62) Harry Potter o Hello Kitty

Escric en plena catarsi festamajonenca a Vilanova i la Geltrú, ciutat que procura competir incansablement amb la veïna Sitges per tal de ser més guapa i tenir-la més llarga. No ho aconsegueixen, val a dir-ho. Per més que ho intenten i promulguen, la demacració d’un petita vila de pescadors que ha acabat convertint-se en una espècie de Marina d’Or malaguenya és evident i irrecuperable. Ja s’ho faran, pensa la ment malèvola d’un servidor, estiuejant sitgetà.

Tot i així, Vilanova i la Geltrú té quelcom que Amèrica no té, i n’ha d’estar orgullosa. Vilanova i la Geltrú té una cosa tan ancestral i bàsica com és la tradició. Tradició amb majúscules. Ja sigui per la zona marítima, per Carnaval, per la xatonada o per la Festa Major, la ciutat viu dies històrics gràcies a tants segles de civilització que van posar els fonaments a la cultura d’avui en dia. I com ella la majoria de ciutats i pobles catalans. Els Estats Units, en canvi, no tenen més cultura que Terminator i souvenirs d’Obama.

Vaig tenir el plaer (?)de ser a la celebració popular de l’emblemàtic 4th of July americà, el dia de la independència. La gent s’aplegava a l’esplanada del National Mall de Washington amb tovalloles i llençols sobre l’herba, para-sol a conjunt amb l’horterisme, i neveres amb cerveses per tota la família. Sí, per tota la família. La primera impressió feia por. La segona, tristor.
La festa era conduïda per una banda típica americana d’instruments de vent que actuava dalt d’un escenari decorat en excés i amb imatges de militars que et convidaven a l’exèrcit. La música va començar a sonar provocant l’exaltació popular i els aplaudiments propis de gent que any enrere des de casa s’afiliaven incomprensiblement amb un poble dels que competien al Grand Prix del Verano. Les peces que tocaven no constituïen cap monument a la tradició: eren bandes sonores de cinema.

No hi ha més. Bandes sonores de cinema. Star Wars, el Senyor dels Anells, Harry Potter i Misión Imposible. Totes elles embolicades amb els colors de la bandera, que només per dignitat ja hauria d’haver-se tornat totalment vermella. Però no, va aguantar amb els tres colors. No hi ha més.

Per això Vilanova i la Geltrú ha de sentir-se orgullosa de les gitanes assegudes en una cadira de fusta que durant la Festa Major venen globus d’heli en forma de Doraemons i Hello Kittys d’alegria perenne. Perquè elles ja formen part també de la tradició. Una tradició que a l’altra banda de l’oceà ni tan sols oloren.
A l’altra banda de l’oceà no tenen globus d’heli atrapats en sostres de poliesportius. I sense això, ben poca cosa ets com a país.