Ni tornaré a veure el que vaig viure, ni tornaré a viure el que vaig veure. Independentment de resultats, si és que el Constitucional em permet l’ús de tan exasperant paraula, dimecres es va jugar alguna cosa més que una semifinal de la millor competició del món. El barcelonisme sencer sortia al carrer a manifestar-se, sense amagar-se, sense demanar perdó, ni permís. Hi havia un sentiment d’unitat, d’atreviment, d’un cert optimisme i confiança i fins i tot una més preocupant eufòria poc controlada.
La jornada la presidien prèviament milers de persones i balcons engalanats amb dos colors concrets en un dia assolellat i perfecte per viure amb més alegria i optimisme que mai. Hi havia una sensació de seguretat: passés el que passés, l’orgull barcelonista no es trencaria. Així que Barcelona suava. Suava relativament del que fes el seu equip, i suava de la classificació o no. S’havia d’arribar a la final, però aquest cop la derrota no es traduiria en fracàs, ni el fracàs en desfeta, ni desfeta seria la xocolata, ni la xocolata seria negra, ni negra seria l’eliminatòria, ni l’eliminatòria seria una derrota.
La ciutat estava disposada a empènyer l’equip fins on fos possible. La caravana de motos escortant l’equip n’era una primera mostra. I cada mostra quedava englobada en un immens cúmul de reaccions, il•lusions i fets que corroborava la relació entre institució i afició. Ambient màgic, percepcions positives, festa general.
I el Camp... el Camp mai més tornarà a acollir una nit igual. No recordo haver tingut mai abans imatges tan contràries al Camp Nou que conec. Jubilats depressius i suïcidats mentalment que aquesta vegada vestien de blaugrana, cues per entrar a l’estadi una hora abans de l’inici del partit, monopoli blaugrana a cada cantonada, càntics reiterats, mosaic esplèndid i, encara més sorprenent, un himne de la Champions tapat i silenciat per un Camp animant ja a l’equip. Inèdit. No hi havia precedents d’un himne de Champions boicotejat, acostumats com estàvem al respecte global per les notes musicals de la més alta competició.
I uns últims deu minuts estel•lars. Moment àlgid, assumpció de qualsevol estat d’ànim. Pompeu Fabra morí sense aclarir semànticament minuts com aquells.
Per més que s’escrigui continuarà sent inexplicable. Per més que s’expliqui no serà comprès. Per més que es comprengui no s’haurà viscut. Per més que es visqui no es repetirà. Per més que es repeteixi no es repetirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada