Després de més de tres mesos d’experiència, es pot deliberar amb rotunditat que el nou diari Ara ha decebut als qui vam creure’ns la sensacional promoció prèvia al seu naixement. Tota la il•lusió i alegria que implicava l’esdeveniment ha anat derivant cap a una mena de sensació d’empat a l’últim minut de partit.
Havíem jugat bé, molt bé, havíem aconseguit marcar a un equip de premsa en castellà que s’enrocava a la porteria impedint que els diaris catalans arribessin a olorar el gol. Un gol memorable, que havia estat concebut per fer història. Va ser un gol que no només donava la victòria, sinó la classificació gairebé assegurada per la següent fase. L’eufòria s’apoderava del públic, la gent s’abraçava d’aquella manera que abraces l’esperança, onejaven les banderes de l’orgull i exhibien les bufandes amb proclames a favor de l’estil propi i el bon periodisme, el de veritat. Els propis jugadors foren els primers en esperonar les grades, prometent que a partir d’aquell gloriós gol tot aniria millor i acabaríem guanyant el partit amb tranquil•litat. Reafirmaven el seu bon joc i juraven fidelitat a una publicació moderna, internacional, diferent. Som-hi.
Però potser vam marcar massa d’hora. Potser només va ser cop de sort. Potser totes aquelles filigranes que ens dedicaven els jugadors durant les seves presentacions no van ser més que petits enganys de cara a un públic entregat. I ens les vam creure, i vam anar a comprar la samarreta oficial per lluir-la amb satisfacció. I ara és quan te n’adones que no només es van acabar deixant empatar el partit, sinó que la resta de jornades s’han jugat a un nivell inferior als milions que valien les estrelles. S’han deixat endur per l’autocomplaença i l’abandonament dels objectius principals, podrien aportar més a l’equip però no acaben de rendir al màxim de les seves possibilitats. El projecte trontolla, malgrat la il•lusió.
Sent sincers, aquest equip no farà història. És possible que la solució recaigui en un canvi de banqueta, o probablement en una nova Junta Directiva que compleixi amb allò que tots reclamàvem. És evident, però, que si se segueix amb aquesta tònica, l’assistència al camp cada dia disminuirà més i els problemes econòmics afloraran dins l’entitat. Ara, ja.
És una qüestió de principis. Al soci no se’l pot enganyar. I ens estan enganyant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada