Sant Tornem-hi fou algú gris, distant, odiat i envejat a la vegada. Una persona de la que te’n podies fiar, afable, senzilla... i això es paga. En un món on els referents acostumen a ser l’antítesi del bonisme, créixer com a Tornem-hi no fa més que hipotecar-te un rostre benevolent per sempre. I aquell guió enmig del nom... aquell guió deuria ser definitiu per rematar les essències del bullying arcaic cap a algú tan treballador i ambiciós com el nostre apreciat Tornem-hi. Amb els anys el fenomen cresqué fins avui, quan encara se’l nombra per recordar-li la culpabilitat a l’hora d’esvair felicitats momentànies i tornades a la normalitat més perillosa.
Sant Tornem-hi fou dels primers sants en importància per Déu, però dels últims pel poble. Al poble no se l’enganya, només en eleccions, i sap perfectament qui és farsant i qui mereix glòria eterna. Tornem-hi tan sols venia fum, un fum en que s’hi entreveia una suposada satisfacció pel retorn a una rutina sabuda de memòria, una joia falsa pel retrobament amb la més fantàstica quotidianitat, un goig plaent per l’esforç i la dedicació plena al treball.
Fal•làcies. Mentides. Enganys ben mecanitzats per tal d’embaucar a més d’una pobra ànima crèdula. I Déu el recolzava obertament, però no la humanitat.
Tot i així, després de contemplar com la tornada a la realitat no és més que una vil imposició i una obligació incontestable, només ens queda resignar-nos i aixecar el cap. Mirar les eines que tenim al davant i usar-les amb més força que mai. I per si els ànims decauen, recordar els savis i mai prou valorats consells de Sant Tornem-hi, que ja promovia el treball i la tornada a les més altes aspiracions després de dies de descans i tranquil•litat pausada.
Som-hi.
Quin remei.
Sant Tornem-hi.
Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada