53) El candidat

El candidat esperava el dia amb impaciència. Una campanya duríssima, cruel, amb retrets que fins al moment havien quedat ocults i que ara havien sortit a la llum barroerament, sense miraments. Però comptava amb una massa social al darrere prou important com per confiar en la victòria, n’estava convençut.
La jornada de les eleccions havia començat. Per fi, pensava. L’esgotament físic i moral l’havia anat consumint, especialment l’última setmana, amb una aferrissada disputa diària amb el seu màxim opositor, que disposava d’un programa totalment renovador i esperançador per gran part de l’electorat. Un perill, sens dubte. Però els votants tindrien l’última paraula. Aquelles coses de la democràcia.

Un dia esquerp, d’aquells que el mires i se’n va sense dir mitja paraula, no era segurament el més adequat per animar a la festa de les urnes i la llibertat. I ell necessitava com ningú la participació ciutadana; sinó no hagués acceptat en cap cas la seva ridícula presència en el programa humorístic nocturn ni hagués respost una sola pregunta del qüestionari eròtic al que va ser sotmès. Només faltaria. Aquelles coses de la democràcia mal entesa.
Es va despertar d’hora, tot i no haver dormit gairebé ni gaire bé, i repassà mentalment els moviments que tenia programats per la jornada. El primer i més important, anar a votar mediàticament. Així, sortí de casa amb tota la família al darrere, senyal d’ordre i lideratge segons li havia recomanat el seu cap de campanya. Es dirigiren cap a la seva mesa electoral i, com si es tractés d’una festa sorpresa però sense sorpresa i amb una festa discutible, es trobà amb un núvol de periodistes preparats per immortalitzar el moment en que la papereta cauria dins l’urna sota el fals somriure del candidat.
S’adreçà cap a les paperetes, i amb total convenciment i premeditació n’agafà una del màxim opositor. L’entorn esclatà en ironies i riures, però en veure que el vot ja era dins el sobre i que el ferm candidat ja es dirigia cap a l’urna les cares canviaren en un instant. Sorpresa, intercanvi de mirades i comentaris amb dubtes. Massa interès dels periodistes i, bàsicament, massa interès de la seva dona com per escapolir-se’n de qualsevol justificació pública. S’acostà als mitjans.

“El primer que ha de fer un polític com a persona és defensar el seu pensament i no ocultar les seves preferències. En moments de dubte i desafecció vers la política, la confiança i la veritat són ara les bases més vitals. Només així tirarem el país endavant entre tots”.

Aquella nit, el candidat guanyava les eleccions.
Un nou cicle havia començat.