Què magnífic, el món del teatre. Un d’aquells paradisos etiquetats de “cultura màxima” per una gran massa d’opinió. Actors que es transformen en escenaris que et situen i amb històries que et captiven. On acaba la persona i comença el personatge? Com millor es distingeixi, millor serà la representació. L’anul•lació de la persona en favor del protagonista és bàsica. Tot això acompanyat d’una narració que t’ofereixi expectatives i interès.
La vida, però, no és de color rosa, sinó blaugrana, i els requisits mínims fonamentals no sempre són assolits. Actors en què es difumina massa on acaben ells i comencen els seus personatges, directors necessitats de directors que els dirigeixin, escenografies inconnexes i poc suggerents, i un llarg etcètera de dificultats de cara a l’espectador.
L’art, llavors, decep. La cultura passa a esdevenir un primer pas torturador i interiorment es produeix un debat interessantíssim i a la vegada trist sobre si s’ha de condemnar segons quins espectacles o bé continuar considerant-los art cultural, malgrat la manca de qualitat. I és aquí on ens hem de plantar.
L’autoestima a l’hora de participar en un fet cultural augmenta d’una manera tant considerable, que a més d’un se li fa impossible arribar a qüestionar el que veu i al sortir continuarà lloant la seva assistència al temple de la il•lustració, sigui quin sigui el resultat. I no.
Cal desaprovar qualsevol insult al teatre, convé censurar obres impossibles i ignorar el que ja s’entreveu que desacreditarà el virtuós món teatral. Qualsevol acte contrari a aquest correspondria un perjudici pel culte a la cultura.
No tot el que passa pel sedàs del teatre és sublim, no tots els muntatges van de la mà de la cultura. Reconeguem les debilitats i anul•lem-les. Aturem la hipocresia i la falsedat fanfàrria. Per a això ja hi són els actors, els de veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada