No sóc americà. Sóc català, barceloní quan la vergonya m’ho permet, espanyol quan la democràcia m’hi obliga, ciudadano de primera quan Telemadrid ho indica i europeu quan els optimistes s’emocionen. Però no americà, i sento un plaer infinit per no ser-ho.
Demano excuses avançades per les males jugades que em fa passar l’adolescència tardana que m’obliga a criticar imperis estables i venerats com els Estats Units. Deu ser que sóc jove i encara no he entès res, però tampoc entenc Lost i tot i així continuo participant feliçment en un planeta poc entenedor tot ell.
Estats Units únicament s’ha sabut vendre. Ha venut productes, idees, mercaderies, soldats fins i tot, però el més important és que s’ha sabut vendre a l’exterior com a país, com a emblema mundial, com a salvador d’alguna pàtria internacional i com a paradís de motivats en busca d’una Meca social. I el món ha picat l’ham de Manhattan, Hollywood i surfistes a California. Hem caigut en la trampa del passeig de la Fama, el New York New York i els casinos eterns a Las Vegas. I tota la voluptuositat i grandiositat que apareixen en alguns d’aquests símbols amaguen la simplicitat del país, que es basa en una societat massa tendre, primària, buida.
Hi ha un contrast escandalós entre els Estats Units inventors d’iPods i aixecadors d’Empire States i els Estats Units que s’intenten guanyar la vida i acompanyen els fills a l’escola cada matí amb esperances de que juguin a bàsquet. Diàriament, ja sigui per la televisió o per internet, trobo nous exemples de la seva cutresa manifestada en exaltacions patriòtiques innecessàries i exageracions de qualsevol tema banal que ells troben transcendental, com si fossin nens astorats davant el món que tenen al davant.
Tant poder i a la vegada tant fàcils...
Tanta ostentació i a la vegada tanta misèria cultural...
Civilització arcaica, més propera a l’Age of Empires que a l’Age of iPods.
Màxim respecte, cap enveja. Continuo sent català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada