5) Dominical

Diumenge pel matí. M’assec en una cadira plegable de fusta davant l’ordinador. Però hi falta alguna cosa, és més dura i incomoda que mai. El coixí. Espera’t, està al terra. L’agafo, penso que és lleig de collons i me’l col•loco. A l’haver estat en contacte amb el terra durant hores és fred, mola. Però continuo pensant que és lleig. Cadascú és com és i hi ha coixins que neixen amb més sort que d’altres. Molts cops li he intentat fer entendre el seu problema físic, però ni em mira. Acabarem malament, l'he avisat més d'una vegada, però es limita a repetir les meves paraules amb to burleta.

Penso sobre què escriure però com que no en tinc gaires ganes acabo decidint que el millor serà utilitzar la tàctica de fer veure que no dius res emplenant tot un full. Això ho fa molta gent i els funciona, especialment els polítics. Però jo no sóc polític. Com he de ser polític? Vaig en pijama, no fa per un polític. I a més tampoc sóc com ells, que menteixen a tothom. Jo només menteixo a la gent que conec.

Per un moment he rumiat en parlar de les consultes sobiranistes i de tot el que comporta un esdeveniment així pels que estimem una mica el país, però en un atac d’empatia que juro no tenir mai més n’he tret la conclusió que raonar sobre aquests temes un diumenge al matí és letal. I jo estic en contra dels suïcidis massius. És lleig que la gent es mati al costat d’un altre que també es mata per un mateix motiu. I no me’n vull sentir responsable, així que descarto qualsevol tema polític. No us penseu... també m’ha passat pel cap allò de deixar caure que la gent voti que sí sense que es noti gaire, però llavors la gent diria “aquest gilipolles es pensa que no s’ha notat que ha deixat caure el que hem de votar”. I passo de quedar com el llest que la caga.

Em torna a relliscar el coixí. El pitjor que et pot passar a la vida és que un coixí et vacil•li. Així que opto per deixar d’apretar tecles indiscriminadament i aïllar-me de la societat, per vergonya. Només conec a uns altres subjectes que també s’aïllen: les X. Així que ara mateix arreplegaré qualsevol X que em trobi per casa i ens aïllarem tots dos d’un món en que ningú comprèn a ningú i els coixins vacil•len als adolescents un diumenge pel matí.

Ja l’he trobat! És una X perfecta, que m’esperava repenjada a la paret del passadís de casa amb actitud seductora i fumant. Ara quan acabi el text, ens agafarem del braç i ens aïllarem per fi d’aquest món massa matemàtic i previsible. Aquí et quedes coixí, ets lleig de collons.

4) Racisme

A Salt estan passant coses. I igual que allà, a desenes de pobles catalans. Compte amb la paraula: racisme. Molta demagògia se n’ha fet des de fa anys i aquests dies s’hi recreen.

1. Se’ns ha venut que el racisme com a tal és detestable i qualsevol ésser que faci una mínima referència negativa o acusació per qüestions de “raça” és mirat amb menyspreu i, fins i tot, fàstic, independentment del seu físic. No seré jo qui defensi explícitament la causa racista, però sí que defensaré la decisió o la possibilitat de que algú pugui arribar a ser-ho. “A mi no em van els negres”, “A mi no em van els romanesos”, “A mi no em van els moros”. Deixi aquest tiu en pau, senyora. Com ell, per més que cogui a molta gent feliçment progressista, n’hi ha milers a tot arreu, i tenen tot el dret a no voler fer tractes amb algú d’una determinada raça, igual que jo tinc tota legitimitat a depreciar les carxofes, producte que em repèl. Una altra qüestió seria si aquesta decisió és raonable, decent o ètica. Aquest seria un altre debat que no va més enllà del subjectivisme de cadascú.
Segurament la paraula racisme va estretament vinculada a la de prejudicis, però aquesta última va unida a l’essència dels humans. Des de la veïna que critica a la del quart sense saber-ne res i fins el nen que abans de provar qualsevol aliment ja diu que no el vol ni tastar. Què vol fer-hi, som així.

2. La hipocresia màxima arriba quan es barreja racisme i política. I aquí, permeti’m que m’exciti.
Josep Anglada existeix. I el seu partit polític, Plataforma per Catalunya, s’autoproclama racista. A Vic ha tret 4 regidors, que no és poca cosa. Felicitats per ells. Els hem de felicitar, senyora, no se’m posi ara poc democràtica.
Doncs bé, ara hi ha qui diu que a aquest partit no se li hauria de donar veu ni ressò mediàtic i fins i tot s’afirma que hauria de prohibir-se que es continués presentant a les eleccions. Però de què anem? A Vic la gent ha triat, ha expressat una opinió, ha manifestat les seves preferències, i si aquesta elecció consisteix en intentar regular la immigració amb mà dura i sense eufemismes, endavant. Qui no li agradi, que se’n vagi a viure al poble més proper.
I si la gent de Vic hagués votat un partit el qual la seva màxima aspiració és que es tirin globus d’aigua des dels balcons al carrer, tindríem dues opcions: o quedar-nos a casa, o sortir amb paraigües. I callar la boca.

Estem anant cap un sistema extremament paternalista en que ens volen ensenyar com hem de pensar, què hem de dir, qui hem de votar, què és correcte i què no. I acabarem malament, a hòsties, ja siguem blancs, negres o grisos. Podem intentar fer canviar o repensar la mentalitat de les persones, però no privar-les d’opinar lliurement. Per fer-ho entenedor: a un racista se’l pot intentar fer canviar d’opinió, però no fer-lo callar. Per a això ja teníem el Paco fa uns anys...

3) La ràdio o l'Ikea de la imaginació

Els amics d’Enciclopèdia Catalana es limiten a descriure la ràdio com a “aparell receptor de radiotelefonia o de radiodifusió”. Intento cercar una resposta més digna a l’Enciclopedia Espasa i tan sols em reben amb un “radiodifusión” sec i concís.
Donat que els més cultivats científics literaris no li han sabut trobar una explicació àmplia i decent, els hauré d’explicar jo mateix què és la ràdio.

La ràdio és imaginació. Punt. És un altre món, abstracte, immaterial, inexplicable, però a la vegada proper, hi entres. Coneixes noves realitats, nous personatges, més històries, més situacions desconegudes, molta més vitalitat. Imagina! Quant fa que no et crees tu mateix la teva realitat? Frena un instant, pesat. Ets pesat de collons. Deixa d’empassar-te el que volen els altres, sigues tu qui mana ara!
La ràdio són els ingredients; tu ets el cuiner. La ràdio és Ikea; munta’t tu el moble. És cada una de les peces d’un joc que crees a la teva manera, simplement imaginant.

Hi ha qui ha volgut parlar de móns paral•lels, però l’útima meta en la perfecció és la ràdio. Matrix? Pandora? Es limiten a vendre’t la seva idea, sense tu aportar res més que uns euros a caixa. No, amics... L’art del self-service rau en un aparell tan simple com la ràdio, no us enganyeu. Només ella és l’Ikea de la imaginació absoluta. Benvinguts a la república independent de la vostra inventiva.

2) L'optimisme del pessimista

“Un pessimista és un optimista ben informat”. La definició és perfecta per resumir la innocència infinita d’un positivista. Tot anirà bé, segur que sí, n’estic convençut... Doncs bé, no tot anirà bé, res està assegurat, no et convencis de res.

Vendre pessimisme és complicat, però amb optimisme ho aconseguiré. La qüestió està en la base, el punt de partida, el zero com a valor esperat. No n’espero res dels meus objectius o creences; ho assumeixo, ho entenc, m’hi sobreposo amb naturalitat. No hi ha traumes, ni suposicions irreals, és el que hi ha. A partir d’aquí la meva vida flueix alegre, despreocupada, còmode, comodíssima. Déu meu, quina puta vida més ideal...

I arriba el dia del resultat. Resultat? Quin resultat? De què cony m’estàs parlant? Ah, cert, allò del qual vivia feliç sense preocupar-me’n... Digue’m.
I el resultat és meravellós, inesperadament fantàstic. I en aquell moment, un optimista fa pena. Fa pena, amb totes les lletres. Un optimista és manté en el seu estat d’embriaguesa alegre, inamovible, no el pertorba una bona notícia. Però a un pessimista... a un pessimista ningú l’atura. El mal considerat pessimista ja era feliç cinc minuts abans i ara s’arrebossa de plaer. El ben considerat optimista ja s’enganyava cinc minuts abans i les conseqüències poden ser tràgiques si els resultats no són els que s’esperaven.

Publicaré aquesta nota amb pessimisme racional, pensant en el profund desacord de cada un dels qui la llegeixin. I a partir d’aquí, cada lector a favor serà una victòria, un triomf, un èxit, un plaer.

1) Modernisme antiquat

Opinar és complex. A menys opinió, menys carisma, menys personalitat, mentre que com més s’opina, més caràcter demostres i més idees clares sembles tenir. Això, però, era fins ara. Les coses estan canviant i actualment els guais són uns altres.

Prevalen els modernets, espècie perillosa, consistent en despreocupar-se de tot, els que “viuen la vida”, els “no m’interessa”, els “m’és igual”. Adeqüen la seva vida a la funció d’un hamster, el pitjor que et pot passar a la vida. Quan el teu guia espiritual és un hamster ets mort. Creure en la rodeta com a Nirvana absolut és erroni i limitar-se a pujar-hi durant tot el dia erosiona el món. El món és alguna cosa més que la despreocupació de quatre moderns. El món es mou per les opinions, ja sigui d’un president, d’un obrer o d’un nen que es queixa per una parida en forma de piruleta.

El món necessita opinions, cagades. Cada opinió és una cagada importantíssima, vital per tirar endavant, i els modernets en són un fre. A cada valoració personal s’obre una porta, una idea, una aportació, un intent de, una posició, una ideologia. En canvi, rere una merda de rodeta d’una merda de gàbia només hi ha una merda de hamster. Un hamster irrecuperable.

Per tant, a partir d’ara des d’aquí opinaré i expressaré el que cregui convenient. Sobre qualsevol tema i qualsevol minúcia intranscendent. Perquè les idees cal sacsejar-les, i el primer pas per oblidar un hamster consisteix en passar a ser considerat com una rata. I d’aquí cap amunt.