Una treva. Un perdó. Un respir que et dóna l’enèmic. L’aprofites agafant aire i tancant els ulls, resumint-te breument tot el que ha passat i tot el que et depara el futur. I en treus conclusions, que no sempre seran bones, mentre t’aixeques amb poca gràcia des del terra intentant no decaure davant els ulls atents d’un públic que ha abocat esperances en tu sense saber que el teu nom i esperança són dos subjectes enemistats.
Enemistats, però ara les circumstàncies us obliguen a caminar junts. La treva que t’ha proporcionat la primera onada d’exàmens és curta i traïdora, ets conscient que la següent envestida serà tant o més dura. I què? No és aquest el primer cop que t’hi has d’enfrontar. I si ho analitzes fredament, ets tu qui sol•licita el duel. Perquè et sents fort, i creus ja saber-ho tot sobre l’esgarrifós món dels tsunamis. Indonèsia, Japó... Japó... Japó ha fet mal a la retina dels més valents, que imaginen que amb l’esbombament mediàtic de la tragèdia ja disposen de prou informació per combatre’ls.
Però a l’aigua no l’enganyes. I a les lletres tampoc. I quan s’acosten cap a tu amb aquella força inhumana te n’adones que tots els coneixements adquirits esdevindran insuficients. T’hi encares, mires l’ona amb aquella mirada pedant que ni tu mateix acabes de creure’t, i fas broma amb els que tens al voltant. Riures nerviosos, moviments inquiets, humor tronat. I endavant.
En sortiràs xop, com a mínim. I si en surts viu ja serà un motiu per llegir-te la vida amb optimisme. Tornaràs a casa explicant batalles heroiques, t’atreviràs a convocar noves onades espatarrants per uns mesos més enllà i altra vegada es repetirà la mateixa història.
Sortir il•lès d’un tsunami sol reconfortar l’esperit del més desgraciat. I el teu. El que no saps, encara amb el bolígraf moll a la mà, és que un cop acabi tot, el problema el tindràs amb les nuclears.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada