55) Estiuejant

Entrar amb carpetes rossegades pel temps i fulls toquejats per desenes de mans nervioses. Buscar lloc entre la munió de taules i preguntar si aquell espai parcialment ocupat per estoigs i llibretes del veí està lliure. Seure sense voler destorbar, destapant cuidadosament tots els estris, col•locant-los al voltant pensant en no deixar-te res. Triar l’assignatura que atacaràs de bon principi i arraconar les altres per després. Ja hi haurà temps, penses.

Mires el rellotge i només han passat vint minuts dels cinc-cents que tenies programats. Intentes concentrar-te altre cop però qualsevol ullada et porta cap a les agulles inamovibles, així que optes per desprendre-te’n i ocultar-lo sota algun jersei. Continues. Avances un bon tros en la matèria i proves d’animar-te. Et sents amb bona consciència i t’autoadjudiques uns instants de descans per badar. Bades amb qui tens al costat, endinsant-te per uns moments en els seus apunts de Medicina Molecular que no t’aporten res però que et semblen llavors d’un interès fascinant. Renegues interiorment de la seva mala lletra, l’abandones, i tornes a centrar-te en els teus papers.

El silenci et pressiona, t’incomoda. Treus l’iPod de la butxaca. L’última cançó que havia sonat venint cap a la biblioteca era la típica de nits begudes d’estiu, però et veus obligat a passar-la de llarg i obrir la carpeta de música relaxant preparada per a les grans ocasions estudiantils. Baixes el volum perquè no ressoni excessivament a l’exterior i deixes l’aparell sobre la taula. Però no t’agrada la cançó. Passes a la següent.

Van passant les hores, es fa fosc. Els llocs van quedant buits; fins i tot la Medicina Molecular ha estat ara substituïda per una Història Medieval que fins al dia d’avui no et cridava l’atenció, però que de cop et sembla transcendental per fer-ne un cop d’ull.
Et pesen els ulls. Decideixes fer una última repassada, sense exigir-te gaire res, i comences a desar llibres, fulls i subratlladors fluorescents. T’aixeques, revises que no quedi rastre de la teva presència i marxes.

Esperar pacientment a la parada del bus. Observar la noia que tens al costat sense ser vist. Espera eterna. I per fi arriba, mentre ella s’aixeca i deixa anar un polsim de sorra que li cau de la tovallola...