Baixar l’ascensor, recol•locar-se la corbata i pensar que et costa respirar. Encabir el dit dins el coll de la camisa i tibar cap enfora per tal d’agafar aire durant un segon. Amb aquell gest has de tenir oxigen per tota la nit... així que amortitza’l bé.
Recordo arribar puntual i amb gairebé inexistent sexe femení al lloc de trobada. Què estrany, en un país on la puntualitat femenina és una tradició tan arrelada... Mirades recíproques de novetat pel fet d’anar tan mudats quan mitja hora abans manaven les xancletes i les samarretes de Pull&Bear. Recordo veure arribar de cop ramats de noies lluents i somrients sota la severa guia estètica de la Maria do Carmo; arribades progressives que es convertien en el centre d’atenció pels que feien temps esperant. Repassada de corbates, sabates, pentinats i paraules d’honor, i comentaris malèvols de mala gent envejosa. A les persones els agrada competir en tot, i si s’acaba una Lliga en comença una altra.
Recordo entrar finalment al restaurant i penjar americanes i descordar botons, com si la nit formal s’hagués limitat als pocs minuts del punt de trobada. Riures, certa eufòria, certa tonteria, i trossos de llimona aferrats a gots mig buits de sangria. Últimes personalitats il•lustres que arriben tard acompanyats de crits i càntics en honor seu, fotos primerenques sense sentit, cambrers sobrepassats per un lleuger ambient anàrquic, i més bon rotllo que acabarà puntualment el dia que no m’entreguis la teva part del treball quan toqui.
El moment de pagar és sempre el millor de tots, una pròrroga interminable de canvis, errors, devolucions, pèrdues, confusions i puterisme pel més llest. És fantàstic. Gent que marxa massa àgil de manera sospitosa i d’altres amb bitllets aliens a les mans i mirada perduda. Ja s’ho faran.
Ara és l’hora prèvia a l’entrada a Rivelino’s. La part alta de la Diagonal no entrava dins els plans de la reforma perquè és jove i moderna i ens deixa bancs i mobiliari urbà de manera totalment gratuïta per tal d’organitzar-nos una primera aproximació a la festa ribelinenca. Gots de plàstic i Viladrau patrocinant l’esdeveniment. Sempre Viladrau.
Però no tothom disposa d’aigua, malgrat les pluges primaverals, així que caldrà solidaritat màxima i fer amics nous. La gent comença a embriagar-se de la puresa del Pirineu i sorgeixen agosarats que s’atreveixen a incloure gas a la beguda. Inconscients pertorbats.
Un cop dins de Ribelino’s la població política es desenfrena i a tothom li sua el Tractat de Lisboa perquè cap pàgina institucional aconseguirà controlar o limitar la situació boja que es viu allà dins. Alegria, mira aquell, mira aquella altra... panorama fantàsticament desolador.
I arriba el moment de les bandes, Miss i Mister, i els més populars som coronats perquè el món va darrere nostre i nosaltres guiem al poble com Moisés feu de franc en la seva època. Riures, ulls perillosament asimètrics, taques alcohòliques en vestits que eren de gala però que ja no tenen vergonya de res, i balls lamentables que la societat perdona només a altes hores de la matinada.
Una gran nit per commemorar l’equador de carrera. I a sobre l’endemà es va fer de dia com sempre... tot un detall de la natura, que mai falla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada