En aquest món que vivim en que ja ningú se saluda al replà de casa (de vegades tampoc dins de casa) i vora la porta d’entrada ja no hi ha una rajola amb un amable “Déu vos guard” que ens rebi, el pitjor que ens pot passar és que les relacions humanes encara es deteriorin més per culpa de promocions extravagants publicitades per diferents diaris del país.
L’última és la del Mundo Deportivo, causant directa de futurs divorcis i altres desastres familiars. Per la mòdica xifra de 1’50€ pots optar al privilegi d’iniciar una nova tongada de productes del Barça. Fins aquí normal, què vols fer-hi. Però en aquest cas no estem parlant de motxilles, tovalloles o jaquetes. No, fem un pas més en el forofisme malaltís culé i ja proporcionem droga dura només per a blaugranes irrecuperables. Atenció: “Las herramientas del Barça”. Las herramientas del Barça! Poca broma, estem parlant de tornavisos amb els colors blaugranes i martells amb l’escut estampat. Sense paraules. En un control de col•leccionables dónes positiu segur, no te’n salves.
Aviso a les dones que s’estaven replantejant la seva relació amb el seu marit: ara és el moment, aneu-vos-en amb el professor de yoga. Aviso a fills que encara no sabien si independitzar-se: no ho dubteu, foteu el camp. Aviso també a aquelles entitats que no sabien si proporcionar o no una hipoteca a aquests éssers: fugiu d’ells, tanqueu oficines. Aviso a policies municipals que no sabien si multar-los o no quan els venien suplicant que no ho fessin per haver passat el temps reglamentari a la zona blava: multeu-los reiteradament i sense raó aparent.
Entre tots, dones, fills, amics, botiguers, Mossos, societat en general, hem d’aconseguir aïllar a qualsevol que iniciï la col•lecció de “Las herramientas del Barça” per tal de produir el mínim dany a generacions properes. Sempre sense agressivitat, amb comprensió i tacte, però amb mà dura per tal d’aconseguir aplacar a pertorbats del nostre entorn. Som-hi.
En cas que no hi hagués cap altra solució i el subjecte no desistís en la seva obsessió, recordo que en la tercera entrega es regala el cúter del Barça. Feu el que hàgiu de fer. Pel bé de tots.
diumenge, 29 d’agost del 2010
dijous, 26 d’agost del 2010
64) El poder de les escopinyes Dani
Tema Mauritània. Finalment s’ha hagut de pagar als segrestadors la suma que desitjaven i els dos cooperants són més lliures (o menys, depenent de les dones que cadascú posseeixi). Hi ha qui troba indignant la quantitat pagada, tot creient que aquesta bona gent d’Al-Qaeda acceptaria canviar als dos capturats per un parell de llaunes d’escopinyes Dani. I això no va ben bé així. I menys si són Dani.
Estem parlant d’Al-Qaeda, recordem. Gent que estampa avions contra edificis emblemàtics i esclata trens en hora punta, així que pel bé de tots aniria bé aparcar les reclamacions econòmiques i preparar un maletí sense fons que sigui entregat amb tots els honors. No s’hi pot jugar amb aquesta tropa, i encara menys si juguen a casa. Són el Barça del surrealisme terrorístic. Deixem-ho estar, caixa cobri i cap a casa.
També hi ha qui afirma ara que no s’hauria d’anar per aquelles zones, ja que això augmenta el perill de patir qualsevol inconveniència com la passada. Totes aquestes persones han de saber que hi ha quatre deixats de la mà de Déu de països de l’Àfrica que esperen cada any l’arribada de cooperants que els ajudin a tirar endavant. Mentrestant, aquí esperem els Reis Mags cada 5 de gener perquè som així de sobrats i ens va la marxa consumista. La diferència, doncs, és important entre un continent i l’altre, i qualsevol veu ignorant que repliqui “doncs que no hi vagin” mereix ser posada de cara a la paret a pensar una estona.
Perquè també m’agradaria recordar als intel•lectuals queixosos que si aquesta bona gent no hi va, jo tampoc hi aniré. Ni jo, ni la veïna del quart, ni el quiosquer. I crec que com nosaltres, una gran part de la societat. Així que procurem no posar traves a aquells que sí que donen la cara pels desafavorits i deixem-nos de comoditats estúpides.
El que sí que cal és revisar els mètodes i la seguretat d’aquestes caravanes solidàries per tal d’impedir casos futurs, però en cap cas privar als cooperants de la seva tasca. Perquè si no apostem per la seguretat, arribarà el trist moment en que no quedaran escopinyes Dani per abastir la demanda. I no hi ha res més temible.
Estem parlant d’Al-Qaeda, recordem. Gent que estampa avions contra edificis emblemàtics i esclata trens en hora punta, així que pel bé de tots aniria bé aparcar les reclamacions econòmiques i preparar un maletí sense fons que sigui entregat amb tots els honors. No s’hi pot jugar amb aquesta tropa, i encara menys si juguen a casa. Són el Barça del surrealisme terrorístic. Deixem-ho estar, caixa cobri i cap a casa.
També hi ha qui afirma ara que no s’hauria d’anar per aquelles zones, ja que això augmenta el perill de patir qualsevol inconveniència com la passada. Totes aquestes persones han de saber que hi ha quatre deixats de la mà de Déu de països de l’Àfrica que esperen cada any l’arribada de cooperants que els ajudin a tirar endavant. Mentrestant, aquí esperem els Reis Mags cada 5 de gener perquè som així de sobrats i ens va la marxa consumista. La diferència, doncs, és important entre un continent i l’altre, i qualsevol veu ignorant que repliqui “doncs que no hi vagin” mereix ser posada de cara a la paret a pensar una estona.
Perquè també m’agradaria recordar als intel•lectuals queixosos que si aquesta bona gent no hi va, jo tampoc hi aniré. Ni jo, ni la veïna del quart, ni el quiosquer. I crec que com nosaltres, una gran part de la societat. Així que procurem no posar traves a aquells que sí que donen la cara pels desafavorits i deixem-nos de comoditats estúpides.
El que sí que cal és revisar els mètodes i la seguretat d’aquestes caravanes solidàries per tal d’impedir casos futurs, però en cap cas privar als cooperants de la seva tasca. Perquè si no apostem per la seguretat, arribarà el trist moment en que no quedaran escopinyes Dani per abastir la demanda. I no hi ha res més temible.
diumenge, 15 d’agost del 2010
63) Quan visqui a Àustria
Ara podria caure en el romanticisme cec del turista amb mitjons i sandàlies que creu que allò que veu durant quatre dies és real. Aquell turista submergit dins de museus d'art on antigues dames burgeses el miren despectivament des dels quadres exigint-li que per favor es tregui les ulleres de sol. Aquell ésser que seu en terrasses del centre de la ciutat per tal de sentir-se comprès entre d'altra gent de la seva espècie, que també observen el carrer amb les cames creuades mentre fullegen la carta per picar alguna cosa local per berenar. En definitiva, persones fracassades que perden tota dignitat quan passegen depressivament per salons de palaus amb audioguies a l'orella.
Podria identificar-me amb ells i explicar mil meravelles del país. I pensar que un dia hi podria viure i adaptar-m'hi amb facilitat, perquè allà tot és fantàstic i perfecte. Podria rumiar com seria la meva vida si visqués a Àustria, que no cal dir que concordaria plenament amb la paraula felicitat.
Aprendria un alemany exquisit, el parlen molt més finament que els alemanys. Aniria a una universitat d'un estil gòtic majestuós i per arribar-hi creuaria cada dia un laberint de carrers formats per edificis aristocràtics, sota l'atenta mirada d'àngels de pedra incrustats als capitells de les columnes. Durant els caps de setmana gaudiria amb centenars d'activitats lúdiques i compraria a la mena de Boqueria que tenen uns carrers més avall de l'Òpera. Els estius els passaria en una d'aquelles típiques cases amb flors als balcons i herba al jardí que hi ha en un dels immensos llacs del nord del país. De tant en tant visitaria els amics de Salzburg i potser cremaríem algun contenidor si vingués al cas (però sempre amb aquell estil). Algunes nits aniria de concert d'Strauss o Mozart i quan sonés "El Danubi blau" tancaria els ulls en senyal de felicitat eterna i després aplaudiria desacompassadament la "Marxa Radetzky" perquè si l'aplaudeixes seguint el ritme ets una ovella negra despreciable.
Tot això quan visqui a l'Àustria de façana. Aproximadament una setmana. A partir d'aquest temps ja hauré traspassat la façana i em trobaré una cuina per fer i tasses de vàter amb merda enganxada. I no us imagineu la mandra que em fa agafar tots els estris i intentar netejar la casa...
Prou feina tinc com per descobrir l'Àustria real. Les façanes sempre encaixen millor a les fotografies.
Podria identificar-me amb ells i explicar mil meravelles del país. I pensar que un dia hi podria viure i adaptar-m'hi amb facilitat, perquè allà tot és fantàstic i perfecte. Podria rumiar com seria la meva vida si visqués a Àustria, que no cal dir que concordaria plenament amb la paraula felicitat.
Aprendria un alemany exquisit, el parlen molt més finament que els alemanys. Aniria a una universitat d'un estil gòtic majestuós i per arribar-hi creuaria cada dia un laberint de carrers formats per edificis aristocràtics, sota l'atenta mirada d'àngels de pedra incrustats als capitells de les columnes. Durant els caps de setmana gaudiria amb centenars d'activitats lúdiques i compraria a la mena de Boqueria que tenen uns carrers més avall de l'Òpera. Els estius els passaria en una d'aquelles típiques cases amb flors als balcons i herba al jardí que hi ha en un dels immensos llacs del nord del país. De tant en tant visitaria els amics de Salzburg i potser cremaríem algun contenidor si vingués al cas (però sempre amb aquell estil). Algunes nits aniria de concert d'Strauss o Mozart i quan sonés "El Danubi blau" tancaria els ulls en senyal de felicitat eterna i després aplaudiria desacompassadament la "Marxa Radetzky" perquè si l'aplaudeixes seguint el ritme ets una ovella negra despreciable.
Tot això quan visqui a l'Àustria de façana. Aproximadament una setmana. A partir d'aquest temps ja hauré traspassat la façana i em trobaré una cuina per fer i tasses de vàter amb merda enganxada. I no us imagineu la mandra que em fa agafar tots els estris i intentar netejar la casa...
Prou feina tinc com per descobrir l'Àustria real. Les façanes sempre encaixen millor a les fotografies.
dimarts, 3 d’agost del 2010
62) Harry Potter o Hello Kitty
Escric en plena catarsi festamajonenca a Vilanova i la Geltrú, ciutat que procura competir incansablement amb la veïna Sitges per tal de ser més guapa i tenir-la més llarga. No ho aconsegueixen, val a dir-ho. Per més que ho intenten i promulguen, la demacració d’un petita vila de pescadors que ha acabat convertint-se en una espècie de Marina d’Or malaguenya és evident i irrecuperable. Ja s’ho faran, pensa la ment malèvola d’un servidor, estiuejant sitgetà.
Tot i així, Vilanova i la Geltrú té quelcom que Amèrica no té, i n’ha d’estar orgullosa. Vilanova i la Geltrú té una cosa tan ancestral i bàsica com és la tradició. Tradició amb majúscules. Ja sigui per la zona marítima, per Carnaval, per la xatonada o per la Festa Major, la ciutat viu dies històrics gràcies a tants segles de civilització que van posar els fonaments a la cultura d’avui en dia. I com ella la majoria de ciutats i pobles catalans. Els Estats Units, en canvi, no tenen més cultura que Terminator i souvenirs d’Obama.
Vaig tenir el plaer (?)de ser a la celebració popular de l’emblemàtic 4th of July americà, el dia de la independència. La gent s’aplegava a l’esplanada del National Mall de Washington amb tovalloles i llençols sobre l’herba, para-sol a conjunt amb l’horterisme, i neveres amb cerveses per tota la família. Sí, per tota la família. La primera impressió feia por. La segona, tristor.
La festa era conduïda per una banda típica americana d’instruments de vent que actuava dalt d’un escenari decorat en excés i amb imatges de militars que et convidaven a l’exèrcit. La música va començar a sonar provocant l’exaltació popular i els aplaudiments propis de gent que any enrere des de casa s’afiliaven incomprensiblement amb un poble dels que competien al Grand Prix del Verano. Les peces que tocaven no constituïen cap monument a la tradició: eren bandes sonores de cinema.
No hi ha més. Bandes sonores de cinema. Star Wars, el Senyor dels Anells, Harry Potter i Misión Imposible. Totes elles embolicades amb els colors de la bandera, que només per dignitat ja hauria d’haver-se tornat totalment vermella. Però no, va aguantar amb els tres colors. No hi ha més.
Per això Vilanova i la Geltrú ha de sentir-se orgullosa de les gitanes assegudes en una cadira de fusta que durant la Festa Major venen globus d’heli en forma de Doraemons i Hello Kittys d’alegria perenne. Perquè elles ja formen part també de la tradició. Una tradició que a l’altra banda de l’oceà ni tan sols oloren.
A l’altra banda de l’oceà no tenen globus d’heli atrapats en sostres de poliesportius. I sense això, ben poca cosa ets com a país.
Tot i així, Vilanova i la Geltrú té quelcom que Amèrica no té, i n’ha d’estar orgullosa. Vilanova i la Geltrú té una cosa tan ancestral i bàsica com és la tradició. Tradició amb majúscules. Ja sigui per la zona marítima, per Carnaval, per la xatonada o per la Festa Major, la ciutat viu dies històrics gràcies a tants segles de civilització que van posar els fonaments a la cultura d’avui en dia. I com ella la majoria de ciutats i pobles catalans. Els Estats Units, en canvi, no tenen més cultura que Terminator i souvenirs d’Obama.
Vaig tenir el plaer (?)de ser a la celebració popular de l’emblemàtic 4th of July americà, el dia de la independència. La gent s’aplegava a l’esplanada del National Mall de Washington amb tovalloles i llençols sobre l’herba, para-sol a conjunt amb l’horterisme, i neveres amb cerveses per tota la família. Sí, per tota la família. La primera impressió feia por. La segona, tristor.
La festa era conduïda per una banda típica americana d’instruments de vent que actuava dalt d’un escenari decorat en excés i amb imatges de militars que et convidaven a l’exèrcit. La música va començar a sonar provocant l’exaltació popular i els aplaudiments propis de gent que any enrere des de casa s’afiliaven incomprensiblement amb un poble dels que competien al Grand Prix del Verano. Les peces que tocaven no constituïen cap monument a la tradició: eren bandes sonores de cinema.
No hi ha més. Bandes sonores de cinema. Star Wars, el Senyor dels Anells, Harry Potter i Misión Imposible. Totes elles embolicades amb els colors de la bandera, que només per dignitat ja hauria d’haver-se tornat totalment vermella. Però no, va aguantar amb els tres colors. No hi ha més.
Per això Vilanova i la Geltrú ha de sentir-se orgullosa de les gitanes assegudes en una cadira de fusta que durant la Festa Major venen globus d’heli en forma de Doraemons i Hello Kittys d’alegria perenne. Perquè elles ja formen part també de la tradició. Una tradició que a l’altra banda de l’oceà ni tan sols oloren.
A l’altra banda de l’oceà no tenen globus d’heli atrapats en sostres de poliesportius. I sense això, ben poca cosa ets com a país.
diumenge, 1 d’agost del 2010
61) God bless America
Clausuro tot un mes de juliol a Washington sense cap possibilitat viable de publicació al blog. Els anglòfons són poc avinguts als accents, les ces trencades i les dièresis, així que m’he hagut de decantar irremediablement cap a l’abstenció literària per tal de salvar l’honor de la llengua pàtria.
Una llàstima, perquè segurament hi ha massa coses a dir que ara quedaran excessivament apretades i mal ordenades. Però vaja, a l’estiu tot es perdona i sinó s’oblida durant les nits inacabables. Cap problema, per un temps tots formem part de l’esperit estrelladammenc.
Amèrica té una virtut i un defecte. O més aviat una virtut que acaba essent un defecte. És un país fet de gent treballadora, autosuficient, que no espera grans polítiques intervencionistes d’un govern que li resolgui la vida, ni pensa en reclamar al carrer allò que no té a casa. Amèrica camina amb el cap ben alt i deixa de banda les possibles mancances que pugui tenir demostrant que també són primera potència en autoestima. S’estimen. Molt. I en això basen gran part dels seus avenços.
La perillositat de la qüestió arriba quan el cap va tan alçat que no veu què trepitgen els seus peus. I, lamentablement, la terra que trepitgen et sorprèn amb uns sots i uns desnivells sobtats que escandalitzen a qualsevol europeu. És llavors quan la virtut esdevé defecte i sembla que una bena quilomètrica als ulls oculti als americans la pobresa que demostren en molts aspectes de la vida. Això sí, si a la bena hi ha estampada l’adorada bandera nacional, benvinguda sigui. Caminarem amb bena però amb el país sempre a la retina.
Més endavant explicitaré aquests pros i contres amb exemples, però ja avanço que aquest mes ha estat útil per veure de prop les dues cares d’Estats Units. La cara que dóna a una terrassa idíl•lica amb vistes al mar més caribeny, i la que dóna a un pati interior minúscul, fosc, i amb vistes a Àfrica.
Ja ho diuen, God bless America.
Una llàstima, perquè segurament hi ha massa coses a dir que ara quedaran excessivament apretades i mal ordenades. Però vaja, a l’estiu tot es perdona i sinó s’oblida durant les nits inacabables. Cap problema, per un temps tots formem part de l’esperit estrelladammenc.
Amèrica té una virtut i un defecte. O més aviat una virtut que acaba essent un defecte. És un país fet de gent treballadora, autosuficient, que no espera grans polítiques intervencionistes d’un govern que li resolgui la vida, ni pensa en reclamar al carrer allò que no té a casa. Amèrica camina amb el cap ben alt i deixa de banda les possibles mancances que pugui tenir demostrant que també són primera potència en autoestima. S’estimen. Molt. I en això basen gran part dels seus avenços.
La perillositat de la qüestió arriba quan el cap va tan alçat que no veu què trepitgen els seus peus. I, lamentablement, la terra que trepitgen et sorprèn amb uns sots i uns desnivells sobtats que escandalitzen a qualsevol europeu. És llavors quan la virtut esdevé defecte i sembla que una bena quilomètrica als ulls oculti als americans la pobresa que demostren en molts aspectes de la vida. Això sí, si a la bena hi ha estampada l’adorada bandera nacional, benvinguda sigui. Caminarem amb bena però amb el país sempre a la retina.
Més endavant explicitaré aquests pros i contres amb exemples, però ja avanço que aquest mes ha estat útil per veure de prop les dues cares d’Estats Units. La cara que dóna a una terrassa idíl•lica amb vistes al mar més caribeny, i la que dóna a un pati interior minúscul, fosc, i amb vistes a Àfrica.
Ja ho diuen, God bless America.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)