35) Per molt que es repeteixi, no es repetirà

Ni tornaré a veure el que vaig viure, ni tornaré a viure el que vaig veure. Independentment de resultats, si és que el Constitucional em permet l’ús de tan exasperant paraula, dimecres es va jugar alguna cosa més que una semifinal de la millor competició del món. El barcelonisme sencer sortia al carrer a manifestar-se, sense amagar-se, sense demanar perdó, ni permís. Hi havia un sentiment d’unitat, d’atreviment, d’un cert optimisme i confiança i fins i tot una més preocupant eufòria poc controlada.

La jornada la presidien prèviament milers de persones i balcons engalanats amb dos colors concrets en un dia assolellat i perfecte per viure amb més alegria i optimisme que mai. Hi havia una sensació de seguretat: passés el que passés, l’orgull barcelonista no es trencaria. Així que Barcelona suava. Suava relativament del que fes el seu equip, i suava de la classificació o no. S’havia d’arribar a la final, però aquest cop la derrota no es traduiria en fracàs, ni el fracàs en desfeta, ni desfeta seria la xocolata, ni la xocolata seria negra, ni negra seria l’eliminatòria, ni l’eliminatòria seria una derrota.

La ciutat estava disposada a empènyer l’equip fins on fos possible. La caravana de motos escortant l’equip n’era una primera mostra. I cada mostra quedava englobada en un immens cúmul de reaccions, il•lusions i fets que corroborava la relació entre institució i afició. Ambient màgic, percepcions positives, festa general.
I el Camp... el Camp mai més tornarà a acollir una nit igual. No recordo haver tingut mai abans imatges tan contràries al Camp Nou que conec. Jubilats depressius i suïcidats mentalment que aquesta vegada vestien de blaugrana, cues per entrar a l’estadi una hora abans de l’inici del partit, monopoli blaugrana a cada cantonada, càntics reiterats, mosaic esplèndid i, encara més sorprenent, un himne de la Champions tapat i silenciat per un Camp animant ja a l’equip. Inèdit. No hi havia precedents d’un himne de Champions boicotejat, acostumats com estàvem al respecte global per les notes musicals de la més alta competició.
I uns últims deu minuts estel•lars. Moment àlgid, assumpció de qualsevol estat d’ànim. Pompeu Fabra morí sense aclarir semànticament minuts com aquells.

Per més que s’escrigui continuarà sent inexplicable. Per més que s’expliqui no serà comprès. Per més que es comprengui no s’haurà viscut. Per més que es visqui no es repetirà. Per més que es repeteixi no es repetirà.

34) La frontera del gilipollisme eufòric

Ens espera una nit màgica. I la màgia, com tothom sap, pot fascinar per complet o bé pot fer desaparèixer les coses per sempre. Va de la mà de la sort, i es barregen en una barroera relació lèsbica poc recomanable. Són elles les que decidiran en l’enèsim partit més important de la temporada, l’enèsima emoció prèvia continguda, l’enèsim estat d’ànim incoherent i pendular.

Però abans de qualsevol esdeveniment d’aquestes característiques cal viure una avantsala que últimament esdevé tant o més apassionant que el propi enfrontament. S’hi mesclen sentiments de tota mena, passant pel pessimisme més absolut causant de suïcidis retransmesos en directe per “Gente” i fins a l’optimisme més malaltís de Madrid 2016.

En aquests moments l’afició del Barça no es troba a Madrid 2016 però sí a Madrid 2012, i l’efecte va a més. Quedi clar que seré el primer en encapçalar la rua cap al santuari a les vuit en punt de la tarda, seré el primer en lluir els colors, seré el primer en animar a l’equip per tal de tirar endavant l’eliminatòria... però a cada hora que passa tenim més propera la frontera del gilipollisme eufòric i la tonteria prepotent. I quan aquesta fina línia es creua ens trobem en territori enemic; i en territori enemic les hòsties cauen soles.

A poques hores del matx, em disposo a anar contracorrent per oferir un servei públic a la població i recordar que hi ha onze individus a l’altra banda que també juguen. Recordar també que ens trobem a semifinals de la millor competició del món i que malauradament a aquest Barça massa coses se li suposen i massa poques se li valoren. Recordar finalment que el futbol depèn també del vol d’una papallona a Austràlia, i que les papallones (i menys les australianes) no sempre simpatitzen amb el Barça.

Torno a dir. Sóc l’ambaixador del pit i collons barcelonista, l’emblema de la satisfacció i confiança culé, l’abanderat de les paraules de Joan Maria Pou. Però no suportaria ser hipòcrita, crescut i amb memòria selectiva. Serà complicadíssim, és perfectament possible que no surti bé i seria possiblement perfecte que sortís bé.

A aquestes alçades a l’equip ja li demano ben poques coses. Que sigui ell mateix i que em faci sentir encara més orgullós del que em sento. Tot el demés serà de més.

A per ells.
Visca el Barça.
Visca Catalunya.

33) Carta oberta a Sant Jordi

Una de les més esplèndides festes que se celebren al món conegut és la de Sant Jordi. Malgrat tot, convé aturar-se un moment i analitzar-ne alguns aspectes de manera que puguin ser solucionats i les properes edicions siguin encara més exitoses.

a) Després del llarg dia al carrer, constato que Francisco Ibáñez continua sent el personatge amb més incondicionals disposats a esperar durant una llarga estona per tal d’aconseguir una simple dedicatòria poc dedicada. Mortadelo i Filemón, doncs, són els més valorats pel públic lector. L’humor de còmic és el que triomfa i el seu autor esdevé un ídol. Tot un símptoma.

b) La quantitat d’il•legalitat representada en parades de roses és preocupant. L’afany recaptatori sense cap mena de sensibilitat per la tradició és encara pitjor. I determinats personatges posicionats al capdavant d’aquestes parades per tal de vendre són definitius per tal de que un es replantegi aquesta festa.

c) El Tribunal Constitucional no s’ha pronunciat a favor ni en contra de l’Estatut, però demanaria que aparquessin l’apartat estatutari per reflexionar sobre altres qüestions que afecten molt més a la ciutadania. Són constitucionals les roses acolorides, sintètiques i violades per esprais diversos? Hi ha penes de mort (amb o sense tortura) estipulades a les lleis pels promotors d’aquestes atrocitats? Hi ha penes de mort (preferiblement amb tortura) pels compradors d’aquestes atrocitats?

d) Em pregunto si al segle XXI continua sent essencialment necessari per la raça humana que l’apreciat Andreu Buenafuente segueixi redactant els seus monòlegs en paper, fet que elimina qualsevol gràcia o humor al missatge.

e) Vaig formular una pregunta al carrer que consistia en averiguar quin llibre NO compraria la gent aquell dia per motius de repulsió cap a l’escriptor, poc interès vers la trama o cansament de sobredosi promocional. Curiosament, la resposta més comuna va ser la trilogia Milenium i el seu autor Stieg Larsson. Deu n’hi do.

f) El llibre de Gerard Piqué arriba al podi dels més venuts. Minut de silenci.

g) Finalment, observo com a l’acabar el dia continuen havent-hi més roses que enamorats i més llibres que lectors.



Petits factors que si controlem de cara a la pròxima edició, aconseguirem que Sant Jordi continuï sent una de les millors festes d’abast mundial. Però compte, la Feria de Abril és molt propera i en temps de crisi les fusions són habituals.

32) Sant Jordi 2010

A
B
C
D
E
F
G
H
I
J
K
L
M
N
O
P
Q
R
S
T
U
V
W
X
Y
Z.

Bon Sant Jordi 2010.

31) L'ascensor

Premo el botó. La diminuta pantalla ubicada a sobre indica que l’ascensor és a la cinquena planta, així que hauré d’esperar uns trenta segons. És un ascensor vell que, a més, li agrada recrear-se en la seva vellesa i fer esperar més del compte als urbanites atrafegats que donen voltes per la planta baixa esperant a que arribi. És parsimoniós de mena, olora la jubilació. La pantalleta amb el número de la planta està configurada amb puntets vermells que formen els números; però segons quins punts desprenen menys llums que altres, fet que provoca una desigualtat lluminària que encara fa més desagradable l’aparell i l’espera.

Per fi baixa, sense saludar. Obro la porta, entro a dins mirant-me al mirall frontal, i tot sense mirar en cap moment al terra, demostració clara del control que crec tenir d’aquest gest, tantes vegades repetit. Faig mitja volta per tancar altre cop la porta i al davant, de sobte, apareix una víctima imprevista. Una víctima de la tortura psicològica que suposa un ascensor compartit.
Amb un somriure forçat dóna a entendre que ella també pujarà i que no tanqui la porta. D’acord. Deu tenir uns cinquanta anys, no l’havia vist mai. Quedem tancats en aquell espai minúscul i arriba un dels moments tristos que consisteix en la recol•locació de cossos. L’entrada ha estat un pèl brusca i convé posicionar-se de la manera més correcta i cívica possible. Tirar cap a l’esquerra, espatlla amunt, mirada baixa, ridícul alt.

La màquina es decideix per enlairar-se malgrat les cendres volcàniques que deuen amenaçar l’edifici al mateix temps que el silenci domina la situació. Vaig amb l’iPod i, conscient dels contrastos de volum que hi ha entre el carrer i un espai silenciós i tancat, opto per abaixar l’estridència adolescent alternativa dels auriculars. No queda bé que ella senti aquell so poc definit que va més enllà de les meves orelles.
Ella no ha deixat de mirar-se els peus amb la mirada perduda i jo passo el dit per la roda de l’iPod, fent veure que modifico alguna cosa. Pura fal•làcia informativa. No tinc res a modificar i, de fet, sé que aquell toc farà que la pantalla s’il•lumini i produirà una disminució de la bateria de l’aparell. Però bé, és un sacrifici que cal patir en casos extrems com aquest. Acte seguit intento mirar a algun lloc amb sentit, però com sempre acabo caient a la imatge de l’enganxina del servei de rescat 24 hores. I tot i així no em sé encara el número.

Ja en tinc prou de tanta tonteria. Els meus llavis fa estona que aguanten estoicament un riure desbocat que seria impresentable. Se’m dibuixa un clar somriure que intento evitar per última vegada mossegant-me el llavi inferior. Però res. Ric prou obertament, pensant que ella ho atribuirà a que estic escoltant la ràdio o algun moment hilarant humorístic. És el riure contrari a la falsedat, al ridícul, a l’absurditat que es crea en un món difícil com el de l’ascensor. No sé si ella ho veu però m’és igual.

Arriba a la seva planta i surt deixant anar un tímid adéu que intueixo que va dirigit a mi, tot i que ho digui sense mirar-me. Jo li responc amb to gairebé alegre, encara amb un posat de felicitat preocupant. Tanca la porta i em quedo dins, encara em resta una planta. Tinc espai i em sento propietari, però ara el viatge ja no té interès. Ja no es un viatge d’ascensor, és tristíssim.

30) La grandesa de l'home

La roda.
El llenguatge.
L’escriptura.
Paper.
Guillotina.
La impremta.
Armes.
També nuclears.
Aspirines.
Medicaments innovadors.
Cures miraculoses.
Electricitat.
Teories físiques.
Codis de barres.
Blackberrys.
Càmeres de vídeo.
Càmeres de fotos.
Marcapassos.
Targetes de crèdit.
Ràdio.
Televisió, fins i tot TDT.
Ordinadors.
iMacs.
iPods.
iPhones.
Rellotges.
Dinamita.
Religions.
Electrodomèstics.
GPS.
Motors.
Automòbils.
Làsers.
Focs artificials.
Microxips.
Microscopis.
Forns.
Microones.
Futbol.
Monuments.
Palaus.
Art.
Teatre.
Cinema.
Telèfon fixe.
Telèfon mòbil.
Play Station.
Calculadores.
Lleis.
Robots.
Sms.
Internet.
Google.
Youtube.
Facebook.
Control remot.
Gravadores.
Coets.
L’home a la lluna.
Avions.



Ambtot, Eyjafjallajökull.
Som una anècdota.

29) Els que no canviem radicalment de tema

Els mitjans ens influencien constantment amb el ens volen comunicar, com volen que ho entenguem, qui és bo i qui és dolent, els temes que són d’importància i els que no, i un llarg etcètera d’imposicions que acabem acceptant bàsicament perquè som catalans i la divina providència ens ha creat submisos, amb el cap cot i l’esquena corba.

Hi ha un instant, però, en que el vas de l’esclavatge vessa per tots costats i toca rebel•lar-se davant la tirania semàntica. Dir ja n’hi ha prou amb veu unida i consistent. Em refereixo als nombrosos moments en que determinades persones expressen obertament que canvien “radicalment” de tema. Prou. Els temes no es canvien sempre de manera radical. No sempre els salts són bruscs i sobtats, ni l’explicació passa a un altre nivell que obliga a avisar a la població que el següent apartat és d’una temàtica completament (i radicalment) oposada. No sempre.

En moltes ocasions passem de discutir sobre el color original de les peres a analitzar el pèl sospitós que envolta els kiwis. O bé comencem debatent el sexe dels àngels per acabar conversant sobre el sexe dels bisbes. Són assumptes que segueixen un mateix fil i no permeten afirmar que s’ha canviat de tema de manera extrema i vertiginosa.
Aquestes variacions temàtiques es poden desenvolupar de forma subtil, encadenada, continuant una progressió evident, sense adonar-se’n gairebé, i sense estridències. Així que a mi no em faran passar pel sedàs del canvi de tema radical, perquè no es dóna en tots els casos. Convido a tothom a mostrar-se contrari a aquesta pretensió generalitzada i a batallar pel dret del ciutadà a una informació de qualitat i sense canvis “radicals” de tema falsos i continuats.

Sense anar més lluny, aquesta mateixa nota no és més que un nexe d’unió entre la nota passada i la que vindrà, per tal de no variar de tema radicalment i fer-ho a poc a poc, amb parsimònia. En l’anterior text, hi havia algun racó en que parlava del Barça i en el que vindrà a continuació tocarà parlar de l’antítesi que conforma l’Espanyol. Per tant, no crec “canviar radicalment de tema”.

Tot i que si em posés a escriure sobre hipopòtams untats d’oli que es refreguen en aigües pantanoses davant un atent públic de cocodrils transvestits fumant... llavors potser sí, potser sí que el canvi seria radical i qualsevol argumentació no tindria solidesa. Però ho dubto.

28) Fenòmens que m'alegren la vida amb la A

De gent malèvola i sense principis n’hi ha escampada per tot arreu. Precisament en les últimes notes publicades, una sèrie d’indesitjables subjectes m’ha acusat de ser un infeliç antisistema amb una queixa permanent a la boca capaç d’arrabassar els límits acceptables. Aquesta falsa i greu acusació mereix la meva més activa repulsa. Poques persones hi haurà al món que visquin d’una manera tan feliç i optimista com jo, i per això ara mateix us adjunto uns simples exemples de fets que m’alegren l’existència i que comencin per la primera lletra de l’abecedari:

Acudits denunciables, Anuncis que t’hipnotitzen, l’Abandonament d’hipocresies i falsedats, l’Abismal diferència de joc entre Barça i Madrid, Abraçades sinceres, Alegries inesperades, Atur descendent, Abrils assolellats, Absurdes sèries d’humor negre, Acabaments de trimestres infinits, Alleujaments als banys propis Accidents a la Fórmula 1, Aclamacions merescudes a herois populars, Acolorir la puta vida, Actituds positives, Arribades de Reis Mags a l’infantesa, Actes exemplars, Activitats a l’aire lliure, Anotacions al Facebook, Actuacions magistrals, l’Ambició de qui es menja el món, Adeus retardats, l’Addicció a la Cuajada, Adormir-te en plena festa, Afirmar el que defenso, Agendes buides i sense responsabilitats, Arrancar espàrrecs al bosc, l’Agonitzar de l’Espanyol, Aigua fresca a l’estiu, Acotacions de mitja pàgina, Aire pur de la Cerdanya, Aixecar ànims i països, Albades inesperades a la platja, Àlbums de records desconeguts, Alineacions de Guardiola, Aspersors en ple juliol, Assaborir el millor plat, Acoblaments de so a la ràdio, Almoines plenes d’empatia, Americans que fracassen, Anarquia oculta a la meva habitació, Abelles en la llunyania, Anhels de llibertat, Anticonceptius a les roques dels espigons, Aplaudir amb orgull, Arbitres del Villarato, Admirar els pares Arenes fines i arenes gruixudes, Armades que es creuen invencibles, Ajeure’s a l’herba molla, Arrodoniments de notes a l’alça, Allargament de sobretaules, Atzar amb sort, Agostos a Sitges, l’Autodeterminació catalana, Alguna Pregunta Més?, ...

Imagineu, amics incrèduls, si me’n queden, de lletres que expressin encara més la meva joia eterna vers el món. La meva felicitat és infinita, però els avisos i crítiques cap a aquells errors que fan trontollar algun d’aquests motius d’alegria tampoc tenen fi. Visca l’entusiasme immortal.

27) Per què ja no escolto en Puyal

És complicat posicionar-se sobre temes perillosament monopolitzats, però en un país tan perfecte i lliure com el nostre tot és possible. El conjunt de les patums radiofòniques és un dels móns més estereotipats que habiten la terra (valgui la redundància) i potser això ajuda a que es creï una oposició més intensa contra determinats lloats socials.

Jo ja no escolto el Puyal. Després de la lògica etapa de reconeixement imposat per l’opinió pública, dubto que ho torni a fer. Per diverses raons. La primera i bàsica fa referència a la invisibilitat de la humilitat guardiolana. Tenint en compte que la seva tasca es basa en la institució barcelonina, és doblement imperdonable la falta de modèstia i de respecte vers la resta de mortals que desprèn en cada una de les seves intervencions. La indubtable feina feta durant anys difícils per la ràdio en català no li atorga la posició de divinitat, i encara menys si se l’autoatorga un mateix. No puc admetre la prepotència pública, potser és un error meu, però no puc. Per això actualment valoro tant a Guardiola, a peu de camp, i cada cop menys a en Puyal, dalt de l’estadi. És simptomàtic que les ràdios s’ubiquin a la part alta dels estadis. Ell només pot ser a dalt, a dalt de tot.

No admet entrevistes. Comptades. Prefereix crear expectatives, augmentar el mite, silenci, a l’estil Sandro Rosell. Hi haurà qui ho lloarà, alabant la seva discrecionalitat, i hi haurà qui condemnarà aquesta actitud. Jo la condemno. I més encara quan en les seves poques aparicions sempre mostra intents d’emular a un Moisés catalanista contemporani sense una idea exacta. No va enlloc.

Durant els últims anys ha reduït clarament la seva professionalització cap al treball, a l’hora que augmentava el seu prestigi social. S’ha deixat anar. I això ho perceben els oients no hipnotitzats encara per l’entorn puyalesc i amb cert criteri objectiu. És un fet evident. Però la majoria li ho permeten, remarcant sempre el passat i recordant èxits seus que, tot i ser innegables, no li donen autoritat per deslligar-se tant del seu públic.

S’equivoca. Està errant la seva tàctica cap a l’exterior. Però sap que tindrà sempre als incondicionals a punt. Ell sabrà el que es fa amb el seu crèdit i els seus mèrits passats. Ell sabrà.

No pretenc fer comparacions amb competidors ni d’altres patums. Simplement em centro amb el desencant cap a un personatge que m’ha caigut als peus. Amb mi va acabar fa anys, i costa anar contracorrent, però mirant-nos permanentment el melic no anirem enlloc.

Puyal, torna d'una vegada.

26) Madrid, Barça: èpica, època

El futbol és un joc. Uns guanyen, uns perden i hi ha fracassats immadurs que es limiten a empatar, igualant forces amb el rival (el final més deplorable). Però més enllà del resultat, el futbol disposa d’una filosofia al darrere, una manera de, unes conviccions i, en definitiva, unes creences per les que jugar. No tot s’abona a la sort ni a la bona ventura arbitral. No només hi ha individus, hi ha equips. No només hi ha equips, hi ha uns mateixos objectius.

La diferència entre Barça i Madrid es troba en la manca de cada una d’aquestes pautes necessàries per retre homenatge al bon futbol. El Bernabeu és actualment un forat negre per l’esport, un espai buit de contingut, un escenari que penja del fil de la “casta”, el “coraje” i el “pundonor”. La salvació en la “pegada”. Resumidament, és el viu exemple de la confiança única en la sort i la èpica, tal com passava segles enrere amb les nombroses batalles perdudes per Espanya, esperant que el més enllà solucioni les deficiències incrustades en la institució.

És un honor, doncs, que el Barça representi l’antagonia perfecta al desastre representat per la capital de l’imperi. El 1898 es perdia Cuba per la testosterona orgullosa del segle XIX; ara es perd qualsevol credibilitat futbolística per la mateixa testosterona mal aplicada al segle XXI. I tot seguirà igual. Tot seguirà igual perquè són cultures diferents, són diferències arraigades i massa definides com per abandonar-les. Tant Madrid com Barça es reafirmen en cada ocasió en allò que creuen: uns en tirar d’èpica, d’altres en marcar època.

I tot passa per un únic personatge, Guardiola. Mestre de cerimònies, guru espiritual, far futbolístic i millor persona. No sabem encara la sort que tenim d’ensenyar al món la més gran diferència entre els dos clubs: els seus entrenadors. Josep Guardiola, Florentino Pérez.

25) El teatre i la merda que l'envolta

Què magnífic, el món del teatre. Un d’aquells paradisos etiquetats de “cultura màxima” per una gran massa d’opinió. Actors que es transformen en escenaris que et situen i amb històries que et captiven. On acaba la persona i comença el personatge? Com millor es distingeixi, millor serà la representació. L’anul•lació de la persona en favor del protagonista és bàsica. Tot això acompanyat d’una narració que t’ofereixi expectatives i interès.

La vida, però, no és de color rosa, sinó blaugrana, i els requisits mínims fonamentals no sempre són assolits. Actors en què es difumina massa on acaben ells i comencen els seus personatges, directors necessitats de directors que els dirigeixin, escenografies inconnexes i poc suggerents, i un llarg etcètera de dificultats de cara a l’espectador.

L’art, llavors, decep. La cultura passa a esdevenir un primer pas torturador i interiorment es produeix un debat interessantíssim i a la vegada trist sobre si s’ha de condemnar segons quins espectacles o bé continuar considerant-los art cultural, malgrat la manca de qualitat. I és aquí on ens hem de plantar.

L’autoestima a l’hora de participar en un fet cultural augmenta d’una manera tant considerable, que a més d’un se li fa impossible arribar a qüestionar el que veu i al sortir continuarà lloant la seva assistència al temple de la il•lustració, sigui quin sigui el resultat. I no.
Cal desaprovar qualsevol insult al teatre, convé censurar obres impossibles i ignorar el que ja s’entreveu que desacreditarà el virtuós món teatral. Qualsevol acte contrari a aquest correspondria un perjudici pel culte a la cultura.

No tot el que passa pel sedàs del teatre és sublim, no tots els muntatges van de la mà de la cultura. Reconeguem les debilitats i anul•lem-les. Aturem la hipocresia i la falsedat fanfàrria. Per a això ja hi són els actors, els de veritat.

24) Katie Melua

Messi. Queda dit.
Ara bé, la vida et proporciona moments tant o més sublims que el bon futbol, i el govern diví ha disposat per a nosaltres a Katie Melua. Al servei dels desitjos del poble, al servei de la música més completa i amb una veu equiparable a comptades similituds, et distancia de preocupacions i inquietuds supèrflues i et porta a començar de nou.

No prou satisfeta amb el do etern que el més enllà li ha atorgat, manté xeringues i extravagàncies lluny del seu abast i reflecteix la imatge de l’esforç, del pas a pas, del treball en busca d’un objectiu pel que ha nascut, que és crear. Crear música i emocions i sentiments derivats. Una feina complexíssima i només assequible per als més grans genis.

Qui encara no l’hagi descobert, té temps fins la fi del món (22 de maig) per tal d’obrir-se a una realitat diferent i inatacable. Que ningú porti rere seu expectatives ni optimismes fracassats d’entrada: limita’t a gaudir, abandonant prejudicis i postjudicis sentenciadors.
El 14 d’octubre Katie Melua torna a Barcelona, la seu de l’art musical queda establerta en la capital catalana. Moment immillorable per fruir d’art en viu: Les Menines pintades en directe, el Colisseu aixecant-se davant teu, el David esculpint-se per a tu. Melua a l’Auditori.

Per començar, I Cried for You. Més tard ja arrambes amb Perfect Circle o I Do Believe In Love. I entremig coneixes desenes de melodies pensades gairebé exclusivament per a goig públic.

Més enllà de la segona graderia del Camp Nou, la proximitat a l’art cultural passa per l’Auditori el proper octubre. Quina sort, quina immensa sort...

23) Sant Tornem-hi

Sant Tornem-hi fou algú gris, distant, odiat i envejat a la vegada. Una persona de la que te’n podies fiar, afable, senzilla... i això es paga. En un món on els referents acostumen a ser l’antítesi del bonisme, créixer com a Tornem-hi no fa més que hipotecar-te un rostre benevolent per sempre. I aquell guió enmig del nom... aquell guió deuria ser definitiu per rematar les essències del bullying arcaic cap a algú tan treballador i ambiciós com el nostre apreciat Tornem-hi. Amb els anys el fenomen cresqué fins avui, quan encara se’l nombra per recordar-li la culpabilitat a l’hora d’esvair felicitats momentànies i tornades a la normalitat més perillosa.

Sant Tornem-hi fou dels primers sants en importància per Déu, però dels últims pel poble. Al poble no se l’enganya, només en eleccions, i sap perfectament qui és farsant i qui mereix glòria eterna. Tornem-hi tan sols venia fum, un fum en que s’hi entreveia una suposada satisfacció pel retorn a una rutina sabuda de memòria, una joia falsa pel retrobament amb la més fantàstica quotidianitat, un goig plaent per l’esforç i la dedicació plena al treball.
Fal•làcies. Mentides. Enganys ben mecanitzats per tal d’embaucar a més d’una pobra ànima crèdula. I Déu el recolzava obertament, però no la humanitat.

Tot i així, després de contemplar com la tornada a la realitat no és més que una vil imposició i una obligació incontestable, només ens queda resignar-nos i aixecar el cap. Mirar les eines que tenim al davant i usar-les amb més força que mai. I per si els ànims decauen, recordar els savis i mai prou valorats consells de Sant Tornem-hi, que ja promovia el treball i la tornada a les més altes aspiracions després de dies de descans i tranquil•litat pausada.

Som-hi.
Quin remei.
Sant Tornem-hi.
Amén.