47) L'efecte Robin Hood

Robin Hood fou un personatge llegendari que va marcar una època pels incrèduls no-catalans que no tenien la possibilitat de tenir com a protector patriòtic a Sant Jordi perquè no se’ls havia explicat mai la història. Només els quedava en Robin, i s’hi van emmirallar com a heroi, justicier i bona persona en general.

La història per tots coneguda del senyor Hood se situa al segle XII. Actualment estem al segle XXI, malgrat la Diagonal tingui l’aspecte de temps passats i necessiti una reforma urgent. Ha passat gairebé un mil•lenni, doncs, i encara hi ha individus que s’afaiten i porten fills a l’escola que continuen amb il•lusions d’infantesa i amb pòsters de Robin Hood a l’habitació. Si un d’aquests individus és el veí president del cinquè que no em saluda, el país no se’n ressent. Si un d’aquests individus és el president del país veí, llavors sí.

Mil anys després, continuem intentant arreglar el món robant als rics (?) el que és (?) dels pobres. Aquesta és la filosofia de l’esquerra alternativíssima i que escolta Manel als cotxes oficials. L’esquerra fantàstica que porta corbata de dilluns a divendres i mocadors palestins els caps de setmana. L’esquerra futurista que aviat permetrà set suspensos per passar un curs de primària al•legant depressions infantils i que llegeix El Periódico en terrasses de Vilanova i la Geltrú.

Així és com solucionem els problemes a la península, sota l’efecte Robin Hood. Quina importància té que algú hagi estat treballant tota una vida, ideant projectes nous i passant-les putes fins arribar a un bon nivell econòmic final? Té diners, és un cabró capitalista. Robin, ataca. Quina importància té que algú hagi estat innovador i emprenedor, lluitant fins a l’extenuació per arribar a ser referent i tenir la vida solucionada? Té diners, és un malparit aristòcrata. Robin, ataca.

D’aquesta manera ens incentiven als joves per tal d’estudiar, arriscar i crear un futur prometedor. Amb aquest vil atracament és com valoren l’esforç de qui començava de zero il•lusionat al costat d’algú altre que s’ha dedicat a canviar de canal de televisió i anar per Port Aventura sense samarreta.

Sí senyor. Seguim així sisplau. Belén Esteban i sangria calenta. Diario de Patricia i cua als Jonas Brothers. Chikilicuatre a Eurovisió i tapes pel migdia.

Visc-a un país d’esquerres. I esquerdes.

46) Eurovisió, lo nuestro

El mes de maig arriba quan vol i com vol. Segurament càlid, segurament amb simpatia, però no ho pots assegurar mai perquè no va amb guió. És dels que improvisa, àgil i segur davant les càmeres. Amb l’excusa de quedar emparat per l’inestable primavera, es dóna via lliure per fer i desfer segons li convingui.

Ara bé, hi ha alguns esdeveniments que s’emporta a la maleta indefectiblement cada any, d’aquells que mai fallen. Hi pots incloure finals futbolístiques d’alt nivell, anuncis baleàrics, dies dels treballadors amb sindicalistes tronats paralitzant carrers d’ús públic,... però per damunt de tot és el mes en que se celebra Eurovisió.

Quin càncer de festival, diran alguns. I efectivament, és un tumor musical, però benigne. Benigne perquè ve edulcorat amb un estrany i sospitós ambient de felicitat i happyflorisme de senyors que acostumen a dutxar-se molt i portar samarretes massa curtes quan la dona no els mira. Benigne perquè Espanya és considerada com a superpotència musical pel fet que s’estalvia les semifinals i disputa la final directament cada any. És una de les grans, doncs, i això provoca una immensa tristor que es tradueix en admiració i no pot fer més que incrementar el caràcter de bombolles de sabó que inunda la festa. Benigne perquè hi ha països els quals la màxima aspiració internacional és arribar a guanyar algun dia el certamen i sortir l’endemà als diaris per alguna raó més que els atemptats suïcides quotidians. I benigne perquè hi ha qui es creu l’invent, i això és impagable.

Com cada any, ens reunim per mirar el festival. Amb actitud prepotent, sobrada, simulant nul interès, ens col•loquem davant la televisió de plasma del segle XXI perquè ens ofereixi l’espectacle per excel•lència del segle XX. I mirem països balcànics amb suficiència, perquè nosaltres som superiors, nosaltres no necessitem guanyar Eurovisió per subsistir, nosaltres molem i parlem amb Obama al despatx oval, nosaltres som els més internacionals de tots, nosaltres tenim la ñ al vocabulari, nosaltres bevem sangria a Benicàssim, nosaltres esperem el Grand Prix per les nits caluroses d’estiu. Nosaltres som l’hòstia.

Nosaltres, de fet, som una merda absoluta.
Potser seria hora de plantejar-se si Eurovisió no és la batalla que hem de disputar.
Deixem-nos d’economia.
Sèrbia, Ucraina, Bòsnia, Eslovènia... tremoleu. Arriba Espanya.

45) De quan vaig ser Tita Cervera...

Si et pares a pensar, acabem concretant un alt percentatge de decisions personals per tal de poder-les explicar als altres com a trofeus propis o, sinó, per sentir-nos mínimament acceptats i inclosos en determinats segments de la societat. L’exemple més clar seria el mateix Facebook. Quina és la màxima aspiració que intentem assolir quan hi entrem, més enllà de vendre experiències viscudes i comprar les d’altres? Tenim esperit comerciant. Comerciants de merda, però comerciants al cap i a la fi.

Després de Facebook, el representant perfecte d’aquesta idea és Lost. Gran sèrie. Ningú entén res, ningú es planteja entendre res, en cada capítol planeja sobre teu la sospita de discapacitat mental i qualsevol anada d’olla en la trama és perdonada i acceptada. I malgrat totes les dificultats, com que engloba una dimensió desconeguda de gent moderna, transgressora, astrofísica i amb parets pintades de Jordi Labanda al barri del Born, li proporcionem un altar i l’alabem continuadament amb eufòria exagerada. Perfecte.

La gent més acostumada al Brain Training, hàbils i astuts, s’hauran preguntat ràpidament el per què de la meva hipòcrita crítica a Lost, quan jo mateix he estat fidel defensor de la sèrie. Haig de dir que vaig presentar la meva dimissió irrevocable al Consell de Gent Moderna del Born Amb Les Parets de Jordi Labanda a l’inici de la sisena i última temporada. Fins aquell moment vivia dins el clan, absort per una secta perillosa que no feia més que convence’m de l’encert en la meva religió lostiana. Però vaig veure la llum, vaig treure’m la bena, vaig subsistir.

Crec que Lost té grandioses temporades, però igual que en matrimonis forçats per qüestions econòmiques, al final s’acaba veient si l’amor és sincer o només monetari. I massa gent encara no se n’ha adonat que la seva relació amb Lost és simplement monetària. És trist però és així. No són més que una Tita Cervera en versió televisiva.

Ara la meva situació és fantàstica. A partir del dia en que vaig dimitir, la meva plena llibertat m’atorga la preciosa possibilitat de tornar a Can Lost en una nit qualsevol de passió desenfrenada i entregar-me a la sisena temporada sense pensar en un passat confús. Però ho descarto a dia d’avui. Tensions televisives no resoltes...

44) Equador, gran país

Baixar l’ascensor, recol•locar-se la corbata i pensar que et costa respirar. Encabir el dit dins el coll de la camisa i tibar cap enfora per tal d’agafar aire durant un segon. Amb aquell gest has de tenir oxigen per tota la nit... així que amortitza’l bé.

Recordo arribar puntual i amb gairebé inexistent sexe femení al lloc de trobada. Què estrany, en un país on la puntualitat femenina és una tradició tan arrelada... Mirades recíproques de novetat pel fet d’anar tan mudats quan mitja hora abans manaven les xancletes i les samarretes de Pull&Bear. Recordo veure arribar de cop ramats de noies lluents i somrients sota la severa guia estètica de la Maria do Carmo; arribades progressives que es convertien en el centre d’atenció pels que feien temps esperant. Repassada de corbates, sabates, pentinats i paraules d’honor, i comentaris malèvols de mala gent envejosa. A les persones els agrada competir en tot, i si s’acaba una Lliga en comença una altra.

Recordo entrar finalment al restaurant i penjar americanes i descordar botons, com si la nit formal s’hagués limitat als pocs minuts del punt de trobada. Riures, certa eufòria, certa tonteria, i trossos de llimona aferrats a gots mig buits de sangria. Últimes personalitats il•lustres que arriben tard acompanyats de crits i càntics en honor seu, fotos primerenques sense sentit, cambrers sobrepassats per un lleuger ambient anàrquic, i més bon rotllo que acabarà puntualment el dia que no m’entreguis la teva part del treball quan toqui.
El moment de pagar és sempre el millor de tots, una pròrroga interminable de canvis, errors, devolucions, pèrdues, confusions i puterisme pel més llest. És fantàstic. Gent que marxa massa àgil de manera sospitosa i d’altres amb bitllets aliens a les mans i mirada perduda. Ja s’ho faran.

Ara és l’hora prèvia a l’entrada a Rivelino’s. La part alta de la Diagonal no entrava dins els plans de la reforma perquè és jove i moderna i ens deixa bancs i mobiliari urbà de manera totalment gratuïta per tal d’organitzar-nos una primera aproximació a la festa ribelinenca. Gots de plàstic i Viladrau patrocinant l’esdeveniment. Sempre Viladrau.
Però no tothom disposa d’aigua, malgrat les pluges primaverals, així que caldrà solidaritat màxima i fer amics nous. La gent comença a embriagar-se de la puresa del Pirineu i sorgeixen agosarats que s’atreveixen a incloure gas a la beguda. Inconscients pertorbats.

Un cop dins de Ribelino’s la població política es desenfrena i a tothom li sua el Tractat de Lisboa perquè cap pàgina institucional aconseguirà controlar o limitar la situació boja que es viu allà dins. Alegria, mira aquell, mira aquella altra... panorama fantàsticament desolador.
I arriba el moment de les bandes, Miss i Mister, i els més populars som coronats perquè el món va darrere nostre i nosaltres guiem al poble com Moisés feu de franc en la seva època. Riures, ulls perillosament asimètrics, taques alcohòliques en vestits que eren de gala però que ja no tenen vergonya de res, i balls lamentables que la societat perdona només a altes hores de la matinada.

Una gran nit per commemorar l’equador de carrera. I a sobre l’endemà es va fer de dia com sempre... tot un detall de la natura, que mai falla.

43) Mercedes Rodoreda, Miquel de Cervantes

Som campions. Els aficionats culés també, sense cobrar un duro per la proesa, i això m’omple d’orgull i satisfacció. Hagués pogut dir que m’omple de joia i alegria, però el refranyer popular m’obliga a seguir l’estela monàrquica i mantenir les tradicions arrelades. Així que avui l’orgull i la satisfacció són les dues belles paraules que omplen el meu famèlic i blanc cos encara sota els efectes de l’hivern pederasta.

Ambtot, els campions gaudim d’un plaer absolut però no d’una intel•ligència eterna. Diumenge pel matí vaig contemplar al bus barceloní com una noia que lluïa la samarreta blaugrana i parlava pel mòbil un català exquisit (tot i que no comestible) llegia “El porqué de las cosas” de Quim Monzó. En castellà. No la vaig agredir perquè uns ulls de tercera edat m’observaven amb deteniment.
On s’és vist que una noia autòctona llegeixi llibres excel•lents d’escriptors autòctons en llengua traduïda? On és el codi penal? On és l’Exèrcit? A què esperen per actuar contra gent detestable i ruïnosa que no fa més que empobrir la perjudicada quota intel•lectual catalana?

A Catalunya tenim la sort de ser bilingües. I aprofitant aquesta fortuna, no es pot llegir el Quijote en català. No podem trepitjar García Márquez en català. No podem malmetre Mercè Rodoreda en castellà. Ni es pot tolerar l’agressió a Josep Carner en castellà.

Un cas diferent seria el d’escriptors estrangers que, degut al desconeixement de la llengua de la versió original, han de ser traduïts i cadascú tria l’idioma en que se sent més còmode a l’hora de gaudir-los. Totalment comprensible, donat l’estat de l’educació actual.

Mentre conceptes tan bàsics com aquests no quedin inculcats en la població, continuarem sent campions però altament idiotes. I amb un país d’idiotes que es dediquen a subestimar la creativitat literària de grandíssims autors autòctons no anirem enlloc més enllà del Camp Nou per festejar glorioses nits vencedores.

Una llàstima, que diria Rodoreda. Una lástima, que diria Cervantes.

42) Estats Units però poca cosa més

No sóc americà. Sóc català, barceloní quan la vergonya m’ho permet, espanyol quan la democràcia m’hi obliga, ciudadano de primera quan Telemadrid ho indica i europeu quan els optimistes s’emocionen. Però no americà, i sento un plaer infinit per no ser-ho.
Demano excuses avançades per les males jugades que em fa passar l’adolescència tardana que m’obliga a criticar imperis estables i venerats com els Estats Units. Deu ser que sóc jove i encara no he entès res, però tampoc entenc Lost i tot i així continuo participant feliçment en un planeta poc entenedor tot ell.

Estats Units únicament s’ha sabut vendre. Ha venut productes, idees, mercaderies, soldats fins i tot, però el més important és que s’ha sabut vendre a l’exterior com a país, com a emblema mundial, com a salvador d’alguna pàtria internacional i com a paradís de motivats en busca d’una Meca social. I el món ha picat l’ham de Manhattan, Hollywood i surfistes a California. Hem caigut en la trampa del passeig de la Fama, el New York New York i els casinos eterns a Las Vegas. I tota la voluptuositat i grandiositat que apareixen en alguns d’aquests símbols amaguen la simplicitat del país, que es basa en una societat massa tendre, primària, buida.

Hi ha un contrast escandalós entre els Estats Units inventors d’iPods i aixecadors d’Empire States i els Estats Units que s’intenten guanyar la vida i acompanyen els fills a l’escola cada matí amb esperances de que juguin a bàsquet. Diàriament, ja sigui per la televisió o per internet, trobo nous exemples de la seva cutresa manifestada en exaltacions patriòtiques innecessàries i exageracions de qualsevol tema banal que ells troben transcendental, com si fossin nens astorats davant el món que tenen al davant.

Tant poder i a la vegada tant fàcils...
Tanta ostentació i a la vegada tanta misèria cultural...
Civilització arcaica, més propera a l’Age of Empires que a l’Age of iPods.
Màxim respecte, cap enveja. Continuo sent català.

41) Baixa fums, cendra

Quina vida més trista, la dels humans, que gastem fortunes en finançar campanyes electorals demolidores per acabar sent governats per volcans en plena rebel•lió adolescent. Tantes enquestes, tantes reunions, tantes Unions Europees... aquí mana qui mana, senyors. I hem d’adaptar-nos a la conveniència de la mare naturalesa, no elegida democràticament de manera sospitosa.

Davant un fenomen com el que s’està produint es podia actuar de moltes maneres, la majoria de les quals suposarien errors colossals com són pèrdues humanes (per més que de vegades una pèrdua material com una Cuajada sembli més transcendental que segons quin individu). Llavors la catàstrofe aniria augmentant i el pànic aniria apoderant-se de les ments més dèbils i susceptibles, Pedro Piqueras obriria els seus informatius de manera entusiasta i el món s’esquerdaria ocasionant un caos extraordinari i apocalíptic. Seria el moment perfecte per defecar-nos en el sistema polític i queixar-nos de la inoperància en la presa de decisions vitals, cremar contenidors sostenibles i escriure articles als diaris mostrant l’estupefacció ciutadana per la mala gestió del problema volcànic.

Però ves per on (i toquem cendra) les coses s’estan fent bé. No hi ha víctimes, s’està aplicant un protocol perfecte i sembla que s’ha instaurat una sensació de relativa seguretat molt saludable. I als polítics els costa molt, moltíssim, reconèixer quan les decisions que s’han pres són negatives, però de vegades encara és més difícil que nosaltres acceptem bones determinacions amb final feliç (exceptuant perruqueries).

Donem per suposat que una via política ha de ser sempre exitosa i honesta, i no. Si una cosa ens ensenya el moviment pessimista del qual formo part és que mai has de pressuposar res, i per tant hauríem d’agrair eternament el bon treball que estan duent a terme les autoritats corresponents. Amb un monument commemoratiu cap a tots ells ho solucionaríem. Per exemple enmig de la Diagonal; no acceptaré cap projecte de reforma diagonalesca que no inclogui una pedra simbòlica en homenatge a les vides salvades per aquests alts càrrecs al bell mig de la Plaça Francesc Macià.

Mentrestant, que vagin fent les consultes que vulguin però que no m’esperin. I sisplau, que ningú torni a dir-li a un volcà que s’arregli l’habitació.

40) Post-sang alterada

L’estiu ve de gust. El clima, la tranquil•litat, el carrer, samarretes blanques, aspersors, un estat d’ànim lleugerament altiu i al punt d’alcohol. Passejar pel carrer en màniga curta, pantalons curts, roba curta, gent curta en general però feliç. Una certa llibertat, aire càlid, xafogor, mosquits de matinada, ulls oberts de matinada, brunzit de matinada, son de matí. L’estiu no té res a veure amb les altres estacions; no són germanes de sang. Per més que la tardor la formin també dues síl•labes i l’hivern gaudeixi també d’una apòstrof, no són més que casualitats que la mare natura creà per tal que malalts mentals s’hi fixessin i creguessin que hi ha algun tipus de connexió entre elles. Tampoc hi ha vincle amb la primavera, que es limita a alterar la sang, però no l’enverina amb el contacte de meduses solteres en busca d’humans humits. Oh, l’estiu.

Pells cremades, taps de cremes perduts, banyadors amb sorra oculta, piscines amb clor i aigua d’acompanyament. I núvols de bon temps, aquella suor de mitja tarda, el pes d’un sol cada cop més proper i seure en gespa molla que intenta sobreviure amb Sant Hilaris desesperats. És l’època de les tovalloles al balcó, de dutxes repetides, olor a pólvora de festes majors menors. I gralles que sonen hores abans de focs artificials creadors de llum artificial en nits artificials amb pròrroga, i un endemà que es fusiona amb l’ahir i un present que no saps on para.

Reposicions televisives i Jocs Olímpics cada quatre anys que no acaben de tocar al imperio. Dies llargs i dilluns que semblen dissabtes i dimecres que semblen dimarts. I dijous que, per casualitat, sí que són dijous i et sorprens a tu mateix. Carpetes i textos abandonats en escriptoris i llibres que obres amb l’orgull de qui fa hores extres. Gorres amb publicitat, guiris lamentables, I love Lloret de Mar, aires condicionats al rescat de cotxes bullents a ple migdia i senyores dretes vora les onades.

L’estiu comença amb Sant Joan i coques al voltant de fogueres il•legals arran de bosc, els primers incendis forestals i anuncis d’estalvi d’aigua perquè l’aigua és un bé limitat i tots som solidaris i reciclem la brossa orgànica. Reporters que baixen de carreteres nevades sota zero cap a platges de Benidorm atapeïdes amb la càmera a l’espatlla. Segones residències que no permeten acabar de pagar les primeres, embussos als aeroports i no a la Ronda de Dalt, queixes dels viatjants a la televisió i llevamos 12 horas y nadie nos ha informado.

I no hi ha Barça però hi ha fitxatges impossibles cada dia als diaris. I no hi ha classes de Dret però n’hi ha d’anglès. I no hi ha Ferrero Rochers però hi ha Magnums suprems. I no te n’adones i ja ets al setembre i respires tranquil perquè amb el canvi climàtic cada any els estius es fan més llargs...

39) Poder XXX

La Diagonal queda estirada, tremolosa, amb la cara desencaixada i li passen mil imatges pel davant. Imatges d’un passat i present meravellós, que ara s’esfumen amb el seu cos gairebé nu mal col•locat al terra. Forçada, intenta deslliurar-se de les mans que l’empenyen a quedar subjectada a l’asfalt. Ell sembla que tingui més força. I a ella només li queda l’esperança que algú es desempallegui del seu agressor, plenament confiat dels seus actes. Ell la mira amb un somriure de vici i la mirada mig perduda de desig.

La gent passa pel costat i queda paralitzada davant l’escena; només alguns escèptics continuen caminant amb la maleta a una mà, el croissant a una altra, i l’acomiadament al cap. Els que s’aturen es miren entre ells, sorpresos, pensant en reaccionar d’alguna manera sense saber com.
Ella intenta forcejar per última vegada amb l’enemic que fins aquell moment considerava respectable. Però ja feia dies que se li insinuava perillosament, sense esperar un no per resposta. Li prometia un futur prometedor que passava necessàriament per uns sacrificis que ella no acceptaria mai. I només en aquell instant, plana a terra, se n’adonava de l’atrocitat que representa l’ambició incontrolable que arrabassa amb tot el que es troba pel camí.

Aquesta ambició malaltissa encarnada en poder es mossega el llavi, se li acosta al coll, sembla no tenir barrera ni oposició. Ella gira la cara, tanca els ulls, obre els ulls i mentre nota la fredor de la via en una galta dirigeix una mirada d’auxili i conformitat cap al públic improvisat que ni tan sols ha pagat entrada per presenciar un espectacle dantesc.

Es fixa en una dona, immòbil, amb la mirada absent i massa sorpresa com per moure un dit. La Diagonal empassa saliva, intenta captar la seva atenció i es disposa a dir-li alguna cosa, potser cercant la salvació, malgrat la distància. La dona ho comprèn i s’acosta prudencialment amb passos curts i sempre controlant a la bèstia. Quan creu que avançar més seria temerari s’atura i fa un esforç per llegir-li els llavis des de la llunyania... Després de llargues interpretacions, dedueix dues úniques paraules.

Opció C...

38) Carles Rútia, enginyer industrial

Hi ha gent que es lleva cada dia amb la voluntat de voler superar-se a sí mateixos i posicionar-se com a referent per a la gent mundana, normal i corrent. En conec pocs, però hi són. I és important que surtin a la llum pública (pagada per tots) i que ens mostrin a tots els seus avenços i experiències exemplars.

El cas més recent que ha aparegut és el d’una família que ja avanço que té tot el meu suport i admiració davant un període complicat com el que està passant. És la família Pelegrí Alegret, que no tinc el gust de tractar personalment. Explicaré la seva situació, totalment verídica i fàcilment constatable.

Fa pocs dies, van haver de lamentar la mort d’un dels seus integrants, Josep Maria Pelegrí Alegret. Des d’aquí aprofito per enviar el meu condol menys sincer. Davant aquest fet, germans i pares van optar per anunciar la seva pèrdua als diaris més reconeguts del país, tal com fan un gran nombre de familiars quan algú estimat mor, amb una emotiva esquela a la pàgina adient. Un d’aquests diaris fou La Vanguardia, i en la seva edició s’hi notà un minúscul error: on hi havia de dir que fou enginyer industrial hi figurava que fou “enginyer insdustrial”.

La meva grata sorpresa arribà quan l’endemà La Vanguardia publicà el següent text allà on hores abans hi havia l’esquela:
“Nota aclaridora: Josep Maria Pelegrí Alegret. A l’esquela apareguda el diumenge 2 de maig de 2010, per un error involuntari a on deia “Enginyer insdustrial” hauria de dir “Enginyer industrial”.

Sensacional. Família ídol. Exigeixo que el govern em proporcioni una vivenda al costat de la dels Pelegrí Alegret per tal de contemplar cada dia el llinatge d’una de les sagues més esplèndides i modèliques que té en aquests moments Catalunya. Sí senyor. Per una simple errada sense importància reivindiquem una segona esquela totalment gratuïta i sense objeccions. I tant que sí! Aquesta és l’actitud, aquest és l’esperit català, aquesta és l’ambició patriòtica.

Tots som Josep Maria Pelegrí Alegret. I prometo que si m’he equivocat en qualsevol lletra del seu nom, demà aquesta nota tornarà a sortir publicada a cost zero per la família.
Descansi en pau.

37) Puta Catalunya sí; puta Barça no

Déu és benevolent quan vol, i ho fou amb mi quan m’instaurà per gràcia divina el plaer de patir els colors blaugrana. I el plaer de viure a Catalunya i cantar tonight tonight a l’estiu. I conèixer persones fantàstiques i insultar-les amb confiança. I tenir els ulls marrons, tant cotitzats en un món on el blau predomina. I portar ferros ortodòntics durant la nit sense que ningú se n’adoni i fer veure que no n’he portat mai.

Però no tothom flirteja amb Déu de la mateixa manera, i n’hi ha que són castigats per l’omnipotència celestial amb conseqüències irremeiables: no són catalans, ni del Barça. Davant aquest fet les víctimes tan sols tenen dues opcions, que passen per acceptar i valorar els afortunats catalans barcelonistes o bé rebel•lar-se davant la tirania que se’ls imposa al ser d’altres equips i països menors. Normalment s’opta per la segona.

Així que Catalunya i el Barça, sense voler-ho, acaben sent l’ase dels cops i el blanc perfecte per descarregar odis i ires exaltades. Totalment comprensible; jo mateix també ho faria si veiés la meva vida condemnada pel fet de viure (posem per cas) a Arizona i ser del Dínamo de Kiev.

Ara bé, el que no podem permetre de cap de les maneres és que el crit de guerra d’aquests personatges sigui el famós “Puta Barça, i puta Catalunya”. No senyor, fins aquí podíem arribar. El mot Barça no és de gènere femení, per més que hi hagi equip de dones. El mot Barça dóna nom a un club, un equip, un sentiment, i totes aquestes paraules són masculines. El Barça. Així que el mínim gest que poden tenir és canviar l’insult per “Puto Barça, i puta Catalunya”. Un simple canvi gramatical que denota cultura i coherència.

Pel que fa a Catalunya, és correcte des del meu punt de vista la qualificació femenina del terme i, per tant, trobo encertada la segona part de la blasfèmia. I encara que em dolgui que la meva pàtria sigui puta, cal reconèixer que carreteres com la de Castelldefels donen fe cada cop més de l’encert en l’atac, per no parlar de determinats personatges de nostrades sèries catalanes.

Ànim, amics desafortunats. No esteu sols en la vostra lluita contra la injustícia del Creador, però diguem les coses clares.

Visca la Barça.
Visca el Catalunya.

36) Moderns eterns i Casal Rock

Un dels esports amb més possibilitats d’aconseguir medalla olímpica en els últims temps és la crítica fàcil i conformista cap a Casal Rock. Perquè tots som moderníssims, tots som una nova generació de transgressors amb iPod taronja i ulleres de sol retros. Tots ens banyem en l’abundància de la joventut plena i rebel, som Homos APM trencadors i valents davant un món que és nostre. Som superiors. I no permetrem que la glòria d’una tercera edat il•lusionada i de tornada de tot ens emocioni amb qualsevol excusa musical.

Quina simplicitat. És senzillíssim apel•lar al ridícul dels avis i fins i tot parlar d’humiliació. Però això significa no entendre res, tenir un percentatge d’empatia massa limitat i obviar la felicitat que per a ells representa la suposada ridiculització després de tantes decepcions i guerres perdudes. Casal Rock és un bàlsam perfecte pels participants i una mirall idíl•lic pels que s’ho miren des del sofà, on no hi veuen les seves pròpies misèries sinó l’optimisme i l’esperança de poder salvar encara els seus cossos envellits i inservibles.

El tracte que reben en tot moment és de màxim respecte, màxima tendresa, total comprensió. Un programa sensacional: gent jove empàtica i atenta i gent gran participativa i vital. I ho diu algú sense sospita d’atracció sexual o afectiva cap a la tercera edat i que en reiterades ocasions ha defecat públicament sobre tal generació, tants cops denunciable i culpable de la falta d’ingressos de l’Ajuntament de Barcelona en busos municipals.

Sigui com sigui, convido als cavernosos alternatius de Nasty Mondays i estius a la Costa Brava a que es manifestin i expressin les seves opinions sobre tal programa, que en el millor dels casos hauran vist en una única ocasió sense cap criteri estable. Endavant, és l’hora de treure el monopatí i demostrar la pubertat infinita de la que gaudirem els joves, que mai necessitarem que algú ens injecti ganes de res en l’últim tram de la nostra vida.