Paradoxes (La Vanguardia, Avui, El Punt)

La paradoxa es vivia al voltant de la plaça Catalunya. Uns reclamaven pa, d´altres festejaven el circ. I entre uns i altres es respirava l´ambient d´una societat activa, que lluita pel que vol i esclata pel que li donen. Una societat que, malgrat tot, encara conserva l´esperança per construir un món millor i a la vegada elimina qualsevol possibilitat de tornar a viure un moment d´èxtasi igual. Un país, en definitiva, que viu entre paradoxes que el fan cada dia més viu. Felicitats a tots!

Per què no acampo? (Ara, Avui, El Punt)

Perquè el moviment creat des del 15M ha quedat monopolitzat per col·lectius propers a l’esquerra que intenten apropiar-se’l. Perquè l’anhelada transversalitat de tot plegat cada dia es difumina més. Perquè darrere l’objectiu d’una democràcia més directa se n’amaguen d’altres que van més enllà i impliquen ideologies polítiques concretes. Perquè els responsables del moviment han entrat en una via perillosa desmentint rumors i falses iniciatives i observant com els acampats creen el seu propi full de ruta independentment dels seus esforços per unificar criteris. Perquè fa falta quelcom més que una acampada per canviar un sistema. I perquè, finalment, una etiqueta de grans proporcions penja de la Puerta del Sol i de Plaça Catalunya. A dia d’avui, la guerra esquerra-dreta ha intoxicat la iniciativa i aquest fet ha distanciat a gran part de la població, mentre semblem oblidar que l’únic que reclamàvem era una democràcia real. Una democràcia real ja.

La democràcia que defensem? (La Vanguardia, Ara, Avui, El Punt)

La irrupció de Plataforma per Catalunya (PxC) en el panorama polític català s'està tractant amb un menyspreu i una falta de respecte impropis dels qui més presumeixen de demòcrates. El partit rep crítiques de tots els altres grups polítics, que no dubten a posicionar-se, i la gran majoria dels mitjans de comunicació aposten per trencar la seva imparcialitat i condemnar enèrgicament qualsevol pacte d'una formació política amb PxC.

És aquesta la democràcia que defensem? La llibertat de vot, només per a alguns? Els votants d'un partit com ara PxC, que ha pogut presentar-se legalment a les últimes eleccions, mereixen el mateix respecte i comprensió que qualsevol altre votant. Ens pot indignar la deriva xenòfoba de Catalunya, ens pot indignar la qüestionable legalitat del partit, però de tot això PxC no n'és responsable. Hauríem de plantejar-nos què és el que ha portat la nostra societat a actuar així, i no criminalitzar un grup que tan sols aglutina aquest sentiment. Podríem començar per analitzar a fons el sistema educatiu del país. Potser allà és on trobaríem els problemes reals a resoldre.

Mala sort, Dominique (La Vanguardia)

En un futur, Strauss-Kahn serà culpable o bé serà innocent, però aquesta disjuntiva és totalment irrellevant. Com tants altres, el francès ha caigut de ple en l´injust món dels acusats mediàtics i, per tant, continuarà sent vist com un personatge desprestigiat sigui quina sigui la decisió judicial. L´etiqueta del dubte la durà penjada sempre, i la seva trajectòria ja ha quedat dinamitada per aquestes acusacions. És possible que un jutge el declari innocent, però això ja no importarà a ningú perquè tampoc interessarà a la premsa. Socialment serà sempre culpable perquè, no ens enganyem, els que dicten la veritable sentència són els mitjans de comunicació. Mala sort, Dominique.

Punt i a part

L'opinió descansa. Creu que ja ho ha dit gairebé tot, se'n torna cap a la seva habitació i es deixa anar sobre el llit. Amb un sospir exagerat. Hi cau amb la mateixa roba que du posada i per la manera poc ortodoxa en què ha quedat estirada es deixa entreveure que no serà un descans excessivament llarg. Però descansarà.

Abans, però, intenta allargar la mà cap a la taula, on hi ha dues carpetes molt usades, malmeses pel temps. Una d'elles està completament oberta, amb desenes de papers desordenats a dins. A la part superior de la tapa s'hi llegeix "Americana i xancletes". Tanca la carpeta i es regira per arribar a agafar l'altra, on s'hi acumulen retalls de pàgines concretes de diaris de tota mena, on es parla de temes diversos i on l'opinió hi és present sempre. Fa un somriure nostàlgic i la torna a deixar sobre la taula. Mig oberta.

Es recol·loca, acabant de desfer el llit, i s'endormisca. No ha pensat a programar-se el despertador. Però tant se val, ja despertarà. L'opinió sempre acaba despertant.

143) Parlem de Badalona?

És fàcil escriure. I encara és més fàcil parlar. El que resulta més complicat és fer-ho amb una mínima decència i coneixement del que s’està comunicant. Segurament aquest bloc tampoc compleix els requisits necessaris per traslladar opinions consistents, però l’escassa repercussió que tenen les seves reflexions l’escuden de possibles errors que es cometin.

És fàcil parlar. I encara és més fàcil escriure. I aquests dies, en plena campanya electoral, s’està demostrant aquest fet quan reputats tertulians parlen, comenten, debaten, acusen, recomanen i avisen sobre tot el que envolta el problema de la immigració a Badalona. El líder del Partit Popular badaloní defensa amb un aferrissament gairebé exagerat la seva posició contrària a la massiva arribada d’immigrants, suposadament conflictius, a la ciutat. Al mateix temps, la resta de partits polítics l’acusen de generalitzar i de mentir de manera populista en les seves acusacions. I entremig, milers de veus llunyanes a Badalona opinen sobre el que es deu viure a la ciutat, sobre com caldria afrontar-ho, sobre la situació que creuen que es viu al carrer... i sobre un extens etcètera de factors que ni coneixen ni els pertany conèixer.

L’important és omplir pàgines i decantar-se cap als favorables o cap als contraris. Sense cap idea, sense cap mena d’informació rellevant, sense cap sentiment de vergonya que t’impedeixi parlar d’allò desconegut. Només cal plantar-se en un cantó determinat i disparar cap allà on dedueixes que cal disparar. Tant se val el grau d’estupidesa que comporti el tret, dispara.

És trist aprofitar el tema del racisme i la immigració per vomitar tòpics i impressions generals que res tenen a veure amb la realitat que s’està vivint en segons quines poblacions. Tots tenim una opinió d’abast general sobre aquesta temàtica, però no la tenim quan ens estem referint a particularitats com Vic, Badalona o Guissona, on a la majoria no ens hi vincula res ni ningú. Deixem que siguin ells els que parlin de la seva vida, la real, la que pateixen o gaudeixen dia a dia. No ens pertoca a nosaltres alliçonar sobre allò que desconeixem.

Són ells els protagonistes. Però mentrestant, nosaltres parlem. No sabem de què estem parlant. Però parlem.

142) La polsera acusadora

Un jutge d’Estats Units va dictar el passat divendres una sentència peculiar contra un jove culpable d’atropellar i matar a una noia durant una nit en que conduïa ebri. El jutge ha decidit condemnar Christopher Elton Campbell a deu anys de llibertat condicional per homicidi involuntari. Però, a més, i aquí apareix la novetat de la condemna, ha estat també obligat a recordar durant deu anys la seva víctima.

Efectivament, durant tots aquests anys en Christopher haurà de lluir una polsera amb el nom de la noia i l’haurà de recordar cada dia quan es desperti i la vegi abraçada al seu canell. Però la sentència no acaba aquí, ja que en determinades dates, com els aniversaris del naixement i de la mort de la noia, en Christopher haurà d’ingressar a la presó per tractar-se de dates especials en la vida de la jove desapareguda. Si el noi incomplís algun d’aquests preceptes, la presó passaria a ser definitiva i acabaria el joc dels recordatoris i les polseres.

Sembla que recordar el crim comès està esdevenint un nou estil a l’hora d’aplicar penes als delinqüents i, tot i que la condemna pot ser èticament discutible, no hi ha dubte que l’impacte de ressuscitar cada dia la imatge d’un assassinat que has comès ha de ser profundament dolorós per qualsevol persona digna. El noi de qui parlem no és cap assassí voluntari, és un individu normal i corrent com tots nosaltres que un dia s’equivocà mortalment, així que les conseqüències de la visió diària de la polsera poden acabar afectant de manera substancial la seva mentalitat.

Tot i aquests efectes secundaris, crec que hi ha altres casos en què la tàctica de la polsera és indispensable. Sense anar més lluny, a casa nostra algú hauria de començar a repartir-ne a la classe política espanyola. Ministres del Govern, jutges del Tribunal Constitucional, diputats del Partit Popular i Partit Socialista... tots ells haurien de despertar cada dia amb una meravellosa polsera quadribarrada on s’hi llegeixi Catalunya. Seria gratuïta, sense cap cost que impliqués aportar capital a les arques catalanes, i amb diversos dissenys que afavorissin al més estilista. Les dones condemnades podrien optar fins i tot per quedar-se amb una versió de braçalet molt més femení i estètic.

Pensem-hi, encara hi som a temps. Potser serà l’única manera d’estovar unes ments malèvoles que acumulen una quantitat indecent d’assassinats morals a la dignitat de tota una nació.

141) La resurrecció d'Al-Qaeda

Ha acabat l’era Bin Laden. Estats Units ha sortit al carrer, exultant, celebrant una victòria més simbòlica que no pas pràctica. L’eufòria s’ha desfermat i comencen a escoltar-se veus agosarades que vinculen la notícia amb una suposada fi dels temors relacionats amb el terrorisme global. Es desperta aquella mena de valentia absurda pròpia de qui ha sucumbit a l’alcohol, pròpia dels americans.

I ara què? Creuen realment que amb la mort d’un general acaba una guerra? Es pot anul•lar un imperi matant-ne el seu líder carismàtic? O més aviat s’està fent ressuscitar la flama d’Al-Qaeda involuntàriament? La realitat ens indica que amb la mort de Bin Laden es reanima la sensació de viure en un món menys segur, una estranya percepció que ens porta a témer un nou contraatac. Una nova agressió que possiblement serà una de les més contundents dels últims anys i que ensorrarà qualsevol esperança de control. Representarà un cop de puny sobre la taula planetària, una targeta de presentació d’aquesta nova era que s’inicia amb el traspàs del líder. “Heu acabat amb el nostre ideòleg, però no amb les nostres idees”.

Acabar amb Bin Laden era quasi una obligació moral d’Estats Units. Calia treure’s una espina clavada des de feia deu anys, és evident. Però l’extracció de l’espina pot anar de vegades acompanyada de sang, i sorprèn notablement la precipitada reacció de la societat americana, que no ha dubtat en considerar-se victoriosa d’una guerra que tan sols ha tancat una batalla més. Estan representant les mítiques escenes cineastes en què un bàndol orgullós envia el cavall amb el general degollat als seus enemics. L’única diferència és que en el cas d’Al-Qaeda la resposta no anirà destinada íntegrament als Estats Units, sinó que tots estem exposats a la incertesa de passar a ser víctimes.

Preparem-nos pel que vindrà. El món no s’acaba, però potser si que ho farà la tonteria. I en l’àmbit del terrorisme mundial, això és gairebé pitjor que no pas la fi d’un món que no ens vindria de nou.