124) La Vanguardia i els Quijotes

D’ençà de l’anunci de La Vanguardia corroborant l’aparició de l’edició catalana pel mes de maig, han aparegut determinats éssers disposats a dinamitar l’essència de l’esdeveniment. Són persones humanes que asseguren mantenir un idil•li amb l’independentisme i es proclamen altament patriotes, però que no estan preparats per admetre segons quins fets. Segons ells, La Vanguardia en català no és una bona notícia per tractar-se d’un diari amb poca identitat catalanista, aferrissada atracció cap al poder i uns fundadors llunyans (fins i tot antagònics) a qualsevol ideal de reivindicació nacional.

Un cop més, ens trobem davant una cruïlla que separa dos camins i que també separa dos maneres d’encarar el futur. D’una banda apareixen els que no accepten aquesta nova publicació, li neguen transcendència i es dediquen a clamar contra tot allò que no vagi estretament lligat a la barretina i el porró. I per un altre costat sorgeixen aquells que creuen que l’edició catalana del diari líder a Catalunya és un gran pas més cap a la normalització del país i conforma un gra de sorra més cap a un objectiu llunyà anomenat estat propi.

La tria d’un d’aquests dos camins és la que ens defineix, no cal donar-hi més voltes. Personalment opto per la via de l’alegria sincera i l’esperança cap a un més enllà que cada dia es perfila més exitós. Altres, però, continuen amb la fixació per destruir qualsevol pas endavant que no inclogui aquella dosi de friquisme que tant agrada a tot aquest sector. Desgraciadament, no se n’adonen que els qui més fan retrocedir les aspiracions nacionals són ells, amb aquesta política de terra endins, limitada entre cella i cella, amb constants baralles internes i nul•la aportació digne al futur.

Abandonem-los. Convé pel país. Tal com fan els nyus quan una part del ramat envelleix excessivament i frena el ritme del col•lectiu, ara toca desprendre’ns d’aquesta llosa que suposa la mentalitat reduïda, l’esperit quixotesc a la catalana, creient que tots són gegants invasors i calumniadors de la terra amada.
La Vanguardia en català és un gran pas més. Un gegant a favor nostre.

- - - -

“Mire vuestra merced, respondió Sancho, que aquellos que allí se parecen no son gigantes, sino molinos de viento, y lo que en ellos parecen brazos son las aspas, que volteadas del viento hacen andar la piedra del molino.”

“ Bien parece, respondió Don Quijote, que no estás cursado en esto de las aventuras; ellos son gigantes, y si tienes miedo quítate de ahí, y ponte en oración en el espacio que yo voy a entrar con ellos en fiera y desigual batalla.”