L’estiu ve de gust. El clima, la tranquil•litat, el carrer, samarretes blanques, aspersors, un estat d’ànim lleugerament altiu i al punt d’alcohol. Passejar pel carrer en màniga curta, pantalons curts, roba curta, gent curta en general però feliç. Una certa llibertat, aire càlid, xafogor, mosquits de matinada, ulls oberts de matinada, brunzit de matinada, son de matí. L’estiu no té res a veure amb les altres estacions; no són germanes de sang. Per més que la tardor la formin també dues síl•labes i l’hivern gaudeixi també d’una apòstrof, no són més que casualitats que la mare natura creà per tal que malalts mentals s’hi fixessin i creguessin que hi ha algun tipus de connexió entre elles. Tampoc hi ha vincle amb la primavera, que es limita a alterar la sang, però no l’enverina amb el contacte de meduses solteres en busca d’humans humits. Oh, l’estiu.
Pells cremades, taps de cremes perduts, banyadors amb sorra oculta, piscines amb clor i aigua d’acompanyament. I núvols de bon temps, aquella suor de mitja tarda, el pes d’un sol cada cop més proper i seure en gespa molla que intenta sobreviure amb Sant Hilaris desesperats. És l’època de les tovalloles al balcó, de dutxes repetides, olor a pólvora de festes majors menors. I gralles que sonen hores abans de focs artificials creadors de llum artificial en nits artificials amb pròrroga, i un endemà que es fusiona amb l’ahir i un present que no saps on para.
Reposicions televisives i Jocs Olímpics cada quatre anys que no acaben de tocar al imperio. Dies llargs i dilluns que semblen dissabtes i dimecres que semblen dimarts. I dijous que, per casualitat, sí que són dijous i et sorprens a tu mateix. Carpetes i textos abandonats en escriptoris i llibres que obres amb l’orgull de qui fa hores extres. Gorres amb publicitat, guiris lamentables, I love Lloret de Mar, aires condicionats al rescat de cotxes bullents a ple migdia i senyores dretes vora les onades.
L’estiu comença amb Sant Joan i coques al voltant de fogueres il•legals arran de bosc, els primers incendis forestals i anuncis d’estalvi d’aigua perquè l’aigua és un bé limitat i tots som solidaris i reciclem la brossa orgànica. Reporters que baixen de carreteres nevades sota zero cap a platges de Benidorm atapeïdes amb la càmera a l’espatlla. Segones residències que no permeten acabar de pagar les primeres, embussos als aeroports i no a la Ronda de Dalt, queixes dels viatjants a la televisió i llevamos 12 horas y nadie nos ha informado.
I no hi ha Barça però hi ha fitxatges impossibles cada dia als diaris. I no hi ha classes de Dret però n’hi ha d’anglès. I no hi ha Ferrero Rochers però hi ha Magnums suprems. I no te n’adones i ja ets al setembre i respires tranquil perquè amb el canvi climàtic cada any els estius es fan més llargs...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada