61) God bless America

Clausuro tot un mes de juliol a Washington sense cap possibilitat viable de publicació al blog. Els anglòfons són poc avinguts als accents, les ces trencades i les dièresis, així que m’he hagut de decantar irremediablement cap a l’abstenció literària per tal de salvar l’honor de la llengua pàtria.

Una llàstima, perquè segurament hi ha massa coses a dir que ara quedaran excessivament apretades i mal ordenades. Però vaja, a l’estiu tot es perdona i sinó s’oblida durant les nits inacabables. Cap problema, per un temps tots formem part de l’esperit estrelladammenc.

Amèrica té una virtut i un defecte. O més aviat una virtut que acaba essent un defecte. És un país fet de gent treballadora, autosuficient, que no espera grans polítiques intervencionistes d’un govern que li resolgui la vida, ni pensa en reclamar al carrer allò que no té a casa. Amèrica camina amb el cap ben alt i deixa de banda les possibles mancances que pugui tenir demostrant que també són primera potència en autoestima. S’estimen. Molt. I en això basen gran part dels seus avenços.
La perillositat de la qüestió arriba quan el cap va tan alçat que no veu què trepitgen els seus peus. I, lamentablement, la terra que trepitgen et sorprèn amb uns sots i uns desnivells sobtats que escandalitzen a qualsevol europeu. És llavors quan la virtut esdevé defecte i sembla que una bena quilomètrica als ulls oculti als americans la pobresa que demostren en molts aspectes de la vida. Això sí, si a la bena hi ha estampada l’adorada bandera nacional, benvinguda sigui. Caminarem amb bena però amb el país sempre a la retina.

Més endavant explicitaré aquests pros i contres amb exemples, però ja avanço que aquest mes ha estat útil per veure de prop les dues cares d’Estats Units. La cara que dóna a una terrassa idíl•lica amb vistes al mar més caribeny, i la que dóna a un pati interior minúscul, fosc, i amb vistes a Àfrica.

Ja ho diuen, God bless America.