Un dels esports amb més possibilitats d’aconseguir medalla olímpica en els últims temps és la crítica fàcil i conformista cap a Casal Rock. Perquè tots som moderníssims, tots som una nova generació de transgressors amb iPod taronja i ulleres de sol retros. Tots ens banyem en l’abundància de la joventut plena i rebel, som Homos APM trencadors i valents davant un món que és nostre. Som superiors. I no permetrem que la glòria d’una tercera edat il•lusionada i de tornada de tot ens emocioni amb qualsevol excusa musical.
Quina simplicitat. És senzillíssim apel•lar al ridícul dels avis i fins i tot parlar d’humiliació. Però això significa no entendre res, tenir un percentatge d’empatia massa limitat i obviar la felicitat que per a ells representa la suposada ridiculització després de tantes decepcions i guerres perdudes. Casal Rock és un bàlsam perfecte pels participants i una mirall idíl•lic pels que s’ho miren des del sofà, on no hi veuen les seves pròpies misèries sinó l’optimisme i l’esperança de poder salvar encara els seus cossos envellits i inservibles.
El tracte que reben en tot moment és de màxim respecte, màxima tendresa, total comprensió. Un programa sensacional: gent jove empàtica i atenta i gent gran participativa i vital. I ho diu algú sense sospita d’atracció sexual o afectiva cap a la tercera edat i que en reiterades ocasions ha defecat públicament sobre tal generació, tants cops denunciable i culpable de la falta d’ingressos de l’Ajuntament de Barcelona en busos municipals.
Sigui com sigui, convido als cavernosos alternatius de Nasty Mondays i estius a la Costa Brava a que es manifestin i expressin les seves opinions sobre tal programa, que en el millor dels casos hauran vist en una única ocasió sense cap criteri estable. Endavant, és l’hora de treure el monopatí i demostrar la pubertat infinita de la que gaudirem els joves, que mai necessitarem que algú ens injecti ganes de res en l’últim tram de la nostra vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada