Robin Hood fou un personatge llegendari que va marcar una època pels incrèduls no-catalans que no tenien la possibilitat de tenir com a protector patriòtic a Sant Jordi perquè no se’ls havia explicat mai la història. Només els quedava en Robin, i s’hi van emmirallar com a heroi, justicier i bona persona en general.
La història per tots coneguda del senyor Hood se situa al segle XII. Actualment estem al segle XXI, malgrat la Diagonal tingui l’aspecte de temps passats i necessiti una reforma urgent. Ha passat gairebé un mil•lenni, doncs, i encara hi ha individus que s’afaiten i porten fills a l’escola que continuen amb il•lusions d’infantesa i amb pòsters de Robin Hood a l’habitació. Si un d’aquests individus és el veí president del cinquè que no em saluda, el país no se’n ressent. Si un d’aquests individus és el president del país veí, llavors sí.
Mil anys després, continuem intentant arreglar el món robant als rics (?) el que és (?) dels pobres. Aquesta és la filosofia de l’esquerra alternativíssima i que escolta Manel als cotxes oficials. L’esquerra fantàstica que porta corbata de dilluns a divendres i mocadors palestins els caps de setmana. L’esquerra futurista que aviat permetrà set suspensos per passar un curs de primària al•legant depressions infantils i que llegeix El Periódico en terrasses de Vilanova i la Geltrú.
Així és com solucionem els problemes a la península, sota l’efecte Robin Hood. Quina importància té que algú hagi estat treballant tota una vida, ideant projectes nous i passant-les putes fins arribar a un bon nivell econòmic final? Té diners, és un cabró capitalista. Robin, ataca. Quina importància té que algú hagi estat innovador i emprenedor, lluitant fins a l’extenuació per arribar a ser referent i tenir la vida solucionada? Té diners, és un malparit aristòcrata. Robin, ataca.
D’aquesta manera ens incentiven als joves per tal d’estudiar, arriscar i crear un futur prometedor. Amb aquest vil atracament és com valoren l’esforç de qui començava de zero il•lusionat al costat d’algú altre que s’ha dedicat a canviar de canal de televisió i anar per Port Aventura sense samarreta.
Sí senyor. Seguim així sisplau. Belén Esteban i sangria calenta. Diario de Patricia i cua als Jonas Brothers. Chikilicuatre a Eurovisió i tapes pel migdia.
Visc-a un país d’esquerres. I esquerdes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada