141) La resurrecció d'Al-Qaeda

Ha acabat l’era Bin Laden. Estats Units ha sortit al carrer, exultant, celebrant una victòria més simbòlica que no pas pràctica. L’eufòria s’ha desfermat i comencen a escoltar-se veus agosarades que vinculen la notícia amb una suposada fi dels temors relacionats amb el terrorisme global. Es desperta aquella mena de valentia absurda pròpia de qui ha sucumbit a l’alcohol, pròpia dels americans.

I ara què? Creuen realment que amb la mort d’un general acaba una guerra? Es pot anul•lar un imperi matant-ne el seu líder carismàtic? O més aviat s’està fent ressuscitar la flama d’Al-Qaeda involuntàriament? La realitat ens indica que amb la mort de Bin Laden es reanima la sensació de viure en un món menys segur, una estranya percepció que ens porta a témer un nou contraatac. Una nova agressió que possiblement serà una de les més contundents dels últims anys i que ensorrarà qualsevol esperança de control. Representarà un cop de puny sobre la taula planetària, una targeta de presentació d’aquesta nova era que s’inicia amb el traspàs del líder. “Heu acabat amb el nostre ideòleg, però no amb les nostres idees”.

Acabar amb Bin Laden era quasi una obligació moral d’Estats Units. Calia treure’s una espina clavada des de feia deu anys, és evident. Però l’extracció de l’espina pot anar de vegades acompanyada de sang, i sorprèn notablement la precipitada reacció de la societat americana, que no ha dubtat en considerar-se victoriosa d’una guerra que tan sols ha tancat una batalla més. Estan representant les mítiques escenes cineastes en què un bàndol orgullós envia el cavall amb el general degollat als seus enemics. L’única diferència és que en el cas d’Al-Qaeda la resposta no anirà destinada íntegrament als Estats Units, sinó que tots estem exposats a la incertesa de passar a ser víctimes.

Preparem-nos pel que vindrà. El món no s’acaba, però potser si que ho farà la tonteria. I en l’àmbit del terrorisme mundial, això és gairebé pitjor que no pas la fi d’un món que no ens vindria de nou.