63) Quan visqui a Àustria

Ara podria caure en el romanticisme cec del turista amb mitjons i sandàlies que creu que allò que veu durant quatre dies és real. Aquell turista submergit dins de museus d'art on antigues dames burgeses el miren despectivament des dels quadres exigint-li que per favor es tregui les ulleres de sol. Aquell ésser que seu en terrasses del centre de la ciutat per tal de sentir-se comprès entre d'altra gent de la seva espècie, que també observen el carrer amb les cames creuades mentre fullegen la carta per picar alguna cosa local per berenar. En definitiva, persones fracassades que perden tota dignitat quan passegen depressivament per salons de palaus amb audioguies a l'orella.

Podria identificar-me amb ells i explicar mil meravelles del país. I pensar que un dia hi podria viure i adaptar-m'hi amb facilitat, perquè allà tot és fantàstic i perfecte. Podria rumiar com seria la meva vida si visqués a Àustria, que no cal dir que concordaria plenament amb la paraula felicitat.

Aprendria un alemany exquisit, el parlen molt més finament que els alemanys. Aniria a una universitat d'un estil gòtic majestuós i per arribar-hi creuaria cada dia un laberint de carrers formats per edificis aristocràtics, sota l'atenta mirada d'àngels de pedra incrustats als capitells de les columnes. Durant els caps de setmana gaudiria amb centenars d'activitats lúdiques i compraria a la mena de Boqueria que tenen uns carrers més avall de l'Òpera. Els estius els passaria en una d'aquelles típiques cases amb flors als balcons i herba al jardí que hi ha en un dels immensos llacs del nord del país. De tant en tant visitaria els amics de Salzburg i potser cremaríem algun contenidor si vingués al cas (però sempre amb aquell estil). Algunes nits aniria de concert d'Strauss o Mozart i quan sonés "El Danubi blau" tancaria els ulls en senyal de felicitat eterna i després aplaudiria desacompassadament la "Marxa Radetzky" perquè si l'aplaudeixes seguint el ritme ets una ovella negra despreciable.

Tot això quan visqui a l'Àustria de façana. Aproximadament una setmana. A partir d'aquest temps ja hauré traspassat la façana i em trobaré una cuina per fer i tasses de vàter amb merda enganxada. I no us imagineu la mandra que em fa agafar tots els estris i intentar netejar la casa...
Prou feina tinc com per descobrir l'Àustria real. Les façanes sempre encaixen millor a les fotografies.