Quina vida més trista, la dels humans, que gastem fortunes en finançar campanyes electorals demolidores per acabar sent governats per volcans en plena rebel•lió adolescent. Tantes enquestes, tantes reunions, tantes Unions Europees... aquí mana qui mana, senyors. I hem d’adaptar-nos a la conveniència de la mare naturalesa, no elegida democràticament de manera sospitosa.
Davant un fenomen com el que s’està produint es podia actuar de moltes maneres, la majoria de les quals suposarien errors colossals com són pèrdues humanes (per més que de vegades una pèrdua material com una Cuajada sembli més transcendental que segons quin individu). Llavors la catàstrofe aniria augmentant i el pànic aniria apoderant-se de les ments més dèbils i susceptibles, Pedro Piqueras obriria els seus informatius de manera entusiasta i el món s’esquerdaria ocasionant un caos extraordinari i apocalíptic. Seria el moment perfecte per defecar-nos en el sistema polític i queixar-nos de la inoperància en la presa de decisions vitals, cremar contenidors sostenibles i escriure articles als diaris mostrant l’estupefacció ciutadana per la mala gestió del problema volcànic.
Però ves per on (i toquem cendra) les coses s’estan fent bé. No hi ha víctimes, s’està aplicant un protocol perfecte i sembla que s’ha instaurat una sensació de relativa seguretat molt saludable. I als polítics els costa molt, moltíssim, reconèixer quan les decisions que s’han pres són negatives, però de vegades encara és més difícil que nosaltres acceptem bones determinacions amb final feliç (exceptuant perruqueries).
Donem per suposat que una via política ha de ser sempre exitosa i honesta, i no. Si una cosa ens ensenya el moviment pessimista del qual formo part és que mai has de pressuposar res, i per tant hauríem d’agrair eternament el bon treball que estan duent a terme les autoritats corresponents. Amb un monument commemoratiu cap a tots ells ho solucionaríem. Per exemple enmig de la Diagonal; no acceptaré cap projecte de reforma diagonalesca que no inclogui una pedra simbòlica en homenatge a les vides salvades per aquests alts càrrecs al bell mig de la Plaça Francesc Macià.
Mentrestant, que vagin fent les consultes que vulguin però que no m’esperin. I sisplau, que ningú torni a dir-li a un volcà que s’arregli l’habitació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada