Segons l’economista Santiago Niño Becerra, Catalunya va gastar el 2010 una quantitat de diners superior al que va ingressar equivalent al 3,90% del seu PIB. Alhora, durant el 2007 va lliurar a la resta de Comunitats una quantitat superior al que d'aquesta resta va rebre, que equivalia al 8,70% del PIB català. Un percentatge que ja no va tornar.
Suposant que la totalitat del recaptat a Catalunya hagués romàs aquí i que les xifres del 2007 fossin les del 2010, els comptes catalans haurien mostrat en aquest any un superàvit del 4,80% del PIB. Perquè la paraula superàvit encara existeix, sobreviu en algun diccionari arraconat. I a Catalunya la tindríem, si no fos que. Si no fos que. L’etern condicional.
Resumint, i sense entrar en més tecnicismes econòmics, a Catalunya fa anys que financem la vida diària d’altres Comunitats Autònomes mentre nosaltres ens veiem obligats a protagonitzar una de les retallades més profundes que es recorden en tots els àmbits. Col•laborem en el progrés de tercers al mateix temps que retrocedim el nostre, per falta de recursos. Perquè avançar se’ns complica quan una part destinada a la millora ha de perdre’s en carreteres manxegues. Carreteres desagraïdes, amb signes de prepotència en cada gra de grava. I en aquestes situacions l’egoisme aflora i t’obliga a donar un cop sobre la taula per reivindicar allò que et pertany, allò que vas guanyar i no només no se’t retorna sinó que ni se’t reconeix. És incòmode parlar en termes contraris a la solidaritat, però apareixen punts d’inflexió impossibles d’ignorar, que reclamen resposta. Cal contestar amb contundència la insolència de la carretera manxega.
Tal com està el país, la solidaritat tan sols pot ser voluntària, malgrat els principis inviolables de la Constitució. No és sostenible el model vigent consistent en exprimir la taronja catalana per després criticar-ne l’acidesa. No és tolerable que augmenti el nombre de llits en hospitals extremenys pagats amb suor catalana mentre a casa nostra es fa necessari tancar quiròfans per manca de pressupost. No es pot consentir aquest empobriment injust al que ens està sotmetent l’Estat. És inadmissible però ho admetem, és imperdonable però ho perdonem, és pervers i ens perverteix.
A partir del moment en què ens n’adonem, tindrem mig partit guanyat. Després caldrà actuar, amb força i atreviment. I quan actuem... quan actuem les grans accions arribaran. Per bé o per mal.
“Somniem, sí, constantment. Somniem sense límits en els somnis, somniem fins l’inimaginable. Somniem sempre. I ho esperem tot”.
dijous, 31 de març del 2011
dimarts, 29 de març del 2011
131) Uniformats
Acaba d’encetar-se el debat sobre si convé que l’alumnat assisteixi a l’escola uniformat o no. És la tant usada tàctica de fer créixer la discussió entre l’opinió pública per així poder veure com reacciona la ciutadania i actuar d’una manera o d’una altra. Jo també complauré les intencions d’Irene Rigau en aquest aspecte i en parlaré en primera persona, com a víctima uniformada durant llargs anys de la meva vida. Una vida uniforme.
La idea d’instaurar l’uniforme com a vestimenta oficial de les escoles catalanes demostra l’estat en què es troba l’educació. Un estat que em nego a qualificar amb notes acadèmiques per no desgastar més el símil fàcil, i per tant optaré per comparar-ho amb l’àmbit de la navegació, per exemple. Enfonsats. Força enfonsats ens trobem. O amb l’àmbit bèl•lic. Derrotats. Derrotats i atrinxerats en la inoperància.
La desesperació ha portat al Govern a intentar redissenyar el més mínim detall educatiu per poder sortir endavant. I no és cap tonteria fixar-nos també en la vestimenta per investigar si per aquesta banda podem esgarrapar unes dècimes més de concentració i rendiment escolar. La situació actual ens obliga a llimar aspectes potser innecessaris o sorprenents, però que sumen dins el projecte de remodelació educativa i en cap cas suposaran un fre a aquest procés. Proposar l’uniforme és una solució d’emergència nacional, un remei que no caldria si el món de l’ensenyament fos respectat i admirat pels alumnes. Però no és així. I segurament amb la vestimenta comuna tampoc ho serà, però ho semblarà. I tal com anem, una simple aparença ja és una alenada d’aire fresc imprescindible per creure’ns la docència.
El fet d’anar informat no trastoca els teus plans de futur, només simplifica el teu dia a dia en el sector de la moda. I, per descomptat, suposa un gran pas de cara a aquesta igualtat tan anhelada per diversos sectors tediosos que veuran el seu somni fet realitat en veure com les marques capitalistes no rivalitzen dins de l’aula. És un avantatge per tots. I una trista esperança per un col•lectiu docent que està a punt de llençar la tovallola, el guix i la pissarra.
La idea d’instaurar l’uniforme com a vestimenta oficial de les escoles catalanes demostra l’estat en què es troba l’educació. Un estat que em nego a qualificar amb notes acadèmiques per no desgastar més el símil fàcil, i per tant optaré per comparar-ho amb l’àmbit de la navegació, per exemple. Enfonsats. Força enfonsats ens trobem. O amb l’àmbit bèl•lic. Derrotats. Derrotats i atrinxerats en la inoperància.
La desesperació ha portat al Govern a intentar redissenyar el més mínim detall educatiu per poder sortir endavant. I no és cap tonteria fixar-nos també en la vestimenta per investigar si per aquesta banda podem esgarrapar unes dècimes més de concentració i rendiment escolar. La situació actual ens obliga a llimar aspectes potser innecessaris o sorprenents, però que sumen dins el projecte de remodelació educativa i en cap cas suposaran un fre a aquest procés. Proposar l’uniforme és una solució d’emergència nacional, un remei que no caldria si el món de l’ensenyament fos respectat i admirat pels alumnes. Però no és així. I segurament amb la vestimenta comuna tampoc ho serà, però ho semblarà. I tal com anem, una simple aparença ja és una alenada d’aire fresc imprescindible per creure’ns la docència.
El fet d’anar informat no trastoca els teus plans de futur, només simplifica el teu dia a dia en el sector de la moda. I, per descomptat, suposa un gran pas de cara a aquesta igualtat tan anhelada per diversos sectors tediosos que veuran el seu somni fet realitat en veure com les marques capitalistes no rivalitzen dins de l’aula. És un avantatge per tots. I una trista esperança per un col•lectiu docent que està a punt de llençar la tovallola, el guix i la pissarra.
divendres, 25 de març del 2011
130) La treva
Una treva. Un perdó. Un respir que et dóna l’enèmic. L’aprofites agafant aire i tancant els ulls, resumint-te breument tot el que ha passat i tot el que et depara el futur. I en treus conclusions, que no sempre seran bones, mentre t’aixeques amb poca gràcia des del terra intentant no decaure davant els ulls atents d’un públic que ha abocat esperances en tu sense saber que el teu nom i esperança són dos subjectes enemistats.
Enemistats, però ara les circumstàncies us obliguen a caminar junts. La treva que t’ha proporcionat la primera onada d’exàmens és curta i traïdora, ets conscient que la següent envestida serà tant o més dura. I què? No és aquest el primer cop que t’hi has d’enfrontar. I si ho analitzes fredament, ets tu qui sol•licita el duel. Perquè et sents fort, i creus ja saber-ho tot sobre l’esgarrifós món dels tsunamis. Indonèsia, Japó... Japó... Japó ha fet mal a la retina dels més valents, que imaginen que amb l’esbombament mediàtic de la tragèdia ja disposen de prou informació per combatre’ls.
Però a l’aigua no l’enganyes. I a les lletres tampoc. I quan s’acosten cap a tu amb aquella força inhumana te n’adones que tots els coneixements adquirits esdevindran insuficients. T’hi encares, mires l’ona amb aquella mirada pedant que ni tu mateix acabes de creure’t, i fas broma amb els que tens al voltant. Riures nerviosos, moviments inquiets, humor tronat. I endavant.
En sortiràs xop, com a mínim. I si en surts viu ja serà un motiu per llegir-te la vida amb optimisme. Tornaràs a casa explicant batalles heroiques, t’atreviràs a convocar noves onades espatarrants per uns mesos més enllà i altra vegada es repetirà la mateixa història.
Sortir il•lès d’un tsunami sol reconfortar l’esperit del més desgraciat. I el teu. El que no saps, encara amb el bolígraf moll a la mà, és que un cop acabi tot, el problema el tindràs amb les nuclears.
Enemistats, però ara les circumstàncies us obliguen a caminar junts. La treva que t’ha proporcionat la primera onada d’exàmens és curta i traïdora, ets conscient que la següent envestida serà tant o més dura. I què? No és aquest el primer cop que t’hi has d’enfrontar. I si ho analitzes fredament, ets tu qui sol•licita el duel. Perquè et sents fort, i creus ja saber-ho tot sobre l’esgarrifós món dels tsunamis. Indonèsia, Japó... Japó... Japó ha fet mal a la retina dels més valents, que imaginen que amb l’esbombament mediàtic de la tragèdia ja disposen de prou informació per combatre’ls.
Però a l’aigua no l’enganyes. I a les lletres tampoc. I quan s’acosten cap a tu amb aquella força inhumana te n’adones que tots els coneixements adquirits esdevindran insuficients. T’hi encares, mires l’ona amb aquella mirada pedant que ni tu mateix acabes de creure’t, i fas broma amb els que tens al voltant. Riures nerviosos, moviments inquiets, humor tronat. I endavant.
En sortiràs xop, com a mínim. I si en surts viu ja serà un motiu per llegir-te la vida amb optimisme. Tornaràs a casa explicant batalles heroiques, t’atreviràs a convocar noves onades espatarrants per uns mesos més enllà i altra vegada es repetirà la mateixa història.
Sortir il•lès d’un tsunami sol reconfortar l’esperit del més desgraciat. I el teu. El que no saps, encara amb el bolígraf moll a la mà, és que un cop acabi tot, el problema el tindràs amb les nuclears.
dimecres, 16 de març del 2011
129) El seient
Un seient pateix una vida poc dinàmica, poc viva, amb una feina que no es valora prou i que pot arribar a comportar burla i menyspreu per part d’altres objectes de vida acomodada. Un teclat d’ordinador, protagonista de continus tocaments de dits delicats i precisos; una boia, nedant sempre prop de la costa amb aquelles vistes úniques del litoral; un fanal, brillant nit rere nit amb llum pròpia... Són tots ells companys detestables que presumeixen de vida regalada i es dediquen a criticar els seients quan ells no hi són, d’amagat. Es mofen amb poca gràcia dels culs que han de patir, del pes sovint excessiu que han de suportar i de l’espera tensa que han d’aguantar fins que arriba el proper client amb ganes de descansar.
Gent inculta. Gent que desconeix la realitat. Gent, en definitiva, que mai entendran que un trist seient pot obrir el seu Facebook carregat de cadires formoses i agregar-ne un parell més encara que no les conegui. Ja es coneixeran. I potser en sorgirà alguna cosa, i potser esclata un futur plegats. Què en sap un fanal, d’amor? Res. Un fanal mai no comprendrà els sentiments d’un seient quan se n’adona que la seva tasca és reconeguda i apreciada pels altres. Un teclat d’ordinador mai no podrà entendre la sensació de plaer que t’aporta saber que tens 72.767 sol•licituds d’amistat. Desenes de milers d’ànimes que es barallen per tu, enamorades del servei que els ofereixes, impacients per saber si podran gaudir-te.
Avui el seient 23 de la fila 5 de la boca 211 de segona graderia de Mestalla és una mica més feliç. Avui centenars de cavallers s’han esbatussat per conquerir-lo, allà enmig del camp, mentre ell s’ho mirava a la llunyania amb vergonya i admiració. Finalment algú n’ha resultat guanyador, no sense esforç, i mentre desava l’espasa i es treia el casc alçava la vista cap amunt buscant la mirada recíproca del seient. I s’han mirat durant una estona, i de quina manera. I s’han citat per unes setmanes més tard, pel 20 d’abril. I segurament el cavaller ja li durà la rosa amb temps aquell mateix dia, perquè qui sap si es tornaran a veure mai més... Qui sap. Els cavallers són éssers viatgers. I a Wembley hi ha un seient que espera.
Gent inculta. Gent que desconeix la realitat. Gent, en definitiva, que mai entendran que un trist seient pot obrir el seu Facebook carregat de cadires formoses i agregar-ne un parell més encara que no les conegui. Ja es coneixeran. I potser en sorgirà alguna cosa, i potser esclata un futur plegats. Què en sap un fanal, d’amor? Res. Un fanal mai no comprendrà els sentiments d’un seient quan se n’adona que la seva tasca és reconeguda i apreciada pels altres. Un teclat d’ordinador mai no podrà entendre la sensació de plaer que t’aporta saber que tens 72.767 sol•licituds d’amistat. Desenes de milers d’ànimes que es barallen per tu, enamorades del servei que els ofereixes, impacients per saber si podran gaudir-te.
Avui el seient 23 de la fila 5 de la boca 211 de segona graderia de Mestalla és una mica més feliç. Avui centenars de cavallers s’han esbatussat per conquerir-lo, allà enmig del camp, mentre ell s’ho mirava a la llunyania amb vergonya i admiració. Finalment algú n’ha resultat guanyador, no sense esforç, i mentre desava l’espasa i es treia el casc alçava la vista cap amunt buscant la mirada recíproca del seient. I s’han mirat durant una estona, i de quina manera. I s’han citat per unes setmanes més tard, pel 20 d’abril. I segurament el cavaller ja li durà la rosa amb temps aquell mateix dia, perquè qui sap si es tornaran a veure mai més... Qui sap. Els cavallers són éssers viatgers. I a Wembley hi ha un seient que espera.
dilluns, 14 de març del 2011
128) Japó
Davant la tragèdia japonesa el cap et roda insistentment. Hi penses, intentes reflexionar sobre el patiment aliè amb una dosi d’empatia important, proves de buscar tots els significats de la paraula desastre i t’imagines a tu en la mateixa situació. I t’imagines sense escapatòria, abatut, sol enmig d’una catàstrofe que supera qualsevol ficció. Creus poder-te infiltrar dins uns ulls japonesos asimètrics. Ho creus de veritat.
Res del que ha passat té una utilitat directa, però la té indirecta quan serveix per parar màquines un moment i pensar en el món, en preguntes que no t’havies plantejat gairebé mai, en física, en astronomia, en meteorologia, en saber el per què d’allò que crèiem que funcionava instintivament. Ara, acollonits, volem conèixer les causes del món i si el futur que ens espera és més o menys optimista. Temem la Terra. Tenim por de casa nostra, i busquem explicacions mentre fem veure que tot és un èxit.
Però res és un èxit quan milers de vides s’esfumen per un brot de mal geni natural. La Terra s’enfurisma i dóna un cop de puny sobre la taula. I mentrestant la resta agraïm que només es tracti d’un cop i no llenci la taula per la finestra. Perquè tots, poc o molt, creiem que un dia la llençarà, però mentrestant hi esmorzem, hi dinem, hi sopem, hi posem un llibre sobre hipocresia a sota d’una pota perquè no balli i continuem la festa.
La festa acabarà. Però mentre la taula continuï ben parada amb coberteria de plata seguirem com si res no hagués passat. I molt probablement d’aquí a unes setmanes tornarem a patir un cop d’autoritat sobre la taula. I ens mirarem els uns als altres, patirem pel país en qüestió, ens plantejarem un futur de supervivència i hi vincularem la religió, la química i la sort. I tot seguit devorarem uns canelons deliciosos altre vegada.
La Terra és poderosa. Ens té agafats a tots a la seva voluntat. Vivim immersos en un gran preservatiu planetari, on no ha de passar res i la probabilitat de desastre és mínima. És mínima fins que rebenti i entre tots creuem les mirades de culpabilitat i tristesa per les conseqüències inesperades.
I mentre rumiem tot això, la Terra apunta cap a un convidat a la taula sense que ell se n'adoni...
Res del que ha passat té una utilitat directa, però la té indirecta quan serveix per parar màquines un moment i pensar en el món, en preguntes que no t’havies plantejat gairebé mai, en física, en astronomia, en meteorologia, en saber el per què d’allò que crèiem que funcionava instintivament. Ara, acollonits, volem conèixer les causes del món i si el futur que ens espera és més o menys optimista. Temem la Terra. Tenim por de casa nostra, i busquem explicacions mentre fem veure que tot és un èxit.
Però res és un èxit quan milers de vides s’esfumen per un brot de mal geni natural. La Terra s’enfurisma i dóna un cop de puny sobre la taula. I mentrestant la resta agraïm que només es tracti d’un cop i no llenci la taula per la finestra. Perquè tots, poc o molt, creiem que un dia la llençarà, però mentrestant hi esmorzem, hi dinem, hi sopem, hi posem un llibre sobre hipocresia a sota d’una pota perquè no balli i continuem la festa.
La festa acabarà. Però mentre la taula continuï ben parada amb coberteria de plata seguirem com si res no hagués passat. I molt probablement d’aquí a unes setmanes tornarem a patir un cop d’autoritat sobre la taula. I ens mirarem els uns als altres, patirem pel país en qüestió, ens plantejarem un futur de supervivència i hi vincularem la religió, la química i la sort. I tot seguit devorarem uns canelons deliciosos altre vegada.
La Terra és poderosa. Ens té agafats a tots a la seva voluntat. Vivim immersos en un gran preservatiu planetari, on no ha de passar res i la probabilitat de desastre és mínima. És mínima fins que rebenti i entre tots creuem les mirades de culpabilitat i tristesa per les conseqüències inesperades.
I mentre rumiem tot això, la Terra apunta cap a un convidat a la taula sense que ell se n'adoni...
dijous, 10 de març del 2011
127) A censured Serbian film
Ángel Sala, director del Festival de Cinema de Sitges, ha estat imputat per exhibir pornografia infantil a través de la presentació de “A Serbian film”, una pel•lícula macabre on es comenta que s’hi barreja aquesta fastigosa pornografia simulada amb altres escenes d’una duresa excepcional. Segons el Codi Penal, s’estipula que la sanció cap al director oscil•laria entre els tres i els dotze mesos de presó, i també es preveu tàcitament que mentre ell sigui a la garjola continuaran atracant comerços impunement a plena llum del dia i la reincidència no tindrà cap valor per tancar aquells que fan esforços dia a dia per merèixer-ho. Però a ell potser sí que l’empresonarem. Perquè és més fàcil. I perquè som valents, que coi.
Aquest atac de censura lamentable per part del titular d’instrucció número 8 de Vilanova i la Geltrú, que és qui l’ha imputat, no és més que un nou pas cap a aquesta mena de societat que es vol crear des de determinats sectors, obsessionats per prohibir tot allò que infringeixi la suposada normalitat. Volem crear ciutadans blancs, transparents, sense personalitat ni opinió, muts. S’ha instal•lat una por irracional per les possibles conseqüències que pot comportar l’exhibició de tota classe d’”anormalitats”, i entre tots estem iniciant un inici de bogeria preocupant.
Fora la pederàstia, amaguem-la. Amaguem el nazisme, les violacions, el franquisme, els genocidis, els malalts de càncer. No convé alterar a la població. Amaguem també els discapacitats, la droga, els assassins en sèrie i l’alcoholisme. Siguem hipòcrites i censurem el que no ens agrada, pel bé de tots. Sobretot, que no falti el bé comú. O més aviat l’amor comú cap a la tonteria.
Relaxem-nos. Tots aquests fets existeixen, i la negació de la realitat no ajuda en res. Afrontem-ho, parlem-ne, ensenyem-ho i que la gent sentenciï. L’ésser humà és genèticament curiós, i la censura de “A Serbian film” farà augmentar-ne les seves visualitzacions (totes elles voluntàries) i la repercussió posterior, així que finalment haurem d’agrair al titular d’instrucció número 8 de Vilanova i la Geltrú que hagi exposat a l’opinió pública la realitat sobre la pornografia infantil, en contra de la seva tronada voluntat.
Des d’aquí el meu suport a Ángel Sala. S’ha atrevit a apostar per una pel•lícula que farà remoure moltes més ments que no pas altres insults comercials a la indústria cinematogràfica que han fet mèrits rals per acabar a comissaria.
Aquest atac de censura lamentable per part del titular d’instrucció número 8 de Vilanova i la Geltrú, que és qui l’ha imputat, no és més que un nou pas cap a aquesta mena de societat que es vol crear des de determinats sectors, obsessionats per prohibir tot allò que infringeixi la suposada normalitat. Volem crear ciutadans blancs, transparents, sense personalitat ni opinió, muts. S’ha instal•lat una por irracional per les possibles conseqüències que pot comportar l’exhibició de tota classe d’”anormalitats”, i entre tots estem iniciant un inici de bogeria preocupant.
Fora la pederàstia, amaguem-la. Amaguem el nazisme, les violacions, el franquisme, els genocidis, els malalts de càncer. No convé alterar a la població. Amaguem també els discapacitats, la droga, els assassins en sèrie i l’alcoholisme. Siguem hipòcrites i censurem el que no ens agrada, pel bé de tots. Sobretot, que no falti el bé comú. O més aviat l’amor comú cap a la tonteria.
Relaxem-nos. Tots aquests fets existeixen, i la negació de la realitat no ajuda en res. Afrontem-ho, parlem-ne, ensenyem-ho i que la gent sentenciï. L’ésser humà és genèticament curiós, i la censura de “A Serbian film” farà augmentar-ne les seves visualitzacions (totes elles voluntàries) i la repercussió posterior, així que finalment haurem d’agrair al titular d’instrucció número 8 de Vilanova i la Geltrú que hagi exposat a l’opinió pública la realitat sobre la pornografia infantil, en contra de la seva tronada voluntat.
Des d’aquí el meu suport a Ángel Sala. S’ha atrevit a apostar per una pel•lícula que farà remoure moltes més ments que no pas altres insults comercials a la indústria cinematogràfica que han fet mèrits rals per acabar a comissaria.
dilluns, 7 de març del 2011
126) Ara o mai
Després de més de tres mesos d’experiència, es pot deliberar amb rotunditat que el nou diari Ara ha decebut als qui vam creure’ns la sensacional promoció prèvia al seu naixement. Tota la il•lusió i alegria que implicava l’esdeveniment ha anat derivant cap a una mena de sensació d’empat a l’últim minut de partit.
Havíem jugat bé, molt bé, havíem aconseguit marcar a un equip de premsa en castellà que s’enrocava a la porteria impedint que els diaris catalans arribessin a olorar el gol. Un gol memorable, que havia estat concebut per fer història. Va ser un gol que no només donava la victòria, sinó la classificació gairebé assegurada per la següent fase. L’eufòria s’apoderava del públic, la gent s’abraçava d’aquella manera que abraces l’esperança, onejaven les banderes de l’orgull i exhibien les bufandes amb proclames a favor de l’estil propi i el bon periodisme, el de veritat. Els propis jugadors foren els primers en esperonar les grades, prometent que a partir d’aquell gloriós gol tot aniria millor i acabaríem guanyant el partit amb tranquil•litat. Reafirmaven el seu bon joc i juraven fidelitat a una publicació moderna, internacional, diferent. Som-hi.
Però potser vam marcar massa d’hora. Potser només va ser cop de sort. Potser totes aquelles filigranes que ens dedicaven els jugadors durant les seves presentacions no van ser més que petits enganys de cara a un públic entregat. I ens les vam creure, i vam anar a comprar la samarreta oficial per lluir-la amb satisfacció. I ara és quan te n’adones que no només es van acabar deixant empatar el partit, sinó que la resta de jornades s’han jugat a un nivell inferior als milions que valien les estrelles. S’han deixat endur per l’autocomplaença i l’abandonament dels objectius principals, podrien aportar més a l’equip però no acaben de rendir al màxim de les seves possibilitats. El projecte trontolla, malgrat la il•lusió.
Sent sincers, aquest equip no farà història. És possible que la solució recaigui en un canvi de banqueta, o probablement en una nova Junta Directiva que compleixi amb allò que tots reclamàvem. És evident, però, que si se segueix amb aquesta tònica, l’assistència al camp cada dia disminuirà més i els problemes econòmics afloraran dins l’entitat. Ara, ja.
És una qüestió de principis. Al soci no se’l pot enganyar. I ens estan enganyant.
Havíem jugat bé, molt bé, havíem aconseguit marcar a un equip de premsa en castellà que s’enrocava a la porteria impedint que els diaris catalans arribessin a olorar el gol. Un gol memorable, que havia estat concebut per fer història. Va ser un gol que no només donava la victòria, sinó la classificació gairebé assegurada per la següent fase. L’eufòria s’apoderava del públic, la gent s’abraçava d’aquella manera que abraces l’esperança, onejaven les banderes de l’orgull i exhibien les bufandes amb proclames a favor de l’estil propi i el bon periodisme, el de veritat. Els propis jugadors foren els primers en esperonar les grades, prometent que a partir d’aquell gloriós gol tot aniria millor i acabaríem guanyant el partit amb tranquil•litat. Reafirmaven el seu bon joc i juraven fidelitat a una publicació moderna, internacional, diferent. Som-hi.
Però potser vam marcar massa d’hora. Potser només va ser cop de sort. Potser totes aquelles filigranes que ens dedicaven els jugadors durant les seves presentacions no van ser més que petits enganys de cara a un públic entregat. I ens les vam creure, i vam anar a comprar la samarreta oficial per lluir-la amb satisfacció. I ara és quan te n’adones que no només es van acabar deixant empatar el partit, sinó que la resta de jornades s’han jugat a un nivell inferior als milions que valien les estrelles. S’han deixat endur per l’autocomplaença i l’abandonament dels objectius principals, podrien aportar més a l’equip però no acaben de rendir al màxim de les seves possibilitats. El projecte trontolla, malgrat la il•lusió.
Sent sincers, aquest equip no farà història. És possible que la solució recaigui en un canvi de banqueta, o probablement en una nova Junta Directiva que compleixi amb allò que tots reclamàvem. És evident, però, que si se segueix amb aquesta tònica, l’assistència al camp cada dia disminuirà més i els problemes econòmics afloraran dins l’entitat. Ara, ja.
És una qüestió de principis. Al soci no se’l pot enganyar. I ens estan enganyant.
dijous, 3 de març del 2011
125) El pou
Caminem per la vida amb tranquil•litat i harmonia, creient que coneixem el camí. Tot sota control, tot verd, verd fluorescent. De fet, si ens deixem endur per un atac d’objectivitat severa, reconeixerem que tots pretenem ser experts en algun àmbit determinat, i la vida sembla ser el nostre objectiu principal. En el meu cas, procurant governar-la, camino amb la seguretat pròpia del qui se sent insegur però revesteix els temors amb elegància. Amb aquella elegància que t’atorga Carnaval, que et permet camuflar tot el no vols ensenyar ni vols ser. Una elegància farsant, però vistosa.
Carnaval és un altre món. Una disfressa. Et revesteixes física i moralment. Ningú et reconeix, i tu no t’arribes a conèixer. És l’esperit de la mentida i el qui dia passa any empeny, ser feliç per fora i ignorar què és la felicitat per dins, actuar en una obra en la que el final està escrit. Una obra discreta, entrades exhaurides, i no hi haurà pròrroga. No n’hi haurà.
Per això es pot considerar una sort caure sobtadament al pou en una època tan somiadora com aquesta. Caminant amb una bena als ulls ens hi hem abocat sense gairebé adonar-nos-en. Però tant se val, no som nosaltres. Anem disfressats, beguts, flotant en l’aire que fa que el descens cap al fons sigui suau, sense dolor. I un cop dins el pou ningú ens en traurà durant uns dies llargs, feixucs, i molt reals.
Però ara res té importància, som papallones. O esquirols. Què vols ser? Som una cadira d’on hi penja la camisa de l’endemà. I també un elefant en zel vora sofàs en dejú. I riem i fem una partida a la brisca al fons del pou abans d’anar a dormir sota un malson etílic permanent. Perquè encara és Carnaval i la sardina costa d’enterrar.
I quan acabi tot ja despertarem. Allà, abandonats, en la foscor d’un pou que sembla que mai acabi d’enfonsar-te del tot. Però ho fa. I tant si ho fa. Caure en un pou és de les pitjors experiències per les que pots passar a la vida. I més si ho fas vestit de papallona, una ridícula papallona èbria.
Carnaval és un altre món. Una disfressa. Et revesteixes física i moralment. Ningú et reconeix, i tu no t’arribes a conèixer. És l’esperit de la mentida i el qui dia passa any empeny, ser feliç per fora i ignorar què és la felicitat per dins, actuar en una obra en la que el final està escrit. Una obra discreta, entrades exhaurides, i no hi haurà pròrroga. No n’hi haurà.
Per això es pot considerar una sort caure sobtadament al pou en una època tan somiadora com aquesta. Caminant amb una bena als ulls ens hi hem abocat sense gairebé adonar-nos-en. Però tant se val, no som nosaltres. Anem disfressats, beguts, flotant en l’aire que fa que el descens cap al fons sigui suau, sense dolor. I un cop dins el pou ningú ens en traurà durant uns dies llargs, feixucs, i molt reals.
Però ara res té importància, som papallones. O esquirols. Què vols ser? Som una cadira d’on hi penja la camisa de l’endemà. I també un elefant en zel vora sofàs en dejú. I riem i fem una partida a la brisca al fons del pou abans d’anar a dormir sota un malson etílic permanent. Perquè encara és Carnaval i la sardina costa d’enterrar.
I quan acabi tot ja despertarem. Allà, abandonats, en la foscor d’un pou que sembla que mai acabi d’enfonsar-te del tot. Però ho fa. I tant si ho fa. Caure en un pou és de les pitjors experiències per les que pots passar a la vida. I més si ho fas vestit de papallona, una ridícula papallona èbria.
dimarts, 1 de març del 2011
124) La Vanguardia i els Quijotes
D’ençà de l’anunci de La Vanguardia corroborant l’aparició de l’edició catalana pel mes de maig, han aparegut determinats éssers disposats a dinamitar l’essència de l’esdeveniment. Són persones humanes que asseguren mantenir un idil•li amb l’independentisme i es proclamen altament patriotes, però que no estan preparats per admetre segons quins fets. Segons ells, La Vanguardia en català no és una bona notícia per tractar-se d’un diari amb poca identitat catalanista, aferrissada atracció cap al poder i uns fundadors llunyans (fins i tot antagònics) a qualsevol ideal de reivindicació nacional.
Un cop més, ens trobem davant una cruïlla que separa dos camins i que també separa dos maneres d’encarar el futur. D’una banda apareixen els que no accepten aquesta nova publicació, li neguen transcendència i es dediquen a clamar contra tot allò que no vagi estretament lligat a la barretina i el porró. I per un altre costat sorgeixen aquells que creuen que l’edició catalana del diari líder a Catalunya és un gran pas més cap a la normalització del país i conforma un gra de sorra més cap a un objectiu llunyà anomenat estat propi.
La tria d’un d’aquests dos camins és la que ens defineix, no cal donar-hi més voltes. Personalment opto per la via de l’alegria sincera i l’esperança cap a un més enllà que cada dia es perfila més exitós. Altres, però, continuen amb la fixació per destruir qualsevol pas endavant que no inclogui aquella dosi de friquisme que tant agrada a tot aquest sector. Desgraciadament, no se n’adonen que els qui més fan retrocedir les aspiracions nacionals són ells, amb aquesta política de terra endins, limitada entre cella i cella, amb constants baralles internes i nul•la aportació digne al futur.
Abandonem-los. Convé pel país. Tal com fan els nyus quan una part del ramat envelleix excessivament i frena el ritme del col•lectiu, ara toca desprendre’ns d’aquesta llosa que suposa la mentalitat reduïda, l’esperit quixotesc a la catalana, creient que tots són gegants invasors i calumniadors de la terra amada.
La Vanguardia en català és un gran pas més. Un gegant a favor nostre.
- - - -
“Mire vuestra merced, respondió Sancho, que aquellos que allí se parecen no son gigantes, sino molinos de viento, y lo que en ellos parecen brazos son las aspas, que volteadas del viento hacen andar la piedra del molino.”
“ Bien parece, respondió Don Quijote, que no estás cursado en esto de las aventuras; ellos son gigantes, y si tienes miedo quítate de ahí, y ponte en oración en el espacio que yo voy a entrar con ellos en fiera y desigual batalla.”
Un cop més, ens trobem davant una cruïlla que separa dos camins i que també separa dos maneres d’encarar el futur. D’una banda apareixen els que no accepten aquesta nova publicació, li neguen transcendència i es dediquen a clamar contra tot allò que no vagi estretament lligat a la barretina i el porró. I per un altre costat sorgeixen aquells que creuen que l’edició catalana del diari líder a Catalunya és un gran pas més cap a la normalització del país i conforma un gra de sorra més cap a un objectiu llunyà anomenat estat propi.
La tria d’un d’aquests dos camins és la que ens defineix, no cal donar-hi més voltes. Personalment opto per la via de l’alegria sincera i l’esperança cap a un més enllà que cada dia es perfila més exitós. Altres, però, continuen amb la fixació per destruir qualsevol pas endavant que no inclogui aquella dosi de friquisme que tant agrada a tot aquest sector. Desgraciadament, no se n’adonen que els qui més fan retrocedir les aspiracions nacionals són ells, amb aquesta política de terra endins, limitada entre cella i cella, amb constants baralles internes i nul•la aportació digne al futur.
Abandonem-los. Convé pel país. Tal com fan els nyus quan una part del ramat envelleix excessivament i frena el ritme del col•lectiu, ara toca desprendre’ns d’aquesta llosa que suposa la mentalitat reduïda, l’esperit quixotesc a la catalana, creient que tots són gegants invasors i calumniadors de la terra amada.
La Vanguardia en català és un gran pas més. Un gegant a favor nostre.
- - - -
“Mire vuestra merced, respondió Sancho, que aquellos que allí se parecen no son gigantes, sino molinos de viento, y lo que en ellos parecen brazos son las aspas, que volteadas del viento hacen andar la piedra del molino.”
“ Bien parece, respondió Don Quijote, que no estás cursado en esto de las aventuras; ellos son gigantes, y si tienes miedo quítate de ahí, y ponte en oración en el espacio que yo voy a entrar con ellos en fiera y desigual batalla.”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)