Caminem per la vida amb tranquil•litat i harmonia, creient que coneixem el camí. Tot sota control, tot verd, verd fluorescent. De fet, si ens deixem endur per un atac d’objectivitat severa, reconeixerem que tots pretenem ser experts en algun àmbit determinat, i la vida sembla ser el nostre objectiu principal. En el meu cas, procurant governar-la, camino amb la seguretat pròpia del qui se sent insegur però revesteix els temors amb elegància. Amb aquella elegància que t’atorga Carnaval, que et permet camuflar tot el no vols ensenyar ni vols ser. Una elegància farsant, però vistosa.
Carnaval és un altre món. Una disfressa. Et revesteixes física i moralment. Ningú et reconeix, i tu no t’arribes a conèixer. És l’esperit de la mentida i el qui dia passa any empeny, ser feliç per fora i ignorar què és la felicitat per dins, actuar en una obra en la que el final està escrit. Una obra discreta, entrades exhaurides, i no hi haurà pròrroga. No n’hi haurà.
Per això es pot considerar una sort caure sobtadament al pou en una època tan somiadora com aquesta. Caminant amb una bena als ulls ens hi hem abocat sense gairebé adonar-nos-en. Però tant se val, no som nosaltres. Anem disfressats, beguts, flotant en l’aire que fa que el descens cap al fons sigui suau, sense dolor. I un cop dins el pou ningú ens en traurà durant uns dies llargs, feixucs, i molt reals.
Però ara res té importància, som papallones. O esquirols. Què vols ser? Som una cadira d’on hi penja la camisa de l’endemà. I també un elefant en zel vora sofàs en dejú. I riem i fem una partida a la brisca al fons del pou abans d’anar a dormir sota un malson etílic permanent. Perquè encara és Carnaval i la sardina costa d’enterrar.
I quan acabi tot ja despertarem. Allà, abandonats, en la foscor d’un pou que sembla que mai acabi d’enfonsar-te del tot. Però ho fa. I tant si ho fa. Caure en un pou és de les pitjors experiències per les que pots passar a la vida. I més si ho fas vestit de papallona, una ridícula papallona èbria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada