Diumenge pel matí. M’assec en una cadira plegable de fusta davant l’ordinador. Però hi falta alguna cosa, és més dura i incomoda que mai. El coixí. Espera’t, està al terra. L’agafo, penso que és lleig de collons i me’l col•loco. A l’haver estat en contacte amb el terra durant hores és fred, mola. Però continuo pensant que és lleig. Cadascú és com és i hi ha coixins que neixen amb més sort que d’altres. Molts cops li he intentat fer entendre el seu problema físic, però ni em mira. Acabarem malament, l'he avisat més d'una vegada, però es limita a repetir les meves paraules amb to burleta.
Penso sobre què escriure però com que no en tinc gaires ganes acabo decidint que el millor serà utilitzar la tàctica de fer veure que no dius res emplenant tot un full. Això ho fa molta gent i els funciona, especialment els polítics. Però jo no sóc polític. Com he de ser polític? Vaig en pijama, no fa per un polític. I a més tampoc sóc com ells, que menteixen a tothom. Jo només menteixo a la gent que conec.
Per un moment he rumiat en parlar de les consultes sobiranistes i de tot el que comporta un esdeveniment així pels que estimem una mica el país, però en un atac d’empatia que juro no tenir mai més n’he tret la conclusió que raonar sobre aquests temes un diumenge al matí és letal. I jo estic en contra dels suïcidis massius. És lleig que la gent es mati al costat d’un altre que també es mata per un mateix motiu. I no me’n vull sentir responsable, així que descarto qualsevol tema polític. No us penseu... també m’ha passat pel cap allò de deixar caure que la gent voti que sí sense que es noti gaire, però llavors la gent diria “aquest gilipolles es pensa que no s’ha notat que ha deixat caure el que hem de votar”. I passo de quedar com el llest que la caga.
Em torna a relliscar el coixí. El pitjor que et pot passar a la vida és que un coixí et vacil•li. Així que opto per deixar d’apretar tecles indiscriminadament i aïllar-me de la societat, per vergonya. Només conec a uns altres subjectes que també s’aïllen: les X. Així que ara mateix arreplegaré qualsevol X que em trobi per casa i ens aïllarem tots dos d’un món en que ningú comprèn a ningú i els coixins vacil•len als adolescents un diumenge pel matí.
Ja l’he trobat! És una X perfecta, que m’esperava repenjada a la paret del passadís de casa amb actitud seductora i fumant. Ara quan acabi el text, ens agafarem del braç i ens aïllarem per fi d’aquest món massa matemàtic i previsible. Aquí et quedes coixí, ets lleig de collons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada