Ens espera una nit màgica. I la màgia, com tothom sap, pot fascinar per complet o bé pot fer desaparèixer les coses per sempre. Va de la mà de la sort, i es barregen en una barroera relació lèsbica poc recomanable. Són elles les que decidiran en l’enèsim partit més important de la temporada, l’enèsima emoció prèvia continguda, l’enèsim estat d’ànim incoherent i pendular.
Però abans de qualsevol esdeveniment d’aquestes característiques cal viure una avantsala que últimament esdevé tant o més apassionant que el propi enfrontament. S’hi mesclen sentiments de tota mena, passant pel pessimisme més absolut causant de suïcidis retransmesos en directe per “Gente” i fins a l’optimisme més malaltís de Madrid 2016.
En aquests moments l’afició del Barça no es troba a Madrid 2016 però sí a Madrid 2012, i l’efecte va a més. Quedi clar que seré el primer en encapçalar la rua cap al santuari a les vuit en punt de la tarda, seré el primer en lluir els colors, seré el primer en animar a l’equip per tal de tirar endavant l’eliminatòria... però a cada hora que passa tenim més propera la frontera del gilipollisme eufòric i la tonteria prepotent. I quan aquesta fina línia es creua ens trobem en territori enemic; i en territori enemic les hòsties cauen soles.
A poques hores del matx, em disposo a anar contracorrent per oferir un servei públic a la població i recordar que hi ha onze individus a l’altra banda que també juguen. Recordar també que ens trobem a semifinals de la millor competició del món i que malauradament a aquest Barça massa coses se li suposen i massa poques se li valoren. Recordar finalment que el futbol depèn també del vol d’una papallona a Austràlia, i que les papallones (i menys les australianes) no sempre simpatitzen amb el Barça.
Torno a dir. Sóc l’ambaixador del pit i collons barcelonista, l’emblema de la satisfacció i confiança culé, l’abanderat de les paraules de Joan Maria Pou. Però no suportaria ser hipòcrita, crescut i amb memòria selectiva. Serà complicadíssim, és perfectament possible que no surti bé i seria possiblement perfecte que sortís bé.
A aquestes alçades a l’equip ja li demano ben poques coses. Que sigui ell mateix i que em faci sentir encara més orgullós del que em sento. Tot el demés serà de més.
A per ells.
Visca el Barça.
Visca Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada