Si et pares a pensar, acabem concretant un alt percentatge de decisions personals per tal de poder-les explicar als altres com a trofeus propis o, sinó, per sentir-nos mínimament acceptats i inclosos en determinats segments de la societat. L’exemple més clar seria el mateix Facebook. Quina és la màxima aspiració que intentem assolir quan hi entrem, més enllà de vendre experiències viscudes i comprar les d’altres? Tenim esperit comerciant. Comerciants de merda, però comerciants al cap i a la fi.
Després de Facebook, el representant perfecte d’aquesta idea és Lost. Gran sèrie. Ningú entén res, ningú es planteja entendre res, en cada capítol planeja sobre teu la sospita de discapacitat mental i qualsevol anada d’olla en la trama és perdonada i acceptada. I malgrat totes les dificultats, com que engloba una dimensió desconeguda de gent moderna, transgressora, astrofísica i amb parets pintades de Jordi Labanda al barri del Born, li proporcionem un altar i l’alabem continuadament amb eufòria exagerada. Perfecte.
La gent més acostumada al Brain Training, hàbils i astuts, s’hauran preguntat ràpidament el per què de la meva hipòcrita crítica a Lost, quan jo mateix he estat fidel defensor de la sèrie. Haig de dir que vaig presentar la meva dimissió irrevocable al Consell de Gent Moderna del Born Amb Les Parets de Jordi Labanda a l’inici de la sisena i última temporada. Fins aquell moment vivia dins el clan, absort per una secta perillosa que no feia més que convence’m de l’encert en la meva religió lostiana. Però vaig veure la llum, vaig treure’m la bena, vaig subsistir.
Crec que Lost té grandioses temporades, però igual que en matrimonis forçats per qüestions econòmiques, al final s’acaba veient si l’amor és sincer o només monetari. I massa gent encara no se n’ha adonat que la seva relació amb Lost és simplement monetària. És trist però és així. No són més que una Tita Cervera en versió televisiva.
Ara la meva situació és fantàstica. A partir del dia en que vaig dimitir, la meva plena llibertat m’atorga la preciosa possibilitat de tornar a Can Lost en una nit qualsevol de passió desenfrenada i entregar-me a la sisena temporada sense pensar en un passat confús. Però ho descarto a dia d’avui. Tensions televisives no resoltes...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada