El mes de maig arriba quan vol i com vol. Segurament càlid, segurament amb simpatia, però no ho pots assegurar mai perquè no va amb guió. És dels que improvisa, àgil i segur davant les càmeres. Amb l’excusa de quedar emparat per l’inestable primavera, es dóna via lliure per fer i desfer segons li convingui.
Ara bé, hi ha alguns esdeveniments que s’emporta a la maleta indefectiblement cada any, d’aquells que mai fallen. Hi pots incloure finals futbolístiques d’alt nivell, anuncis baleàrics, dies dels treballadors amb sindicalistes tronats paralitzant carrers d’ús públic,... però per damunt de tot és el mes en que se celebra Eurovisió.
Quin càncer de festival, diran alguns. I efectivament, és un tumor musical, però benigne. Benigne perquè ve edulcorat amb un estrany i sospitós ambient de felicitat i happyflorisme de senyors que acostumen a dutxar-se molt i portar samarretes massa curtes quan la dona no els mira. Benigne perquè Espanya és considerada com a superpotència musical pel fet que s’estalvia les semifinals i disputa la final directament cada any. És una de les grans, doncs, i això provoca una immensa tristor que es tradueix en admiració i no pot fer més que incrementar el caràcter de bombolles de sabó que inunda la festa. Benigne perquè hi ha països els quals la màxima aspiració internacional és arribar a guanyar algun dia el certamen i sortir l’endemà als diaris per alguna raó més que els atemptats suïcides quotidians. I benigne perquè hi ha qui es creu l’invent, i això és impagable.
Com cada any, ens reunim per mirar el festival. Amb actitud prepotent, sobrada, simulant nul interès, ens col•loquem davant la televisió de plasma del segle XXI perquè ens ofereixi l’espectacle per excel•lència del segle XX. I mirem països balcànics amb suficiència, perquè nosaltres som superiors, nosaltres no necessitem guanyar Eurovisió per subsistir, nosaltres molem i parlem amb Obama al despatx oval, nosaltres som els més internacionals de tots, nosaltres tenim la ñ al vocabulari, nosaltres bevem sangria a Benicàssim, nosaltres esperem el Grand Prix per les nits caluroses d’estiu. Nosaltres som l’hòstia.
Nosaltres, de fet, som una merda absoluta.
Potser seria hora de plantejar-se si Eurovisió no és la batalla que hem de disputar.
Deixem-nos d’economia.
Sèrbia, Ucraina, Bòsnia, Eslovènia... tremoleu. Arriba Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada