1-
La càmera televisiva enfoca les escales comunitàries de l’edifici. Se situa al segon pis, i recull les dues portes frontals del 1r 1a i el 1r 2a. Sembla que les dues portes es vigilin, a pocs metres, amb actitud de desconfiança pròpia de veïnes mal avingudes. La imatge és fosca, lúgubre, massa poca claror natural i gairebé inexistent llum artificial. Al 1r 2a s’hi respira aire d’assassinat brutal, probablement violència de gènere. La porta, de fusta antiga, amaga el que hi ha passat a dins. Com tot a la vida, com més inaccessible és l’accés a alguna cosa, més irresistible es transforma, i periodistes acreditats i alguns èticament desacreditats s’apropen a l’escala. Una cinta blanca dels Mossos d’Esquadra escuda la porta en diagonal, amb la inscripció de “No passeu” i al terra del replà s’hi distingeixen un parell o tres gotes de sang encara viva, conjuntades amb una manotada ensangrentada a la paret d’un blanc trist. Res més.
2-
Ha arribat l’estiu a la península. Xafogor sufocant, onades de calor africanes i cel ras arreu. Especialment al sud, a terres andaluses. La càmera televisiva se situa enmig d’una carretera urbana prou concorreguda amb un únic objectiu: el panell plantat a l’acera on s’hi indiquen l’hora i la temperatura ambiental alternativament. Les 14:23h. Temperatura de 41 graus. Efectivament, calor. Uns metres més enllà, jubilats sense preocupacions s’estan en un banc sota l’ombra mentre un d’ells es venta amb un diari plegat al costat de la seva dona, proveïda d’un vano amb anys al darrere. La càmera els grava i aprofita també per repassar l’escena d’una parella en tràmits de nuviatge tirant-se aigua mútuament en una font pública i posant-hi els peus amb aires d’estar fent alguna cosa il•legal. Res més.
3-
En època de brutal crisi econòmica, cada empresa intenta subsistir com pot, i si l’única manera per tal de treure el cap de l’aigua passa per fusionar-se amb d’altres entitats, endavant. La càmera televisiva es fixa en la caixa que ha anunciat la seva fusió amb una altra de similar magnitud. Es posiciona en un carrer on hi té sucursal i grava el panell on s’hi llegeix el nom de la caixa. S’acosta també a l’aparador amb enganys econòmics per atraure als vianants i en grava algun d’interessant. Pocs metres més enllà hi ha l’altra caixa que s’ha unit a la primera. La càmera televisiva s’hi apropa i reprodueix exactament els mateix passos que ha seguit amb l’anterior. Per acabar d’omplir, es fixarà també en les poques persones que passin en aquell moment per davant del local. Res més.
Les mancances de la televisió. El poder de la ràdio.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada