60) Carta d'agraïment al Tribunal Constitucional

Ja tenim sentència estatutària. I escrivint aquesta afirmació l’article ja perd un tant per cent consistent d’audiència que divagarà cap a altres blogs en busca de sensacionalisme grogós i cites a cegues per internet amb russes exuberants. No interessa a gairebé ningú, l’Estatut. En tot cas, se’ns ha pressionat des dels mitjans de comunicació amb l’objectiu que ens apassioni i en parlem contínuament en qualsevol context. Però mentre puguem seguir la nostra vida amb normalitat, per la majoria de la població l’Estatut tindrà el mateix interès que pot tenir la manufactura de cigrons de llimona al sud-est asiàtic. Un interès més aviat discret.

Tot i així, entrem al joc i ens el fem nostre. I un cop ens vestim de patriotes pro-estatutaris, cal referir-se a la qüestió.

Només tinc sinceres paraules d’agraïment cap al Tribunal Constitucional. L’única institució que ha sabut guiar l’independentisme català amb fermesa i constància, tal com Moisés feu davant un poble desorientat. Els únics líders que han fet aixecar a una societat que s’adormia, que no aixecava cap i que semblava morir. Han estat ells els qui han transmès un missatge d’optimisme als catalans, d’esperança, de confiança cap a un futur proper. Sense ells no seríem més que una regió socialista i decadent, pensant només en maquillar-nos per agradar a Madrid. Però gràcies a la seva bona feina ara tenim uns objectius, unes metes a assolir com més aviat millor, sense pressa però amb pas ferm, aconseguint deslliurar-nos dels que ens posen pals a les rodes.

No es tracta de treure el pal de les rodes, sinó de tenir-lo en propietat per posar-nos-el nosaltres mateixos. No somiem en una plena eficàcia governamental catalana, sinó en una descentralització de la inoperància, una autodeterminació clara. Potser millorable, però unida i amb estima i finalitat comuna.

Gràcies Tribunal. Heu escrit la primera lletra de la independència. Llàstima que sigui una paraula tan llarga i que costi tan completar-la...

Pau Claris, Francesc Macià, Lluís Companys, Tribunal Constitucional.

59) We are all Africa?

We are all Africa, diu una colombiana. Jo no sóc Àfrica. Per més que el Mundial es jugui al sud del seu continent, la foscor de la meva pell no va més enllà d’una morenor produïda per un sol només a l’abast de l’occidental que té la feina feta. I prou. I com jo tota la resta d’europeus i no africans en general.

Hi ha el costum d’il•lusionar a la població fent creure’ls determinades esperances que al final no es compliran. El tema ve de lluny, des de la curta campanya electoral de Judes Iscariot. Ara toca Àfrica: els acariciarem el cap, els donarem quatre monedes a la sortida de missa i d’allà marxarem cap a la piscina de disseny amb una caipirinha a cada mà mentre sona Tonight Tonight de fons. No ens enganyem, és una solidaritat d’aparador. És una solidaritat amb data de caducitat, a principis de juliol.
És el que es coneix com “autoconvidar-se”. Preferiblement a les festes més espectaculars i glamuroses, pràctica que sol funcionar. Es tracta d’arreplegar els amics amb els que soleu rebentar aparadors i criticar el pla Bolonya en hores lectives i convocar-los a tots a una casa aliena per tal de saciar-vos de la benvolença amfitriona i gaudir de la festa. Un cop acabi el festí, els plats queden per rentar i la casa torna a la soledat habitual. Ha estat perfecte, però per disgust de la desgraciada amfitriona, que s’havia engalanat per a l’ocasió, no hi ha hagut cap tocament sexual ni tan sols una trista aproximació eròtica amb cap dels convidats.

Això és Àfrica. En aquests moments es troba en la seva pròpia festa, beguda, trontollant, eufòrica, intentant arrambar-se amb el primer occidental que trobi tafanejant la cuina. I no serà fins la setmana que ve, quan se n’haurà adonat que no ha intercanviat direccions d’e-mail ni mòbils amb ningú, i que continua estant sola en una casa que li queda gran i antiga. Sense futur. Sense possibilitats.

Sí, amiga. We are all Africa i totes aquestes coses.
Per cert, t'agafo una cervesa de la nevera.

58) Jo també tinc Màster en Estacions de Castelldefels

És curiós, com de petit arriba a ser el món. Fins fa poc creia convençut que era l’únic català que podia lluir amb arrogància el Màster en Estacions de Castelldefels que posseeixo des del 2006 i que em va costar anys de suor i dedicació. Però pel que veig, aquest títol és més comú del que un es pot imaginar i just aquests dies comencen a sortir experts ferroviaris de sota les pedres. Ara és molt fàcil promocionar-ho i fardar de títol davant els altres, precisament quan l’accident és en boca de tots, però la dignitat i el coratge cal tenir-lo abans, com jo he fet, sense amagar-ho mai i mostrant sempre amb orgull el meu treballat Màster en Estacions de Castelldefels. Em dol, però no seré rancorós.

És incoherent parlar de “tragèdia al Baix Llobregat” quan la comarca en sí ja viu en una constant tragèdia cultural i social, però estarem d’acord en que l’accident ha estat colpidor i dolorós. Un drama. Davant els drames socials s’acostuma a mirar cap amunt , a l’administració, per no mirar cap avall, on reposen els morts. És un costum habitual, una tradició, un patrimoni nacional gairebé reclamable a la UNESCO. Però potser en aquest cas caldria amagar la mà que reclama indemnitzacions i acotar el cap. Convindria analitzar fredament els fets i resignar-se a la imprudència ciutadana. Seria un guany evitar connexions en directe dels familiars acusant al Govern de totes les maldats, perquè s’arribarà a un punt de bogeria col•lectiva que derivarà cap a responsabilitzar al poder d’haver instaurat el tren a Catalunya, amb lo bé que s’anava en carro.

Compte. S’ha dit també que el passadís subterrani estava col•lapsat i que aquesta fou la raó que els portà a creuar les vies. Bé, si haguéssim de comptar les vegades que ens hem trobat en embussaments varis, ja sigui en estacions, en concerts de El Barrio o en tasses de vàter, no hi cabrien al compte corrent de Fèlix Millet. I no per això hem embogit (del tot). Així que hi ha pocs motius per senyalar a Renfes, governs i polítics com a causants indirectes de la catàstrofe. Al final són faves comptades: alcohol i inconsciència.

Siguem seriosos. Mea culpa dels desafortunats i poca cosa més.
Montilla no n’és responsable.
Montilla president.

57) Què té Sant Joan que no tingui jo?

Què té Sant Joan que no tingui jo? Preguntes que et vénen al cap cada any, quan veus com la nit conserva la mateixa llum que hi ha hagut durant el dia. Potser és aquesta llum, artificial, fugaç, viva, la que ho converteix en especial i únic. Potser la culpable n’és l’eufòria alegroia i la tonteria estiuenca, que et fa parlar de llums artificials, fugaces i vives quan hauries d’estar fent altres afers de servei pel país, com per exemple fer la maleta i escampar la boira i la ment ben lluny. És possible que sigui també la música i el soroll, la barreja de ritme compassat de la primera amb l’anarquia decisòria del segon. Aquella estranya coordinació, música i soroll lligant tota la nit... per després acabar en res, no ens enganyem.

Ves que no sigui el nom. Però no. En un país on cada cop més predomina l’imperi de la Noa i l’Ashraf, ben poca cosa hi té a fer un pobre clàssic anomenat Joan. Joan, l’antic, el medieval. No serà això doncs. Qui sap si el fet de ser Sant l’ajuda a alçar la nit, proclamant-la com una de les grans. Potser és per això que la seva festa perdura fins avui. Però també la Paciència gaudeix de la santedat i no es tractada amb la mateixa excitació, així com Sant Quintí o Santa Svetlana.

Deu ser la data, que abandona l’alteració sanguínia primaveral i enceta la bogeria de la calor, l’aigua, els aires condicionats inservibles d’antics cotxes i les bosses al mar en forma de medusa. Pot ser-ne una raó consistent. També la fi de les obligacions universitàries i col•legials hi ajuda. Tot i que la vida en general és un examen continu, així que podríem dir que no és aquest el motiu principal. Quina frase més pedant. M’excuso.

Què té Sant Joan que no tingui jo?
La vida solucionada i Jesucrist al Facebook.

56) A favor de l'art contemporani

El món el governen els injustos. Des d’Obama i fins al subjecte de torn que presideix l’escala amb desgana, quedem sotmesos al seu poder sense opció de queixa formal ni revolució possible. Per més mofa, se’ns intenta frenar els impulsos anàrquics al•legant que la Justícia va completament deslligada a l’acció governamental i que, per tant, hem de viure en plena confiança i tranquil•litat.
Doncs ajudi’ns. Ajudi’ns vostès a creure en la justícia. Perquè amb incongruències no aconseguiran que creiem en res més enllà de Guardiola. No en volia parlar, però s’ha arribat a una situació insostenible en un cas concret.

Millet a la presó. Quan ho veia no ho creia. Tot un referent econòmic, un exemple de remuntada financera, un model d’ambició i ganes de subsistència... i res d’això ha convençut a la mal anomenada Justícia per tal de deixar-lo sobreviure en pau la resta de la seva vida. La Justícia, aquella sempre cruel amb els més dèbils, ha sucumbit a les demandes mediàtiques.
¿Amb qui volen que ens emmirallem els joves, sinó en l’excel•lència? ¿Qui volen que ens facin de far pel futur, sinó els ídols nacionals? Ens oculten un símbol, després d’haver-lo passejat per televisions i diaris malparlant-ne i faltant-li el respecte que es mereix. Fins i tot, en un intent de minimitzar els seus èxits, s’han limitat a publicar la xifra dels seus guanys en euros, ja que així sembla menor que en pessetes: 35 milions d’euros. No senyor. Han estat gairebé sis mil milions de pessetes. Apoteòsic, màgic, impossible, absolutament genial.

Som una vergonya de país, criminalitzant a aquells que triomfen per culpa d’una enveja que corromp a mitja societat i els empeny a atacar a la persona honrada i exemplar. Una enveja que els fa odiar a algú que ha arribat a fer pagar al seu consogre el casament de la filla, mentre ell ho passava a comptes del Palau. No hi ha ningú capaç de superar tal il•luminació artística. I ells ho saben, i per això l’odien.

Perquè això és art. La música són tonteries.

55) Estiuejant

Entrar amb carpetes rossegades pel temps i fulls toquejats per desenes de mans nervioses. Buscar lloc entre la munió de taules i preguntar si aquell espai parcialment ocupat per estoigs i llibretes del veí està lliure. Seure sense voler destorbar, destapant cuidadosament tots els estris, col•locant-los al voltant pensant en no deixar-te res. Triar l’assignatura que atacaràs de bon principi i arraconar les altres per després. Ja hi haurà temps, penses.

Mires el rellotge i només han passat vint minuts dels cinc-cents que tenies programats. Intentes concentrar-te altre cop però qualsevol ullada et porta cap a les agulles inamovibles, així que optes per desprendre-te’n i ocultar-lo sota algun jersei. Continues. Avances un bon tros en la matèria i proves d’animar-te. Et sents amb bona consciència i t’autoadjudiques uns instants de descans per badar. Bades amb qui tens al costat, endinsant-te per uns moments en els seus apunts de Medicina Molecular que no t’aporten res però que et semblen llavors d’un interès fascinant. Renegues interiorment de la seva mala lletra, l’abandones, i tornes a centrar-te en els teus papers.

El silenci et pressiona, t’incomoda. Treus l’iPod de la butxaca. L’última cançó que havia sonat venint cap a la biblioteca era la típica de nits begudes d’estiu, però et veus obligat a passar-la de llarg i obrir la carpeta de música relaxant preparada per a les grans ocasions estudiantils. Baixes el volum perquè no ressoni excessivament a l’exterior i deixes l’aparell sobre la taula. Però no t’agrada la cançó. Passes a la següent.

Van passant les hores, es fa fosc. Els llocs van quedant buits; fins i tot la Medicina Molecular ha estat ara substituïda per una Història Medieval que fins al dia d’avui no et cridava l’atenció, però que de cop et sembla transcendental per fer-ne un cop d’ull.
Et pesen els ulls. Decideixes fer una última repassada, sense exigir-te gaire res, i comences a desar llibres, fulls i subratlladors fluorescents. T’aixeques, revises que no quedi rastre de la teva presència i marxes.

Esperar pacientment a la parada del bus. Observar la noia que tens al costat sense ser vist. Espera eterna. I per fi arriba, mentre ella s’aixeca i deixa anar un polsim de sorra que li cau de la tovallola...

54) Reiniciant expectatives

Primera nota en un blog, el meu propi blog. Fins ara la víctima mural dels altres 53 articles era el Facebook, on tot quedava explicat i relatat entremig de fotografies de nits oblidables i grups de gent contrària al món en general. Ara és diferent: un nou espai, concret i específic, per continuar fent el mateix en un entorn més decent.
Tot per la fama, doncs. No ens enganyem, l’únic objectiu de tot plegat radica en el fet de ser conegut per una massa consistent de població i passar a ser considerat alguna cosa més que un mediocre relator d’improperis contra el Govern, el canvi climàtic i els àrbitres de la Lliga.
La fama inicial m’omplirà de joia i em proporcionarà els primers contactes amb la cúpula periodística del moment. Seré conegut i tingut en compte per molts d’ells i els començaré a parlar de tu, de les seves trajectòries i els seus mèrits. Possiblement deixi entreveure algun avís de canvi generacional i els incitaré a renovar-se, tot rient. Les publicacions de renom em situaran en llocs destacats en les seves edicions i velles patums quedaran apartades del món de la lletra i la paraula.

Haurà arribat el moment en que m’hauré transformat en un ser repel•lent i detestable, sense haver assumit els èxits massa veloços. La gent m’odiarà però jo ja disposaré d’una casa amb majordom i piscina amb il•luminació nocturna que em farà replantejar el meu futur professional, destinat ara a la televisió. La casa serà presentada a la productora televisiva que més augmenti el meu rebost econòmic, tothom em veurà nedar en l’abundància i acariciar gossos dòcils en un jardí inacabable i em prendré un any sabàtic a Madagascar.

Al tornar vendré una suposada raó solidària del viatge però no seré cregut per les més malèvoles ments del cor. Em veuré obligat a seure en platós infames i s’iniciarà la meva decadència. El més probable és que acabi morint en la més trista soledat i sense cap altre company que l’alcohol a prop meu. De ben segur que, a més, faré pudor de suor.

Perfecte, doncs comencem.

53) El candidat

El candidat esperava el dia amb impaciència. Una campanya duríssima, cruel, amb retrets que fins al moment havien quedat ocults i que ara havien sortit a la llum barroerament, sense miraments. Però comptava amb una massa social al darrere prou important com per confiar en la victòria, n’estava convençut.
La jornada de les eleccions havia començat. Per fi, pensava. L’esgotament físic i moral l’havia anat consumint, especialment l’última setmana, amb una aferrissada disputa diària amb el seu màxim opositor, que disposava d’un programa totalment renovador i esperançador per gran part de l’electorat. Un perill, sens dubte. Però els votants tindrien l’última paraula. Aquelles coses de la democràcia.

Un dia esquerp, d’aquells que el mires i se’n va sense dir mitja paraula, no era segurament el més adequat per animar a la festa de les urnes i la llibertat. I ell necessitava com ningú la participació ciutadana; sinó no hagués acceptat en cap cas la seva ridícula presència en el programa humorístic nocturn ni hagués respost una sola pregunta del qüestionari eròtic al que va ser sotmès. Només faltaria. Aquelles coses de la democràcia mal entesa.
Es va despertar d’hora, tot i no haver dormit gairebé ni gaire bé, i repassà mentalment els moviments que tenia programats per la jornada. El primer i més important, anar a votar mediàticament. Així, sortí de casa amb tota la família al darrere, senyal d’ordre i lideratge segons li havia recomanat el seu cap de campanya. Es dirigiren cap a la seva mesa electoral i, com si es tractés d’una festa sorpresa però sense sorpresa i amb una festa discutible, es trobà amb un núvol de periodistes preparats per immortalitzar el moment en que la papereta cauria dins l’urna sota el fals somriure del candidat.
S’adreçà cap a les paperetes, i amb total convenciment i premeditació n’agafà una del màxim opositor. L’entorn esclatà en ironies i riures, però en veure que el vot ja era dins el sobre i que el ferm candidat ja es dirigia cap a l’urna les cares canviaren en un instant. Sorpresa, intercanvi de mirades i comentaris amb dubtes. Massa interès dels periodistes i, bàsicament, massa interès de la seva dona com per escapolir-se’n de qualsevol justificació pública. S’acostà als mitjans.

“El primer que ha de fer un polític com a persona és defensar el seu pensament i no ocultar les seves preferències. En moments de dubte i desafecció vers la política, la confiança i la veritat són ara les bases més vitals. Només així tirarem el país endavant entre tots”.

Aquella nit, el candidat guanyava les eleccions.
Un nou cicle havia començat.

52) Repàs objectiu als candidats

Amb les eleccions barcelonistes a tocar, i després d’haver vist amb passió els debats protagonitzats pels candidats i les diferents estratègies que ha protagonitzat cada un d’ells en les últimes setmanes, us en faré un resum subjectiu el més objectiu possible.

Sandro Rosell:
Molt treball de fons, anys de preparació d’unes eleccions que els mitjans de comunicació li faran guanyar i un nou mite creat. A Catalunya ens faltava un Obama, i a falta de trobar-ne algun políticament l’hem anat a buscar en l’aspecte esportiu sense ni tan sols haver pensat en agafar el tiquet de garantia. Sense capacitat de convicció en la paraula, ha optat per passar amb discreció fins al moment dels debats i que els mitjans i i els eufòrics li organitzin la campanya gratuïtament. Bona tàctica. Bon programa electoral però exagerat babisme cap al creador. En el debat a 8TV ha estat l’única ocasió en que l’he vist que sortia d’un duel amb la perspectiva reforçada i havent comunicat alguna cosa. Acabarà sent un nou Laporta, amb tots els mèrits i defectes que això comporta.

Marc Ingla:
Bon programa electoral també però amb massa temps perdut atacant a Sandro Rosell. A final de campanya serà recordat per molta gent més per la seva fixació frontal cap a ell que no pas per les idees que ha aportat, tot i ser bones. Inici de campanya desastrós amb agressivitat innecessària i nerviosisme estèril per guanyar qualsevol vot. Un primer debat que va reafirmar totes aquestes debilitats i un segon i tercer debat on ha patit una transformació positiva que l’ha fet erigir-se com a guanyador moral, en actitud i aportació d’idees. Bon canvi d’estratègia tot i que potser arriba massa tard i de manera forçada. Li pesarà electoralment el fet que no sigui Soriano el cap de llista.

Jaume Ferrer:
Cap mena de carisma, bona persona com el que més, amic dels seus amics i austeritat i seriositat màxima. Massa tou per convèncer a ningú i cap argument sòlid per arribar a convèncer a ningú en cas que no fos tou. No ha aportat cap innovació més enllà de reivindicar el passat i present amb moments de tristor inclosos quan assegurava que el mòbil se l’havia pagat sempre ell. Campanya electoral espectacular amb promoció per tot arreu: ràdio, diaris, busos i panells. Serà aquesta insistència la que li podrà fer augmentar el percentatge de vots, juntament amb els religiosos laportistes. Poca cosa més.

Agustí Benedito:
Tota una sorpresa que passés el tall de firmes. S’ho mereixia fora dels tres grans candidats. Un cop dins la cursa electoral, gran inici pels que encara el desconeixien amb una capacitat oratòria de les que agraden a la gent i amb un gran talent comunicador... si tingués alguna cosa a aportar. És el seu problema. La seva candidatura està clarament orientada a desgastar als grans futuribles, però no té la preparació suficient ni la voluntat per arribar a la presidència. Més enllà de bons atacs a Rosell, no sabria recordar cap idea plasmada. Segurament si hagués presentat un programa sòlid des d’un principi tindria moltes més opcions. Excessius massatges a presentadors, conductors de debats i entrevistadors que li fan perdre credibilitat.

51) Quedar amb un examen

Els exàmens necessiten companyia. Són éssers solitaris, sense amistats ni companys permanents que els animin a seguir endavant. Bastant repudiats i marginats socialment. Per això és un mal negoci portar anys de tracte amb ells, perquè et veuen com l’única persona amb la que poder comunicar-se i compartir inquietuds, i de tan en tan et truquen des d’un número privat per tal de recrear-se en la crueltat de l’atracament. Podríem quedar un dia, diuen. Tu intentes esquivar la situació, canviar de conversa, parlar del temps o criticar el govern. Però facis el que facis acabaran per endur-se’t al seu terreny i retornar a l’objectiu inicial de la trucada. Dinamisme zero. Podríem quedar un dia, et recorden. No et queda més que claudicar en els teus intents trànsfugues i abandonar qualsevol pensament optimista. L’última resposta que s’ha de donar en aquestes circumstàncies és la donar-los via lliure per escollir la data de la trobada. En caure en aquest error, els exàmens tenen les preferències ja marcades de bon principi i et citaran pel mes de juny preferiblement. Tenen una fixació. El més segur és que tu ja t’haguessis planejat el mes amb aperitius estiuencs i piscines amb parets de mosaics blaus, però acabaràs acceptant i retocant l’agenda que tenies programada prèviament. Com més aviat me’l tregui de sobre millor, pensaràs. És possible que en algun moment sentis pena o compassió per ell, però serà totalment passatger.
Aquesta cita serà una llosa. No hi ha mai temes de conversa, assemblant-se perillosament a un viatge etern d’ascensor, amb l’única diferència que les víctimes van conscienciades amb antelació. Així que l’única via escapatòria rau en preparar-te amb devoció tot el que tens per dir-li, que serà ben poca cosa, i abocar-ho tot tan bon punt us hàgiu saludat fredament. Val més que parlis tu que no pas escoltar les seves misèries. I de fet ells també busquen que els distreguis.

L’únic tret positiu d’aquests moments de tristor individual i col•lectiva és que el teu grau de popularitat augmenta a uns nivells òptims i en cas que algú hagi tingut la mala idea de convidar-te en avorrides festes estiuenques amb personal d’Estrella Damm, sempre els podràs respondre amb el cap ben alt que t’és impossible.
No puc, he quedat.

50) En venda

-Diga’m.
-Hola, bon dia.
-Bon dia.
-Mira, trucava pel pis aquest que he vist que vens a Avinguda Tarradellas. Deus ser tu no?
-Ah sí, sí. Digui’m. Vol informació o...?
-No no, només trucava per dir-te que no me’l quedaré.
-Que no se’l quedarà... Esperi, si em diu el nom me’n recordaré de qui és perquè ara estic perdut. Digui’m quan vam parlar vostè i jo...
-No no, si és el primer cop que li truco. És que acabo de veure el cartell mentre passejava pel carrer i he pensat en trucar-lo...
-Ja... però llavors, perdoni eh, però no acabo d’entendre el perquè de la trucada. Anava pel carrer, ha vist el cartell i em truca per dir-me que no el comprarà?
-Sí, clar.
-Bé, no sé què vol que li digui... Gràcies.
-Però que li molesta alguna cosa? L’estic avisant de que no compraré el pis. D’altres ni avisen.
-Sí sí, i li agraeixo, però continuo sense entendre la necessitat. Però bé, gràcies.
-Escolti, si hagués sabut que m’havia d’obviar d’aquesta manera no hagués trucat eh. A veure, vostè ha penjat el cartell de EN VENDA al seu pis no? Doncs si ara l’estic avisant dient-li que no li compraré ja és un possible comprador que elimina vostè. O no ho veu? Li estic estalviant feina.
-Home ja, però és que si m’haguessin de trucar tots els que no el volen no acabaríem, senyor. Jo em centro en els que n’estan interessats, òbviament.
-Això és per la falta de valors d’avui en dia. Jo crec que ignorar a algú que t’està oferint gentilment alguna cosa, com en el seu cas un pis, és lleig. El mínim que podem fer es fer-li saber a la persona que no ens interessa i que gràcies. Però en fi, suposo que dec ser jo el que va contracorrent...
-No, si vist així té raó eh... però no sé, les coses van diferent actualment.
-Segurament... bé, res més. Només era per dir-li això.
-Bé, doncs res, gràcies.
-A vostè, passi-ho bé.





-Hola, que el puc ajudar en alguna cosa?
-Sí, mira, he vist els pantalons aquests d’oferta que teniu a l’aparador i...

49) Y esta es la noticia

1-
La càmera televisiva enfoca les escales comunitàries de l’edifici. Se situa al segon pis, i recull les dues portes frontals del 1r 1a i el 1r 2a. Sembla que les dues portes es vigilin, a pocs metres, amb actitud de desconfiança pròpia de veïnes mal avingudes. La imatge és fosca, lúgubre, massa poca claror natural i gairebé inexistent llum artificial. Al 1r 2a s’hi respira aire d’assassinat brutal, probablement violència de gènere. La porta, de fusta antiga, amaga el que hi ha passat a dins. Com tot a la vida, com més inaccessible és l’accés a alguna cosa, més irresistible es transforma, i periodistes acreditats i alguns èticament desacreditats s’apropen a l’escala. Una cinta blanca dels Mossos d’Esquadra escuda la porta en diagonal, amb la inscripció de “No passeu” i al terra del replà s’hi distingeixen un parell o tres gotes de sang encara viva, conjuntades amb una manotada ensangrentada a la paret d’un blanc trist. Res més.

2-
Ha arribat l’estiu a la península. Xafogor sufocant, onades de calor africanes i cel ras arreu. Especialment al sud, a terres andaluses. La càmera televisiva se situa enmig d’una carretera urbana prou concorreguda amb un únic objectiu: el panell plantat a l’acera on s’hi indiquen l’hora i la temperatura ambiental alternativament. Les 14:23h. Temperatura de 41 graus. Efectivament, calor. Uns metres més enllà, jubilats sense preocupacions s’estan en un banc sota l’ombra mentre un d’ells es venta amb un diari plegat al costat de la seva dona, proveïda d’un vano amb anys al darrere. La càmera els grava i aprofita també per repassar l’escena d’una parella en tràmits de nuviatge tirant-se aigua mútuament en una font pública i posant-hi els peus amb aires d’estar fent alguna cosa il•legal. Res més.

3-
En època de brutal crisi econòmica, cada empresa intenta subsistir com pot, i si l’única manera per tal de treure el cap de l’aigua passa per fusionar-se amb d’altres entitats, endavant. La càmera televisiva es fixa en la caixa que ha anunciat la seva fusió amb una altra de similar magnitud. Es posiciona en un carrer on hi té sucursal i grava el panell on s’hi llegeix el nom de la caixa. S’acosta també a l’aparador amb enganys econòmics per atraure als vianants i en grava algun d’interessant. Pocs metres més enllà hi ha l’altra caixa que s’ha unit a la primera. La càmera televisiva s’hi apropa i reprodueix exactament els mateix passos que ha seguit amb l’anterior. Per acabar d’omplir, es fixarà també en les poques persones que passin en aquell moment per davant del local. Res més.

Les mancances de la televisió. El poder de la ràdio.

48) Israel i jo

No tinc tema. Res a dir, res a opinar i res a rebatre a ningú. Tot i estar pensant durant una estona algun aspecte que valgui la pena fer-ne referència, em feia una certa mandra parlar d’Israel, per exemple. Quina importància té Israel pel carrer Borrell de Barcelona? Cap. L’única preocupació que em provoca el nom d’Israel és aquesta dificultosa complicació que comporta la pronunciació del seu nom, amb una S i una R enganxades que ja va donar a entendre en el moment de la seva creació com a Estat que seria un país que donaria problemes a la humanitat. No es pot anar pel món amb una S i una R unides.

Els meus pares, gent malèvola on n’hi hagi, van optar intencionadament per col•locar-me el nom històric de Carles davant del cognom Rútia amb l’objectiu de fer-me pertànyer la resta de la meva vida al selecte grup de desgraciats que no poden pronunciar el seu nom amb rapidesa degut a la mala conjunció d’una S davant d’una R. Per tant, en cada ocasió el meu Rútia va precedit d’una trista paradinha per tal de donar aire al matrimoni consonàntic forçat.
Així que ja em veieu, a la meva edat i fent paradinhes davant cognoms impossibles per culpa de noms mal triats.

No culpeu de res a Israel. Se sent oprimit, incomprès i humiliat com jo per culpa de mals pares que no s’estimen els seus fills Estats i els decanten cap a la violència típica dels marginats socials. Jo també sóc Israel. I no patiu, ens en sortirem. Tot i la oposició frontal de Palestina, ens en sortirem.
Què fàcil és per ells la vida! Amb un nom perfecte, sense entrebancs linguals ni estranyeses consonàntiques, els palestins poden viure amb el cap ben alt i la pedra a la mà, esperant el moment per agredir el delicat Estat israelita. Odiosos palestins, com n’és de fàcil jugar amb el vent a favor i un nom fantàstic i rodó...

Però Israel i jo, malgrat malalts, estem units. Que ningú en tingui cap dubte.
No ens obligueu a avisar al company Liechtenstein...