És complicat posicionar-se sobre temes perillosament monopolitzats, però en un país tan perfecte i lliure com el nostre tot és possible. El conjunt de les patums radiofòniques és un dels móns més estereotipats que habiten la terra (valgui la redundància) i potser això ajuda a que es creï una oposició més intensa contra determinats lloats socials.
Jo ja no escolto el Puyal. Després de la lògica etapa de reconeixement imposat per l’opinió pública, dubto que ho torni a fer. Per diverses raons. La primera i bàsica fa referència a la invisibilitat de la humilitat guardiolana. Tenint en compte que la seva tasca es basa en la institució barcelonina, és doblement imperdonable la falta de modèstia i de respecte vers la resta de mortals que desprèn en cada una de les seves intervencions. La indubtable feina feta durant anys difícils per la ràdio en català no li atorga la posició de divinitat, i encara menys si se l’autoatorga un mateix. No puc admetre la prepotència pública, potser és un error meu, però no puc. Per això actualment valoro tant a Guardiola, a peu de camp, i cada cop menys a en Puyal, dalt de l’estadi. És simptomàtic que les ràdios s’ubiquin a la part alta dels estadis. Ell només pot ser a dalt, a dalt de tot.
No admet entrevistes. Comptades. Prefereix crear expectatives, augmentar el mite, silenci, a l’estil Sandro Rosell. Hi haurà qui ho lloarà, alabant la seva discrecionalitat, i hi haurà qui condemnarà aquesta actitud. Jo la condemno. I més encara quan en les seves poques aparicions sempre mostra intents d’emular a un Moisés catalanista contemporani sense una idea exacta. No va enlloc.
Durant els últims anys ha reduït clarament la seva professionalització cap al treball, a l’hora que augmentava el seu prestigi social. S’ha deixat anar. I això ho perceben els oients no hipnotitzats encara per l’entorn puyalesc i amb cert criteri objectiu. És un fet evident. Però la majoria li ho permeten, remarcant sempre el passat i recordant èxits seus que, tot i ser innegables, no li donen autoritat per deslligar-se tant del seu públic.
S’equivoca. Està errant la seva tàctica cap a l’exterior. Però sap que tindrà sempre als incondicionals a punt. Ell sabrà el que es fa amb el seu crèdit i els seus mèrits passats. Ell sabrà.
No pretenc fer comparacions amb competidors ni d’altres patums. Simplement em centro amb el desencant cap a un personatge que m’ha caigut als peus. Amb mi va acabar fa anys, i costa anar contracorrent, però mirant-nos permanentment el melic no anirem enlloc.
Puyal, torna d'una vegada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada