bé fer-ho davant una societat individualista i lliure com l'actual, però no estem fent cap favor a la democràcia que tant defensem.
10) Que tot ambient que s'ha creat finalment no fa més que reafirmar que al segle XXI poques revolucions es poden fer en països desenvolupats i que el més coherent és, com he dit abans, canviar les coses a través dels mecanismes que et dóna el propi sistema. Qualsevol comparació amb la "Primavera àrab" és lamentable i no s'ajusta en res a la realitat que vivim aquí, una realitat que molts països desenvolupats poden envejar en segons quins aspectes, malgrat tot.
11) Que el fanatisme que portem tots a dins quan opinem de qualsevol tema no ens hauria de fer perdre una mínima objectivitat amb el que tenim davant. Hi ha casos en la que la voluntat d'arribar a un objectiu fa que justifiquis tots els mitjans sense gairebé adonar-te'n (i m'hi incloc). Si miréssim les coses des d'una perspectiva imparcial avançaríem força, però ja se sap... som humans.
12) I, finalment, que en el fons ens encanta discutir i barallar-nos pel que sigui, raó per la qual hauríem de donar les gràcies a Democracia Real Ya per haver obert els ulls a molta gent, haver fet indignar a altra gent, haver fet indignar a altra gent indignada amb els indignats, haver animat un panorama polític ben trist, i haver marcat un abans i un després a les tertúlies de café.
1) Que comparteixo les línies de queixa dels indignats del 15M, però no les que han degenerat a partir de llavors. El 15M es va reclamar un sistema electoral més just amb llistes obertes, democràcia directa, etc. i es va esclatar contra la corrupció en la política i altres desgràcies que l'acompanyen. Però tot el que ha seguit a partir de llavors ha estat un cúmul de despropòsits que han originat que cadascú vagi per la seva banda reclamant el que li sembla més oportú i ha portat a situacions ridícules en què s'ha arribat a votar en una plaça sobre la independència de Catalunya o sobre les centrals nuclears, conceptes que no tenen res a veure amb l'esperit del moviment i no fan més que encasellar als integrants.
2) Que el fet d'haver ocupat les places del país durant un mes ha estat una decisió desencertada que no ha aportat res al moviment i que només ha fet guanyar detractors. No s'ha sabut trobar una sortida raonable a l'èxit del 15M i s'ha optat per sortir al Telenotícies sigui com sigui, encara que l'efecte real sigui mínim.
3) Que la ocupació permanent de la via pública és il·legal i, per tant, les autoritats tenien i tenen tot el dret a expulsar als ocupants encara que s'hi estiguin pacíficament i encara que s'hagi de recórrer a la força. El pacifisme no justifica una il·legalitat.
4) Que l'anomenada "resistència pacífica" no deixa de ser resistència a l'autoritat i com a tal ha de ser resolta pels cossos policials, encara que s'utilitzin després les imatges de manera populista per comparar-ho amb èpoques franquistes que res tenen a veure amb l'actualitat.
5) Que l'argument presentat pels acampats per justificar les seves accions al·legant que "des del sistema és impossible fer res i per tant s'ha de fer així" és totalment fals. El sistema et permet que en unes eleccions hi hagi un 80% de vot en blanc que revolucioni de veritat el país. El sistema et permet que cada dissabte (per exemple) surtin 10 milions de persones protestant al carrer a Espanya i que revolucionin el país. El sistema et permet que hi hagi una abstenció d'un 90% en unes eleccions que revolucioni el país. El sistema et dóna molts mecanismes per rebatre'l, però tenim por de no aconseguir-ho. Temem no arribar mai a presentar un 80% de vot en blanc, temem no arribar a treure cada dissabte 10 milions de persones que vulguin canviar un país, temem la derrota. I per això criminalitzem el sistema i ens escudem en acampades i declaracions buides de contingut que només volen uns minuts de televisió.
6) Que a les autoritats d'un país (Govern i diputats de qualsevol color) se les ha de respectar no només per qui són sinó pel que representen. Poden ser més o menys ineptes, més o menys preparats, més o menys competents, però són els representants que el poble ha escollit democràticament amb una participació de gairebé el 60% i no és tolerable que ni tan sols puguin accedir al Parlament. De vegades s'oblida d'on venim.
7) Que els violents que han protagonitzat el matí d'avui no representen a una majoria del moviment, però sí que contribueixen a encasellar-lo encara més a ulls de descreguts. L'important no és qui ets, sinó qui pensen els altres que ets, i aquests fets no ajuden en res a Democracia Real Ya.
8) Que tot i que en cap moment s'ha promogut la violència per part de la direcció de DRY, sí que s'ha instat avui mateix a través de la seva pàgina oficial a les xarxes socials a tothom a que anés al Parc de la Ciutadella per "impedir que els diputats accedissin al Parlament". Aquesta declaració no incita a la violència, però sí que incita explícitament a cometre un nou acte il·legal com és l'impediment de l'accés al Parlament als parlamentaris. Si estàs promovent un acte il·legal, estàs promovent també que les autoritats policials el frenin, i ho estàs encarrilant tot cap a un final que acabarà sent violent.
9) Que la imatge que es té de la policia és denigrant i populista. Qualsevol Estat desenvolupat ha de disposar d'un servei policial que protegeixi quan convé i sancioni (si cal amb duresa) quan faci falta. Ja n'hi ha de prou de demonitzar el cos policial, ja n'hi ha prou d'anar fer comparacions amb èpoques pretèrites quan es visualitza una porra, ja n'hi ha prou d'atacar l'objectiu més fàcil. Queda molt bé fer-ho davant una societat individualista i lliure com l'actual, però no estem fent cap favor a la democràcia que tant defensem.
10) Que tot ambient que s'ha creat finalment no fa més que reafirmar que al segle XXI poques revolucions es poden fer en països desenvolupats i que el més coherent és, com he dit abans, canviar les coses a través dels mecanismes que et dóna el propi sistema. Qualsevol comparació amb la "Primavera àrab" és lamentable i no s'ajusta en res a la realitat que vivim aquí, una realitat que molts països desenvolupats poden envejar en segons quins aspectes, malgrat tot.
11) Que el fanatisme que portem tots a dins quan opinem de qualsevol tema no ens hauria de fer perdre una mínima objectivitat amb el que tenim davant. Hi ha casos en la que la voluntat d'arribar a un objectiu fa que justifiquis tots els mitjans sense gairebé adonar-te'n (i m'hi incloc). Si miréssim les coses des d'una perspectiva imparcial avançaríem força, però ja se sap... som humans.
12) I, finalment, que en el fons ens encanta discutir i barallar-nos pel que sigui, raó per la qual hauríem de donar les gràcies a Democracia Real Ya per haver obert els ulls a molta gent, haver fet indignar a altra gent, haver fet indignar a altra gent indignada amb els indignats, haver animat un panorama polític ben trist, i haver marcat un abans i un després a les tertúlies de café.
Aturem la farsa (Ara, Avui, El Punt)
Ja n'hi ha prou d'aquesta farsa. Les imatges d'ahir al Parc de la Ciutadella ridiculitzen tota la societat i, per extensió, tot un país. La classe política mostra símptomes de fórmula esgotada, sense el suport de gran part dels ciutadans (malgrat que la participació a les eleccions continua mantenint-se amb poques variacions) i amb una credibilitat que va disminuint dia a dia. I, mentrestant, el col·lectiu d'“indignats” intenta aprofitar el moment de debilitat política per dinamitar tot el que s'ha guanyat fins ara sense gaires contemplacions i començar de nou entre dubtes i imprecisions. Tot això entremig d'un clima on gairebé és obligat prendre posició i on les llistes de bons i dolents s'omplen amb una facilitat alarmant.
És a dir, que no només estem immersos en una crisi econòmica eterna, sinó que també estem indignats, dividits i ara exaltats. Proposo intentar canalitzar els esforços en una mateixa direcció, col·laborant entre tots per tirar endavant amb els qui ens governen, encara que puguem considerar-los ineptes, incompetents o desacreditats. Ara no és el moment de revolucionar el món en plena decadència. Ara toca recuperar-se amb els mitjans que hem triat democràticament, i després sí, després caldrà passar comptes una vegada per totes.
És a dir, que no només estem immersos en una crisi econòmica eterna, sinó que també estem indignats, dividits i ara exaltats. Proposo intentar canalitzar els esforços en una mateixa direcció, col·laborant entre tots per tirar endavant amb els qui ens governen, encara que puguem considerar-los ineptes, incompetents o desacreditats. Ara no és el moment de revolucionar el món en plena decadència. Ara toca recuperar-se amb els mitjans que hem triat democràticament, i després sí, després caldrà passar comptes una vegada per totes.
dimecres, 8 de juny del 2011
Desafecció policial (Ara)
Podríem estar tots d'acord en què en un Estat democràtic el manteniment de l'ordre és bàsic i, per tant, una certa autoritat és necessària per assegurar el bé comú. Tot i així, veiem com durant els últims anys aquesta percepció ha anat desdibuixant-se i trobem alguns sectors disposats a criminalitzar qualsevol activitat policial i posar en dubte la legitimitat dels seus actes. Segurament l'autoritat sempre ha estat mal vista, i més tenint en compte el passat dictatorial que arrosseguem, però és sa que una democràcia disposi d'un cos de policia desprestigiat i qüestionat perennement? És la societat qui no entén el rol que juga la seguretat, o bé és la pròpia autoritat qui no està sabent administrar la seva responsabilitat? Sigui com sigui, ha nascut un nou tipus de desafecció preocupant: la desafecció policial, tant o més perillosa que la política.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)