La televisió, aparell menystingut i molts cops odiat de portes enfora, però gairebé necessari per a tothom. La tele ha suposat una evolució/revolució fantàstica en tots els camps, i encara té un llarg camí per córrer. Ha creat nous estils de vida, ha modificat agendes, ha format estereotips a imitar, ha guiat conductes i, fonamentalment, ha entretingut diàriament al personal. Imagineu com n’és d’important el seu abast, que fins i tot els ateus televisius es mostren dolguts amb el nivell i trajectòria de la televisió els últims anys i reclamen un canvi radical que els permeti tornar a creure en ella. Inútils.
L’error i confusió d’aquesta gent creix per moments i sembla que compten amb una massa ignorant de població a favor seu prou remarcable. Una pena, ja que tanta incultura no farà més que contribuir a disminuir el PIB del país i la conseqüent ruïna cultural i econòmica serà immediata.
Amics, la tele (referida sempre com a televisió privada) no és l’escola. És complicat d’assumir i entenc que sobti a més d’un, però convé adonar-se’n. La televisió no té cap obligació ni deure en la seva programació, per tant la llibertat és absoluta a l’hora de decidir continguts. No la conforma una tarima i una pissarra abarrotada de fórmules. Les úniques fórmules que s’hi poden trobar són les que defineixen els índexs d’audiència.
I això irrita a feliços moralistes. Ignoren que la tele no és un bé públic, ignoren que Telecinco no depèn d’ells, ignoren que Canal Història no ve determinat per llei. Ignoren, en definitiva, que la televisió no és un estri dedicat a educar, sinó a entretenir. I fins i tot aquest verb pot ésser posat en dubte per la direcció de les grans cadenes, ja que són elles qui decidiran el verb que les representarà: entretenir, humiliar, avergonyir, interessar, agradar...
Fins que no entenguem aquest concepte clau, encara sentirem comentaris limitats i retrògrads. Queixes i denúncies de salvadors de la pàtria convençuts de que la tele resta al seu servei, al servei del que ells creguin que és ètic i moral. Un error deplorable.
I ara si m’ho permeteu, tinc uns documentals de La 2 gravats per culturitzar-me i no vull perdre’m la lliçó d’avui. Plumier i llibreta a punt. I que no arribi mai l’hora del pati...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada