132) Prou

Segons l’economista Santiago Niño Becerra, Catalunya va gastar el 2010 una quantitat de diners superior al que va ingressar equivalent al 3,90% del seu PIB. Alhora, durant el 2007 va lliurar a la resta de Comunitats una quantitat superior al que d'aquesta resta va rebre, que equivalia al 8,70% del PIB català. Un percentatge que ja no va tornar.
Suposant que la totalitat del recaptat a Catalunya hagués romàs aquí i que les xifres del 2007 fossin les del 2010, els comptes catalans haurien mostrat en aquest any un superàvit del 4,80% del PIB. Perquè la paraula superàvit encara existeix, sobreviu en algun diccionari arraconat. I a Catalunya la tindríem, si no fos que. Si no fos que. L’etern condicional.

Resumint, i sense entrar en més tecnicismes econòmics, a Catalunya fa anys que financem la vida diària d’altres Comunitats Autònomes mentre nosaltres ens veiem obligats a protagonitzar una de les retallades més profundes que es recorden en tots els àmbits. Col•laborem en el progrés de tercers al mateix temps que retrocedim el nostre, per falta de recursos. Perquè avançar se’ns complica quan una part destinada a la millora ha de perdre’s en carreteres manxegues. Carreteres desagraïdes, amb signes de prepotència en cada gra de grava. I en aquestes situacions l’egoisme aflora i t’obliga a donar un cop sobre la taula per reivindicar allò que et pertany, allò que vas guanyar i no només no se’t retorna sinó que ni se’t reconeix. És incòmode parlar en termes contraris a la solidaritat, però apareixen punts d’inflexió impossibles d’ignorar, que reclamen resposta. Cal contestar amb contundència la insolència de la carretera manxega.

Tal com està el país, la solidaritat tan sols pot ser voluntària, malgrat els principis inviolables de la Constitució. No és sostenible el model vigent consistent en exprimir la taronja catalana per després criticar-ne l’acidesa. No és tolerable que augmenti el nombre de llits en hospitals extremenys pagats amb suor catalana mentre a casa nostra es fa necessari tancar quiròfans per manca de pressupost. No es pot consentir aquest empobriment injust al que ens està sotmetent l’Estat. És inadmissible però ho admetem, és imperdonable però ho perdonem, és pervers i ens perverteix.

A partir del moment en què ens n’adonem, tindrem mig partit guanyat. Després caldrà actuar, amb força i atreviment. I quan actuem... quan actuem les grans accions arribaran. Per bé o per mal.

“Somniem, sí, constantment. Somniem sense límits en els somnis, somniem fins l’inimaginable. Somniem sempre. I ho esperem tot”.