El futbol és un joc. Uns guanyen, uns perden i hi ha fracassats immadurs que es limiten a empatar, igualant forces amb el rival (el final més deplorable). Però més enllà del resultat, el futbol disposa d’una filosofia al darrere, una manera de, unes conviccions i, en definitiva, unes creences per les que jugar. No tot s’abona a la sort ni a la bona ventura arbitral. No només hi ha individus, hi ha equips. No només hi ha equips, hi ha uns mateixos objectius.
La diferència entre Barça i Madrid es troba en la manca de cada una d’aquestes pautes necessàries per retre homenatge al bon futbol. El Bernabeu és actualment un forat negre per l’esport, un espai buit de contingut, un escenari que penja del fil de la “casta”, el “coraje” i el “pundonor”. La salvació en la “pegada”. Resumidament, és el viu exemple de la confiança única en la sort i la èpica, tal com passava segles enrere amb les nombroses batalles perdudes per Espanya, esperant que el més enllà solucioni les deficiències incrustades en la institució.
És un honor, doncs, que el Barça representi l’antagonia perfecta al desastre representat per la capital de l’imperi. El 1898 es perdia Cuba per la testosterona orgullosa del segle XIX; ara es perd qualsevol credibilitat futbolística per la mateixa testosterona mal aplicada al segle XXI. I tot seguirà igual. Tot seguirà igual perquè són cultures diferents, són diferències arraigades i massa definides com per abandonar-les. Tant Madrid com Barça es reafirmen en cada ocasió en allò que creuen: uns en tirar d’èpica, d’altres en marcar època.
I tot passa per un únic personatge, Guardiola. Mestre de cerimònies, guru espiritual, far futbolístic i millor persona. No sabem encara la sort que tenim d’ensenyar al món la més gran diferència entre els dos clubs: els seus entrenadors. Josep Guardiola, Florentino Pérez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada