59) We are all Africa?

We are all Africa, diu una colombiana. Jo no sóc Àfrica. Per més que el Mundial es jugui al sud del seu continent, la foscor de la meva pell no va més enllà d’una morenor produïda per un sol només a l’abast de l’occidental que té la feina feta. I prou. I com jo tota la resta d’europeus i no africans en general.

Hi ha el costum d’il•lusionar a la població fent creure’ls determinades esperances que al final no es compliran. El tema ve de lluny, des de la curta campanya electoral de Judes Iscariot. Ara toca Àfrica: els acariciarem el cap, els donarem quatre monedes a la sortida de missa i d’allà marxarem cap a la piscina de disseny amb una caipirinha a cada mà mentre sona Tonight Tonight de fons. No ens enganyem, és una solidaritat d’aparador. És una solidaritat amb data de caducitat, a principis de juliol.
És el que es coneix com “autoconvidar-se”. Preferiblement a les festes més espectaculars i glamuroses, pràctica que sol funcionar. Es tracta d’arreplegar els amics amb els que soleu rebentar aparadors i criticar el pla Bolonya en hores lectives i convocar-los a tots a una casa aliena per tal de saciar-vos de la benvolença amfitriona i gaudir de la festa. Un cop acabi el festí, els plats queden per rentar i la casa torna a la soledat habitual. Ha estat perfecte, però per disgust de la desgraciada amfitriona, que s’havia engalanat per a l’ocasió, no hi ha hagut cap tocament sexual ni tan sols una trista aproximació eròtica amb cap dels convidats.

Això és Àfrica. En aquests moments es troba en la seva pròpia festa, beguda, trontollant, eufòrica, intentant arrambar-se amb el primer occidental que trobi tafanejant la cuina. I no serà fins la setmana que ve, quan se n’haurà adonat que no ha intercanviat direccions d’e-mail ni mòbils amb ningú, i que continua estant sola en una casa que li queda gran i antiga. Sense futur. Sense possibilitats.

Sí, amiga. We are all Africa i totes aquestes coses.
Per cert, t'agafo una cervesa de la nevera.